Els codis jurídics de la Corona d’Aragó (II). Els “Fueros” d’Aragó

Vicent Royo
Fa uns dies parlava al blog d’Harca d’un dels meus últims treballs, encara en curs de publicació, sobre les mediacions de pau i els arbitratges als codis jurídics de la Corona d’Aragó. La confecció ha servit de pretext per parlar ací d’un aspecte concret d’aquella investigació, la tradició jurídica dels territoris de la monarquia catalanoaragonesa, a la qual ja he dedicat un post sobre els Usatges de Barcelona. Com deia en aquella ocasió, un subjecte poc conegut pels medievalistes, que només els historiadors del dret abordaren de manera sistemàtica fins els llunyans anys setanta. Des d’aleshores, només alguns estudis ha aportat certes novetats, però el tema ha quedat obsolet i, com esmentava també l’altre dia, crec que no és precisament un objecte de recerca que haja de ser deixat de banda. Ans al contrari, és necessari per entendre el procés d’enfortiment i consolidació de la monarquia a partir de la creació de marcs legals i normatius únics, d’aplicació general a cadascun dels països de la Corona.

Una unificació jurídica que fou difícil de materialitzar a Catalunya, com ja veiérem, a causa de l’existència de tradicions legals de caràcter local fortament arrelades i els entrebancs jurídics, polítics i socials que trobaven els reis per assentar les bases del seu poder. Així, doncs, la recepció del dret romà es du a terme al principat de Catalunya sobre aquesta base i la conseqüència n’és la confecció d’un cos normatiu de lleis estrictament feudals impregnades dels preceptes romanocanònics, els Usatges de Barcelona. Ben distinta és la situació als altres dos territoris, els regnes d’Aragó i València, on la corona disposa de més mecanismes d’actuació i, per tant, té una major capacitat per posar en marxa el procés d’unificació jurídica. És ací on l’aplicació del dret romà obté la seua màxima expressió, especialment al cas valencià. Férem l’altre dia el primer tast amb els entrants, els Usatges. Avui ja toca el primer plat, un magnífic compendi legal inspirat en la tradició romanista renovada a partir del segle XII, els Fueros d’Aragó.

La vila d'Osca

El 1247, Jaume I promulga els Fueros d’Aragó, consagrant la unificació jurídica del regne. La compilació realitzada a Osca té com a base el Fuero de Jaca, atorgat pel rei Sanç Ramírez el 1077 i confirmat per Ramir II el 1134. Es tracta d’un privilegi basat en el dret franc, que té com a objectiu atraure pobladors per consolidar el nucli urbà principal del regne, situat al camí de Sant Jaume i amb una intensa activitat comercial, tant a l’altra banda dels Pirineus com amb els musulmans d’Osca i Saragossa.

Fuero de Jaca

El codi és confirmat de nou per Alfons II el 1187, qui el generalitza com a marc legal de referència per a tot el regne. En aquest moment, es produeix també una reformulació del text originari, incorporant els costums antics –un conjunt de materials jurídics dispersos como fazañas, usos i costums–, realitzada per advocats i juristes, que s’estén a la resta de poblacions del territori. En ell conflueixen també les constitucions reials promulgades per Alfons II i Pere II en les corts d’Osca de 1188 i 1207, respectivament. S’elabora, així, un cos legal de caràcter eminentment privat que constitueix la base dels futurs Fueros d’Aragó, ja que, de fet, dels 420 furs que componen el text recollit a la compilació d’Osca de 1247, al voltant de 300 provenen del Fuero de Jaca.

La vila de Jaca

El contingut del nou codi recull, per tant, la tradició legal i jurídica aragonesa, sobre la que es realitza la introducció dels preceptes romanocanònics. L’autor de la compilació de 1247 és el bisbe d’Osca Vidal de Canellas, qui, a petició de Jaume I, redacta un cos legal totalment adaptat al dret comú. El primer tret en què s’intueix la romanització del dret aragonés és en l’estructura externa del codi, ordenat en nou llibres, dividit cadascun d’ells en títols que, al seu torn, es distribueixen en rúbriques, copiant la vertebració del Corpus Iuris Civilis, la major compilació del dret romà clàssic, feta en temps de l’emperador bizantí Justinià, recuperada i reformulada a partir del segle XII.

Vidal de Canellas

La dimensió que assoleix el nou cos legal sobrepassa el contingut del dret tradicional i, per aquesta raó, s’inclouen rúbriques que reprodueixen literalment les disposicions del dret romanocanònic i que, al mateix temps, modifiquen la normativa tradicional del país. Açò succeeix sobretot en temes de caràcter penal i en el funcionament de la justícia, regulat de manera escrupolosa i suprimint pràctiques antigues com les ordalies. Així mateix, com ocorre a Catalunya, tot allò que no sancionen els Fueros deu ser regit per l’equitat i el sentit comú.

Primera compilació dels Fueros, segle XIII

En aquest moment, s’efectuen, a més, dues compilacions, una anomenada Compilatio minor o Vidal menor i l’altra Compilatio maior o Vidal mayor, que sofreixen distintes transformacions en la seua estructura al llarg dels segles XIII i XIV. La primera, molt més breu, és la que finalment s’adopta com a marc legal de referència al segle XIV, ja que la segona, promulgada però no confirmada, introduïa nombrosos preceptes del dret romà que provocaren el rebuig de la societat política del regne, sobretot la noblesa, en veure atacades les seus prerrogatives. Es tractava també d’un compendi massa extens com per a ser útil, així que mai arribà a utilitzar-se de manera factual.

Miniatura de la rúbrica "De adulterio et abrupto"

La compilació d’Osca de 1247 és completada pels furs aprovats en les corts d’Ejea de 1265, que inclouen matèries del Justicia d’Aragó –figura política de primer ordre en el regne– i de la condició de rics homes, cavallers i infançons. Així mateix, s’incorporen també el Privilegi General de 1283 i el Privilegi de la Unió de 1287 –derogat en les corts de 1348–, concedits per Pere el Gran i Alfons el Franc arran de l’enfrontament que la corona manté amb la noblesa aragonesa per la conquesta de Sicília i, sobretot, pels greuges realitzats pel monarca als drets, usos i costums aragonesos. En aquestes tres ocasions, la legislació és negociada per rei i regne en el marc de les corts, mantenint-se així l’essència del pactisme, fins que el codi es fixa de manera definitiva en les cort de 1300 per Jaume II.

Una altra miniatura de la primera compilació dels Fueros

Posteriorment, s’afegeixen al text oficial originari els furs aprovats en les corts celebrades al llarg del segles XIV i XV, així com també les anomenades Observancias. Es tracta d’una col·lecció de materials dispersos, com usos, costums, opinions de juristes i sentències de plets, que s’incorporen de manera progressiva als Fueros des de la fi del segle XIII. A pesar de què mai foren promulgades de manera oficial, es consideraren vigents i amb força de llei en tot moment, sobretot a partir de la compilació de 1428, que fixava el seu contingut definitiu. De fet, des de la segona meitat del Dos-cents s’havien fet diverses recopilacions de les Observancias, entre les que destaquen la que féu a principis del segle XIV el Justícia d’Aragó Pérez de Salanova, el primer en sistematitzar la col·lecció seguint l’ordre i l’estructura dels Fueros, i la confeccionada per Jaume d’Hospital a la fi d’aquesta mateixa centúria, col·lecció molt més extensa, romanitzada i tendent a la teorització.

Edició dels Fueros i Observancias del segle XVI

Per últim, al text format per Fueros i Observancias s’uneixen els actes de cort, disposicions negociades pel rei i un o diversos braços de les corts, que només afecten als membres dels dits braços, ja que si foren acceptades per tots tindrien la consideració de fur i la seua aplicació seria general. D’aquesta manera, a causa de la introducció de noves disposicions al llarg del temps, l’estructura interna experimenta diverses remodelacions. En la seua versió final, el codi està composat por dotze llibre –els tres últims recullen els furs aprovats en corts a partir de 1348–, les Observancies i els actes de cort. Es completa, així, un cos legal unitari i fortament romanitzat, que serveix de marc legal de referència a tot el regne. Gràcies a tot açò, a la fi del segle XV, es té la concepció d’haver format un codi ja complet i, a partir d’aquest moment, únicament es realitzaran modificacions o adaptacions dels furs existents, però no se’n crearan de nous.

Aconseguit un èxit rotund en el primer assaig dut a terme a Aragó, Jaume I emprén el plat fort de la unificació jurídica dels seus territoris sota els paràmetres del dret romà amb la promulgació dels Furs de València, màxima expressió de la creació del nou regne. En parlarem d’ací a dues setmanes.

0 comentaris: