La conquesta de Barbastro en 1064: una croada avant la lettre?

Ferran Esquilache
L'estiu de l'any 1064 un exercit cristià va posar setge a la ciutat musulmana de Barbashtûr, al nord de l'actual Aragó. El Papa havia emés una bulla en la que prometia indulgències a qui participara en aquesta campanya contra els musulmans d'Hispània (ço és, Alandalús), un fet sense precedents en aquell moment, i la notícia va córrer per tot l'Occident cristià. A la crida papal havien acudit alguns guerrers aragonesos, malgrat que el jove rei Sanxo Ramires no hi participava directament perquè les seues forces estaven molt delmades després de la derrota en la batalla de Graus, en la qual havia mort són pare el rei Ramir I. També participava en l'exercit un contingent important de catalans, liderats pel comte d'Urgell, Ermengol III. I sobretot n'hi havia francs, molts francs, el gruix principal de l'exercit, d'entre els quals destacava el duc d'Aquitània, Guillem VIII, amb un important nombre de vassalls del migdia francés; i també normands vinguts de Normandia i del sud d'Itàlia (territori que controlaven en aquell moment).


Barbastre en l'actualitat

El fet que per primera vegada el Papa haguera cridat a la guerra santa, prometent indulgències, i el gran nombre de combatents estrangers que participaren en aquella campanya, ha portat algun autor a considerar aquesta guerra com una vertadera croada, malgrat que encara faltaven més de 30 anys perquè començara la Primera Croada a Terra Santa (1096-1099). Amb tot, la majoria l'han anomenada protocroada o precroada, mentre que molts altres han negat contundentment que la conquesta de Barbastre de 1064 fóra una croada, ja que aquesta només podria tindre el propòsit d'alliberar Jerusalem i Terra Santa. Tot i això, Barbastre apareix sempre esmentat en qualsevol treball sobre les Croades com un clar antecedent, independentment de la qualificació que reba la campanya per part de l'historiador de torn, i ocupa un lloc especial en la recerca sobre la formació dels conceptes de croada, guerra santa i guerra justa. De fet, el debat sobre la conquesta de Barbastre en 1064 fa anys que dura i, en efecte, és tan absurd com ho sembla a primera vista, ja que mentre els historiadors discutien si això era o no era una croada, restaven per resoldre qüestions tan importants com ara per què es va produir aquella campanya, o per què l'exercit franc va elegir Barbastre com a objectiu. En definitiva, conéixer quins canvis es van produir en aquell moment perquè començara definitivament l'expansió feudal sobre Alandalús.

Per a la majoria dels autors interessats en la història de les ideologies aquesta campanya continua sent “un enigma”. Barbashtûr era una madina menuda en el segle XI, fins i tot mediocre en els vessants econòmic i cultural. Les seues defenses, construïdes uns 200 anys abans, en època emiral, tampoc eren especialment fortes. Llavors, per què l'exercit franc va assetjar i arrasar aquesta localitat? La resposta, en realitat, no és cap enigma si fem un repàs a l'escenari local en els anys anteriors a la conquesta, tal com ha mostrat més recentment Carlos Laliena. Saragossa s'havia convertit en un dels poders musulmans més importants d'Alandalús, junt a Toledo, després de la caiguda del Califat, i a més era l'encarregada de guardar la frontera amb els cristians. A la mort de Sulayman al-Musta'in en 1047, el fundador de la dinastia dels Banu Hud que governava la taifa de Saragossa, es va repartir el territori entre els seues fills, però prompte un d'aquests, Àhmad al-Múqtadir, va recuperar la totalitat del territori incorporant a Saragossa les ciutats de Tudela i Tortosa entre altres, amb l'única excepció de Lleida, que va quedar en mans del seu germà Yússuf al-Mudhàffar. En 1064, doncs, Barbashtûr estava al bell mig dels dos poders andalusins enfrontats, en una espècia de terra de ningú, i aquesta va ser una de els raons per les quals els francs van elegir aquesta localitat. Però no va ser l'única. Cal fixar-se també en el que feien els nobles aragonesos i catalans en aquests anys.


Representació teatral del Setge de Barbastre, que es fa cada any en aquesta localitat

La debilitat dels musulmans en aquelles dècades prèvies, a causa dels enfrontaments mutus, havia animat els barons cristians a augmentar la seua agressivitat sobre al territori andalusí, només pal·liada en part pel pagament de pàries. Les rebia el comte de Barcelona i el d'Urgell, les rebia el rei d'Aragó i el rei de Pamplona, fins i tot el rei de Lleó rebia pàries de Saragossa, però també les rebien barons fronterers com Arnau Mir. Les despeses per a l'estat taifa eren, doncs, immenses. Amb tot, Arnau Mir no renunciava a ocupar castells i construir-ne de nous, malgrat rebre les pàries. Tenia castells a la vall d'Àger, va aconseguir que els comtes li cediren més castells al nord de la plana de Lleida, des dels quals assetjava aquesta madina i també Balaguer, i finalment n'aconseguí més entre els rius Cinca i Noguera Ribagorçana, traslladant cap a l'oest el seu camp d'operacions. En definitiva, cap a 1059 Arnau Mir controlava una trentena de castells en la frontera de la Ribagorça amb les taifes de Saragossa i Lleida, la qual cosa el convertia en un poder important de la zona (vegeu mapa més endavant). Per la seua banda, Ramir I d'Aragó notava que Arnau Mir i els comtes catalans començaven a guanyar molt de terreny i feien perillar les seues possibilitats pròpies d'expansió, per això intensificà les relacions amb Pamplona i mamprengué una política d'aliances matrimonials amb el duc d'Aquitània. Aquest punt és molt important per entendre després el que passarà a Barbastre. Cap a 1055 començà també a fortificar el curs alt del riu Cinca, amb la construcció de torres i castells, però la iniciativa continuava en mans del catalans: Ramon Berenguer I de Barcelona trencà el seu pacte amb al-Múqtadir i s'alià amb Ermengol III d'Urgell, en un pacte que incloïa també Arnau Mir, per a ocupar nous castells i territoris andalusins a l'est del territori controlat per Arnau. Uns mesos després, entre tots tres controlaven tota la Ribagorça, i estaven en disposició d'amenaçar Lleida, el baix Cinca i Saragossa (vegeu, de nou, el mapa de més endavant).

No solament els andalusins temien per aquest avanç territorial. També el rei d'Aragó veia una vegada més perillar la seua expansió sota l'amenaça dels catalans, situació que s'agreujava quan en 1058 intentava ocupar el castell de Bolea, prop d'Osca, i fracassava. Tanmateix, de cop i volta la política d'aliances regionals va canviar, afavorint Ramir I: Ermengol d'Urgell i Arnau Mir s'allunyaren del comte de Barcelona i s'aproparen al rei d'Aragó, mentre que aquest darrer aconseguia un beneficiós pacte amb Sanxo Garcés IV de Pamplona, en un moment d'extrema debilitat d'aquest. A més, Arnau Mir contactava per primera vegada amb el Papa i es posava sota la seua protecció, just abans de començar a acostar-se als aragonesos, i Ermengol segellava una aliança matrimonial amb Ramir. Davant d'aquesta nova situació, doncs, en 1062 el rei d'Aragó començava a ocupar fortificacions andalusines, les quals infeudaria a Arnau Mir posteriorment. I a l'any següent, en 1063, Ramir I ho intentà amb Graus, un punt decisiu per a controlar el riu Cinca, però fracassà. L'exercit reunit per al Múqtadir de Saragossa, la major part del qual estava format per mercenaris castellans, aconseguia vèncer els aragonesos, i el mateix rei moria en la batalla, just l'any anterior a la campanya de Barbastre que ara ens ocupa. La situació de l'escenari regional en aquell any, doncs, era aquest:


Mapa de l'escenari dels fets ens els anys anteriors a la conquesta de Barbastre (es pot ampliar per veure'l amb detall)

Després de la derrota de Graus i la mort de Ramir I, Aragó es va trobar en una situació perillosa, amb un exercit delmat i un nou rei, Sanxo Ramires, de només 18 anys. Tradicionalment s'ha atribuït al Papa el fet de mamprendre l'organització de la defensa del regne, que en efecte va emetre una bulla per a prometre indulgències a tots els que acudiren a lluitar contra els musulmans d'Hispània (malgrat que la majoria de l'exercit vencedor en Graus eren mercenaris castellans), i segurament va emprar les seues influències sobre els normands del sud d'Itàlia. Amb tot, sembla que aquest només va ser un complement, ja que la decisió principal d'acudir fins a Aragó a lluitar contra els musulmans com a resposta a la batalla de Graus sembla que va correspondre en realitat al duc d'Aquitània, que, com ja hem vist, mantenia aliances amb el rei d'Aragó, i que va ser qui va mobilitzar els francs, ajudat per la perspectiva de botí i la possibilitat de participar en una guerra santa amb el suport del Papa.

A la primavera de 1064, doncs, tot estava preparat. Una part dels francs creuaren els Pirineus per la costa, com testimonia una carta del Papa dirigida al bisbe de Narbona en la qual el comminava a protegir els jueus de l'atac d'aquest exercit, i una vegada a Catalunya s'ajuntaren amb les tropes d'Ermengol III d'Urgell i mamprengueren camí cap a l'Aragó. El gruix dels francs, però, amb el duc d'Aquitània al capdavant, creuaren els Pirineus per Somport, amb el beneplàcit del rei Sanxo Ramires. Segurament cap al mes d'abril saquejaren la comarca d'Osca i assetjaren la madina, però de seguida alçaren el campament i posaren rumb a Barbastre. Per què canviaren d'opinió i elegiren aquest altre lloc? Si observem el mapa adjunt, en el qual es resumeix tot el que he explicat fins ara, les raons són més que evidents. Als francs probablement els donava igual saquejar una ciutat que altra, tot i que com ja he explicat adés l'emplaçament de Barbastre en terra de ningú entre les taifes enfrontades de Saragossa i Lleida afavoria l'elecció. Tanmateix, als catalans i, sobretot, als aragonesos, no els era igual un lloc o un altre. Barbastre era el tap que impedia continuar l'avanç cap al sud per la conca del Cinca, l'empresa que havia iniciat Ramir I i en la qual havia mort durant l'intent de prendre el castell de Graus, just al nord de Barbastre; i també la porta a la plana de Lleida baixant per aquest riu.


Guerrers normands en el tapís de Bayeux, que representa la conquesta d'Anglaterra per Guillem el Conqueridor en 1066, només dos anys després de la campanya de Barbastre.

A mitjans de juliol la ciutat es va rendir, i l'exercit cristià la va saquejar a consciència, feren esclaus a la totalitat de la població capturada (50.000 segons algunes fonts, la qual cosa és impossible), i arrasaren bona part de la madina. Només cal imaginar la imatge aterradora d'aquells normands amb les seues cuirasses i cotes de malla, els seues cascs amb protector nasal, les seues espases pesades i les seues destrals. Immediatament després de prendre la ciutat, tanmateix, tal com havien vingut pegaren mitja volta i tornaren a creuar els Pirineus en direcció a casa, carregats d'un botí material i espiritual. Això és, tot el que pogueren robar, més la plata encunyada que tragueren dels rescats de presoners i de la venda dels esclaus, però també les indulgències papals; un botí, aquest darrer, gens menyspreable en una societat com la cristiana medieval. Barbastre va quedar pràcticament buida, i amb el permís del rei d'Aragó va passar a mans d'Ermengol III d'Urgell, que va romandre en ella amb una guarnició. A l'any següent, el 1065, al-Mudhàffar de Lleida va demanar ajuda per tot Alandalús per a recuperar la ciutat, i van respondre els seu germà al-Múqtadir de Saragossa, amb el qual va firmar una treva, i al-Mútadid de Sevilla, el qual envià tropes, que junt als mercenaris castellans recuperaren novament Barbashtûr. Ermengol III va morir en aquella batalla de 1065, i no seria fins 1101 que Pere I d'Aragó conqueriria de nou la vila i la integraria definitivament en el regne d'Aragó.

Comptat i debatut, el que hem pogut comprovar és que si aquella campanya fou una croada, o no, ben poc importa en realitat, perquè allò no va ser l'impuls principal de la guerra de Barbastre. El duc d'Aquitània, impulsor de la campanya, la va iniciar clarament pels seus pactes amb la dinastia aragonesa, arrossegant un gran nombre de cavallers francs gràcies a les xarxes vassallàtiques i aliances que s'havien format anys enrere en els territoris del nucli central del feudalisme. Per descomptat, als guanys materials habituals d'aquesta mena de guerres se sumaven ara els guanys espirituals promesos pel Papa, per primera vegada, de manera que aquesta combinació va ajudar extraordinàriament a impulsar l'èxit de la crida per Europa. No hi ha dubte que l'aspecte religiós és important, ja que en una societat com la medieval no podem de cap manera suposar que només els bens materials impulsen l'expansió. Però tampoc podem caure en el vessant contrari, com fan alguns historiadors, i confondre la justificació ideològica de la guerra justa i santa facilitada per l'Església amb el vertader impuls de l'expansió. En el cas dels catalans i els aragonesos tot això encara és més evident. És cert que el paper del Papa en aquella campanya va influir molt en la concepció que tenia aquella gent de la guerra contra els musulmans. El mateix Arnau Mir començà en aquells anys, i poc després també Sanxo Ramires, a omplir els seues documents d'agraïments a Déu pels seus triomfs. Però el desenvolupament dels esdeveniments ens deixa clar que la conquesta de Barbastre tenia un objectiu territorial, fins i tot dinàstic, com els tindrien clarament les conquestes de la Catalunya Nova i el Baix Aragó en el segle XII i de València i Mallorca en el XIII.


Església de Sant Pere d'Àger, clarament vinculada al Papa i a Sant Pere, on va ser soterrat Ermengol III d'Urgell en 1065. Foto extreta de Viquipèdia

Pel que fa a les conseqüències de la campanya de Barbastre en Europa, va haver-hi una fonamental. L'aristocràcia franca va aprendre que desviant la seua violència contra els musulmans d'Alandalús (i poc després de Terra Santa) podia guanyar-se un bon botí material, com era habitual, però gràcies a la guerra santa impulsada per l'Església podia guanyar-se també un botí espiritual. La capacitat de redimir els pecats i guanyar-se el cel matant infidels. I això, només 30 anys abans de proclamar-se la Primera Croada, és fonamental per entendre l'expansió feudal medieval. Generació rere generació, gràcies a les velles històries, el prestigi de les conquestes i les lluites contra els musulmans es transmetien de pares a fills, als quals ajudaven els trobadors amb poemes com ara Le Siége de Barbastre, un cantar de gesta del segle XII dedicat a aquesta campanya que òbviament recollia una tradició oral, i que demostra que la guerra de Barbastre va marcar l'aristocràcia franca. Es tractava d'un grup social que estava desitjant projectar la seua violència contra l'exterior, guanyar prestigi i augmentar els seus guanys materials, tot sota la cobertura de la guerra santa com a justificació ideològica llançada pel papat amb la promesa de guanyar-se el cel a més d'indulgències vàries. Els catalanoaragonesos, per la seua banda, aprengueren que les grans medines andalusines no eren invencibles i que es podien prendre, animant els desitjos expansionistes de les dinasties reials i comtals. El brou ideològic estava servit perquè l'expansió feudal medieval s'iniciara sobre Alandalús i sobre la resta de la perifèria europea.

3 comentaris:

martínez ha dit...

Hola. He arribat ací gràcies a una referència al levante-emv.com sobre els insults valencians medievals i he passat un parell d'hores llegint articles (sobre la lactància medieval, molt interessant, sobre el programa "Sota Terra", aquest sobre Balbastre, etc.). Sóc valencià, professor de secundària a França, i trobe que aquest blog és una iniciativa divulgadora magnífica i em sent en l'obligació d'escriure-vos i donar-vos la més efusiva enhorabona.

També, aprofitant l'avinentesa, m'atrevisc a fer-vos dues propostes:

1. Podríeu afegir a les entrades algun tipus de bibliografia bàsica o per a aquells que volem aprofundir en algun tema concret?

2. Teniu alguna entrada amb la bibliografia bàsica per a tot bon aficionat al món medieval valencià?

Gràcies per la iniciativa i pel temps que hi deveu esmerçar.
Això del nom del bloc també m'ha semblat extraordinari. Molts ànims i endavant.

Ferran Esquilache Martí ha dit...

Moltes gràcies pel comentari i per l'efusiva enhorabona. Certament, és d'agrair que es reconega el temps que dediquem al blog a canvi de res, només pel fet de divulgar la història medieval a la que ens dediquem. Creiem que el medievalisme en general, i la historiografia valenciana en particular, ha avançat molt en els darreres 30 anys, i que eixos nous coneixements no s'han vist reflectits en la societat.

Gràcies també pels suggeriments, que són interessants. Resultaria massa complicat afegir ara bibliografia als posts que ja estan fets, però és bona idea afegir una bibliografia bàsica sobre el tema del post a partir d'ara. Intentarem fer-ho. Sobre la segona qüestió, no tenim cap post fet, però em sembla una bona idea. Ens comprometem a fer-lo pròximament. Gràcies de nou.

Vicent Baydal ha dit...

Hi he d'afegir una cosa que sempre sol funcionar quan vas molt perdut i vols començar a endinsar-te en un tema: cercar en els diversos volums generals que hi ha a les biblioteques sobre la "Història del País Valencià", "Història de la Corona d'Aragó", "Historia de Valencia", "Història dels Països Catalans", "La gran historia de la Comunitat Valenciana", etc. Hi sol haver sempre llistats bibliogràfics bàsics.