La guerra contra els "infidels", base de la societat feudal
Com ja vam comentar ací mateix, la croada dirigida per Jaume II d'Aragó contra Almeria entre 1309 i 1310 no és massa coneguda popularment, però, des del punt de vista historiogràfic, és susceptible de ser analitzada des de desenes de prismes diferents, des de la petjada literària que hi deixà fins als equipaments mèdics que mobilitzà, analitzats a fons per Michael McVaugh i Lluís Cifuentes arran de l'estudi del Regimen Almarie, el tractat de sanitat que el metge Arnau de Vilanova escrigué ex professo per a la campanya. En consonància amb això, ara i ací exposarem un document un tant excèntric respecte al gruix dels objectius, els fets, les causes i les conseqüències de l'expedició cristiana contra els musulmans, però que, per la seua pròpia raresa, pot ser útil per a il·lustrar certs aspectes de la societat medieval. Es tracta, en concret, d'un document conservat a la sèrie de processos judicials (Processos en quart) de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, mitjançant el qual, una vegada finalitzada la guerra, un escuder es defensà de les acusacions realitzades contra ell d'haver abandonat en plena batalla el seu senyor, l'important noble valencià d'origen aragonès Ximén Pérez d'Arenós, que havia mort en una emboscada realitzada pels andalusins el matí del 17 de setembre de 1309.
Els fets es produïren un mes després que s'hagués instal·lat el setge de la medina d'Almeria i al cap d'uns pocs dies que l'emir de Granada enviés un destacament de genets a la fortalesa propera de Marchena, en les immediacions del riu Andarax, en la rambla del qual es desenvolupaven les algarades cristianes. No debades, aquella hi fou la primera actuació de l'exèrcit nassarita, que agafà amb les guàrdies baixades els cavallers de la Corona d'Aragó. I Ximén Pérez d'Arenós fou una de les baixes més significatives, descendent de Ximén Pérez de Tarassona, un dels principals col·laboradors de Jaume I en la conquesta de València, raó per la qual l'inclogué en la casta tancada i exclusiva dels rics homes aragonesos i el casà amb la filla del darrer governador almohade de Balansiya, Abu Zayd, convertit al cristianisme sota el nom de Vicent Bellvís; el castell d'Arenós, que li havia donat Jaume I, en fou la dot i la baronia que donà nom a la família durant tota la història foral valenciana. Doncs igualment que aquell Ximén Pérez de Tarassona, que havia mort lluitant contra els andalusins en 1266, en les proximitats del territori murcià, també Ximén Pérez d'Arenós va morir tractant d'expugnar els musulmans d'al-Andalus, 43 anys després. I alguns van voler veure en l'actitud del seu escuder, Martín Ximénez de Aybar, un flagrant incompliment dels seus deures vers el seu senyor.
Una imatge que no es va donar a la croada d'Almeria
Concretament, segons s'hi deia en el document esmentat, en el moment en què es produí l'emboscada nassarita Ximénez de Aybar no estava amb ell ni havia anat a socórrer-lo, com pertocaria a un escuder. Fet i fet, la qüestió provocà l'obertura d'un procediment judicial ordenat per Jaume II, que comissionà dos cavallers de la casa reial, Pero Pomar i Ramon de Molina, per tal de recebir testimonios contra Martín Xeménez de Ayvar, scudero. Però aquest presentà testimonis fidedignes que explicaren la raó que excusava el seu comportament, segons ho posà per escrit Miguel Sánchez, notari del consell municipal d'Uncastillo. Foren fins a cinc persones, que vingueren a dir i corroborar una mateixa versió: que no havía seydo con Exemén Pérez de Arenoso, su senyor, la ora quando los ginetes lo mataron o lo prisieron, mas que ante lo havía enviado el dito Exemén Pérez que ningún roydo fuesse seydo de los ginetes por l’azenbla en que trayan l’almuerzo, que era muyt açaga, que la aduxiesse e que la aduxiesse e que él, de la su muert ni de la presón de su seynnor, non sopo ren d’aquí a que todo el feyto fue passado.
És a dir, havia estat una veritable casualitat, però moments abans que comencés l'atac -quando los ginetes vinieron ni los colpes fueron- Ximén Pérez d'Arenós l'havia enviat cap arrere pel curs del riu Andarax -por la rambla iuso- a recollir l'esmorzar, que s'havia quedat en una atzembla ressagada -l’azenbla que era açaga, que la trayesse por razón de l’almuerzo, que era allí que querían almorzar. Durant eixe interval es produí la batalla i, en conseqüència, l'escuder havia estat plenament impossibilitat per ajudar el senyor, ja que n'era totalment inconscient del perill que corria. Així ho van declarar Miguel de Alvero, que se'l va trobar per la rambla quan anava en busca de l'animal endarrerit, Ferrando López de Sada -una població de la mateixa vall d'Aybar-, que va sentir les paraules de Pérez d'Arenós enviant-lo a per l'esmorzar ante que fuesse el roydo de los ginetes, i Íñigo Ruiz, que certificà la impossibilitat que hagués tornat a temps per a la batalla porque tan poco tiempo havía que havía seydo la buelta e que él era ido la rambla juso, que non cuydava que podiesse seer venido.
Finalment, també testificaren en un sentit similar dos guerrers de major rang: l'adalil del ric home aragonès Juan Ximénez de Urrea i el noble Pero Martínez de Luna. El primer indicà que també havia escoltat les paraules de Ximén Pérez d'Arenós enviant l'escuder a per l'esmorzar perquè ho havia dit a grandes vozes i, al temps, aquest havia respost que no sabia on estava, bo i marxant després por la rambla iuso con un compaynero por l’azenbla. Per la seua banda, Martínez de Luna, del mateix grup social que Pérez d'Arenós, havia intercanviat unes paraules amb ell. De fet, aquest darrer l'havia convidat a menjar junts -que almorzasse con él, que él traya almuerzo-, però la resposta fou negativa -que·l dixo que deyunava. Amb tot, això no fou obstacle per tal que ordenés que li portaren l'esmorzar: que·l dito Exemén Pérez mandó a un escudero suyo que·l trayesse l’azenbla en que era l’almuerzo. En aquest sentit, Martínez de Luna no havia parat atenció a qui era l'encarregat de fer-ho, però confirmà que havia estat un escuder, que podía seer el dito Martín Xeménez.
Així les coses, encara que en aquell instrument notarial no se'n diu res de la sentència promulgada pels comissionats reials, sembla ben probable que Martín Ximénez de Aybar fos absolt de les acusacions, ja que tots els testimonis verificaren la seua versió, que l'eximia de culpa, en tant que s'havia limitat a complir les ordres que li havia donat el seu senyor. D'altra banda, deixant ara a un costat les implicacions que tenia l'afer en relació amb les obligacions dels escuders, podem considerar que Ximénez de Aybar podia estar ben agraït d'aquell incident de la somera que s'endarrerí amb l'esmorzar, puix, d'una altra manera, probablement, hauria mort en l'emboscada dels genets nassarites.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada