Convictes, confesses e evençuts dels crims e delictes

Vicent Royo
Feia uns dies relatàvem la història de l’assalt que una colla de musulmans de la vall de Pop féu a la casa de Lluc de Bonastre, senyor de la vall de Laguar, el 1419. Més enllà del succés en si, el plet que s’inicia a la cort de la Governació de la ciutat de València per jutjar els assaltants ens permeté analitzar les xarxes de sociabilitat dels musulmans valencians. Parlàvem aleshores dels lligams i els vincles existents entre musulmans i cristians, les estretes relacions establertes entre els uns i els altres i la defensa unànime davant una agressió externa als membres de la comunitat. El document conservat a l’Arxiu del Regne de València permet, tanmateix, endinsar-nos en un altre aspecte que complementa aquesta visió de l’univers del món rural valencià i testimoniar de nou el grau d’integració de la població musulmana en l’entramat de la societat cristiana en què ha de viure. Perquè, lluny de desconéixer tot allò relatiu a la jurisprudència i els assumptes judicials, els moros de la vall de Pop es moun com peix a l’aigua en el tribunal de la Governació i actuen sent plenament conscients dels moviments que han de realitzar en cada moment. Malgrat què els musulmans disposen de les seues pròpies lleis, no és estrany trobar-los als tribunals cristians per solucionar conflictes de tota mena. La seua actuació en els judicis trasllueix certa familiaritat amb el sistema legal cristià i també les nombroses facilitats que tenen per eludir els obstacles judicials amb astutes argúcies legals. Sempre sota l’atenta mirada protectora del seu senyor, Manuel de Vilanova.


La vall de Laguar

Reprenem el fil del relat de l’altre dia per posar-nos en situació. Uns dies després de l’assalt a la casa senyorial, fet una nit de setembre de 1419, les màximes instàncies polítiques del regne de València es posen en marxa per prendre els delinqüents i jutjar-los. Primer és Joan Mercader, el batle general, qui reconeix que el cas és de si molt leig... e a gran perill de tots los que en lo regne tenen senyoria de hòmens i per això insta Manuel de Vilanova a prendre uns vassalls que, conscients de la gravetat de l’assalt, han fugit de l’alqueria de Parcent. Tot seguit, el procurador fiscal del rei, Pere d’Anglesola, actuant d’ofici, pren les regnes de la defensa de Lluc de Bonastre i el 17 d’octubre de 1419 denuncia als traydors davant el governador general del regne.


La vall de Pop

Iniciat el plet, el 26 d’octubre un algutzir i un notari de la cort judicial arriben a la residència de Manuel de Vilanova, a l’alqueria de Parcent. Les instruccions que han rebut del governador són clares i concises: deuen prendre els acusats i dur-los a València. Si no poden fer-ho, deuen inventariar els seus béns i segrestar-los, a més de deixar citacions als acusats en les portes de les seues cases i en els llocs acostumats perquè es presenten davant del governador. Reben l’ajuda de Blai Gomis, el batle de la vall de Pop, però la recerca és infructuosa. Tots els acusats han fugit i l’algutzir només pot prendre Aieix lo Roig, que és conduït a la ciutat de València i tancat a la presó de la cort de la Governació. Abans de marxar, l’algutzir reial procedeix a anotar els béns que troba en les cases dels altres acusats i els posa en mala veu, deixant-los paralitzats quasi totalment. Ara bé, són pocs els objectes que l’algutzir pot inventariar perquè són pocs els béns que troba a les cases dels acusats. Coneixent quin és el procediment habitual de les corts de justícia, després de la fugida dels musulmans els seus familiar s’han afanyat a traure de les seues cases els atifells més valuosos i només han deixat algunes peces de roba de poc valor, uns pocs cereals i algunes càrregues de garrofes. Poca cosa, la veritat.

Per la seua banda, els acusats, atemorits perquè se poria seguir mort [e] amotilació de membres, no gosen presentar-se a la cort de la Governació fins el 30 de novembre, tot just després de prescriure la quarta crida feta pel governador. Bons coneixedors del procediment judicial, els musulmans deixen passar les tres primeres citacions i són acusats de contumàcia, però saben que no poden fer el mateix amb la quarta. Si no es presenten dins dels quinze dies estipulats en el manament executori, els acusats automàticament seran declarats convictes, confesses e evençuts dels crims e delictes, seran expropiats de tots els béns mobles i immobles, i seran perseguits per la llei. Allarguen tot el que poden la seua compareixença, però, finalment, els musulmans s’entreguen a la justícia amb l’esperança de poder recuperar les seues cases, tornar a treballar els seus camps i mantenir el lloc que han perdut dins de la comunitat.


Parcent

Tenen, a més, una sèrie de garanties ben tangibles per comparéixer davant del governador. Saben que les acusacions fetes contra ells tenen pocs fonaments i difícilment Pere d’Anglesola pot provar que foren ells els assaltants. Compten també amb el suport dels seus veïns i coneguts i, sobretot, disposen de la protecció del seu senyor. Manuel de Vilanova dóna suport en tot moment als seus vassalls i no dubta en plantar cara a un altre noble i les institucions reials per fer-ho. El senyor coneix el succés de primera mà, ja que s’ha entrevistat amb algun dels acusats després de l’assalt –segons argumenta el batle general del regne en una de les seues lletres– i per això, primer de tot, intenta dilatar i entorpir el procés judicial. Així, quan el 13 d’octubre de 1419 Joan Mercader insta Vilanova a prendre els acusats, ell li respon que no pot encarregar-se del cas perquè la seua germana està malalta.

El plet, tanmateix, ja ha començat i Vilanova deixa en mans del seu batle, Blai Gomis, la defensa dels seus vassalls. Més endavant el mateix noble pren sota la seua protecció els béns segrestats de les cases dels assaltants i després s’ofereix com a capllevador dels acusats perquè puguen abandonar la presó de la ciutat de València. Els musulmans poden, per tant, tornar a les seues cases, cultivar de nous els camps i, per descomptat, pagar les rendes corresponents. El noble no té més remei que protegir els seus vassalls i intentar que el plet finalitze de la forma més favorable i ràpida possible, ja que els guanys i les pèrdues dels musulmans repercuteixen directament en l’estat de l’economia senyorial i Manuel de Vilanova no es pot permetre el luxe de prescindir d’una vintena de vassalls.

El plet comença amb la denúncia interposada pel procurador fiscal a través d’una sèrie de capítols en què acusa els assaltants del delicte comès i els defineix com a moros de mala fama, vida e conversació, bregosos e scandalosos, qui àls acostumaven anar contínuament armats e per los camins ab ballestes, lances e adargues, e fer entre si plegues, manipolis e gabelles, e són difamats de fer, perpetrar e assagar consemblants crims e altres molt majors. Es tracta, però, d’una descripció arquetípica, que intenta exagerar i distorsionar l’acusació per oferir la imatge d’un crim que necessita ser castigat amb penes dures .

Immediatament després que els acusats es presenten davant del governador són empresonats. Ací són interrogats sobre els capítols de l’acusació i cap d’ells confesa haver efectuar el crim. Els testimonis que aporta Pere d’Anglesola tampoc no serveixen per inculpar-los, perquè tots declaren que no saben res del cas. Aleshores, sense més proves que el menyspreat testimoni d’Alfonso Gonzálvez –si recordeu, el guardià de l’horta de Murla que reconegué haver vist els acusats la nit de l’assalt–, l’estada dels acusats a la presó no és molt llarga, perquè són empresonats el 30 de novembre i el governador permet que Manuel de Vilanova els prenga en caplleuta el 19 de desembre. Segueix el procés judicial amb la presentació de testimonis per part de Blai Gomis, dirigits a invalidar els testimoni del guardià de l’horta de Murla. Així, doncs, el procurador fiscal no disposa de proves concloents contra els musulmans acusats. D’altra banda, Gomis denuncia la il·legalitat del procés judicial perquè Lluc de Bonastre, promotor de la demanda, no ha ofert cap garantia de pagament de les despeses judicials en cas de no poder demostrar la culpabilitat dels acusats, segons estipula de llei. A més, el batle de la vall de Pop tampoc no reconeix la jurisdicció del governador en aquest cas, i al·lega que Bonastre posseeix als seus dominis la jurisdicció civil i criminal i, per tant, deu ser ell qui resolga l’assumpte.


Les muntanyes de la Marina

Els musulmans se n’adonen de la poca consistència de les al·legacions de Pere d’Anglesola i, per aquesta raó, alguns dels inculpats que encara no s’havien presentat davant del governador decideixen fer-ho el 12 de març de 1420. Com els seus companys, són empresonats, interrogats i, finalment, presos en caplleuta per Blai Gomis el 19 de març. D’ací endavant, el procés judicial entra en una dinàmica estèril i el mes d’agost de 1420 les accions legals s’aturen fins desembre. En aquest moment, Blai Gomis fa arribar al governador una carta d’Alfons el Magnànim en què el monarca exculpa als acusats i ordena que no hi haja cap altra represàlia contra ells.

El plet finalitza ací, sense deixar cap altre rastre documental. La lletra reial que li posa fi està signada pel Magnànim el 13 d’agost de 1420, a l’Alguer, en plena campanya italiana. Al seu servei a Sardenya, Manuel de Vilanova ha aconseguit que el rei evite la condemna dels seus vassalls i la ruïna de les seues finances. Finalment, els musulmans de la vall de Pop són absolts, un fet poc habitual, gràcies a la intervenció del monarca, qui decideix posar fi a la disputa judicial amb la intenció de pacificar unes lluites nobiliàries que impregnen tot el regne de València. Es tracta d’un perdó que, traspassat el llindar del segle XVI, haguera estat improbable.

0 comentaris: