"Esto no vale nada". La manipulació cronística de Pere el Cerimoniós sobre els fets de Vinatea (1331-1332)

Vicent Baydal

Monument a Vinatea (Estàtua de Francisco Rodríguez a la plaça de l'Ajuntament de València, 1993)

A la Corona d'Aragó sempre ens hem considerat molt afortunats per posseir una potent tradició cronística, començant per "les quatre grans cròniques", les de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós, que foren editades conjuntament per Ferran Soldevila en la dècada de 1970 i ara estan sent reeditades per l'Institut d'Estudis Catalans. Els passatges cronístics il·luminen amb vivesa fets històrics que d'una altra manera no coneixeríem o ho faríem a la manera freda que ens indiquen les referències documentals. Tanmateix, aquest pretès avantatge pot ser una arma de doble fil: no ens podem fiar de tot el que diuen les cròniques, sinó que, ben al contrari, sempre que hi haja possibilitat s'han de comparar amb les informacions proporcionades per la recerca arxivística. És el cas, per exemple, dels fets narrats per Pere el Cerimoniós (1336-1387) sobre la revolta que tingué lloc a València contra el seu pare, Alfons el Benigne (1327-1336), encapçalada per un dels jurats de la capital, el jurista morellà Francesc de Vinatea. Ho tracte de demostrar en un article que veurà la llum en breu -si tot va bé- a una revista digital brasilera d'història medieval, en llengua portuguesa, sota el títol A figura de Francesc de Vinatea no reino de Valência. Da crônica real aos documentos arquivísticos (1331-1332) [ací la versió prèvia en valencià].

Podem començar per ubicar el simbolisme històric de la figura de Francesc de Vinatea per als valencians: una mena de William Wallace per als escocesos o de Wilhem Tell per als suïssos, és a dir, un heroi nacional medieval, revoltat contra l'opressió i la injustícia dels mals governs. És el valor que la historiografia liberal i romàntica valenciana li va donar a partir de la lectura de la crònica de Pere el Cerimoniós, en la qual es narrava com Vinatea liderà una rebel·lió contra Alfons el Benigne, quan aquest tractà de donar les principals viles reials del regne (Morella, Xàtiva, Alzira, Morvedre, Castelló i Borriana) a l'infant Ferran, el fill que acabava de tenir amb la reina Elionor, la mateixa infanta castellana que 10 anys abans havia estat plantada a Gandesa, a l'altar matrimonial, per Jaume el Forassenyat, germà major del Benigne. Vinatea, en nom de tota la ciutat de València, hauria tingut el valor d'amenaçar el monarca i la seua família amb la mort si no revocaven les donacions, davant la qual cosa hauria tingut lloc un famós diàleg entre el Benigne i la seua dona, Elionor de Castella:
– Ah, reina! Açò volíets vós oir?
E ella, tota irada, plorant, dix:
Senyor, esto non consentría el rey don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase a todos.
E lo senyor rei respòs:
– Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons.
Amb tot, malgrat la importància simbòlica d'aquells fets, la realitat és que pràcticament ningú havia procedit a investigar el que en diuen els documents. Únicament s'hi aproximaren Joan Baptista Perales a finals del segle XIX i Salvador Carreres en la dècada de 1930, bo i tractant de jugar amb la poca informació sobre la qüestió que es pot trobar a l'Arxiu Municipal de València (de fet, el Manual de Consells corresponent a aquella època no s'ha conservat, en contrast amb els d'abans i després). En primer lloc, Perales s'adonà que Vinatea havia estat jurat de València, la màxima magistratura de govern de la capital, a partir de maig de 1333, el mateix any que va morir, per la qual cosa suposà que la rebel·lió narrada a la crònica hauria tingut lloc en algun moment de la segona meitat d'aquella anualitat. Mig segle més tard, però, Carreres realitzà una nova proposta de datació, atenent al fet que llavors es coneixia l'itinerari detallat d'Alfons el Benigne, el qual indicava que la segona meitat de 1333 l'havia passada a Catalunya i Aragó. La rebel·lió, per tant, no podia haver-se produït llavors. Així, amb l'itinerari a la mà, proposà un altre període: del 8 de juny de 1332 al 14 de gener de 1333, quan el rei estigué permanentment a València i, encara que Vinatea no era jurat, era membre del Consell municipal valentí. Fos com fos, la data que tradicionalment es considerà vàlida fou la de 1333 i, per exemple, així consta a la Viquipèdia o al pedestal de l'estàtua que en 1993 -el pretès 660 aniversari- s'erigí a la plaça de l'Ajuntament de València:
Francesc de Vinatea, jurat de la ciutat, impedí en 1333 a Alfons II el contrafur que dividia el regne de València a favor de l’infant Ferrando, fill de Leonor de Castella
Però ara, gràcies a una investigació duta a terme en els fons de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, hem pogut saber que ni aquella datació és la correcta, ni que tampoc els fets succeïren com es narren a la crònica reial. De fet, malgrat conéixer-los de primera mà, Pere el Cerimoniós els degué alterar conscientment amb un objectiu: justificar el seu posterior assassinat de l'infant Ferran. En efecte, en 1363 ordenà la seua mort, el que segons el cronista saragossà Jerónimo Zurita causà la indignació dels principals barons de la Corona: el infante era muy buen príncipe y de gran valor... y muchos caballeros, así aragoneses como catalanes y castellanos, le servían y seguían en la guerra, y era comúnmente amado de todos. Per tant, aquell assassinat constituí un cas grave y inopinado, que provocà grande infamia contra la persona del rey. Però el Cerimoniós s'encarregà de deixar una imatge ben negativa de l'infant Ferran a la seua crònica, que en certa manera justificava l'ordre de matar-lo: segons el text, hauria estat el principal causant de la revolta liderada per Vinatea, en ser el beneficiari, en el moment de nàixer, de l'alienació dels principals nuclis reials valencians.

Per contra, els documents de la cancelleria reial indiquen clarament que no fou l'infant Ferran qui rebé les viles, sinó sa mare, la reina Elionor, en el moment del seu casament amb Alfons el Benigne, a començaments de 1329. El monarca li concedí, en concepte de dot i arres, les ciutats i viles d'Osca, Calataiud, Montblanc, Tàrrega, Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló de la Plana. I també ara sabem que, des d'un bon començament, els habitants dels nuclis valencians es rebel·laren contra aquella donació. En conseqüència, es negaren a anar a València, on els havia convocat el rei entre abril i maig de 1329 per tal de jurar la reina com a nova senyora. I, mentre sol·licitaven audiència al Benigne i als governants municipals de València, Elionor mostrava el seu tarannà dient que no havie més furs ni privilegis en la terra, sinó quan ere la volentat del rey, e als qui la contrastaven, que·ls tolguéssen lo cap e·ls posàssen en una forca. El monarca, en tot cas, estava decidit a afavorir la seua muller i amenaçà a tort i a dret. Primerament, denegà l'audiència i, a continuació, advertí als jurats de la capital –entre els quals estava el cronista Ramon Muntaner– que si donaven cap mena de suport als de la resta de les viles apareixerien penjats al maytí als portals de lurs alberchs. La cosa, però, no quedà ací i, davant la reticència dels valencians, el Benigne anà en persona a atacar alguna d'aquelles viles, amb nocturnitat:
El dit senyor rey, armat de son cos, de nit, ab moltes companyes de cavall armades, modo hostili, fort mogut e ençés de gran ira, e per grans induccions feytes per part de la dita senyora reyna, cavalgà e anà contra alcunes de les dites viles fort menaçant, car tardaven de consentir e de trametre los síndichs damunt dits.

Dibuix d'un segell d'Alfons el Benigne, armat de son cos

Alfons el Benigne també amenaçà amb botar foc als nuclis reials que es resistien, de manera que finalment els seus pobladors decidiren enviar representants a la ciutat de València per tal d'acceptar la donació a la reina. L'acte que se'n derivà fou narrat pels mateixos síndics uns anys després i, segons digueren, Alfons el Benigne hagué de consentir públicament la concessió de les viles fins a tres vegades. I, tot just la concessió prengué efecte, la reina Elionor començà a renegar de l’enorme donació rebuda:
Tenín lo senyor rey lo Avangèlister ubert, e la creu sobre aquell, stech dit públicament e alta: ‘Present la dita senyora reyna, et dona Sancha, et Lope Péreç, degà de la ciutat de València, e d’altres de part de la senyora reyna, et molts d’altres en gran multitud, senyor, manats vós que consintam estes donacions?’ Lo qual dit senyor rey respós que ‘Och’
Ítem, declaren que altra vegada encontinent stech replicat: ‘E, donchs, senyor, axí u manats?’ Lo qual senyor rey respós que ‘Och’.
Ítem, declaren que terça vegada stech dit: ‘E, donchs, senyor, axí de tot en tot o volets?’ Lo qual dit senyor rey respós que ‘Och’. E, adonchs, encontinent estech dit: ‘Donchs, senyor, per força dels vostres manaments e per temor de la vostra ira e indignació, haurem-ho a fer. Et sien d’açò testimonis aquests prelats, richs hòmens, cavallers e altres que ací són’.
Ítem, declaren que, reebén enaxí lo dit senyor rey lo sagrament, encontinent començà la dita senyora reyna haver mala fe sobre les dites donacions. Et aquí stech dit per part sua: ‘Esto no vale nada, que bien es por [... ...] o más’, o semblants paraules.
És una veritable llàstima que no es conserve sencera la frase que digué la reina Elionor. En tot cas, ens podem quedar amb el seu menyspreu flagrant: Esto no vale nada... D'altra banda, uns mesos després de l'acceptació de les donacions, nasqué l'infant Ferran i llavors rebé certes viles del sud valencià, com ara Oriola, Guardamar, Elda, Novelda o Asp. Però, fins on sabem, allò no causà més resistència que una carta enviada al monarca, i, per contra, els seus governants juraren de seguida l'infant com a nou senyor. No obstant això, el que cal destacar és que la crònica de Pere el Cerimoniós altera totalment els fets: diu que primer es donaren a Ferran aquests darrers nuclis meridionals i que després se li féu una segona donació –de Morella i les altres viles esmentades–, el que hauria provocat tant la revolta de València, encapçalada per Vinatea, com la revocació de les donacions. Finalment, com a conseqüència de tot allò, la reina Elionor hauria començat la persecució del Cerimoniós i els seus valedors, puix intentà capturar-lo i assassinar-lo per tal que la Corona fóra heretada pel seu fill, Ferran.

Tanmateix, com tracte de demostrar amb detall a l'article, tant la successió com el contingut d'aquells esdeveniments va ser ben diferent. La primera donació, com ja he dit, fou a la reina, la segona a l'infant Ferran i, a continuació, s'encetà la persecució contra els defensors de Pere el Cerimoniós, que llavors era un xiquet. Així, per exemple, a començaments de 1331 Lope de Concud fou ajusticiat, acusat de fer fetilleries contra Elionor, i durant els mesos centrals de l'any el Cerimoniós fou dut pels seus curadors a prop de la frontera de França, per si es veia obligat a fugir de la Corona. Precisament llavors, el rei féu una altra donació a la reina -desconeguda fins ara: augmentà els seus poders sobre els pobladors de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló, bo i concedint-li la plenitudo potestatis. Hi podria fer tot allò que volgués, tant com si fos el mateix rei. I poc després, a finals d'octubre de 1331, Alfons el Benigne es dirigí al regne de València -perquè Guardamar havia estat assolada pels musulmans nassarites- i aprofità per tornar a citar els representants d'aquelles viles a València, amb l'objectiu de fer-los jurar i acceptar la nova donació. Però ara la resistència encara fou major. Es negaren en redó a anar-hi i, com diu la crònica en un dels seus passatges, degueren rebre els enviats del rei a pedrades:
A ço no prengueren paciència los dits llocs ne ho volgueren atorgar ne consentir, ans hi hac alguns llocs qui volgueren llapidar los missatgers.
Així, amb molta probabilitat fou llavors, entre el 19 de desembre de 1331 i el 10 de gener de 1332, quan es produí la revolta encapçalada per Vinatea, que es pot seguir a través de la pròpia crònica. S'hi reuniren molts e diversos consells, en els quals s’acordà aparellar militarment el poble de la ciutat –per deenes, e centenars, e milers– amb l’objectiu de respondre a qualsevol agressió del rei si aquest, per presó o per mort, forçava als que no volien consentir la nova donació. En concret, si allò passava s’actuaria de forma immediata i rotunda, puix el Consell municipal de València ordenà que, en eixe cas, isquera tota la gent de la ciutat per tal que mil hòmens anaren a les posades dels consellers reials i els assassinaren ab totes llur companyes, mentre la resta es desplaçaria al palau reial per tal de matar a tots els presents, excepte al rei, la reina i l’infant Ferran. Acordat això, Vinatea s’oferí a explicar la decisió al monarca i, acompanyat pels governants de la capital, exposà el rebuig general a la concessió i la intenció de matar a tots els del palau, a tall d’espasa, si la decisió es mantenia. Llavors es produí el diàleg abans esmentat entre el Benigne i Elionor, i, finalment, davant l’amenaça de mort, els consellers reials haurien optat per revocar les donacions a la reina, que haurien quedat cancel·lades, tornant les viles al rei.

Francesc de Vinatea (Mural de Ramon Stolz a l'Ajuntament de València, 1958)

Amb tot, també pels documents, sabem que en realitat les donacions no s'anul·laren, sinó que Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló continuaren sota domini de la reina Elionor fins la mort d'Alfons el Benigne vora cinc anys després, en 1336. De fet, les queixes dels dirigents de les viles hi foren constants, a causa dels abusos comesos pels batlles de la reina en qüestions fiscals, judicials i governatives. En tot cas, la revolta de Vinatea –que ara hem pogut saber que fou jurat de maig de 1331 a maig de 1332– tingué un doble resultat: d'una banda, no s'atorgà a la reina la plenitudo potestatis –degué ser cancel·lada, o, com a mínim, no fou reconeguda ni acceptada pels habitants de les viles en qüestió–, alhora que la facció procastellana de la cort fou afeblida en gran manera, amb el desterrament de l'ama de la reina, Sancha de Velasco, i el canvi d'alguns membres del Consell reial. En aquest sentit, també he pogut documentar el moment de l'expulsió d'aquella dona, que es produí entre febrer i març de 1332, molt poc després de la nova datació proposada per als fets de Vinatea, el que sembla confirmar aquesta hipòtesi per complet. Així, hagué d'abandonar la Corona al crit de fora, fora de Aragó, la vella mala i, a partir de llavors, la influència de la reina Elionor sobre els designis del monarca es reduí considerablement.

Tot plegat, doncs, els fets de Vinatea s'han de situar entre començaments de 1329, quan Alfons el Benigne i Elionor de Castella es casaren, i els primers mesos de 1332, quan Sancha de Velasco fou desterrada. En plena consonància amb això, el motí liderat per Francesc de Vinatea degué produir-se un poc abans de la darrera data, entre desembre de 1331 i gener de 1332, segons assenyala el conjunt de documents cancellerescos aplegats. Per tant, les dates proposades per Joan Baptista Perales i Salvador Carreres són errònies, com també ho és la que s'indica a l'estàtua que Vinatea té actualment a València. I el principal responsable d'aquesta confusió és el text de la crònica de Pere el Cerimoniós, que manipulà la successió i la realitat dels fets, segurament per a tractar de demostrar que l'infant Ferran mereixia la mort: al cap i a la fi, la seua existència havia ocasionat revoltes com aquella. No debades, la intenció del Cerimoniós reeixí per complet i al llarg de tot aquest temps la figura del fill de la reina Elionor ha estat generalment mostrada per la historiografia local com la d'algú que va entorpir les relacions entre Castella i Aragó. Però si s'ha de buscar un motiu en aquest cas -des del punt de vista dels nuclis reials valencians- s'ha de fixar en la reina Elionor, a la senyoria de la qual no volien passar.

Finalment, pel que fa a la intervenció de Vinatea, interpretada tradicionalment com la d'un heroi que defensà els interessos de tots els valencians, també s'han de matisar les coses. Cal indicar, en primer lloc, que es limità a defensar l'interés de València i la resta de l'estament reial. Per tant, aquella rebel·lió no tenia res a veure amb els valencians que no pertanyien a la senyoria reial, és a dir, a tots aquells que eren vassalls directes d'altres senyors laics o eclesiàstics (més del 80% del territori i entorn del 50% de la població). En aquest sentit, els governants de la capital volgueren defensar les principals viles reials perquè eixa era la part del regne sobre la que exercien una influència directa, de manera que, com menys gran fos l'estament reial, menys poder tindria València. D'ací que Vinatea digués que: separats les viles e lochs tan appropiats com aquells eren de la ciutat de València, València no seria res. Els valentins no volien que el rei desmembrés el seu patrimoni i el concedís a altres senyors, ja que allò suposava la pèrdua del seu propi poder. Per tant, podem concloure que Vinatea, estrictament, no s'alçà en nom de tot el poble valencià, sinó del poble de la ciutat de València i de les altres viles reials (llavors Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira, Castelló de la Plana, Borriana, Vila-real, Castellfabib, Ademús, Alpont, Llíria, Cullera, Ontinyent, Bocairent, Penàguila, Castalla, Biar i Xixona).

En qualsevol cas, a banda de les interpretacions sobre les paraules de Vinatea, una cosa queda clara: les cròniques s'han de prendre amb molta precaució en el seu paper de font històrica, encara més si procedeixen del poder reial. No és debades que Jaume I o Pere el Cerimoniós ens van deixar dues obres sobre els seus regnats, ans al contrari, ho van fer per a justificar i exalçar la seua actuació. I no s'estigueren d'obviar, eliminar, suavitzar o manipular els fets quan no els deixaven ben parats. Sempre cal tenir-ho molt en compte a l'hora d'aproximar-nos a la lectura dels texts cronístics.

0 comentaris: