Paulino Iradiel i Enric Guinot a Girona en 1985

Aquell fred gener de 1985, a Girona, el feudalisme valencià irrompia per fi en el panorama historiogràfic. Feia dècades i dècades que eclesiàstics, lletraferits, burgesos republicans i professors universitaris parlaven i parlaven de la València hanseàtica, d’aquella València burgesa oposada al seu rerepaís rural i “feudal”. I era en aquesta contraposició on excusaven la manca d’industrialització del país, la tardana i mal aconseguida introducció al capitalisme més innovador i la inexistència d’una classe política autòctona que, com a Catalunya, fóra capaç de regir el destí del poble valencià, entre moltes altres coses. Des de la fi del segle XIX fins passada la transició democràtica, era tot allò “feudal” el que explicava l’endarreriment històric de la societat valenciana, foren qui foren els que en parlaren del seu passat. Un concepte, un terme historiogràfic necessari per donar compte del funcionament de la societat durant almenys vuit segles, romania més enllà dels afores del medievalisme valencià. Era una entelèquia, quasi no es podia ni remorejar, però existí, i tant que existí! Parlo del “feudalisme”.

Quan les historiografies més avantguardistes de l’Europa Occidental, és a dir, l’escola dels Annales i, sobretot, els distints historiadors que seguien els postulats del materialisme històric, discutien la formació i les característiques del feudalisme, fonamentalment allà pels anys setanta del segle XX –només cal recordar l’efervescència de l’anomenat “debat Brenner”–, els historiadors peninsulars tenien les portes tancades a qualsevol influència externa. El teló d’acer del franquisme era una llosa, és cert, i fins i tot intel·lectuals com Américo Castro i Claudio Sánchez Albornoz havien negat l’existència del feudalisme a la península Ibèrica, amb l’excepció de Catalunya. Només alguns historiadors castellans, certament atrevits, com Abilio Barbero i Marcelo Vigil –La formación del Feudalismo en la Península Ibérica, (Barcelona 1978)–, José Ángel García de Cortázar –El dominio del monasterio de San Millán de la Cogolla, siglos X al XIII. Introducción a la Historia rural de Castilla altomedieval, (Salamanca 1969)–, Julio Valdeón –Los conflictos sociales en el reino de Castilla en los siglos XIV y XV, (Madrid 1975)– i Salustiano Moreta –El monasterio de San Pedro de Cardeña: Historia de un monasterio castellano (902-1338), (Salamanca 1971)–, trencaven el tel boirós de la intel·lectualitat de la dictadura i, agosarats ells, introduïen els preceptes propis del marxisme per parlar del feudalisme castellà i lleonés.

A les terres veïnes del Principat foren els rigorosos estudis de Josep Maria Font i Rius els que definiren el feudalisme català. La seua visió, això no obstant, era un xic institucionalista, ja que les empremtes de la seua formació acadèmica com a jurista eren força notables en les seues anàlisis, dedicades a les cartes pobla i el dret local, i deixaven de banda en certa mesura els aspectes socials. La seua tasca, tanmateix, obria un camí que prompte completaria Pierre Bonnassie, sobre el que no em detindré més ací, perquè ja ens hem ocupat en dies anteriors. Què hi havia a casa nostra? Un desert, un buit historiogràfic impregnat de mediocritat. L’aleshores catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València, Antonio Ubieto, seguit per María de los Desemperados Cabanes, oferia una visió antiquada i desfasada del passat medieval valencià, ancorat en la recerca dels orígens del regne, els repobladors i la llengua, en el seu Orígenes del reino de Valencia. Cuestiones cronológicas sobre su reconquista, (València 1976). La seua producció, impregnada d’una palesa mediocritat historiogràfica i presentada amb una penosa prosa literària, servia per revifar les essències valencianes i l’integrisme polític, propis d’altres temps, i un sentiment d’anticatalanisme recolzat per altres intel·lectuals atrinxerats a l’Acadèmica de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat i les pàgines del diari Las Provincias.

Emergien, no obstant això, petits estels que aportaven una llum innovadora i atrevida a la fraudulosa interpretació i a la manipulació documental del passat medieval valencià duta a terme des de la universitat. D’una banda, els breus i periòdics articles publicats al Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura per algun que altre erudit local, preocupats per l’edició i l’estudi de les cartes pobla del nord valencià. De l’altra, l’obra d’Honori Garcia sobre la governació de Castelló -Estado económico-social de los vasallos de la gobernación foral de Castellón, (Vic 1942)- on l’estudiós castellonenc, des del seu exili català, analitzava l’oposició entre feudalisme i emfiteusi des de l’àmbit del dret, amb un llenguatge més depurat i amb termes innovadors per a l’època. Sorgiren més endavant tres figures, tres espurnes en la penombra que anaven a realitzar una interpretació del país rural silenciada en aquells anys i rebatuda amb posterioritat. Joan Fuster -Nosaltres els valencians, (Barcelona 1962)- articula un discurs viu i dinàmic que explica les contradiccions valencianes en base a una “dualitat insoluble”, en paraules de Ferran Garcia-Oliver -Terra de feudals, (València 1991, p. 31)-, remuntant-se a l’acta de naixement del regne, l’actuació de Jaume I, les modalitats de repoblació i l’organització del territori. L’intel·lectual suecà obrí una via d’interpretació del passat valencià vertebrat per l’oposició entre el camp i la ciutat, l’interior i la costa, la població cristiana i la musulmana, els feudals i els burgesos, que recolliren Manuel Sanchis Guarner i Joan Reglà («El dualismo en Valencia y sus desequilibrios», Saitabi, XVII, 1967, p. 51-69), i on el feudalisme apareixia filtrat a través del sedàs jurídic.

De fet, el feudalisme valencià era una eina de treball i d’interpretació quasi exclusiva de modernistes i contemporaneistes, com ara Manuel Ardit, Isabel Morant, Carmen García Monerris i Pedro Ruiz («Estructura i crisi del règim senyorial al País Valencià», L’Espill 3, p. 59-87). Tanmateix, el dualisme fusterià serví per lligar les tesis d’època moderna i contemporània amb el passat medieval i, així, començar a donar una visió de conjunt de la societat valenciana al llarg dels segles. I hereu de tota aquesta corrent de renovació és l’estudi de Luís García-Guijarro Ramos -Datos para el estudio de la renta feudal maestral de la orden de Montesa en el siglo XV, (València, 1978). L’obra és tota una novetat en el panorama historiogràfic valència i un impuls a la introducció dels conceptes propis del materialisme històric, davallant el camp d’observació a unitats més menudes, ben situades en un àmbit cronològic i espacial (l’orde de Montesa, al Maestrat), per observar el funcionament pràctic de realitats més generals i, de vegades, distorsionades per esquemes rígids (el feudalisme). Heus ací els postulats de Witold Kula i Rodney Hilton, però ara introduïts sense haver de donar cap justificació per utilitzar-los. Heus ací també la definició de Montesa com una “empresa feudal”, tota una declaració d’intencions rupturista que situava el medievalisme valencià en els corrents d’investigació més actuals.

Les bases, doncs, estaven ja ben fonamentades. Només calia l’espenta definitiva perquè el medievalisme valencià començara a caminar tot sol. I açò succeí gràcies a una generació de medievalistes que, formats al recer dels canvis de la transició democràtica i de la recepció ja oberta dels postulats del materialisme històric, anaven a revolucionar el panorama historiogràfic local. Enric Guinot, Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver. El primer abordant de ple la caracterització del feudalisme valencià, del que ara m’ocuparé; el segon i el tercer estudiant la societat rural en tot el seu conjunt. Les seues tesis doctorals, de principis dels anys vuitanta, suposen el punt de partida. A ells s’afegeix la figura de Paulino Iradiel, que desembarca a València precisament quan els tres joves comencen a irrompre en el món del medievalisme. Format uns anys abans a la Universidad de Salamanca, Iradiel introdueix a la historiografia valenciana la renovació que els historiadors italians estan duent a terme en relació als conceptes del marxisme més ortodox. Una renovació conceptual i metodològica que, amb el pas dels anys, ha aplicat sobretot al món urbà, el seu focus d’atenció preferent, però que, en primer instància, dirigí a les estructures feudals valencianes. Bona mostra és la seua participació al col·loqui de Roma de 1978, ja esmentat ací, on recull la idea de la periferització en el context de la Mediterrània occidental i l’aplica directament al cas valencià per donar compte de les seues estructures socials, polítiques i econòmiques. A ell es deu la concepció d’una societat medieval valenciana caracteritzada per un desenvolupament desigual a l’interior d’un sistema econòmic integrat i, producte d’aquesta reflexió, és el replantejament de la noció de crisi baixmedieval, tant en el seu abast com en la seua cronologia.

Es tracta de temes, en especial l’estructura feudal i el desenvolupament dels territoris perifèrics, que Paulino Iradiel reprengué a Girona el 1985. Ací parlà de l’assentament de les famílies nobiliàries al nou regne de València a la darreria del segle XIII i la primera meitat del XIV, fent especial incidència en el procés de territorialització de l’aristocràcia i la seua consolidació en llinatges adscrits a un senyoriu o a un càrrec polític. Estructures familiars i poder polític, els dos eixos que vertebraran el seu itinerari investigador fins l’actualitat, però en aquell 1985 aplicats als “feudals” i més endavant a l’artesanat i els patricis urbans. No em detindré ací a resumir la seua intervenció i tampoc no podeu llegir-la a l’edició de les actes, perquè no es publicà, així que vos convido a escoltar la seua comunicació. Paga la pena perquè, com sempre, la seua intervenció està articulada per un pulcre aparell teòric que, en aquells moments iniciatius del marxisme a casa nostra, esdevé tot un goig intel·lectual i un motiu de reflexió ben suggeridor.

No obstant, em detindré en una reflexió que Paulino Iradiel llança al final de la seua intervenció. Ho diu ell mateix. No tenia previst concloure així la seua comunicació, però els debats dels dies anteriors a Girona l’empenyen a fer-ho. I el que fa no és altra cosa que prevenir, cridar l’atenció sobre els excessos conceptuals i metodològics que, en aquells moments iniciàtics, podien cometre els medievalistes en el seu afany de trobar feudalisme per tot arreu. I el que diu és que la societat valenciana és una societat incompleta, prenent com a referència els postulats del feudalisme perifèric que he esmentat abans. Creu necessària l’aplicació de termes com “feudal” i “senyorial” per ajudar a entendre la complexitat de les relacions socials, però, segons ell, no poden utilitzar-se per definir el mode de producció en la societat valenciana. No pot aplicar-se una fórmula legitimadora, ni utilitzar un únic comú denominador sense una aplicació pràctica i concreta, tenint en compte també el vessant institucional i jurídic del feudalisme. Cal lligar, diu, la realitat social i els conceptes institucionals per parlar de feudalisme i senyoriu al País Valencià. Si no es fa, el perill de caure en fal·làcies i en construccions ideològiques més que reals, que no expliquen el funcionament del sistema, és més que evident.

Encertada prevenció conceptual i metodològica, que serà assumida pels medievalistes valencians en el anys següents. El mateix Enric Guinot se n’adona a la seua comunicació i diu literalment que la intervenció del professor Iradiel –immediatament anterior a la seua– l’ha deixat en fora de joc. No és ben bé així, sinó que cal entendre el paper d’un i d’altre aquell 1985. Iradiel feia una reflexió que pretenia evitar excessos, mentre Guinot exposava els resultats de la seua investigació, la implantació del feudalisme al País Valencià. Per primera vegada s’utilitzen termes del materialisme històric més ortodox per definir l’estructura social, econòmica i política valenciana als segles medievals. Per primer cop es parla de “mode de producció”, “renda feudal”, “mecanismes d’extracció de renda”, “expansió i crisi del sistema”, “procés de senyorialització”, ... I tot aplicat al Maestrat, a l’orde de Santa Maria de Montesa, als segles XIII i XIV. Començava ací l’inici d’una nova etapa de comprensió i anàlisi del feudalisme valencià, en general, i de les terres del nord, en particular. Quant de temps havia hagut d’esperar el medievalisme valencià!

Les cartes pobla, el procés de repartiment i fixació dels senyorius, l’exercici de la jurisdicció, la concreció dels mecanismes d’extracció de renda, la seua composició i el seu pes en l’economia senyorial, aquestes són les eines que utilitza Enric Guinot per analitzar la implantació del feudalisme al territori valencià després de la conquesta del segle XIII, veure el seu progrés en el procés de creixement ininterromput que s’allarga fins mitjan segle XIV i esbrinar les disfuncions que expliquen la posterior crisi del sistema, que perdura fins ben entrat el segle XV. Tot plegat, ofereix una primera explicació global del feudalisme valencià, aplicat a un territori concret, per donar compte de les seues característiques i la seua evolució en la llarga durada. I producte de tot aquest treball és la seua tesi doctoral, publicada el 1986 amb el títol Feudalismo en expansión en el norte valenciano. Antecedentes y desarrollo del señorío de la Orden de Montesa, siglos XIII y XIV, (Castelló 1986).

Enric Guinot continuarà amb la seua tasca d’estudi i anàlisi del feudalisme valencià en els anys posteriors a la confecció de la seua tesi doctoral. I ho fa amb un llenguatge i uns conceptes renovats. En efecte, com bé puntualitza en la comunicació de Girona de 1985, se n’adona que la utilització d’esquemes rígids i poc flexibles dificulten l’explicació de fenòmens particulars. En altres paraules, l’aplicació dels conceptes del feudalisme clàssic sovint no són vàlids al País Valencià, perquè som al davant d’un territori amb uns trets específics, nascut de la conquesta i la colonització, que presenta una evolució distinta a altres regions europees per la seua incorporació tardana al sistema feudal. I és sobre aquesta renovació conceptual i metodològica que Enric Guinot realitza els seus estudis sobre les cartes pobla i els colons del segle XIII, sobre la demografia i la renda (que podeu veure ací), sobre els senyorius i els ordes militars, treballs que situen el medievalisme valencià en l’avantguarda de la historiografia europea de primer nivell.