En les últimes setmanes ha arribat a les meues mans un llibre que ha despertat en mi un profunda curiositat. Es tracta de Les cathares d’Occitanie, de Serge Moneff, publicat l’any 2001. En principi, l’obra no té res en particular. Es tracta d’un llibre de divulgació d’un tema que la historiografia ha abordat des de temps immemorial i des d’un ventall molt ample de punts de vista. Tots sabem que s’han dut a terme investigacions rigoroses del catarisme i les seues implicacions socials i polítiques i, en aquest sentit, no podem deixar d’esmentar l’obra d’Emmanuel Le Roy Ladurie, Montaillou, village occitan de 1294 à 1324, punt de referència bàsic per al coneixement de la societat occitana, en particular, i per a la renovació dels estudis d’història rural, en general. Ara bé, contràriament, també sabem que els llibres destinats al gran públic sovint han preferit recórrer al mite i la fantasia per parlar de la dita societat a l’època medieval, especialment, mentre fou present el catarisme, entre els segles X i XIII. És un tema que ha donat peu a interpretacions i explicacions força controvertides, morboses fins i tot, que ben poc han ajudat a transmetre una imatge fidedigna del catarisme.
El llibre que he pogut llegir en els últims dies, tanmateix, escapa a aquests perills del relat històric sense fonament científic i, contràriament, ofereix una visió dels distints aspectes socials i, sobretot, polítics que defineixen el sorgiment i la fi del catarisme a Occitània. Més enllà de qüestions místiques i religioses, l’autor analitza a la perfecció el complex tauler d’escacs en què es converteix Occitània mentre el catarisme hi és present. En efecte, la regió esdevé punt de confluència dels interessos polítics i territorials de la cort pontifícia, els reis francesos, els monarques de la Corona d’Aragó i els nobles locals, que lluiten per aconseguir el control d’Occitània amb el pretext d’eliminar l’heretgia càtara.
Aquest és altre dels temes principals del llibre, ja que Moneff en cap moment oblida que la liquidació del corrent religiós es fa mitjançant cruentes batalles i massives exterminacions de la població. El mateix autor ho defineix així quan descriu el setge de Montsegur de març de 1422:
Arribèt lo 16 de martz. Un dimecres. D’ora al matin, Huges des Arcis e l’arquebesque de Narbona, Pierre Amiel montèron al castrum al cap d’una tropa, preissats de s’apoderar totes aqueles erètges e de los cremar ambe gran gaug. Aqueles speràvan dins las liças, prèstes a patir çò mai òrre, sense cap d’illusion rapòrt a la mendra compassion de lors enemics. Òmes, femnas, vielhs, malauts, blaçats, morents, degun i escapariá pas; pas mai qu’a Besièrs, Menèrba, Lavaur, etc. Trigossats aval, brutalament, fins al pèd de la montanha, foguèron getats dins un enclaus de pals e paissèls quilhat al debàs de la montanha.
Més encara, els que no foren exterminats fugiren dels pobles i les ciutats per no ser jutjats per una Inquisició inapel·lable, de manera que:
... Perfaits e Perfaites patiguèron grèvament dins aquela tempsada negra. Fòrça moriguèron dins las famblas aprèp d’annadas de traca, esconduts pels bòsques, dins de cabanas, sense poder alucar de fuòc de paur d’estar descoberts, tremolant de fam e de freg ... e de paur! Lor istòria es pertocanta.
Vet ací la principal singularitat del llibre. Com heu pogut llegir, el relat està escrit en occità, una llengua que, malgrat els atacs seculars de l’Estat francés, encara perviu al País d’Oc. Açò permet el lector endinsar-se en un univers llunyà, plenament medieval, fins i tot amb un cert aire d’arcaisme, que transmet una màgia i un sentiment ben difícils d’esborrar. Som al davant de la llengua de la cultura en la cort dels monarques del casal de Barcelona, la llengua que joglars i poetes utilitzaven per cantar les glòries dels reis i les aventures dels cavallers errants, la llengua en la que aprengueren a llegir i escriure els pares de la literatura catalana medieval. Una llengua que també ha sofert durant segles una persecució que quasi l’ha fet desaparéixer i que l’ha relegat a una posició marginal, convertint-se en un record exòtic procedent d’un temps remot, fins el punt que el llibre que ara comentem ha d’estar escrit simultàniament en francés per fer-lo comprensible al lector. Potser és massa tard per recuperar la llengua d’Oc i situar-la en el lloc que mereix, però el seu cas ha de servir d’exemple. Encara som a temps d’evitar que açò mateix passe amb altres llengües que utilitzem sovint.
Castell de Montsegur (País de Foix), construït al segle XIII sobre de les runes de l'assentament càtar
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada