La primera gran depressió europea

Pel seu interès traduïm i reproduïm l'article que el catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de València Antoni Furió ha publicat al diari El País, titulat "La primera gran depresión europea". Es tracta d'un resum del seu text "La crisi de la baja Edad media: Una revisión", inclòs al llibre La crisis a lo largo de la historia, editat recentment per la Universidad de Valladolid. Pensem que és una bona síntesi dels problemes que afectaren la societat medieval, a partir de la qual podem reflexionar sobre la crisi actual. En aquest sentit, però, si realment la crisi baixmedieval va ser tan dura per a tanta gent, i durant tant de temps, com semblen apuntar la majoria d'indicadors -almenys del centre i el nord d'Europa-, no podem compartir la visió d'Stephan R. Epstein amb la qual fineix l'article: per molt que la crisi fóra el conducte pel qual es possibilitaren noves formes de creixement, des del punt de vista de història social mai no podem negligir el sofriment de les persones que patiren els seus aspectes més calamitosos.

Las crisis a lo largo de la historia, 2010

«Després de diversos intents fallits per superar la crisi de les seues finances, la Hisenda del regne de Mallorca va entrar en fallida, finalment, en 1405. Durant els anys anteriors s'havien desplomat moltes banques privades a Barcelona, València i la mateixa Mallorca, però ara no es tractava ja de l'enfonsament d'entitats financeres particulars, sinó de la fallida de tot un regne. La fallida no solament va obligar a consignar tots els ingressos fiscals de l'illa al pagament dels interessos del deute i a la seua amortització, sinó que va deixar en mans dels creditors, en la seua immensa majoria barcelonins, la centralització del producte fiscal recaptat i la supervisió del pagament dels interessos i de la gestió en general del deute públic.

No es tractava d'una mera crisi conjuntural. Els problemes eren estructurals i venien de molt arrere. Trenta anys abans, i solament vint després que Mallorca haguera començat a emetre deute públic, els comptes ja no quadraven. Com va apuntar en el seu moment Álvaro Santamaría, dels 900.000 sous als que ascendien anualment els ingressos teòrics globals, solament arribaven a recaptar-se uns 660.000, mentre que la resta deixava de percebre's per frau fiscal o una gestió dolenta. Per a atendre el desfasament entre ingressos i despeses, la Hisenda mallorquina havia contret un deute de l'ordre de sis milions de sous, que obligava al pagament d'interessos per un total aproximat de 600.000, és a dir, la quasi totalitat dels ingressos efectius ordinaris.

En 1373, un administrador nomenat per la Corona va elaborar un pla de sanejament de la Hisenda del regne que passava per reduir dràsticament la despesa pública (aprimant sensiblement la nòmina de salaris i gratificacions pagats per l'Administració; reduint el nombre d'ambaixades i missions oficials; limitant la inversió en obres públiques durant deu anys a la conservació de les muralles, la conducció d'aigües i el moll; controlant el proveïment frumentari i prohibint la concessió de donatius graciosos a càrrec de fons públics), fiscalitzar amb severitat els comptes de l'Administració pública (sotmeses a auditories, els informes de les quals serien lliurats als nous governants a l'inici del seu mandat anual) i amortitzar el deute en 10 anys (reduint el tipus d'interès del 10% al 8%, una moratòria de 10 anys i un pla septennal d'amortització). El pla no solament no va funcionar, sinó que la situació de les finances es va agreujar i, encara que va haver nous intents per sanejar el deute (en 1392 es posà directament a un català, en representació dels creditors, al capdavant de les finances mallorquines amb la finalitat d'assegurar el pagament dels interessos), la Hisenda va entrar en fallida finalment en 1405.

El de Mallorca no és un cas aïllat ni en l'Espanya ni en l'Europa de la baixa Edat Mitjana. Cap a finals del segle XIV el pagament dels interessos del deute públic representava entre la meitat i les tres quartes parts de la despesa municipal en les grans ciutats italianes, franceses, alemanyes, flamenques i holandeses. En la Corona d'Aragó, on l'emissió de censals s'havia generalitzat des de mitjan del Tres-cents com el principal recurs financer de les Hisendes locals, el deute públic havia adquirit ja nivells colossals abans de finalitzar la centúria. En Barcelona, va passar de representar el 42% en 1358 al 61% en 1403; a Tarragona, del 54 % en 1393 al 72% en 1399; a València, del 39 % en 1365 al 50 % en 1402; i a Mallorca, potser el cas més espectacular, ascendia al 81% en 1378. I com el deute es finançava amb els ingressos fiscals -o tal vegada fóra més exacte dir que es van crear nous impostos i es va incrementar la pressió fiscal amb la finalitat de finançar el deute-, bona part de l'esforç fiscal de la població es desviava en benefici dels creditors, de ciutadans i mercaders que invertien en el deute públic -menys lucratiu, però més segur- per a diversificar els seus riscos, molt abans que prengueren el relleu la noblesa i les institucions eclesiàstiques, amb un esperit ja clarament rendista.

La imparable escalada del deute, un dels millors baròmetres i alhora una més de les múltiples causes de la crisi del segle XIV, tenia el seu origen en les contínues peticions pecuniàries de la monarquia, motivades al seu torn per l'increment de la despesa bèl·lica, i, en menor mesura, en el desenvolupament del propi aparell administratiu d'un Estat cada vegada més centralitzat. En tota Europa la guerra va ser un fenomen quasi permanent al llarg del segle XIV, un dels grans flagells, juntament amb la pesta i la fam, d'aquesta centúria de grans calamitats.

El triomf de la mort, Pieter Brueghel el Vell

En la península Ibèrica les campanyes militars se succeeixen una darrere l'altra al llarg del Tres-cents: les croades castellanoaragoneses contra Granada; la batalla del Salado, en la qual les forces combinades de Castella I Portugal van derrotar els benimerins; la conquesta de Sardenya i les guerres contínues amb Gènova pel control de la Mediterrània occidental; la reintegració de Mallorca a la Corona d'Aragó; les revoltes nobiliàries castellanes i les guerres de la Unió aragonesa i valenciana; i, sobretot, la guerra civil castellana, que al seu torn va derivar en una guerra oberta entre les corones de Castella I Aragó, una guerra llarga, costosa i destructiva que s'insereix també en el marc general europeu de la Guerra dels Cent Anys.

Les guerres segaven vides, arrasaven les collites, assolaven pobles i ciutats, interrompien el comerç, dificultaven el proveïment i frenaven el creixement, però també exigirien fortes sumes de diners per a finançar tant les campanyes militars -i en particular el pagament de les tropes- com la posterior reconstrucció. I els diners eixia de les ciutats i de les comunitats rurals, sotmeses a noves i majors exaccions, que de ser inicialment extraordinàries van passar a convertir-se en ordinàries. Al contrari que els antics tributs feudals, recaptats en l'àmbit estricte del senyoriu, els nous impostos eren generals i universals, no es limitaven solament als vassalls del rei, sinó que s'estenien a tots els habitants del regne, a tots els súbdits del monarca, i es justificaven pel bé comú o la utilitat pública. Encara que s'invertiren en despeses tan dubtoses -des de la perspectiva dels contribuents, que així ho denunciaven- com més guerres o més mercès a privats i partidaris del sobirà.

La construcció d'un veritable sistema fiscal i financer, amb impostos ordinaris, regulars, sobre el patrimoni o sobre la comercialització i el consum (cises, alcabales), va fer possible, primer a Catalunya i la Corona d'Aragó i més tard a Castella, la consolidació del deute públic, basada ja no en crèdits a curt termini (préstecs a interès) sinó a llarg termini (censals, "juros"). O més aviat cabria dir que va ser la consolidació del deute públic, consignada sobre determinats impostos (en la seua majoria indirectes) la que va exigir i va desembocar en l'establiment d'un veritable sistema fiscal, primer municipal i després estatal.

En qualsevol cas, i açò és el més rellevant, ciutats, regnes (corts i diputacions) i monarques disposaren de nous instruments financers amb els quals atendre noves i creixents necessitats (encara que en alguns casos acabarien duent-los a la fallida); el patriciat urbà i més tard l'alta aristocràcia i el clergat es beneficiaven del festí fiscal, redistribuït en forma d'interessos del deute; i les classes populars, rurals o urbanes, contribuents nets, veien com s'afegien als censos agraris i les rendes senyorials tradicionals els nous impostos amb els quals es finançaven les hisendes locals i reials i, en particular, el deute públic.

L'increment de la pressió fiscal i el repartiment del seu producte entre la noblesa (professionals de la guerra i alts càrrecs de l'Estat) i els inversors en el deute són solament una de les manifestacions dels grans canvis econòmics i socials (però també polítics, culturals i fins i tot religiosos, amb el gran Cisma d'Occident) que van tenir lloc en el segle XIV i que els historiadors solen englobar, extremant els tints negatius, sota la denominació general de "crisi del segle XIV", "crisi del feudalisme" i fins i tot "gran depressió baixmedieval". Les altres manifestacions són més conegudes, i per això els dedique menys espai en aquesta atapeïda síntesi.

Dos recaptadors d'impostos, Marinus van Reymerswaele

Els primers historiadors que es van ocupar d'ella i els mateixos contemporanis van destacar sobretot la conjunció de catàstrofes i calamitats que s'abatí sobre la centúria i, en primer lloc, el terrible impacte de la pesta negra, que delmà la població europea. L'epidèmia, d'efectes letals en la seua doble varietat bubònica i pulmonar, va arribar a la costa mediterrània de la Península en l'estiu de 1348 i ràpidament es va propagar per tota Europa occidental, a lloms de les rates que infestaven els cellers dels vaixells i els carregaments comercials. No hi havia remei contra ella, i l'única cosa que podien recomanar els metges i les autoritats públiques i religioses, a més de pregàries i actes d'expiació col·lectiva, era fugir de les ciutats més plenes de gom a gom i exposades. Com va fer Boccaccio, que es va retirar a una vila allunyada de Florència, on va composar el Decamerón en l'any de la pesta.

Encara que totes les estimacions demogràfiques anteriors a l'era estadística no passen de ser això, estimacions, es calcula que entre una tercera part i la meitat de la població europea va sucumbir a l'epidèmia, el que va representar un veritable col·lapse demogràfic i econòmic. A més, tan mortíferes com la seua primera irrupció van ser les seues posteriors recurrències -el segon brot, en 1362, s'encruelí en la població infantil, sense defenses immunològiques-, i el fet que la pesta s'instal·lara de manera permanent en la societat europea fins a més enllà dels segles medievals no va deixar de dificultar les possibilitats de recuperació.

Molt abans que la pesta havien fet la seua aparició les caresties i les fams. Un cronista català de l'època va batejar l'any de 1333 com "el mal any primer", l'inici de tots els mals, quan una dolenta collita va disparar el preu dels cereals i va estendre la fam i la mort per tota la Península. Solament a Barcelona van morir 10.000 dels 50.000 habitants amb què contava la ciutat. Però els efectes de la carestia es van deixar sentir també de forma severa a Castella I Portugal. Al nord d'Europa la crisi havia començat una generació abans, amb la gran fam de 1315-1317, provocada per l'empitjorament de les condicions meteorològiques i la successió de collites dolentes, que va colpejar a tot el continent, d'Escòcia a Itàlia i de Rússia als Pirineus, però que no va afectar a la península Ibèrica. Els testimoniatges de l'època parlen d'alts nivells de criminalitat, malalties, morts massives i fins i tot casos de canibalisme i infanticidi.

Enfront d'una visió catastrofista que situava l'origen de la crisi en la incidència de factors exògens com la pesta i el refredament climàtic (al segle XIV, en efecte, es va iniciar el que es coneix com la petita Edat del Gel, que es perllongaria fins a mitjans del XIX), la majoria dels historiadors s'ha decantat tradicionalment per atribuir les seues causes a factors de naturalesa endògena, com el desequilibri entre població i recursos, els rendiments decreixents, l'estructura de classes, la conflictivitat social, la guerra permanent, la competència entre els nous Estats emergents o l'augment de la pressió fiscal.

Per als historiadors neomaltusians les causes de la crisi es trobarien en les limitacions internes del mateix creixement -demogràfic i econòmic en general- que havia caracteritzat a l'economia europea en els tres segles precedents, del XI al XIII. La inflexió s'hauria produït ja en les últimes dècades del Dos-cents, quan van fer la seua aparició en algunes regions -certament no a la península Ibèrica- els primers símptomes d'esgotament, d'haver arribat ja al final de la gran expansió medieval. Trenta o quaranta anys separen, en opinió de Bois, el final del creixement de l'entrada en la depressió pròpiament dita. I entre els factors que van dur a ella assenyala en primer lloc la persistència de la pressió demogràfica sobre una economia esgotada i insegura, l'alça dels preus i, en particular, l'escalada del preu de la terra.

Com en el cas d'una bombolla, una veritable febre especulativa es va apoderar del mercat immobiliari i va pressionar els preus a l'alça de manera irracional. Les taxes d'interès, que durant l'etapa de creixement havien descendit fins a un nivell mig del 5%, es van elevar fins al 8% o el 10%. Tot això es va traduir en greus desordres monetaris, particularment a França, on la moneda va perdre el 50% del seu valor, alhora que les devaluacions disparaven els preus i desencadenaven l'especulació monetària. Aquest procés va constituir el prolegòmen extrem (estancament tècnic i productiu, augment de la despesa pública improductiu, increment del deute sobre actius sobrevalorats) que va precedir i va dur finalment a la depressió, amb la caiguda de la producció i els preus agraris i la contracció de la demanda, afectada ja per la crisi monetària i la reculada demogràfica. Per la seua banda, l'eixida de la crisi -sobre la qual no puc estendre'm ací- solament vindria, a mitjan ja del segle XV, amb un important reajustament de les estructures econòmiques, la reducció dels tipus d'interès, l'estabilització de la moneda i dels preus, l'alça dels salaris i dels ingressos senyorials -gràcies a la nova fiscalitat centralitzada- i la recuperació de la demanda.

Dansa de la mort

Més enllà de les seues manifestacions més virulentes i més enllà també de les diferents interpretacions amb les quals els historiadors l'han intentat comprendre, la gran depressió baixmedieval ha estat considerada també com una crisi sistèmica, com una crisi del feudalisme (encara que no fóra la que acabara amb ell, com tampoc la crisi de 1929 va acabar amb el capitalisme). Uns altres, en canvi, es pregunten si no es va tractar més aviat d'una sèrie de dificultats a curt termini o colls d'ampolla de la producció, que podrien haver-se superat de no haver irromput la pesta.

En tot cas, la crisi es va saldar amb una profunda reorganització del sistema feudal, des de les seues bases econòmiques (una major especialització i intensificació agrícola, majors taxes d'urbanització, el desenvolupament de la manufactura, l'increment de la comercialització, la reducció dels costos de transport) fins a les seues estructures polítiques i institucionals (amb l'afermament de les monarquies territorials i la centralització del poder polític i militar). Va ser en aquest sentit, com la denomina Epstein, un procés de "destrucció creativa", deslligat per un període de ràpid i traumàtic col·lapse demogràfic, que es va traduir en una major integració econòmica i institucional, en una major competència entre mercats i entre Estats i que situaria l'economia europea en una senda de major creixement. Lluny de veure en ella solament els seus aspectes calamitosos, la crisi de la baixa Edat Mitjana va ser abans que res un motor del canvi econòmic, l'escenari de la reorganització que va permetre convertir el creixement en desenvolupament. Europa i l'economia europea eixirien reforçades de la prova.»