Les coves-finestra valencianes i els greniers de falaise magrebins. Un paral·lel antropològic

Ferran Esquilache
L'altre dia, en el post sobre Ifac, parlava al principi de les poques excavacions arqueològiques programades que es fan en jaciments d'època medieval. Enguany, per exemple, s'ha actuat en les anomenades coves de Benaxuay, a Xelva, que són unes cavitats artificials d'època andalusina excavades en la roca d'un cingle per a servir de graner, a les quals només es pot accedit mitjançant llargues escales o sogues. Sorprenentment, però, l'objectiu de l'excavació patrocinada per la Diputació de València no ha estat la societat humana que les va construir, sinó les restes d'animals deixades per les aus rapinyaires en època més recent. L'explicació és ben senzilla: aquestes coves abandonades, i de difícil accés tant per a humans com per a altres animals no voladors, serveixen de refugi a voltors i altres bèsties semblants, on fan el seu niu, amb la qual cosa les restes d'animals que porten per al seu consum constitueixen conjunts tancats, que no han estat alterats. Aquest estudi servirà, després, per a diferenciar als jaciments arqueològics entre els conjunts dipositats de forma natural per aus i els conjunts dipositats per comunitats humanes. La recerca, doncs, té el seu sentit, tot i que inicialment puga semblar estrany. De fet, l'Arqueozoologia o Arqueologia dels animals està donant excel·lents resultats, també en jaciments medievals. Per exemple en la identificació de la dieta camperola alt-medieval, o en la investigació de les societats ramaderes. Però també és cert que no deixa de sorprendre a un medievalista que l'actuació en un jaciment d'època medieval no tinga la societat humana d'aquest període com a objecte de recerca. Cosa ben normal al nostre país, per altra banda.


Les coves de Benaxuay, a Xelva, sobre la vall del riu del mateix nom

En qualsevol cas, aquesta actuació recent és ara l'excusa perfecta per a parlar en el blog d'Harca sobre aquestes coves artificials, construïdes en època medieval, de les quals tampoc se'n sap massa encara.

A banda d'aquestes coves de Xelva (els Serrans), a València les més conegudes i nombroses són les anomenades Covetes dels Moros, en el costat dret del barranc de la Fos, a Bocairent (Vall d'Albaida). Hi ha altres casos menys coneguts de grupets de coves com aquestes en altres barrancs de la conca del riu Clariano, entre Bocairent, Ontinyent i Alfafara, com ara la cova de les Finestres, al barranc del Pont Trencat. I una miqueta més allunyades hi podem trobar, també per exemple, la cova dels Nou forats, a la vall de Perputxent, en la veïna comarca del Comtat. En qualsevol cas, les poques que n'hi ha al llarg del país, totes semblants, estan a la zona muntanyenca. La historiografia valenciana les anomena “coves-finestra de cingle”, ja que són coves artificials de caire troglodític que des de fora pareixen finestres, i que estan construïdes sempre al mig d'un cingle escarpat, normalment en les valls de rius i barrancs. Així dons, només s'hi pot accedir mitjançant una escala de fusta, que es posa i es lleva, o menys probablement mitjançant una soga si s'és bon escalador (n'hi ha casos d'argolles per a nugar les cordes), de manera que són com una fortificació natural de difícil accés, sobretot si n'hi ha algú a dins defensant-les. El seu interior, però, va més enllà d'una simple cavitat com podria semblar des de l'exterior, ja que estan constituïdes per diverses sales, connectades entre elles mitjançant altres finestres interiors o forats, i fins i tot pous per a comunicar les que hi ha a distints nivells d'altitud. De fet, sempre estan formants conjunts d'entre 3 i 15 finestres o sales, i a Bocairent n'hi ha un grup de fins a 53 sales intercomunicades (amb les seues respectives eixides a l'exterior o finestres).


Covetes dels Moros de Bocairent


Interior d'una de les coves de Bocairent, amb la finestra que dóna al carrer i les que la comuniquen amb les sales veïnes, que també tenen la seua respectiva eixida al carrer individual


una de les finestres, tapada amb fustes, tal com devien ser les portes que protegien l'entrada de l'oratge i els animals


cova de les Finestres, a Alfafara

Per a què servien aquestes coves-finestra? i en quin moment es poden datar més exactament? Fins ara no pareix que hi haja massa dubte ni controvèrsia en datar-les en època andalusina. Tanmateix, les restes trobades al seu interior, ben minses, són d'un moment molt tardà. Per exemple, la ceràmica de les coves de Benaxuay no va més enrere del segle XII, i la que es va trobar en una incursió a la cova dels Nou Forats, en 2009, es pot datar provisionalment al XIII. En el moment de la conquesta feudal, doncs, o poc abans. Igualment, a Almeria, on hi ha coves pràcticament idèntiques que la historiografia anomena cuevas artificiales, es poden datar pel registre ceràmic o pels topònims associats en un moment encara més tardà, entre els segles XIV i XVI, en el període nassarita; és a dir, quan els feudals comencen a pressionar aquelles terres.


coves de los Millares, Almeria

Així doncs, d'acord amb les seues característiques defensives, i també la datació cronològica, una primera funcionalitat que els podem atribuir a les coves és la de refugi ocasional de les comunitats camperoles, front a les invasions dels feudals. És a dir, igual que les torres d'alqueria. A Mallorca, per exemple, on no hi ha castells andalusins (husun), és ben conegut que la població rural es refugià en coves de la muntanya durant la conquesta de l'illa per Jaume I. De fet, ja en vam fer referència també al blog quan parlàrem de la balma de Ferrutx, puix és el propi rei conqueridor qui ens ho conta al Llibre dels Fets (§100):
els nostres combatien los per la entrada que era de la cova, e la muntanya era tan fort e tan alta, que feya punta: e la roca exia a fora, e en mig d'aquela roca eren les coves feytes, que neguna peyra que vengues dessus no podia fer mal a les coves on los moros estaven: però en les barraques que els havien feytes, en algunes d'aqueles podien tirar pedres. E quan los nostres los combatien, e volien els exir a deffendre la batayla, algunes pedres qu·els nostres los gitaven los fayen dan.
Ara bé, això sembla ser, en principi, una funcionalitat secundaria de les coves, que són aprofitades en un moment de perill si no hi ha altre refugi. El mateix rei, de fet, ens dóna de nou una pista en la Crònica (§103) sobre la seua funcionalitat principal, que no és en realitat excloent amb l'anterior:
E quan vench al dia de Rams, al sol exit, enviam missatge als sarraïns de les coves qu·ens atenessen la covinença que feytans havien. (...) E nos dixem los que·s apparaylassen de davalar. E els arrearen se, e plegaren la roba aquela que era de vestir, e lexaren nos dessus molt forment e ordi.
És a dir, la gran presència de cereals que hi havia a les coves, del qual es va apoderar el rei, indica que aquestes podien servir de graner. Es tracta d'una interpretació, de fet, que és la més acceptada per la historiografia, gràcies als paral·lels antropològics amb el nord d'Àfrica, on també hi ha construccions molt paregudes. Són els anomenats greniers de falaise (graners de cingle) pels antropòlegs colonials francesos, als quals consideren antecedents primitius dels igudar (plural d'agadir), els coneguts graners fortificats dels berbers nord-africans (vegeu imatges al final del post). Hi ha alguns exemples magrebins de coves-finestra artificials exactament iguals que les andalusines, com ara les d'Assif Margham o les de Tazlet, per esmentar només els que podem veure en les imatges, entre molts d'altres.


Graner d'Assif Margham


Vista del graner de Tazlet, accés amb escala, i distribuïdor de diverses sales a la porta

Tanmateix, aquesta tipologia de coves semblen ser una minoria en el conjunt dels greniers de falaise magrebins. La principal diferència entre les coves-finestra valencianes i la majoria dels greniers, doncs, és que aquests darrers no tenen finestres picades directament a la roca mare. L'accés es fa a través de menudes construccions o barraques de pedra i bigues de fusta enlairades en el penya-segat, tot i que també n'hi ha cavitats excavades a la roca, i pous de comunicació que serveixen per a accedir a cavitats més altes. En qualsevol cas, com que diuen que val més una imatge que mil paraules, crec que res millor per conéixer els graners magrebins que aquest vídeo (en francés) sobre el projecte de reconstrucció i explotació turística que estan intentant portar endavant alguns grups tribals de berbers marroquins (a partir del minut 7, després d'una sèrie d'imatges de vida quotidiana i treball domèstic, sobretot de les dones). Paga la pena veure'l tot plegat, encara que dura mitja hora, sobretot per les vistes des de dalt. El vertigen que dóna l'alçada i l'esquifidesa dels passos és esfereïdor.


I què es guardava en aquests graners de cingle magrebins? Ara estan completament abandonats i enrunats, com hem pogut veure al vídeo, però almenys al llarg dels segles XIX i XX, quan els antropòlegs els podien veure en funcionament, sabem que els grups tribals de ramaders semi-nòmades guardaven tota mena de cereals (forment, ordi, etc.), fruits secs (ametlles, el fruit de l'agar, etc.) i qualsevol altra mena d'aliment susceptible de ser emmagatzemat, com ara mantega, mel, figues seques, oli i sal, però també pells d'animals, armes, i fins i tot objectes de valor com per exemple vestits de festa, objectes d'argent, i balances. Així, podien deixar els seus bens protegits i marxar tranquil·lament amb els ramats, sense portar-los damunt, durant períodes de temps determinats. Era, doncs, aquesta també la funció de les coves-finestra de cingle valencianes? Segurament, i sens dubte la de refugi esporàdic durant els conflictes també. De fet, al mateix vídeo adés enllaçat un dels vells explica com molts anys enrere els graners servien per refugiar-se quan hi havia conflictes, però que ara estan abandonats perquè s'han convertit en camperols sedentaris, i a més hi ha pau entre les tribus, per la qual cosa es pot viure al fons de la vall. El makhzen, l'Estat, ha aconseguit en l'actualitat, per fi, gràcies al colonialisme francés, dominar la totalitat del país, després de segles i segles de perseguir-ho.

Cal fer referència, finalment, per acabar amb el paral·lel antropològic entre l'Alandalús medieval i el Magrib contemporani, i per acabar també amb el post, a la divisió interior dels graners entre els diversos grups o segments tribals. Un dels propietaris que ensenya els graners als que fan el documental els explica que a ell li pertany només un dels compartiments interiors, separats per murs que no arriben al sostre, i els altres dos als seus oncles (paterns, és clar). Els graners veïns, que estan junt al seu, pertanyen a la resta del grup, els Ait tal, formant un “barri”, i en un punt determinat està la “frontera” amb el “barri” dels graners d'un altre grup, els Aits qual. A més, existeix la figura del guardià, l'únic humà que viu allà dalt quan hi ha pau, que s'encarrega de la vigilància. És elegit per l'assemblea de representants de les famílies del grup ( els shuyukh, plural de shaykh), i rep un pagament en espècie de cada família d'acord amb la quantitat emmagatzemada. No hi ha dubte, per tant, que estem al davant d'una instal·lació de defensa col·lectiva dels bens materials i els aliments, organitzada d'acord amb els patrons de la societat tribal, per una comunitat camperola semi-nòmada. Si a l'Alandalús també hi van haver comunitats nòmades o semi-nòmades és una altra qüestió sense resposta, de moment, que algun dia caldrà abordar.


Un típic agadir magrebí, datats entre els segles XVI i XIX, una evolució posterior dels graniers de falaise de caire troglodític, i plànol interior d'un altre agadir amb els compartiments dels grups segmentats.

4 comentaris:

Alicia ha dit...

Enhorabona, Ferran, per aquest post, i gràcies també per penjar el video.

Al marge d'interpretacions històriques i arqueològiques (jo no el veig del tot enrunat, podria ser pitjor!), amb el que em quede és amb l'interés de la comunitat local per posar en valor aquestes mega-construccions i com això dinamitzarà (si no està fent-ho ja) l'economia local. Em resulta impactant el fet de que aquesta gent veja el seu passat com un recurs que crearà riquesa, i com no, coneixement. Tant de bo passara el mateix per ací, que sembla que la resta arqueològica moleste!

Fins aviat!

Ferran Esquilache Martí ha dit...

Gracies a tu, Alicia, per llegir-ho i pel comentari.

Dona, enrunats o no, segons on mires: alguns estan prou ben conservats, altres estan pitjor, i encara n'hi ha d'altres dels quals no en queda res, que també se'n veu algun, però clar les imatges es dirigeixen sobretot als que es poden vore encara.

En qualsevol cas, sí, resulta admirable que comunitats rurals com eixies, que a penes tenen res des del nostre punt de vista occidental, estiguen interessades en conservar el seu patrimoni i damunt vulguen explotar-lo econòmicament.

Salutacions.

Anònim ha dit...

Molt interessant el treball. Enhorabona. Des de Bocairent. Josep Vicent Ferre.

Ferran Esquilache Martí ha dit...

Moltes gràcies Josep Vicent, pel comentari i per llegir-nos. Fem el que podem per a divulgar estes coses.