Com sabem, des dels anys vuitanta del segle XX ençà la comunitat rural ha irromput amb força en el discurs historiogràfic. Primer com a subjecte d’estudi propi, amb la finalitat d’analitzar el seu paper dins del senyoriu com un marc essencial d’enquadrament de la població. Més endavant, com un col·lectiu de pagesos amb una consciència col·lectiva i una organització pròpies, gràcies a l’adquisició progressiva de parcel·les de poder fins convertir-se en un ens quasi autònom. Definida la seua personalitat jurídica, la major part dels estudis que s’han dut a terme han baixat el focus d’atenció als integrants de les comunitats, les tinences pageses, la seua organització, l’articulació de la família i els ressorts de solidaritat i cooperació. Per últim, en els darrers anys s’ha analitzat l’establiment de profundes divisions internes entre els seus habitants i l’existència d’una jerarquia que es manifesta en tots els actes de la vida quotidiana.
Han estat molts els índexs i els mecanismes de diferenciació del camperolat estudiats, començant pels padrons de riquesa i acabant pels interiors domèstics i les pautes de consum. S’ha atès també les estratègies econòmiques, les pràctiques matrimonials, l’accés als càrrecs de govern de la comunitat, la dedicació socioprofessional i la migració cap als centres urbans, tot gràcies a la prospecció minuciosa dels protocols notarials. Ara bé, no tots els estrats del camperolat han estat analitzats per igual. Pagesos benestants, ramaders rics, paraires acomodats, notaris i preveres, és a dir, els integrants de l’elit rural, han estat els protagonistes dels estudis més recents perquè, a banda d’oferir un exemple immillorable de mobilitat social i econòmica, són els que apareixen a les fonts amb més freqüència. En canvi, els seus veïns més humils, més fugissers de les trobades a casa del notari i a la cort del justícia, sovint passen desapercebuts. El rastre que deixen és quasi imperceptible, però cal atendre les seues condicions de vida si volem entendre realment les diferències existents entre els rics, els pagesos mitjans i els pobres.
Vilafranca
Proposo, doncs, fer una ullada a la Vilafranca de mitjan segle XIV per conéixer un poquet millor els membres dels tres estrats, especialment els més humils. I, encara més, proposo fer-ho a través de l’anàlisi de determinats oficis necessaris per a la vida quotidiana de la comunitat, com són aquells relacionats amb l’activitat agrària, amb la guarda dels camps de cultiu i del ramat. També ací les diferències entre els uns i els altres són més que notòries.
El juliol de 1344, els jurats de Vilafranca afermen Enyego de Jassa per tenir la porqueria e la guarda de totes bèsties que sien de Villafrancha, de qualque natura, durant un any i la seua funció és la de fer pasturar totes les bèsties que us seran acomanades. A canvi, rebrà un salari que pagaran els mateixos propietaris dels animals, estipulat de la manera següent: per cada bèstia, un quarter i mig de forment, a santa Maria d’agost, i per cada porc que hirà a la porqueria per III digmenges o per III dies una ració de pa per cada jornada.
pastor amb el seu ramat d'ovelles
És difícil esbrinar el nombre de caps de bestiar que haurà de guardar Jassa, però, siga quin siga, la retribució que aconsegueix per la seua feina no és força elevada, més encara si hi afegim que haurà de pagar ell mateix les tales comeses pel ramat que guarda. Hi haurà de dedicar moltes hores i molts esforços, tot per aconseguir un sustent alimentari per a ell i la seua família que l’exigua explotació agrària no li garanteix. En efecte, és la manca d’una base territorial més o menys sòlida la que l’empeny a convertir-se en pastor de la dula, un càrrec que també ocuparan Joan Escolà el 1354 i Ramon Ametla el 1355, sota les mateixes condicions. Tots tres apareixen en molt poques ocasions als protocols de l’època i a través dels distints contractes se’ns presenten quasi sempre com mitgers d’altres ramaders, detenidors del domini útil d’uns pocs camps de cereals i, sobretot, com a deutors. Vet ací alguns dels membres de l’estrat més humil de la comunitat i l’ofici al que poden accedir per completar els ingressos de l’empresa domèstica amb la finalitat de garantir la seua subsistència.
Per sobre hi ha la immensa majoria de pagesos, pertanyents al sector mitjà de la comunitat. El setembre de 1357 els jurats contracten els serveis de Guillem Saragossà per guardar los blats del lloc. Saragossà, com Domingo Vicent el 1364 i Joan Biosca el 1366, farà de messeguer durant un any, una dedicació a temps complet que consisteix a tenir cura de les zones de cultiu i denunciar les infraccions davant del justícia local, tant dels llauradors com, sobretot, dels ramaders. Com els pastors de la dula, el seu salari és també en espècie i són els tinents amb possessions al terme de Vilafranca els encarregats de satisfer-lo de manera proporcional a l’extensió de les seues terres i els animals de treball de què disposen, segons aquesta gradació: aquells que tinguen un parell d'animals de treball, mitja faneca de forment; els que sembren 5 cafissades o més, han de pagar per parell d’animals de treball; els que sembren menys entre 1 i 5 cafissades, han de pagar 1 quarter de forment; i els que sembren menys d’un cafissada, mig quarter de forment.
De nou, a causa de la manca de padrons de riquesa, resulta impossible determinar el nivell d’ingressos que aconseguirà el messeguer a la fi de la seua tasca, però segurament supera amb escreix els obtinguts pels porquers locals. És cert que la ramaderia, tant ovina com d’animals de treball, és el mitjà de vida principal del lloc, per davant del cultiu de la terra, però són els mateixos propietaris del ramat els que es fan càrrec de les seues bèsties o contracten pastors que en tenen cura, així que poca feina deuen tenir els pastors comunitaris. En canvi, bona part dels veïns i alguns forasters posseeixen terres al terme i les sembren, de manera que hauran de satisfer la quantitat corresponent al vedaler per garantir la salvaguarda dels camps. Açò es tradueix en la consecució més que segura d’un conjunt de recursos que permet mantenir l’alimentació del grup domèstic i el pagament de les rendes en diners, gràcies a la venda dels cereals. Tot completat amb el treball d’altres parcel·les, fins i tot algun mas, i la cura de ramats mitjans, propis o cedits en emfiteusi –les terres– o mitgeria –els ramats. Veiem, doncs, que les fonts de recursos són les mateixes, però el nivell d’ingressos que proporcionen és sensiblement diferent.
bancals a les abruptes muntanyes dels Ports
Porquers i messeguers conviuen amb altres pagesos, molt més rics, allunyats del treball de la terra i la cura del ramat. La seua riquesa es basa en la possessió de grans extensions de terreny dedicat al cultiu dels cereals i, sobretot, de grans ramats d’ovelles que els proporcionen una llana que comercialitzen a les viles de Morella i Sant Mateu. Així mateix, els membres de l’elit rural diversifiquen les seues inversions i, entre elles, se situa l’arrendament dels incipients impostos municipals. El desembre de 1367 els jurats arrenden durant un any a Pere de Brusca, Berenguer Centelles, Miquel Llosso, el notari Bartomeu de la Guerola, Pere Badenes i Miquel Esquerdo totes les calònies e drets que al Consell de Vilafranqua pertanyen e aver pot segons los stabliments en determinades partides del terme, per ço que sien mils guardades, com visiblement se consumen e·s desgasten a gran dan de la comunitat, a canvi del pagament de 225 sous. Vendes semblants es produeixen el 1370 a Ivanyes Ortí, Domingo verge i Domingo Centelles per 315 sous, i el 1371 a Domingo Bonfill i Pere Saborit per 150 sous.
En plena guerra de Castella, les universitats dels Ports han de fer front a un endeutament esfereïdor per les demandes de la Corona i l’inici d’un període d’epidèmies i males collites, de manera que posen en pràctica tots els mecanismes que estan al seu abast per omplir les caixes municipals. En aquest cas, en lloc d’afermar un messeguer pagat pels tinents, les autoritats de Vilafranca prefereixen arrendar el dret de percebre les multes imposades als que cometen infraccions a les zones de cultiu, de pastura i d’extracció de fusta i, així, obtenir uns ingressos en moneda.
Perquè, en efecte, la tasca dels arrendataris és vetllar per la seguretat de l’espai agrari, denunciar les infraccions i cobrar les multes imposades sobre la erba e del tayll del Bovalar dels bous e del tayll de la masada del Pimpolar, de la Clocha e de la devesa de Pere d'Íxer, e del vet dels orts et dels ferreginals, tant com té lo vedat antich, e de les arbres de la orta, e lo dret que lo Consell ha en les calònies de les cendres e d'aquels que trauran l'aygua del çafarech ni faran suçúria allí ni en la bassa del prat de la Quesanda, així com concedir les preceptives llicències per obtenir fusta per obrar los alberchs e fusta de aradres, segons disposen els establiments del lloc.
Però, com podem imaginar, no són ells els que realitzen aquesta feina. A ben segur els arrendataris lloguen altres veïns –potser els que feien de messeguers fins el moment?– perquè se’n facen càrrec. Amb una consideració i un prestigi social més que reconegut, els rics no poden estar vigilant el terme i perseguint dia i nit els infractors per cobrar les multes, ni molt menys. Ben al contrari, el que busquen és aprofitar la manca de liquiditat de la universitat per accedir a una font d’ingressos ben suculenta. Per la seua banda, amb la venda, les autoritats locals converteixen un servei a la comunitat en una font de recursos monetaris. A més, al contracte d’arrendament s’especifica que els arrendataris hauran de pagar a Pere Ros, mestre de València, el preu del forn, al dia de Nadal, és a dir, el cens del domini útil, dels diners recollits de les multes. Com es diu de manera col·loquial, maten dos pardals d’un tir.
Fet i fet, els casos vistos fins el moment proporcionen una altra eina per estratificar la comunitat rural. L’accés als càrrecs de pastors de la dula, messeguers i arrendataris constitueix un bon observatori per copsar la divisió existent entre els pagesos, que va més enllà de les diferències purament econòmiques. A pesar de que són necessaris per al funcionament de la vida quotidiana, els dos primers esdevenen oficis secundaris en l’organigrama municipal, desenvolupats per camperols dels estrats més humils. Es tracta, a més, de càrrecs que desperten els odis i les enemistats de la resta de pagesos, que se senten perseguits i coaccionats per la seua vigilància. En conseqüència, pastors i messeguers sovint són menyspreats i insultats, quan no sofreixen atacs i agressions físiques per dur a terme la seua tasca, com testimonien les fonts judicials. Però han de ser estrictes si volen obtenir els desitjats recursos que han de garantir la seua solvència econòmica i, sobretot, si volen mantenir el respecte dels seus veïns per poder accedir a l’ofici l’any següent i no ser objecte de més burles i enganys que els estrictament necessaris.
Per la seua banda, els rics només hi accedeixen quan veuen possibilitats d’inversió i enriquiment, amb el consentiment dels altres prohoms i desplaçant als veïns que tradicionalment se n’havien ocupat. Acabada la guerra amb Castella i superades les dificultats econòmiques, els poderosos desapareixen com a guardians de l’espai agrari i la tasca torna de nou a mans dels pagesos mitjans i pobres. Només ha estat una situació conjuntural que, tanmateix, ha servit per engrandir les diferències entre els prohoms i la resta i per assentar les bases d’una estratificació comunitària que assolirà la seua màxima expressió amb l’arribada dels mercaders italians i la comercialització de la llana, a partir dels anys vuitanta del segle XIV.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada