Al segle XIII, un exercit “croat” encapçalat per l'Orde Teutònica organitzà una “guerra santa” contra les darreres societats paganes d'Europa: les tribus germàniques que habitaven la regió del Bàltic, el territori de les actuals Polònia, Lituània, Letònia i Estònia. Era la culminació d'un procés històric que havien iniciat al segle XII diversos prínceps alemanys, polonesos i escandinaus, atacant i conquerint algunes zones d'aquella regió, que és conegut des del segle XIX com a “Drang nach Osten”, o l'afany dels alemanys de marxar cap a l'Est, la versió nordeuropea de la “Reconquesta”. De fet, el terme té els mateixos prejudicis ideològics que el nostre, ja que manifesta en si mateix una justificació de l'expansió que no explica el procés, i a més a més està molt menyspreat per ser l'excusa que s'emprà al segle XIX per a justificar l'expansionisme alemany, i la que emprà Hitler per a justificar la invasió de Polònia. Dit en altres paraules, com en el cas ibèric, el que es va produir al Bàltic fou una expansió del sistema social feudal sobre la seua perifèria més immediata, sota l'aixopluc ideològic de l'Església. Al contrari que en el cas de la conquesta d'Alandalús, però, a banda dels colons germànics que es van establir a les terres conquerides, les poblacions indígenes no foren expulsades en massa, sinó que van ser sotmeses i cristianitzades. Clar que, com és ben sabut, un bon cristià no sols ha d'orar, anar a l'església i ser temerós de Déu, sinó que també ha de plantar cereals i vinyes per a pagar delmes i donar una part als nous senyors, ja que així ha estat establert per Nostre Senyor. Bisbes i teutons van construir castells, van fundar i desenvolupar ciutats, van modificar el paisatge fent artigar noves terres i, en definitiva, van portar tota una sèrie de canvis culturals que van introduir aquell territori en el món europeu cristià i feudal. Igual que a casa nostra.
mapa de les zones controlades pels teutons i pels bisbes als territoris conquerits del Bàltic
En relació amb tot aquest procés, actualment existeix un grup d'investigació conjunt britànic, polonés i d'altres països de la zona, encapçalat per la University of Reading, i finançat pel Consell Europeu de Recerca, que té com a objectiu l'estudi dels canvis ecològics produïts al territori per la conquesta i colonització teutona del Bàltic. Es tracta de The Ecology of Crusading: The Environmental Impact of Conquest, Colonisation and Religious Conversion in the Medieval Baltic, i aquest és el seu web. Tal com expliquen, es tracta d'un projecte que tracta de respondre a preguntes com ara, quin va ser l'impacte ecològic de la construcció dels castells i dels immensos assentaments associats a ells, o com va ser la introducció del cristianisme, dels monestirs i les parròquies, i com es va modificar l'espiritualitat de la societat pagana. És a dir, l'impacte ecològic de la colonització feudal sobre el territori, i els canvis culturals introduïts per la cristianització. Tot i que, com que van començar l'any passat els treballs, sembla que encara no han avançat massa, però ja s'han donat uns primers resultats que tot seguit veurem.
banner del web
Les tècniques emprades són diverses. A banda de la documentació d'arxiu localitzada a Tallin, Berlín, Estocolm, Riga i Viena, les noves tècniques arqueològiques destaquen especialment. En primer lloc, les tècniques paleoambientals, com ara l'estudi del pol·len fossilitzat, de restes vegetals carbonitzades, i també de macro-fòssils de plantes recollits als aiguamolls, a zones saturades d'aigua, que serveixen tots plegats per a reconstruir la composició de la vegetació dels entorns locals, i la selecció humana dels recursos vegetals en cada lloc. Es posa de relleu, així, les plantes que poden haver tingut una importància econòmica, contribuint a la comprensió dels canvis en l'alimentació i l'ús de la terra. Així mateix, es troben fustes i carbons que han sobreviscut en zones d'aiguamoll –cosa ben fàcil per la climatologia del nord d'Europa– que permeten estudis dendrocronològics i de radiocarboni respectivament. A més a més, les cendres expulsades pels volcans islandesos els darreres mil anys, dipositades en la zona del Bàltic, serveixen de guia per a la datació dels elements.
recollida de mostres
En segon lloc, s'empra la zooarqueologia, mitjançant la recollida i estudi d'ossos de vertebrats, que permet detectar l'abundància relativa d'unes espècies sobre altres, i les preferències morfològiques (a través de morfometria geomètrica), el nivell de fragmentació i les tafonomies relacionades, així com perfils de mortalitat de les espècies clau, alteracions esquelètiques, com ara patologies i modificacions. A partir d'aquestes dades sembla possible reconstruir canvis en els perfils alimentaris per a cada lloc, les preferències de les espècies, els nivells de caça, pesca i cria, les escales dels processos de fabricació que utilitzen productes d'origen animal, com ara ossos, cuir, pells i plomes; i finalment, patrons distintius de carnisseria i la introducció de noves tècniques o eines, canvis en l'ús de la terra en relació amb les pastures, o la transformació de l'hàbitat, i la introducció de noves races i espècies, en especial els cavalls (també a través dels estudis isotòpics).
Finalment, es fan estudis geoarqueològics de sòls soterrats i dipòsits d'ocupació, amb la finalitat de proporcionar una comprensió detallada dels llocs específics dels cicles d'ús dels recursos ambientals –tant de plantes com d'animals–, cosa que permet relacionar els llocs amb el seu entorn. Aquesta metodologia s'integra amb la micromorfologia, juntament amb geoquímics específics (anàlisis biomoleculars per GC-MS, anàlisis espectroscòpiques per FT-IR i anàlisis elementals per fluorescència de raigs X), així com anàlisis de fitòlits. En definitiva, tota una sèrie de tècniques que, per a ser sincer, la majoria no sé el què són, i que a més a més deuen ser molt cares. Finançament europeu, clar. En qualsevol cas, aquestes anàlisis se centraran en zones concretes dels castells, és a dir, en dipòsits antropogènics com ara escombraries, rases i pous per a caracteritzar l'ús de l'espai (com ara emmagatzematge de cereals, identificació de corrals d'animals, processament de collites, ús de combustible, metal·lúrgia, etc.), que permet una quantificació més precisa de l'ús de plantes, animals i minerals en períodes cronològics relativament curts. De fet, segons diuen, aquesta tècnica ha començat a ser aplicada al castell Hospitalari de Margat, a Síria, i serà essencial per a identificar els canvis en l'ús de recursos mediambientals en diferents castells del Bàltic.
Un dels llocs que han estat estudiats per ara és el castell de Malbork (en alemany Marienburg), una immensa fortalesa construïda pels teutons al segle XIII per a controlar el pas del riu Nogat, al nord de l'actual Polònia, i que van convertir en la capital mentre durà el seu domini sobre la regió. El castell és ja de per si interessant per la seua arquitectura, la major part del qual ha estat construït amb rajola, i ha arribat pràcticament intacte a l'actualitat. De fet, mai ningú va aconseguir prendre'l. De moment la recerca ha confirmat que abans de l'arribada dels teutons la zona era molt més humida que en l'actualitat, ja que existí una massa boscosa de fulla caduca. Segons Pluskowski, l'investigador principal, l'erecció del castell fou una de les causes de la desforestació, encara que no l'única, ja que el procés de “civilització” passava per l'assentament dels indígenes i la seua conversió en agricultors, cosa que va significar una immensa tala d'arbres. Així mateix, sembla que la zona del Bàltic es va convertir en proveïdora de fusta cap a Anglaterra, ja que els boscos propis ja feia temps que estaven esgotats, i tot plegat s'ha pogut comprovar gràcies al descens dràstic del pol·len d'arbres entre els segles XIII i XIV, mentre es constata un progressiu augment de les plantes herbàcies (per a pastura) i dels cereals. Pel que fa a la zoorqueologia, cal destacar la presència gradual de porcs i bestiar boví, i s'ha demostrat la gran importància que la societat indígena donava als cavalls, com a element espiritual, fins al punt que arribaven a soterrar-los amb les persones. Un aspecte cultural que la cristianització intentà esborrar sense aconseguir-ho del tot, perquè en part ha arribat a l'actualitat.
castell de Malbork, Polònia
Es tracta, sens dubte, d'unes conclusions força interessants, però que ens porten irremeiablement a fer-nos una pregunta evident: les grans despeses econòmiques que s'empren per a aquestes tècniques de laboratori compensen la informació històrica que aporten? Les noves tècniques i les noves tecnologies són un fet, i s'han d'emprar, però han de servir per a facilitar-nos la recerca i anar més enllà del que ja diuen els documents escrits. Han d'aportar necessàriament informació nova, que es complemente amb la d'arxiu, perquè constatar que l'expansió del feudalisme comporta desforestació i expansió dels cereals és una cosa que a casa nostra, on es va viure un proces equivalent, fa molts anys que sabem. I estic segur que allà a Polònia també ho sabien. Si no es fa així, complementar fonts d'arxiu i fonts arqueològiques, estaríem creant una ciència paral·lela a la Història que busca els mateixos objectius mitjançant altres tècniques, i això seria una pèrdua de temps i de diners.
A Espanya totes aquestes tècniques no estan tan desenvolupades, tot i que Galícia sembla ser capdavantera en aquesta mena d'estudis. Però això no vol dir que no se'n facen esporàdicament arreu de l'Estat. A casa nostra, per posar només un exemple, es feren estudis antracològics (carbons vegetals) quan s'excavaren els castells de Pego i d'Alcalà de Xivert, en una zona muntanyosa però litoral, que van detectar una clara disminució del carrascar a expenses d'un augment de les plantes cultivades des del segle XIII. Però és que això ja ens ho deien els documents escrits, i així per exemple, com ha fet constar Josep Torró, hi ha disposicions relatives a l'artigament de carrascars, no a la muntanya, sinó a zones tan inversemblants en l'actualitat com és la Ribera del Xúquer, és a dir a Algemesí el 1273, i també a Almussafes el 1251, on la seua carta pobla diu: Et quilibet vestrorum teneamini plantare singulas medias iovatas terre vineas in illo carascali. Més avant, ja al segle XV, i per tant no en el període estricte de la colonització (però si en el màxim moment d'expansió econòmica del sistema feudal a terres valencianes) la desforestació en una zona concreta del país, a la Safor, vindrà de la mà d'un altre cultiu: la canya de sucre. Però no per la tala d'arbres per a expandir el conreu, sinó per l'ús de la fusta com a llenya en els trapijos per a coure el suc de la canyamel i fer-la sucre.
desforestació
Ara bé, si a la muntanya, les valls i algunes zones de les planes al·luvials l'expansió agrària es va fer sobre el bosc, a la costa es va fer sobre les marjals. Una terra que per als camperols tenia altres usos, com la pastura, la pesca i la recol·lecció de plantes com l'espart o de sosa, però no per als senyors. Sabem que les dessecacions de marjals que es van realitzar al llarg de la costa valenciana entre els segles XIII i XIV, a iniciativa dels senyors o del rei, estaven dirigides per palafanguers experts vinguts del sud de França. Allà fa algunes dècades que s'estan estudiant les morfologies parcel·laries i les tècniques d'aquestes dessecacions realitzades a partir del segle XII i següents, mentre que a València es tracta d'uns estudis més recents, quasi en beceroles. Immediatament després de la conquesta comencen els primers treballs de dessecació amb la construcció de séquies de desaigüe per a drenar l'aigua estancada, documentats per escrit, encara que l'impuls principal va esdevenir a principis de la següent centúria, durant el regnat de Jaume II. Ben cert és que la major part de les actuacions les tenim només detectades amb documentació d'arxiu, però ha estat el mateix Torró qui ha identificat ja alguns casos sobre el terreny de dessecacions de marjals a Peníscola, Castelló i Gandia. A partir del segle XV, i sobretot del XVI, les dessecacions continuaran, però en aquest cas serà per al cultiu d'arròs, és a dir, terres que continuaran inundant-se periòdicament, mentre que les primeres dessecacions eren per al cultiu de cereals i vinya, com qualsevol altre terreny de colonització. El canvi ecològic de la colonització va ser també a les marjals, doncs, molt gran.
marjal de Gandia dessecada a principis del segle XIV, als peus del castell de Bairén
En definitiva, després de tot allò exposat, queda clar que les terres valencianes, com moltes altres, són excel·lents per a estudiar la colonització feudal, i els canvis ecològics produïts en conseqüència, com els estudis sobre documentació d'arxiu ens demostren. Per això, cal introduir les noves tècniques paleoambientals, zooarqueològiques i geoarqueològiques, de la mateixa manera que s'estan emprant ja les anàlisis morfològiques. Tanmateix, aquestes han de garantir uns resultats nous, que combinats amb la documentació escrita permeten respondre preguntes noves i arribar a conclusions rellevants. Clar que, sense finançament, poca cosa farem.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada