Pedro de Larraondo, un filibuster biscaí a l'illa de Lesbos (1405-1411)

'En el relat dels viatges que va fer per mitja Europa i Pròxim Orient entre 1436 i 1439, l'andalús Pero Tafur va recollir la història d'un tal "Pedro de la Randa", que, segons deia, li contà el torsimany del soldà mameluc d'Egipte, que era un jueu de Sevilla convertit a l'Islam:

Pedro de la Randa era cossario, e aviéndolo por onbre muy valiente en aquellas mares, óvose de perder e fue preso de un navío de moros, e levándole ansí preso, encontróse con ellos un cossario catalán... Como era onbre tan famoso, díxole que él lo refaría e le daría fusta e cabdal... Pedro de la Randa dixo que le plaçía por condiçión que siempre la guerra se fiziesse a los moros e nunca a los christianos, porque él lo teníe jurado. El catalán gelo otorgó e fuéronse a Rodas e allí se adereszaron de todo lo nesçessario para andar en cosso. E salieron del puerto e fizieron mucha guerra a los moros, tomando muchos navíos dellos e faziéndolos que aún ellos non osasen cargar en los de los christianos. E tanta fue la fama destos dos que ansí estavan los moros amedrentados, como si dos prínçipes, los mayores de christianos, anduvieran sobre la mar.

Així, Pedro de la Randa, que era castellà -esto me contó el trujamán, que lo avía visto, por magnificar a su señor el Soldán e por me fazer plaçer en dezir bien de castellano, pues quél lo era también- i el seu soci català s'haurien dedicat al cors des de l'illa de Rodes, atacant exclusivament a musulmans, fins que van ser capturats pels mamelucs. El soldà els prometé la salvació si es convertien a l'Islam, cosa a la qual el català estava disposat, però no així De la Randa, que es negava absolutament. Finalment, el castellà enganyà al soldà prometent la seua conversió si el català era executat primer: quan aquest fou mort, De la Randa confessà que no tenia cap intenció de fer-se musulmà i que havia promès allò per tal de salvar l'ànima cristiana del català, en evitar la seua islamització. Aquella actuació va fer que es guanyés el respecte del soldà egipci, que li oferí treballar per a ell essent governador dels cristians que hi havia sota els seus dominis. De la Randa acceptà, sempre i quan no hagués de lluitar contra los christianos, de forma que passà al servei dels mamelucs, fins que l'ascensió d'un nou soldà significà la pèrdua de la seua protecció i la seua execució, davant la negativa a convertir-se en musulmà:

Murió aquel Soldán e fizieron otro, el qual luego embió por aquel cavallero que tenía en cargo a Pedro de la Randa, e mandó que gelo truxesen allí con entençión de lo matar; el cavallero fuyó con él e metióse en un lugar, e allí el Soldán lo cercó e lo tomó a él e a Pedro de la Randa, e maandóle que renegase la fe e se tornase moro, e Pedro de la Randa, non lo queriendo fazer, fue asserrado por la cabeça e los christianos lo levaron a enterrar a una yglesia que està en Babylonia, que dizen Santa Martha, e oy faze miraglos.

Per tant, segons la versió de Tafur, Pedro de la Randa hauria estat un famós corsari castellà a les aigües del Pròxim Orient, que, en contrast amb el seu soci català -sense nom conegut o memorable-, es negà a atacar els cristians i acabà morint com a màrtir per la seua fe. Tanmateix, els estudis historiogràfics realitzats per Maria Teresa Ferrer Mallol a partir de les informacions existents a les fonts barcelonines, genoveses, venecianes i a la cancelleria reial aragonesa ofereixen una altra imatge ben diferent. En primer lloc, el seu nom actual seria Pedro de Larraondo i, efectivament, provenia de la Corona castellana, tot i que concretament era biscaí. Com és sabut, des que Gibraltar passara a control cristià en el context de la croada d'Almeria de 1309, els navegants atlàntics començaren a creuar amb major freqüència l'Estret, arribant a la Mediterrània. Així, a partir de mitjan segle XIV són habituals els esments documentals a coques baioneses als ports catalanovalencians i la presència de mariners, transportistes i mercaders bascs, càntabres i castellans és una constant a finals de la centúria.

En aquest context, una sèrie de corsaris procedents de la Corona castellana passaren a actuar en l'àmbit mediterrani i, en general, seguiren uns mateixos patrons: estigueren al servei dels aragonesos, dels provençals i del papat d'Avinyó, atacant preferentment a genovesos i florentins, les robes dels quals eren venudes a ports sicilians, sards, mallorquins, provençals, catalans o valencians. Larraondo, en canvi, actuà de forma molt diferent i féu dels mercaders catalans una de les seus preses preferides. No debades, ja en 1398, quan operava com a transportista dels Datini, tingué un incident amb un corsari proaragonès, per la qual cosa Larraondo informà al factor de la companyia florentina que los catalanes vos quyeren peor que non a moros. Però no fou fins a més tard, cap al 1405, quan el biscaí es dedicà a practicar activitats piràtiques de forma sistemàtica, refugiat a les illes gregues de Rodes, Quios i, sobretot, Metellí (l'actual Lesbos). La primera era dels hospitalaris i constituïa el principal punt de suport per als catalans en el seu comerç a Ultramar, mentre que les segones estaven sota la senyoria de particulars genovesos, que acolliren les operacions de Larraondo i els seus, entre els quals hi havia tropes de peu i a cavall.

Lesbos en l'actualitat, amb el castell de Metellí al fons

D'aquesta forma, entre 1405 i 1408 foren capturades diverses naus a la zona, que es convertí en un lloc insegur per als catalans. Tant que els arrendadors dels impostos d'importació i exportació reclamaren una rebaixa en el preu d'arrendament per les grans robaries que aquells ladres e cossaris de Metallí han fetes e fan en les mars de Llevant, axí a nostres sotsmeses com a altres qui lurs havers trameten en Cathalunya, en tant que·ls mercaders no gosen navegar ne trametre lurs robes e havers en les dites parts de Levant, ni devers Levant trametre en Cathalunya per paor de perdre aquelles. I, igualment, Martí l'Humà reconeixia davant les Corts catalanes que algú dels nostres sotsmeses no ych guose exir ni navegar, ni fer alguns affers, de què·s segueix gran damnatge. L'audàcia dels homes comandats per Larraondo era tal que durant la primavera de 1408 feren una incursió en aigües de Sicília, on prengueren tres naus catalanes, es plantaren davant Sant Feliu de Guíxols i retornaren cap a l'Egeu, no sense abans combatre amb vaixells catalans a Sardenya i Nàpols, prenent-ne un altre. El problema arribà al punt que tant la Diputació del General catalana com el Consell municipal de Barcelona armaren sengles esquadres en 1409 per tal de cercar i combatre el biscaí.

En definitiva, fent de Lesbos la seua particular Illa de la Tortuga, Larraondo dirigia un grup d'homes armats que, amb un parell de naus, es dedicava a obtenir botí lliurement, com els filibusters del segle XVII. En concret, sembla que assaltava especialment els catalans i els venecians, per a la qual cosa comptava amb el suport circumstancial dels genovesos, tot i que també atacava els musulmans, com en 1407, quan prengué un vaixell amb 60 peregrins que anaven a la Meca, o en 1409, quan capturà una nau amb mercaderies de gran valor i 150 musulmans, que vengué a Xipre, amb les protestes i l'enuig consegüent del soldà de Babilònia. Així, finalment foren aquests enemics els que acabaren amb les activitats de Larraondo. En primer lloc, en 1411 una esquadra de set naus catalanes, dedicades al comerç però armades, el degué trobar a la ruta de Síria i el perseguí fins a les proximitats de Quios, on sembla que el capturà. A més, aprofitaren per atacar amb bombardes els habitants de l'illa, majoritàriament genovesos, que s'armaren i eixiren a la cerca dels catalans. La persecució acabà al port d'Alexandria, on tingué lloc una llarga batalla, a foc i flama, durant tot el mes d'agost, fins que els genovesos, sense aigua ni queviures, hagueren d'abandonar la lluita.

Els catalans, però, tingueren moltes pèrdues i hagueren de prometre la meitat de les seues mercaderies a les autoritats locals per tal de guanyar-se el seu favor. A més, els lliuraren la seua principal presa, Pedro de Larraondo, qui al·legà que els catalans li havien robat els béns que ell havia pres anteriorment dels musulmans. En conseqüència, l'almirall d'Alexandria confiscà finalment totes les mercaderies de les naus catalanes i empresonà el seu capità, Jaume Fogassot, enviant-lo, juntament amb Larraondo, davant el soldà de Babilònia a El Caire. D'ací, tal vegada, la història que contà Pero Tafur unes dècades després a través del torsimany jueu del soldà: un català, el nom del qual no recordava, i un castellà de renom, Pedro de la Randa, foren duts al soldà. Tanmateix, no hi ha fonts que confirmen la resta del relat de Tafur sobre la treta de Larraondo davant el soldà i l'estada al seu servei fins a l'arribada d'un nou soldà, que, en qualsevol cas, es produí a penes uns mesos després, en 1412. El que queda clar, no obstant, és que, tot i la seua negativa a convertir-se a l'Islam, les seues activitats piràtiques no entenien de religions: també atacà el seus companys de fe i no fou cap "príncep cristià", com Tafur va pretendre. Fou, salvant les distàncies, un filibuster avant la lettre.