L'any 891 un exercit d'uns 30.000 homes, liderat per un tal Umar ibn Hafsun, va marxar sobre Còrdova. Tanmateix, una victòria a temps per part de l'emir Abd Al·lah, amb només 14.000 homes (sempre segons les cròniques àrabs), va salvar la ciutat i amb ella la dinastia dels Omeies. Uns 37 anys després, el 928, s'havien girat les tornes i era l'exercit de l'emir Abd ar-Rahman III qui assetjava i prenia la medina de Bobastro, la capital de l'estat que Ibn Hafsun havia aconseguit formar al marge del poder emiral. Per a la historiografia, la conquesta d'aquesta ciutat fou el fet simbòlic que va permetre a l'emir proclamar-se Califa l'any 929, iniciant així l'època d'esplendor del poder central andalusí. Però, qui era aquest Umar ibn Hafsun? Només un rebel? I com va arribar a amenaçar la ciutat de Còrdova i a la totpoderosa dinastia omeia?
Aquest personatge era el que normalment es coneix com a muladí, és a dir, un indígena de la península Ibèrica convertit a l'Islam després de la conquesta musulmana del segle VIII. Natural de la zona de Ronda (actual província de Màlaga), sembla que havia estat el seu avi, Jàfar ibn Salim, el primer membre de la família en fer-se musulmà, els quals possiblement descendien d'aristòcrates visigots. Segons les cròniques àrabs, sent encara jove hauria assassinat un home en una disputa ramadera i per això va haver de fugir d'Alandalús, refugiant-se a la ciutat nord-africana de Tahart (l'actual Tiaret, al centre d'Algèria), on treballaria durant un temps com a sastre. Tanmateix, l'any 880 un altre muladí li hauria predit que ell seria un gran lider que s'alçaria contra el poder omeia, i decidí tornar a casa aprofitant el clima d'inestabilitat que vivia Alandalús en aquells anys. Només arribar es feu fort al castell de Bobastro en companyia d'un oncle i d'un grup de gent que, segons diuen les fonts, estaven descontents amb el control del poder central, i començà a robar per la comarca. Tres anys després, el 833, l'emir Muhammad I envià un exercit contra ell i Umar es va rendir, pactant amb l'emir i integrant-se en l'exercit estatal en una expedició contra Àlaba. Tot li anava inicialment molt bé, però per alguna raó no massa clara sembla que a Còrdova se sentia discriminat per la seua condició de muladí i decidí tornar al castell de Bobastro, on va començar a rebre centenars d'aliats muladís, mossàrabs i fins i tot berbers que s'instal·len a Bobastro. Amb tot, aquesta vegada Ibn Hafsun no es conforma amb atacar i robar per la comarca, sinó que comença a prendre places com ara Autha, Comares, Mijas o Archidona, i vet ací que s'ha iniciat la rebel·lió d'Ibn Hafsun contra el poder emiral omeia de Còrdova. La fitna emiral, se'n diu de vegades.
vista del paisatge des de Bobastro i ruïnes en primer terme
En principi, res no el diferenciava dels altres rebels que en aquells anys sorgien arreu d'Alandalús aprofitant la debilitat dels Omeies, molts dels quals també eren muladís. De fet, el 886 pactà amb alguns d'ells, com ara els Banu Rifa de la zona d'Alhama. Aquest mateix any Muhammad I envià de nou un exercit conra ell, comandat per l'hereu Al-Múndhir, que va estar a punt d'acabar amb la rebel·lió, però l'emir va morir i Al-Múndhir va haver de regressar precipitadament a Còrdova per a ocupar el poder i va abandonar la campanya. Ibn Hafsun aprofità el moment de treva per a reorganitzar-se, rebre nous contingents de camperols que s'hi sumaven a la causa, i en definitiva va ocupar la totalitat de les cores de Takoronna (la serra de Ronda) i Rayya (Màlaga-Axarquia). El 888 el nou emir tornà a marxar contra ell i arribà a assetjar Bobastro, però de sobte començà a sentir-se malalt i també va morir, repetint-se l'avandonament de la campanya. Fins i tot Ibn Hafsun va atacar la comitiva fúnebre encapçalada pel nou emir Abd Al·lah, germà de l'anterior. Durant els següents anys continuà fent-se fort i s'alià amb altres rebels muladís, com ara Ibn Mastana de les muntanyes cordoveses, i Ibn al-Saliya de Jaén, a més de berbers com els Banu Jalí, i fins i tot àrabs com els Banu Hajjaj de Sevilla. Tots plegats arribaren a posar en perill el poder emiral, puix és en aquest moment, cap al 891, que l'exercit de 30.000 homes que Ibn Hafsun va aconseguir reunir va marxar sobre Còrdova. Però l'emir Abd Al·lah aconseguí frenar l'avanç a Poley com ja he assenyalat.
imatge idealitzada i biografia d'Umar ibn Hafsun el un panell de rajoles
Ara bé, en què es diferenciava Umar ibn Hafsun de la resta de rebels que existien arreu d'Alandalús durant aquest període? Doncs, en que va aconseguir reunir sota el seu control un gran territori, i en conseqüència va crear un nou Estat paral·lel a l'omeia, dins del qual va començar a cobrar impostos. Tanmateix, tot Estat necessita una justificació ideològica de la seua existència, i en l'Islam aquesta només ve de Déu, i l'autoritat la té el Califa, per la qual cosa Ibn Hafsun va haver d'anar a cerca-la fora, en el Cristianisme, per a rebre el suport dels mossàrabs i guanyar-se la simpatia dels muladís. Per això creà un bisbat, amb seu a Bobastro, construí una església metropolitana, i fins i tot sembla que va arribar a convertir-se, presumptament, el 899.
Per descomptat, tot aquest episodi té la seua explicació dins del complex i llarg procés de formació d'Alandalús, que implica un control exhaustiu dels aparells de l'Estat per part dels liders àrabs conqueridors, i una progressiva islamització religiosa de la població indígena -cristiana i pagana- seguida d'una clara arabització lingüística i cultural, que no va estar exempta de certes reticències però que acabà en una completa assimilació de l'antiga societat indígena en la nova societat tributària i tribal importada pels nous colons àrabs i berbers. Tanmateix, la historiografia no sempre ho va entendre així. Ho podem veure des de l'historiador i arabista Francisco Javier Simonet (1829-1897), que considerava Ibn Hafsun “caudillo de la oprimida nacionalidad española”, fins a Claudio Sánchez-Albornoz (1893-1984) que veia clarament com “una vez más la raza hispana alumbró un gran capitán popular [...] que los españoles, cristianos o musulmanes, amaron con pasión”; passant pel conegut arabista holandés Reinhart Dozy (1820-1883) que el va anomenar “jefe de toda la raza española del Mediodía”. És a dir, per a entendre'ns, el paral·lel andalús de Don Pelayo, en la més barroera expressió del nacionalisme historiogràfic espanyol. La seua suposada conversió el feia aparéixer als ulls d'aquests historiadors, i de tots els que els van seguir, en un dels pocs líders cristians coneguts a Alandalús, malgrat la seua condició inicial de musulmà muladí, i això feia d'ell el personatge perfecte per a encarnar la reacció cristiana (mossàrab, en diuen) a la "imposició" de l'Islam en "Espanya". Els mossàrabs sempre han estat, de fet, per a la historiografia espanyola dels segles XIX i XX, els elements que han permés afirmar la continuïtat del Cristianisme en la península Ibèrica durant el període que anomenen “de dominació” àrab o musulmà; i, per tant, els elements necessaris per a justificar la Reconquesta com a construcció ideològica per part de la historiografia.
ruïnes de Bobastro
La historiografia actual ha deixat de banda, en general, tots aquests prejudicis ideològics (en té d'altres, per descomptat) i ha analitzat la rebel·lió d'Ibn Hafsun en el seu context, tot i que continuen havent-hi discrepàncies. Per a Manuel Acién, un dels majors experts en el tema, la rebel·lió fou un intent dels hereus de l'antiga aristocràcia visigòtica per a aconseguir mantindre el seu estatus de domini front als àrabs, en un moment en què l'Estat islàmic començava a ser omnipresent (el qual no admet poders particulars) i l'arabització (l'assimilació social) estava ja molt estesa, posant en perill el seu suposat domini sobre la societat. Amb tot, aquesta explicació pressuposa el manteniment, quasi 200 anys després de la conquesta musulmana, del poder de l'aristocràcia visigòtica sobre la societat indígena, que la historiografia havia anomenat tradicionalment protofeudal, o societat feudalitzant. També Pierre Guichard va interpretar en els seues primers treballs antropològics la revolta d'Ibn Hafsun en el mateix sentit, una societat indígena de tipus occidental (feudalitzant) que s'enfrontava a la nova societat oriental dels àrabs (tribal i estatal, com ell la va definir). Finalment, entre els molts autors que han tracta el tema, es poden destacar els treballs més recents de Virgilio Martínez Enamorado, un arabista i arqueòleg (combinació estranyíssima en el panorama científic espanyol) que ha excavat també al mateix Bobastro. Per a ell, i en part també per a Maribel Fierro, el paper que s'ha donat a l'element mossàrab per part de la historiografia ha estat força exagerat, i ha desvirtuat la interpretació correcta del seu moviment polític, ja que Ibn Hafsun no hauria estat un simple rebel cristià enfrontat al poder estatal islàmic amb la intenció de dominar un territori i llegar-lo als seues fills com si fos un “protosenyor feudal”, sinó un personatge que s'emmarca perfectament en la tradició política musulmana. Ben lluny de voler consolidar un poder autònom a l'Estat emiral, el que volia era substituir al mateix estat. Per això mateix construí una medina a Bobastro, com a capital del nou Estat que havia construït, i avançà sobre Còrdova per a intentar prendre la ciutat i substituir els Omeies.
Umar ibn Hafsun desenvolupà tot un programa polític a Bobastro que es va basar en dos plànols de poder. En el plànol interior andalusí buscà legitimar-se amb el suport dels cristians i els muladís, mitjançant l'erecció del bisbat i la basílica metropolitana, com ja hem vist. Però en el plànol exterior buscà una aliança amb els emirs Aglàbides de Tunísia, que reconeixien el califa de Bagdad i eren contraris als Omeies. Després, el 910 envià emissaris a l'únic Califat que existia en aquell moment a Occident, el Fatimí, que s'havia creat un any abans, i que era xiïta malgrat que la població nord-africana era sunnita. El 914, de fet, el califa d'Ifriquiya envià emissaris a Bobastro com a resposta, amb la finalitat d'establir quin seria el ritus musulmà xiïta que es predicaria a partir de llavors en les mesquites del territori sota poder d'Ibn Hafsun (on no tots eren cristians, ni molt menys). Aquesta és la prova evident que aquest poder exterior africà no el considerava un simple rebel, sinó que el va prendre molt seriosament com a possible alternativa als Omeies. A més, no van donar cap importància a l'element cristià hafsumí, i el van considerar el seu delegat a Alandalús. Totes aquestes dades canvien completament, doncs, la visió sobre Ibn Hafsun i la seua suposada rebel·lió cristiana i feudalitzant que havia donat la historiografia fins ara, i ens el mostra com un lider dins de la tradició musulmana amb un projecte polític clarament estatal. En el plànol religiós ens el mostra relacionant-se amb el xiïsme, i per tant sense trancar en absolut amb l'Islam, sense deixar de banda, per descomptat, l'assumpció de la tradició visigòtica i la legitimitat cristiana.
Com deia, Martínez Enamorado ha excavat a Bobastro. L'any 2000 una maquina havia remogut terres il·legalment en el jaciment de las Mesas de Villaverde, al terme municipal d'Ardales (Màlaga), segurament amb la finalitat d'espoliar les troballes. Aquest jaciment arqueològic havia estat considerat el solar de la medina de Bobastro des de l'època en què Simonet que el va identificar, al segle XIX, i el 1923 ja s'havia fet una excavació en la zona de l'alcassaba. Tot i que posteriorment aquesta localització va estar discutida per Joaquín Vallvé (1929-2011). L'any següent, el 2001, els arqueòlegs van intervindre per a valorar els danys i netejar la zona espoliada, i van trobar el sol i restes de murs del que inicialment semblava ser una casa, però que una vegada excavat, quasi en la seua totalitat, va resultar ser un edifici de planta basilical, amb tres naus paral·leles, de les quals la del mig era la més gran, d'acord amb el canon de les basíliques visigòtiques. Reproduïa exactament, a més, en planta i mesures, un altre edifici d'aquest jaciment, més allunyat, que s'ha conegut sempre perquè està tallat en la roca. Era, doncs, la seu del bisbat cristià de Bobastro.
planta i alçat idealitzat de la basílica de Bobastro
arcs picats en la roca de l'església del complex monàstic, que va restar inacabada
En realitat, la medina va ser concebuda més a la manera tradicional musulmana que no d'acord amb la tradició romano-visigòtica, estant dalt de tot l'alcassaba, com a seu del poder, i molt a prop la basílica cristiana. Posteriorment, en les successives terrasses creades per a salvar el desnivell, els habitatges i la resta d'edificis, la majoria aprofitant coves ja existents, i ocupant unes 60 hectàrees en total. De fet, una característica concreta de Bobastro és que està ple d'habitatges rupestres. A sota del tot estava l'espai exterior a la medina, en el qual destaca una espècie de monestir envoltat d'un mur, de forma quadrangular i construït al voltant d'un pati que recorda un claustre, amb un aljub per a recollir l'aigua i grans dolies d'emmagatzematge. A més, el turó sobre el que s'assenta la ciutat està envoltat d'altres elevacions en les quals Ibn Hafsun edificà diversos castells menuts que ajudaren a protegir la seua medina, com una espècie de portes. Tot plegat, en definitiva, ens ho mostrarà personalment Virgílio Martínez Enamorado en aquest breu fragment del programa “Arqueomanía”, de només 10 minuts i emés per Televisió Espanyola.
Umar ibn Hafsun no arribà mai a ser l'emir d'Alandalús, perquè l'exercit omeia va aconseguir frenar-lo a Poley (Aguilar de la Frontera) en el seu avanç sobre Còrdova del 891. A més, els seus aliats àrabs de Sevilla l'abandonaren, segurament per la seua presumpta conversió al cristianisme, posteriorment també ho feren els berbers, i a poc a poc va anar perdent algunes places davant l'avanç emiral. Amb tot, el seu estat paral·lel va durar encara uns quants anys més, malgrat la pressió exercida pel jove Abd ar-Rahman III, que va ser nomenat emir a la mort del seu avi Abd Al·lah el 902. El 917 l'emir ja havia recuperat bona part del territori d'Ibn Hafsun, i aquest decidí finalment sotmetre's a l'autoritat omeia; però els seus fills es negaren a obeir el pare i es van fer forts en altres localitats, sent el mateix Umar qui va haver d'atacar-los per a demostrar la seua lleialtat a l'emir. Amb tot, aquest mateix any Ibn Hafsun cau malalt i mor. Els seus fills aniran succeint-se en el lideratge de Bobastro fins que, finalment, el darrer d'ells, Hafs, es va rendir el 928 a l'exercit enviat per Abd ar-Rahman III. Sembla que l'emir va anar personalment a Bobastro, on va fer enderrocar les esglésies i bona part de la ciutat, a més de desenterrar el cos d'Umar Ibn Hafsun (13 anys després de la seua mort) i del seu fill major, Jàfar, per a fer-los portar a Còrdova i penjar-los a les portes de la ciutat. A l'any següent de la rendició de Bobastro, el 929, l'emir es proclamà Califa, perquè Alandalús havia estat totalment pacificat, Abd ar-Rahman dominava tot el territori i se sentia fort. La normalitat estatal s'havia restablert, doncs, amb un Califat establert per Déu, l'únic Estat que en l'Islam té justificat demanar l'impost legítim als musulmans.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada