Els sistemes de reg d'Oman

En la península Ibèrica parlar actualment de regadius històrics és cosa quasi exclusiva dels medievalistes. Primer perquè van ser els grups tribals musulmans que envaïren i colonitzaren Hispània a partir del segle VIII els que van portar la irrigació a casa nostra, com a forma principal de producció d'aliments. I segon perquè la societat feudal que posteriorment va conquerir i colonitzar Alandalús va heretar la irrigació de la societat que va destruir, i la va integrar com una forma d'augmentar la producció de renda; per això els sistemes hidràulics continuaren emprant-se, s'ampliaren, i se'n construïren de nous. Per tant, l'ús de l'aigua ha estat molt important en el funcionament d'ambdues societats medievals al nostre país, i encara que la irrigació ha continuat emprant-se fins a la actualitat, certament modernistes i contemporanistes no li han parat massa atenció. Els geògrafs, per contra, que sí se n'han dedicat, no han aconseguit de moment produir cap coneixement històric rellevant sobre l'organització de les societats del passat, més que res perquè no és el seu propòsit.

Però és evident que la irrigació, l'agricultura irrigada, no es va inventar a l'edat mitjana, ja que s'ha vingut emprant des del Neolític en diverses zones del món, i té un paper especialment rellevant en tota la franja que va des de l'Índia fins al Nord d'Àfrica, passant sobretot per l'Orient Mitjà. És precisament en la zona de Mesopotàmia on van nàixer els primers estats, i la interpretació tradicional diu que va ser la introducció de la irrigació com a forma principal de produir aliments allò que va fer més complexa l'organització social de les comunitats camperoles primitives, i va propiciar l'aparició dels estats. En qualsevol cas, el tema de l'aparició de poders forts que controlen la societat, com va plantejar Karl Wittfogel, és suficientment complex i encara debatut com per a no entrar en ell ací ara. Però cal dir que, en realitat, allò que caracteritza la major part de les comunitats que basen la seua economia i organització social en la irrigació no és precisament un poder estatal fort.

el Creixent Fèrtil

L'organització social tribal, que tan exòtica ens sembla a nosaltres, no és més que la conseqüència de l'anomenada revolució neolítica, el moment en què els grups humans de caçadors-recolectors es convertiren en agricultors sedentaris o en ramaders nòmades; i aquesta innovació tecnològica i social es va estendre molt ràpidament. El que no està tan clar és si la irrigació va aparéixer com a resultat d'una necessitat, per la falta de pluja en les zones desèrtiques del Pròxim Orient, o com una elecció, ja que amb la irrigació no es depén tant de l'oratge, i a més permet cultivar plantes aclimatades a altres llocs del planeta que sense l'aportació d'aigua artificial a l'estiu no podrien viure en la Mediterrània i el Pròxim Orient. Però, en qualsevol cas, és evident que aquelles comunitats primitives que es decantaren per l'agricultura irrigada van canviar la seua organització social, la seua cultura es va fer més complexa, i a partir d'aquell moment tot el seu cosmos va començar a girar al voltant de l'aigua i del seu aprofitament.

Eixa mena d'organització social, en definitiva, després de segles d'evolució, és la que van introduir a la península Ibèrica durant l'alta edat mitjana les tribus àrabs i berbers, transformant alhora també la societat nativa hispanoromana. Però això és molt difícil d'historiar, perquè es tracta de societats molt conservadores, molt estàtiques, en les quals aparentment res no canvia al llarg dels segles, generació rere generació. A vegades s'ha dit que són societats sense història, i no perquè no tinguen escriptura, sinó perquè aparentment mai passa res; a banda de les contínues guerres tribals que, en realitat, mai canvien gran cosa. Per això, els paral·lels antropològics amb societats que encara hui conserven aquella organització social tribal, i giren al voltant de la irrigació, són tan importants per a entendre el passat dels humans que van viure al nostre territori. Tot seguit veurem un exemple de societat que encara utilitza sistemes hidràulics històrics tal com van ser dissenyats: els aflaj d'Oman.

mapa d'Oman

Oman és un país de l'Orient Mitjà, situat en la costa índica de la península Aràbiga, just al nord del Iemen. De fet, la seua població és principalment d'origen iemenita des del Primer Mil·lenni abans de Crist, tot i que històricament va estar controlat per dinasties perses fins a l'arribada de l'Islam en el segle VII d.C. Segons els arqueòlegs, l'agricultura irrigada es va introduir a la zona aproximadament en el segle VI a.C, fa uns 4.500 anys, i des de llavors ben poca cosa ha canviat en aquest aspecte. Allà als sistemes hidràulics els diun aflaj, o falaj en singular, que en àrab significa literalment aqüeducte subterrani (o això diuen), i que és en realitat el nom local del que a Pèrsia diuen qanat i al Nord d'Àfrica foggara; és a dir, una mina d'aigua que punxa la capa freàtica horitzontalment a través de túnels subterranis. Una vegada en l'exterior, el sistema hidràulic comença a dividir-se i a portar l'aigua a tots els horts, creant el que normalment es coneix com un oasi.

mina, qanat, falaj o foggara

Malgrat això, en realitat el nom s'empra per a qualsevol tipus de sistema hidràulic, inclosos també els que prenen l'aigua superficial d'un wadi o riu menut mitjançant un assut (el 55% dels que n'hi ha a Oman). Segons el Ministeri de Recursos Hídrics del país, actualment hi ha comptabilitzats 11.000 aflaj a tot Oman, dels quals uns 400 tenen un flux d'aigua constat. Actualment, de fet, encara n'hi ha un bon grapat en funcionament, tot i que òbviament no es tracta dels primers construïts, ja que el més antic tindria només 500 anys, segons les dades disponibles. En 2006, a més, van ser declarats per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat, i en conseqüència tenen una especial protecció, malgrat que els grups que els empren són encara suficientment forts i consolidats com perquè de moment no perille el seu futur en aquest sentit. En realitat, el perill de desaparició els ve per la disminució de la capa freàtica que els pot deixar sense aigua, per la sobreexplotació i pel canvi climàtic, igual que en el cas de les foggares d'Algèria.

A continuació podeu veure un vídeo breu, de 15 minuts, en valencià (si sabeu alemany podeu veure ací la versió original), que pertany a una sèrie sobre els bens declarats Patrimoni de la Humanitat. En ell es mostren dos exemples d'aflaj omanites: un de rural, a les muntanyes d'Hajjar (literalment muntanyes de pedra), i un altre d'urbà, o més bé periurbà, el falaj Daris, que és el més gran i que envolta la ciutat de Nizwa, la antiga capital del país. Després de veure'l comentaré algunes de les coses que es mostren i que es diuen, i faré algunes comparacions amb els sistemes hidràulics valencians.

El primer falaj que heu vist, el de l'oasi menut en vessant, és pràcticament igual a alguns dels que podem veure al llarg de la façana mediterrània de la península Ibèrica. L'aigua de la font s'acumula en una basa i després es distribueix per les séquies a cadascun dels horts de l'oasi, baixant pel vessant de forma escalonada. N'hi ha molts amb aquesta morfologia, per exemple a les Illes Balears, però a mi m'ha recordat alguns dels que he vist personalment com el d'Ayna o el de Letur, al sud de l'actual província d'Albacete, en la part que va pertànyer al regne de Múrcia. També l'aqüeducte que es pot veure al vídeo és especialment significatiu, d'una arquitectura molt irregular, de factura camperola, i recorda molt a altres que s'han conservat per ací.

aqüeducte camperol en un oasi de la muntanya omanita d'Hajjar

L'aigua, segons ens diu la veu en off, es divideix entre persones, animals i plantes, d'acord amb les necessitats i el nombre de membres de cada família. Per això, la quantitat d'aigua que correspon a cadascuna marca el prestigi i el poder que aquesta família, o clan, exerceix dins del conjunt del grup. El consell dels vells, format per un representant de cada família que sol ser el membre més vell, el primogènit, és el responsable del repartiment de l'aigua i del manteniment del sistema, una institució que heretaran després els cristians a casa nostra a través de les comunitats de regants.

Però aquest sistema hidràulic només pot alimentar unes 60 persones, és limitat, i fa segles que és així, segons la veu en off. No s'amplia, res no canvia. Açò ja fa temps que ha estat detectat pels estudis d'Arqueologia hidràulica a casa nostra, tant la rigidesa del sistema, que dificulta l'ampliació, com l'opció social de no fer-ho. Quan el grup creix demogràficament, i l'àrea irrigada és incapaç de produir aliments suficients per a alimentar a tot el grup, aquest senzillament es divideix, i una part marxa a un altre lloc a la recerca d'una nova font o punt de captació per a construir un nou sistema. Açò és diu reproducció per segmentació en llenguatge científic. Ampliar el sistema original suposaria sobreexplotar l'aqüífer, que tard o d'hora acabaria per assecar-se posant en perill la supervivència de tot el grup. D'altra banda, la segmentació tribal no és en realitat sinó la continuació de l'estratègia d'expansió dels grups primitius de caça-recol·lectors, que contínuament es dividien quan el grup creixia per a no sobreexplotar els recursos del seu nínxol ecològic, i una part marxava en busca d'un altre territori. Només amb l'aparició de les ciutats desapareixeria aquesta organització social, quan els humans començaren a agrupar-se en un sol punt, diversificant la seua economia i per tant la seua societat.

L'altre sistema hidràulic que hem pogut veure al vídeo és el falaj Daris, construït al voltant de Nizwa. Encara que el punt de captació també és una gran font, l'aigua és tan abundant que la seua morfologia i extensió recorda extraordinàriament els sistemes hidràulics fluvials de casa nostra, les grans hortes, amb séquies molt més grans i profundes, que recorren molts kilòmetres i reguen diversos espais hidràulics. En aquest cas es tracta de mines subterrànies que recorren fins a 8 km fins a la ciutat. A més, els canals travessen la ciutat, i l'aigua és aprofitada per a les industries, els banys i la mesquita, la neteja, els horts urbans, etc. Recorda molt a ciutats com Elx, per exemple. També podeu veure els partidors proporcionals, iguals que els d'ací, des d'on l'aigua es divideix pels canals amb la finalitat d'arribar als diversos espais hidràulics, cadascun pertanyent a un grup camperol diferent.

partidor proporcional en falaj Daris

D'altra banda, segons ens diuen, en aquests aflaj més grans l'aigua es pot vendre i se subhasta. A casa nostra això és així en la major part d'hortes del sud valencià i de Múrcia, cosa que tradicionalment s'ha explicat per ser la zona de major aridesa i sequera. També n'hi ha un encarregat de l'aigua, que posseeix tota l'autoritat, com una mena d'alcaid, que controla el repartiments i els torns a través d'un rellotge de sol per a controlar els torns. Cada 6 hores canvien la distribució de l'aigua. Aquesta mena de supervisor dels grans sistemes és el que els documents baixmedievals d'ací anomenen çavacequia (de l'àrab sahib al-saquiya). És lògica l'existència d'aquest càrrec puix, en els sistemes més grans en els quals l'aigua ha d'arribar a molts grups diferents, el repartiment seria massa complicat i conflictiu de gestionar conjuntament. Per això es delega en una autoritat, amb un prestigi d'equanimitat, en la que tots confien. És el mateix principi que regeix el Tribunal de les Aigües de València. A més, cal recordar que els primers que van controlar el poder de la nova taifa de València, després de la caiguda del Califat, els coneguts Mubarak i Muzzafar, eren en realitat “sequiers”, o alguna mena de càrrec semblant de supervisió. Els únics que en un moment de desconcert i buit de poder van tindre la suficient autoritat popular entre les tribus berbers valencianes per a fer-se amb el poder, malgrat ser esclavons blancs.

A les portes de la ciutat es desenvolupa el mercat, el suq. No el mercat de les manufactures dels artesans o els productes del comerç a més llarg abast, eixe està dins de la ciutat, i n'és l'essència de la mateixa. Aquests és el mercat dels camperols, on es compren i venen els productes agraris i els ramats, que només es fa una vegada a la setmana. Aquests mercats rurals estan en l'origen de poblacions valencianes com Sueca, o la desapareguda alqueria de Suc, a Gandia, i en alguns casos poden haver estat l'origen d'algunes ciutats. Allà on es concentraven els camperols per a comerciar, acaben per assentar-se els comerciants i els artesans. I de seguida arriba el poder, l'Estat, a controlar el procés i a cobrar impostos. Tot plegat és això que molts anomenen la cultura de l'aigua, i que no tothom pareix entendre com funciona en realitat.