Potser parlar d’escola historiogràfica, com ja deia fa uns anys Pau Viciano, siga massa arriscat, però no hi ha dubte que aquell congrés ala freda ciutat de Girona el 1985 va marcar el baptisme de foc d’un grup de recerca especialitzat en el món rural valencià d’època medieval. Aquest equip estava format per Enric Guinot, Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver. Es mire com es mire, el seu treball resultava del tot trencador. En clau internacional, situava al mapa historiogràfic un nou observatori on analitzar els processos que s’estaven estudiant a bona part d’Europa. La ruptura, però, era més clamorosa de portes endins. Es posava fi així a més de trenta anys d’aïllament i paràlisi historiogràfica que va patir el medievalisme valencià des de la mort de Manuel Dualde Serrano i la desintegració del seu equip de treball. Lluny de limitar-se a la simple imitació, la triada de joves medievalistes abans esmentada va saber prendre el bo i el millor de les historiografies europees. Les reflexions historiogràfiques de Marc Bloch, Witold Kula i Rodney Hilton, l’atenció a les classes populars de Georges Duby, l’espai viscut de Rinaldo Comba, entre d’altres elements. Ara bé, pujar als altars de l’erudició científica el propi espai era, alhora, una novetat historiogràfica i un compromís amb la societat valenciana del moment. Això d’estudiar els camps que hom trepitjava, el monestir que havia estat un magatzem de taronges o el propi poble que t’havia vist créixer era, també, una forma de despertar consciències. I és que els bons historiadors sempre han mantingut un diàleg fluid amb la societat contemporània, penseu amb Marc Bloch, per exemple.
La intervenció conjunta d’Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver ben bé es pot considerar tot un programa de recerca historiogràfica sobre el feudalisme i, particularment, sobre la societat rural, que complementa l’article publicat uns anys abans a Madrid amb el títol “Algunas consideraciones acerca del feudalismo valenciano”. Si en aquest treball primigeni els autors miraven de definir els elements bàsics del feudalisme a terres valencianes, a Girona proposaven de “bastir un únic model, amb totes les matisacions i particularitats locals que es vulga, que siga capaç d’explicar la transició d’una societat islàmica a una nova cristiano-feudal, però fóra desitjable davant les múltiples semblances i coincidències en els casos balear,valencià i murcià”. En aquest cas, endemés, insisteixen en tres aspectes que havien deixat fora anteriorment, d’una banda, la petita explotació, i per altra, tindre en compte la variant demogràfica i la variant comercial.
La petita explotació es considera hegemònica, tant al rerepaís com a les planes de la costa, especialment ja als segles XIV i XV. Unes explotacions majoritàriament inferiors a les 5 ha. i força fragmentades,que poc tenen a veure amb les grans explotacions del segle XIII. Malgrat tot, però, els dos autors amb perspicàcia assenyalen ja aleshores la importància que tenen els treballs complementaris per a la família camperola, tasques vinculades no únicament al camp sinó també a la indústria i comerç d’àmbit rural. Ara bé, si la petita explotació resulta dominant en termes absolut, no ho és des d’un punt de vista relatiu. Les grans explotacions, “bastant superiors a les 10 ha.”, en mans d’unes poques famílies, això que anys desprès hom ha vingut en denominar «elits rurals», representaven proporcionalment una major quantitat i sobretot les terres de major qualitat. Com les investigacions més recents han demostrat, aquests grups benestants no representen més del 10% de la comunitat. Els trets bàsics d’aquest col·lectiu: terres, lloguer de cases, certes activitats artesanals i el recurs als censals. Són aquestes famílies les que pertanyen als llinatges més nombrosos i arrelats amb més força a la comunitat.
Pel que fa a la importància del capital urbà i el paper dels comerciants internacionals a terres valencianes, els autors posen l'accent sobre els agents estrangers a l'hora d'explicar la seua arribada, com si els elements locals no tingueren res a dir. Els treballs posteriors han vingut a assenyalar la importància de les característiques pròpies de la societat valenciana a l'hora d'entendre el desenvolupament i la integració de l'economia valenciana en els circuits del comerç internacional.
No vaig a desgranar fil per randa la comunicació, només pretenia oferir un simple tast de la seua rabiosa originalitat i del seu caràcter sagaç ja cap al 85. Cal tornar als clàssics i, sens dubte, aquesta intervenció ho és. Per altra banda, no està de més, pense, assenyalar les anècdotes que, vistes ara, tenen la seua gràcia. Algú pot imaginar cap president de taula hui en dia que no sàpiga qui és Ferran Garcia-Oliver i qui és Antoni Furió? Fixeu-vos en els primers minuts la veu fora de micro. Tampoc deixeu d’atendre les intervencions en el debat de Miquel Barceló. I com diu el propi Furió, sembla que fou la frase del congrés, “això és tot”.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada