Verges prenyades i Maria de la O

L’altre dia parlava del culte a la Mare de Déu de la Llet, una advocació que durant l’edat mitjana va estar força estesa arreu d’Europa. En aquest temps Jesucrist era despullat de qualsevol signe d’humanitat, vist com el jutge, el Pantocrator, que havia de vindre a la fi dels temps per a jutjar a vius i morts, davant del qual calien advocats que defensaren el comportament i les bones obres dels creients. I la societat medieval veié en la Verge la seua advocada i intercessora. Per això, davant de les representacions de Jesucrist com a jutge suprem, impassible, es generalitzaven les advocacions que posaven de manifest la humanitat de la Verge i el seu vessant protector dels desvalguts. En aquest sentit, res més tendre, més humà i alhora més protector que una mare que alleta el seu fill de bolquers, indefens, mentre l'acarona entre els seus braços. La imatge que es pretenia donar era justament aquesta, una mare que té cura del seu nadó, incapaç de valdre’s per si mateixa.

En eixes estàvem quan van arribar les noves directrius del Concili de Trento al segle XVI, que miraven de limitar qualsevol de les representacions que suggerien la humanitat de la Verge, i menys encara admetre la de Jesucrist, i es prestaven al dubte. Es tractava també de frenar el corrent docetic, que afirmava que Jesús només tenia aparença humana però que en realitat estava fet d’una substància celestial, mentre que l’ortodoxia reafirmava la consubstancialitat de Jesucrist. Tot plegat, moltes imatges pictòriques i escultòriques foren si més no retirades dels murs de les esglésies, raó per la qual la devoció popular vers aquesta advocació minvà.

La Visitació, de Roger van der Weyden

La Mare de Déu de l’alletament, però, no era l'única representació que posava de manifest la humanitat de la Verge, i per tant, no fou l'única advocació que fou denigrat per Trento, sinó que hem de considerar també les Verges prenyades. La veritat és que aquest motiu rep diverses denominacions: com ja he dit, Verges prenyades, però també Verge encinta, Verge gràvida o Vierge gravide, Verge embarassada, per bé que sembla que la més estesa siga Verge o Madona del part, i sí, també la santa Maria de la O. Aquesta advocació, però, no s'ha de confondre amb la de la Concepció, que va sortir més tard, després de Trento, justament per a substituir aquesta devoció, puix que restaven sense protecció les dones prenyades. Per bé que ambdues advocacions es fonamenten en el mateix passatge bíblic de l'Anunciació (ací i ací, a Reims), la representació artística de cadascuna d'elles és força diferent: mentre la Prenyada fa ostentació del seu Ventre, sempre amb una figuració ben terrenal, la Concepció, immaculada, es presenta com a ideal de puresa, model femení i, per descomptat, celestial.

Santa Maria encinta de Cucgnana, talla de finals del segle XVII

La nostra professió ens dóna l’oportunitat de rodar per ací i per allà, de veure món. De tornada del congrés de Perpinyà, ara ja uns mesos, en el que participarem bona part dels membres d’Harca, vaig visitar una exposició sobre Mares de Déu prenyades en un poble de Cucugnan, que conservava també una imatge d’aquesta temàtica. Això no obstant, com podeu veure en la imatge, no és una escultura medieval sinó que barroca: el ventre apareix lleugerament insinuat i remarcat per una cinta.

Afortunadament, del segle XV ens han arribat unes poques imatges pictòriques i escultòriques d'aquesta advocació. Ací en teniu algunes:

"Madona del Parto" Piero della Francesca

Una de les representacions més famoses d’aquesta advocació fou la que realitzà l’italià Piero della Francesca al voltant de 1460 per a l’església de Santa Maria de Nomentana, a la zona rural de Monterchi, la qual fou explícitament denunciada a les sessions de Trento. També La Visitació de Roger van der Wyeden, que teniu més amunt. Pel que fa a les escultures, a Tui també en conserven una talla del període medieval. Tot i que la imatge en detall no és massa bona (prové de l'exposició abans esmentada), els trets principals d'aquesta iconografia els podeu apreciar en la imatge de la Notre-Dame de l'Espérance, que és venerada a l'església de Sant Jaume de Perpinyà: la Mare de Déu, majestàtica, sedent al tro (la qual cosa ja resultava inadmissible per a Trento), coronada, amb el llibre a les mans, que representa l'encarnació del Verb, i amb una panxa ben gran i evident, com la de qualsevol de les dones que s'apropaven a demanar-li protecció i un part fàcil. Justament és aquesta naturalitat, aquest humanitat, amb la qual els postulats tridentins pretenien acabar. Per això aquestes imatges aporten tanta informació als investigadors de la religiositat, òbviament medieval, clar està, però també, pense, als d'època moderna de la segona meitat del segle XVI i XVII, per a comprovar quin fou l'impacte real, sobre el carrer, dels dictats de Trento.

Notre-Dame de l'Espérance, de la segona meitat del segle XV

Església de Sant Jaume de Perpinyà

I és que el pariment era una de les causes més habituals de mort entre la població femenina. De fet, no són poques les dones que redactaven el seu testament durant els mesos de part. Damiata, la muller del moliner de Cocentaina -a les Comarques centrals Valencianes- Joan Bayà, procurà de dictar el seu testament "stant ab greus dolors de prenyat, tals que tem morir". Potser Damiata, com tantes altres, s'encomanà a alguna Verge d'aquesta adovació o similar, però el cas és que finalment pogué superar aquests "greus dolors", tot i que morí el 1478, quatre anys després d'aquest part.

Encara al segle XVI apareixen algunes imatges representant aquesta advoació com la de Laroque-Des-Albères, la d'Oulchy-le Chateau i la de Belpech, per citar-ne alguns exemples. El que he observat mentre investigava per a aquest post és que, bona part de les verges sota aquesta advocació –no totes, per descomptat– es conserven a les terres de l'Occitània (possiblement, els amants del catarisme ací tenen un altre fil per a viure del conte).

Per acabar, ací teniu un llistat d'allò més complet per si voleu aprofundir.