La Santantonada de Forcall

Vicent Royo
El passat 5 de gener de 2012 la Generalitat Valenciana declarà Bé d’Interès Cultural Immaterial la Santantonada de Forcall. L’acte, qüestions polítiques a banda, és tot un reconeixement social cap a una de les tradicions més arrelades a la cultura popular dels valencians i, per fer-ho, s’ha elegit una de les festivitats més representatives del país, la de Forcall. Podrien haver-ne escollit d’altres, és cert, però l’elecció ha estat tot un encert, perquè en la Santantonada de Forcall conflueixen tot un conjunt de ritus, manifestacions i celebracions que mantenen viva encara avui dia tota una tradició confegida al llarg dels segles.

Com he dit, la festivitat de sant Antoni Abat és una de les més populars a casa nostra en l’actualitat. No debades se celebra en més de 320 pobles, però en molts d’ells la festa ha perdut bona part del seu contingut originari, de la seua essència, i això no ha estat així a Forcall. Ans al contrari, tot l’univers que envolta la celebració esdevé un testimoni immillorable de la conjunció de tradicions i creences des dels llunyans segles medievals fins als nostres dies, on cada època històrica ha deixat la seua empremta.


cartell de la Santantonada de Forcall, 2012

Festa cristiana i pagana alhora, la celebració de sant Antoni reuneix a Forcall, d’una banda, l’esperit catòlic propi de tota festivitat religiosa i, de l’altra, tot un conjunt de símbols i expressions ancestrals que testimonien el proper canvi d’estació, avantsala del Carnestoltes i tot el que això comporta. En molts pobles s’ha perdut la seqüència d’actes i celebracions que doten d’aquest doble sentit la festa i s’ha reduït la seua expressió a una simple missa, la benedicció dels animals i l’encesa de fogueres on veïns i forasters cuinaran els àpats preceptius per als sopars de germanor. A Forcall, en canvi, són ben presents encara les dues seqüències, religiosa i profana, que han caracteritzat la celebració del sant durant segles i ambdues s’entrecreuen en els distints dies que dura la festa. Hi participen tots, homes i dones, vells, adults i joves, en una celebració que integra tots els membres de la comunitat i els atorga un paper en els diferents actes. Fem un breu recorregut per adonar-nos-en de la seua singularitat.


La "Portada del maig"

Abans que res hi ha la part profana, que s’inicia molt abans del dia de la festa. El preludi de la Santantonada comença el segon dia de Nadal. En el solstici hivernal, el dia més curt de l’any, quan la llum diürna s’allarga durant menys hores i l’astre solar a penes irradia calor, es produeix la tala i trasllat del maig, un tronc gros de pi que, adientment pelat, servirà d’eix per a la foguera principal. La “Portà del maig” és una fita que es pot presentar com una lectura ecològica, en que es pot entendre i assumir la fi d’un cicle natural.

Una setmana abans de la festivitat s’inicia la fonyada i la cuita dels dolços típics o “rotlletes” i dels panets en forma de mitja lluna, elaborats amb pasta de mel, carabassa i sucre, que es distribuiran després de la benedicció dels animals. Mentre les dones es dediquen a aquests menesters, els homes recullen i carregen llenya fins la plaça del poble per “vestir” amb brancatges de pi, carrasca i ginebre la cabana-foguera sostinguda pel maig.


la barraca, coronada per "la capolleta"

La matinada del primer dia de celebració els joves, vestits de botargues o dimonis, passegen entre la foscor dels carrers “l’esquellot”, una gran esquella que havia estat penjada del maig durant el seu trasllat des del bosc. Aquest anunci de l’ocupació demoníaca dels carrers manifesta de forma simbòlica el principi dels temps mort i del caos, en el que ja no regna la naturalesa perquè està morta, un moment sense ordre i de domini del mal que serveix per encendre les “tronques”, fogueres menors que es mantindran contínuament atiades durant els dies de la representació i que proporcionen llum i calor en les tenebres.


Sant Antoni temptat per "la Filoseta"

A migdia es produeix l’erecció del maig a la plaça, amb la participació principal de xiquets i joves. Continua la festa amb la incorporació de la “capolleta”, un barret vegetal, col•locat de manera artificial en la seua part superior, que incorpora bengales i focs d’artifici que prendran amb l’incendi de la barraca, projectant cap al cel les espurnes i simbolitzant genèricament el retorn de la vida. La clavaó de l’estructura o les sis “costelles” que ensostraran la cabana del sant conclou momentàniament els preparatius abans de l’esmorzar comú. A la vesprada es revesteix el maig amb les càrregues de brancatge verd dutes per confrares i veïns fins formar una foguera piramidal de vuit o deu metre d’alçada.


Sant Antoni i Sant Pau arrossegats per les botargues

Al principi de la nit comença el ritual i l’expressió espontània de parateatralitat. Una anàrquica desfilada de personatges ocupa els carrers i recorre la població, cometent irreverències, extorsions, atemorint els espectadors, acaçant a les dones i irrompent als domicilis per menjar i beure a rampells. Sant Antoni i Sant Pau són emmanillats i arrossegats pels carrers pels diables amb una corda que condueix “el Despullat”, una dimoni sense màscara, mentre “la Filoseta” els tempta amb el seu erotisme pseudofemení i carnestoltesc al llarg d’un itinerari preestablert per l’entramat urbà. Finalment, són conduïts i introduïts dins la barraca per morir abrasats. Immediatament després, es pren foc a la barraca a mitjan altura i els dimonis no deixen d’encendre focs d’artifici amb espurnes, fum i trons pirotècnics.


Botargues fent de les seues

Els assistents i els personatges travessen la barraca en flames, gaudint d’uns moments d’adrenalina i d’intensa emoció amb el pretext de purificar-se. A continuació del combat simulat entre sants i dimonis té lloc un desaforat ball de diables que conclou amb la seua retorçuda mort al terra, que posa fi al regne del caos i del mal sorgit durant el temps mort. La lluita entre el cel i l’infern, amb un espectacle de foc i fum, conclou amb una doble victòria: la tornada de l’ordre i el retorn de la vida al caliu de la foguera comunitària.

Tot just després es realitza la “Processó dels matxos”, segurament incorporada a la segona meitat del segle XIX, quan la celebració adquireix bona part del folklore que la caracteritza. En aquesta processó, les cavalleries i els seus genets, que duen grans ciris, fan dues voltes a la foguera conduïts pel penó de sant Antoni i marxen cap a la casa Abadia per rebre la benedicció del sacerdot. Feta la benedicció, el majoral de la confraria distribueix els pans o “coquetes de mitja lliura” entre els participants.


Botarga travessant la barraca en flames

La lluita contra el mal i el caos durant l’interval situat entre el temps vell i el temps nou que s’inicia amb la seua derrota es recolza en la mort i la resurrecció de la natura i del propi sant, que retorna de manera metafòrica la normalitat, la concòrdia a la comunitat i la represa del cicle estacional. Aquest sincretisme d’arrel agrària escenifica el procés catàrtic de purificació, en el que les formes carnestoltesques de les botargues són foragitades i derrotades, mentre es cuita la fertilitat de la naturalesa i es protegeix als animals amb la benedicció. La doble resurrecció, del sant i la natura, s’associa a la regeneració vegetal que propicia el foc.

Finalitzada la seqüència profana, el dia de la festa del sant la celebració adquireix un to més solemne. Té lloc la festivitat litúrgica, que comença de bon matí amb el rosari de l’aurora i tot seguit se celebra l’ofici de la missa en honor al sant. Just després s’inicia una processó cívico-religiosa que recorre els principals carrers del poble. Hi participen els majorals, les autoritats civils i eclesiàstiques i la resta de veïns de Forcall, seguint un ordre protocol·lari establert. Al capdavant de la comitiva se situen els majorals de la confraria, flanquejats per dos torxes amb la bandera i l’estendard de sant Antoni. Després desfilen les diferents insígnies de les altres confraries i, finalment, les divises dels patrons de la localitat, sant Víctor i la Mare de Déu de l’Assumpció. Tot seguit apareix la imatge del sant i, al seu darrere, les autoritats eclesiàstiques i civils, en aquest ordre. Tanca la comitiva la resta d’assistents, veïns de Forcall i forasters que s’han aplegat al poble per participar en la celebració. En tot moment la dolçaina i el tabal acompanyen la processó, que finalitza a l’església parroquial amb el repic de les campanes.


Les coquetes

Després dels oficis religiosos s’inicien altres actes festius per al gaudiment de grans i menuts que remarquen el caràcter agrari de la celebració. També al matí hi ha la cercavila, desfilada dels majorals i de les gropes, és a dir, cavalleries muntades per parelles de genets, xiquets i xiquetes abillats amb els vestits típics de llaurador i llauradora, reproduint la indumentària del segle XIX i principis del XX, mentre que els adults condueixen a peu els animals.

A la vesprada, després de celebrar un esmorzar comú, tenen lloc els ritus de la “Llaurada i la “Sembrada”. Les dues accions simbolitzen la llaurada de la terra –estesa per la plaça del poble– per part d’un majoral amb un parell de cavalleries i la posterior sembrada de nous, figues, ametles i llepolies, que els xiquets recullen amb afany. Es tracta d’un ritual que pretén aconseguir la protecció del sant per a les collites i la garantia d’obtenir bons rendiments en la campanya agrícola.


La "Llaurada"

Al capvespre les campanes repiquen amb el toc de difunts per anunciar la celebració del dia següent. Ja a la nit, la jornada finalitza amb un sopar de germanor a la plaça i l’escenificació del “Ball Rodat”, organitzat pels majorals de la confraria i les autoritats locals. Altra vegada al so de la dolçaina i el tabal, totes aquelles parelles que volen prendre part inicien unes danses que finalitzen després d’haver ballat amb altres comensals i tornar a fer-ho amb la parella inicial, de manera que aquests balls continuen amb l’esperit de transgressió propi dels actes de la jornada anterior, perquè permeten els participants ballar amb persones de qualsevol edat o posició social.

Per últim, el tercer dia de celebració recupera el sentit religiós, acompanyat, com en la jornada anterior, d’altres actes festius que reforcen el caràcter comunitari i identitari de la festa. De bon matí hi ha una solemne missa d’aniversari en honor als difunts de la confraria de Sant Antoni. A migdia els majorals reparteixen carn entre els veïns i tots participen en un esmorzar de germanor després de cuinar les viandes a les tronques que encara romanen enceses.


el "Ball Rodat"

A continuació hi ha “els botets”, un conjunt de jocs i competicions que consisteixen a botar bótes de vi a mig unflar amb els peus junts. Els jocs comencen a mitjan vesprada amb una desfilada en què es mostren els animals que seran lliurats com a premi als guanyadors de les competicions. Els animals, normalment galls, són donats per la gent del poble al pas de la comitiva. El bandejament dels galls no és un acte exclusiu de la festivitat de sant Antoni, sinó que apareix en altres celebracions com una pràctica de diversió relacionada amb la preparació d’un menjar comunitari i associa joventut, festa i competició en totes les celebracions tradicionals del món rural. El premi, a més, té un caràcter fortament simbòlic, ja que el cant del gall representa l’arribada de la llum i la fi de les tenebres. Emergeix, de nou, el caràcter agrari de la celebració i el símbol d’inici d’un nou cicle.

La festivitat acaba amb un sopar de germanor a la plaça. Finalitza, per tant, la celebració amb un menjar ritual, cuinat a les tronques que encara es mantenen enceses, que simbolitza el començament de la transició cap a la primavera i reforça la identitat comunitària. Tot dins d’una perfecta harmonia que segueix un ordre preestablert, on hi ha mínimes modificacions. A més, tots els actes estan acompanyats per diferents expressions artístiques, de caràcter musical –amb danses– i també teatral, aparellades amb tècniques artesanals i hàbits culinaris particulars que, tot plegat, li atorguen a la festivitat el seu caràcter singular. Tradició i innovació, tot es conjuga de manera harmoniosa en la Santantonada de Forcall.


La Santantonada als anys setanta

Fa uns mesos, la Generalitat Valenciana, a instàncies del propi ajuntament de Forcall, ha presentat la candidatura corresponent perquè la Santantonada siga declarada per la UNESCO Patrimoni Immaterial de la Humanitat. La concessió d’aquest reconeixement a nivell internacional tancaria un cercle de segles d’història i tradició que començà en el llunyà segle XIII i ha arribat fins els nostres dies. Reformulada a la fi del segle XVII, recollint els aires pietosos i devots de la Contrareforma, i definida de manera definitiva a la segona meitat del segle XIX, adquirint els tocs folklòrics que l’han caracteritzat fins l’actualitat, la Santantonada és una amalgama de ritus i expressions que té un caràcter propi, singular i distint a la resta de festes que se celebren arreu del país. Esdevé, com he dit al principi, una de les millors representacions de la nostra cultura i, el que em sembla més important, una de les poques sortides que tenen les zones rurals per sobreviure.

Víctimes d’una constant depressió i d’un despoblament esfereïdor, el futur dels pobles del nord valencià i, amb ells, la seua cultura i la seua tradició, la història de tots, passa irremeiablement per la posada en valor d’aquest tipus de manifestacions. És la singularitat, la distinció que aporta el passat, la que ha de salvar els nostres pobles en un món tant globalitzat com l’actual. Només així els nostres fills i els fills dels nostres fills podran conéixer els costums i les formes de vida dels nostres avis i els nostres pares. Si no fem aquesta tasca de recuperació, manteniment i difusió som al davant d’un dels perills més importants per a la nostra societat: la pèrdua de les nostres arrels, de la nostra identitat.

LA MAJOR PART DE LES FOTOS HAN ESTAT EXTRETES DE FESTES.ORG, FETES PER MANEL CARRERA I ESCUDÉ

0 comentaris: