HC III, el comiat del cavaller

Ahir mateix el company Vicent Royo deixava al Servei de Publicacions de la Universitat de València les proves d’impremta i els índexs del tercer volum i últim de la col·lecció diplomàtica relativa a Hug de Cardona. Per als que ens seguiu més de prop supose que no caldran massa presentacions, però no m’estalviaré unes paraules introductòries. Hug de Cardona era el segon brot producte de la unió matrimonial entre Joan Ramon Folc, comte de Cardona, i de Joana, filla d’Alfons el Vell, duc de Gandia. Quan encara era un xiquet, abandonà la casa pairal per a ser educat pel seu avi matern a la vila ducal a canvi de rebre com a senyoriu la major part de petites alqueries que envolten Gandia. Dat i rebatut, Hug de Cardona havia aconseguit l’objectiu de qualsevol noble, més encara en el cas dels fadristerns, un terra i uns vassalls sobre els que senyorejar. L’accés al senyoriu, però, no seria fàcil, gens ni mica. D’entrada, l’avi morí massa prompte per a ell, quan Hug encara era un adolescent. Després, Alfons el Jove posà totes les dificultats possibles a l’esmicolament del que havia de ser el seu ducat. Malgrat tot fou la mort d’aquest, la reincorporació del ducat al patrimoni reial i sobretot l’arribada dels Trastàmara al tro de la Corona d’Aragó el que féu de la presa de possessió un miratge fins que el 1425, finalment, pogué accedir al senyoriu, no sense veure abans retallada la seua jurisdicció. Per a consolidar el senyoriu, Hug de Cardona recorre al crèdit, un recurs ràpid i fàcil però que prompte és convertirà en la principal llosa que llastrarà la seua economia i la seua trajectòria. Fins a ací la introducció del personatge, per a saber més compreu-vos el llibre (no féu cas del que diu la Wikipèdia que és del tot incorrecte, com també el web dels Grandes de España).

Amb aquest tercer volum es tanca l’empresa que ens ha unit a quatre persones en els darrers anys. Ha estat un camí llarg, esquerp i sinuós, especialment en les últimes setmanes, quan hem hagut de realitzar els índexs no sense certa urgència. Fins i tot hem hagut d’afegir una addenda per a incorporar els documents localitzats arran de reflexions personals i comentaris de col·legues. Ha estat també un recorregut formatiu i d’aprenentatge dels rudiments del nostre ofici. En aquest sentit, hem visitat físicament o virtual un ampli ventall d’arxius: Archivo General de Navarra, l’Arxiu de la Corona d’Aragó, l’arxiu de protocols notarials del Corpus Christi de València, l’Arxiu del regne de València, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Gandia, la secció Nobleza del Archivo Histórico Nacional, l’Arxiu Municipal de València i, finalment, l’Arxiu de la Catedral de València. Al remat, 1221 planes de documentació en la seua pràctica totalitat inèdita. A més a més, per a un servidor el projecte tenia un afegit: Benipeixcar, Beniopa, l’assut d’En Carròs o les forques de Santa Anna formen part de l’espai viscut, dels llocs en els quals he crescut.

Assut d'en Carròs

Potser el lector trobarà errors de lectura i algun que altre descuit, i fins i tot hi haurà qui es demane a propòsit del sentit i la utilitat d’una col·lecció documental tan ampla i alhora aparentment oberta. Sí, en efecte, ni ara ni mai podrem afirmar alguna cosa semblant a «ací teniu tots els documents d’Hug de Cardona i que fan referència a ell», però, ben mirat, aquest no era el nostre objectiu inicial ni tampoc ara que el treball està finit. Més encara, hem d’admetre que els mateixos autors estem una mica sorpresos pel volum de documentació que un senyor valencià de segon ordre, cal dir-ho, pogué generar al segle XV. Potser, l’egregi cavaller ens estarà força agraït per aquest treball que ha recuperat el seu nom i, almenys en certs cercles, li ha donat més popularitat que a David Bustamante, perquè li estem donant una fama i una repercussió major de la que tingué en vida. O potser no, potser els investigadors no han prestat la suficient atenció als sectors mitjans i inferiors de la noblesa valenciana. Potser encara resta molta feina per fer en aquest camp de recerca, anar més enllà de categories i adjectivacions que no acaben de palesar la realitat de la noblesa medieval, una realitat sempre canviant, en constant transformació. Per tant, peguem-li la volta a l'argument. Si un noble, aparentment, secundari, ha generat tot aquest treball, què en farem d'altres com els ducs reials de Gandia, els Xèrica o els Roís de Corella. Potser Hug no ha generat tanta documentació com sembla, potser simplement encara calen nous estudis sobre la noblesa valenciana, cal anar més enllà dels Borja. Tornant sobre el sentit del nostre treball, òbviament no hem aconseguit localitzar tots els documents sobre Hug de Cardona, ni tan sols els més importants. Un servidor resta amb l’espineta del testament, sí és que en va redactar, que podria ser que no. Tota la documentació publicada aporta, però, un seguit de particularitats i, sobretot, de trets generals a propòsit de la petita noblesa valenciana davant l’emergència progressiva d’un Estat, des de l’espiral del deute fins a la recerca de noves formes d’ingressos com la introducció de la canyamel, sense oblidar les actituds davant les guerres del rei o l’agressivitat urbana.

Qui sap, possiblement d’ací uns anys tornem junts de nou per primer cop per a oferir-vos un darrer volum amb nova documentació inèdita. Independentment d’això, la portentosa envergadura d’aquesta mena de projectes deixa una profunda petjada en els coneixements de l’investigador, però també, per si no ho havíeu apreciat us ho dic jo, en els seus sentiments. I això no vol dir que faça llàstima l’Hug de Cardona, ni de lluny! Llàstima, en tot cas, per als pobres desgraciats dels seus vassalls que se l’hagueren de patir i de mirar. No obstant això, sí que és veritat que amb el temps, i ens ho perdonareu els companys de professió, acabem sentint una mena de simpatia pel personatge.

Fins d’ací un temps, egregi cavaller, i gràcies.