Sobre plets, dots i oficis

Ivan Martínez Araque
De forma paradoxal, fins fa no molt, les fonts de la justícia civil a penes han merescut un ús exhaustiu per part de la historiografia valenciana. Sobretot, han estat rescatades pels historiadors del crèdit i allà on han destacat per ser bastant primerenques (a Alcoi o Cocentaina) o han sobreeixit pel seu volum i la inexistència d'altres fonts per estudiar les activitats econòmiques (Castelló).
Quant a la justícia criminal a València, a banda dels estudis més marcadament institucionals, es conten amb els treballs de R. Narbona o P. Pérez pel que fa als mecanismes de repressió del poder o de la violència present en la societat medieval. Però, les fonts del justícia civil o del justícia civil dels tres-cents sous (l'oficial encarregat de les qüestions que no ultrapassaven aquest valor) pràcticament han romàs encara en una certa foscor. Recentment, sota la direcció de diferents autors, s'han transcrit els primers documents pertanyents al justícia, quan encara no havia desllindat les seues funcions, en les darreres dècades del segle XIII.
Les raons que ho puguen explicar han estat diverses. Per un costat, per què la utilització més intensiva de les fonts, en acotar grups socials d'estudi (prosopografia), es va desenvolupar des dels anys 1980 i van tindre com a protagonistes progressivament les fonts municipals (la relació de consellers i personatges que estigueren vinculats al govern municipal), fiscals (talls del drap, altres tributs en què els artesans o mercaders manifestaven els seus productes) o les fonts notarials (fetes servir sistemàticament en un primer moment per historiadors francesos al nostre país).
D'un altre, per la dificultat per treballar-les, en requerir una certa base jurídica per comprendre els mecanismes judicials medievals. I, en fi, per què es tracta sovint d'una documentació àrida, que només pren sentit per a estudis socials i econòmics amb la compilació acurada de fitxes i dades, que necessàriament han de complementar-se amb totes aquelles tipologies documentals esmentades. Així i tot, és ben difícil trobar-nos amb uns altres documents que abasten aspectes com els que podem trobar en les fonts del justícia civil.
L'abril del 1418 Jaume Vinader, procurador o representant legal de Sibília, muller de Pere Gassó, va posar una demanda contra el seu marit davant el justícia civil. Es tractava d'una petició de restitució de dot, és a dir, que tenia l'objectiu que el seu home li retornara la part que aportà al casament, un total de 75 lliures (1.500 sous). Malauradament, i com sol ser habitual, no es conserven les primeres mans del llibre de demandes d'aquell any, però es pot seguir el procés a partir del seu desenvolupament posterior.
Una volta s'havia posat la demanda, la part denunciant, si procedia, havia d'aportar un seguit de testimonis dignes de fe, coneguts de la família o presents en les actes notarials que s'adjuntaven -i que tenien valor com a prova-. En aquest cas, s'havia de constatar que la dita Sibília en el matrimoni havia aportat aquella quantitat i que el seu marit no estava en condicions de poder retornar la suma (en béns mobles o immobles, no sols en numerari). Òbviament, cal prendre amb molta prudència les dades ofertes: en tindre la dona el dret de percebre en el moment en què ho sol·licite el dot, per davant d'altres creedors, aquest mecanisme actuava com una mena de garantia de salvaguardar el béns familiars.
Així i tot, més que el fet en si, el més interessant són precisament els testimonis que s'hi aporten, en el sentit de què tractaven de ser verídics, raonables, i sol restar anotada una transcripció ben bé literal de les seues relacions, si bé mediatitzada pels escrivans. El que no lleva que s'hi produïren incoherències: mentre que l'obrer Francesc de la Nava deia que feia uns 25 anys que havia vist casar Sibília i Pere, per a un altre testimoni, el mariner Pere Montserrat, n'eren 20.
Un dels aspectes que permet desenvolupar és que se'ns descriuen molts dels vincles, de les xarxes socials dels individus. El segon testimoni citat, un altre conegut, relatava que els havia vist criar dos fills, un fill i una filla, mentre que un tercer infant va morir. Pere Sastre, barber, coneixia aquells perquè vivien en el mateix carrer i, alhora, confirmava la decadència del matrimoni. El testimoni Pere Amorós declarava que els cònjuges havia hagut de vendre, fins i tot, el seu alberg.
Com també ens informen dels vincles econòmics, dels préstecs, de la realització de tasques informals -però necessàries en l'economia familiar-, de l'ajuda mútua, o de l'organització del treball en diversos sectors econòmics. El citat Francesc de la Nava, creedor de Gassó, deia que li devia certes quantitats, com ara 30 sous de cert censal anual. I relatava sobre aquest que:
[E]l dit en Pere Gaçó era teixidor e lexà aquell offici e és-se fet corredor. E tant com ell, dit testimoni, pot conéxer e entendre, lo dit en Pere Gaçó és hom mal feyner e bon dormidor en la sesta. E ell, dit testimoni, amprà al dit en Pere Gaçó, com lexà l'offici de texidor, que fes feyna ab ell a fer obra de vila. E·l dit en Pere Gaçó féu feyna ab ell, dit testimoni, II jorns, e puys no volgué fer pus feyna.
Dins els esquemes mentals dels artesans, doncs, canviar de professió era motiu de sanció moral, d'abandonar allò aprés per l'experiència, la perícia i el bon quefer adquirits durant anys, o també hi ha implícit el rebuig per la recerca del guany immediat, que s'associava a quelcom deshonest. Tanmateix, això venia contradit en la pràctica i en la realitat del moment. Els canvis d'ofici, no sols amb el pas del recanvi generacional, sinó també durant la vida d'una persona, eren freqüents i recorrents; i, d'igual mode, esdevenia en la realització de diverses tasques sumultànies i complementàries. Fins i tot, entre aquells menestrals que ocupaven una posició mitjana o alta al si de l'artesanat, especialment els de més volada, això és, aquells que perpetuaren l'ofici i transmeteren els seus recursos al llarg de diverses generacions, bo i mantindre una sola qualificació professional, exercien altres negocis, com a comerciants o eminents propietaris, àdhuc introduïren novetats tècniques en els seus tallers. I això malgrat la condemna moral a tota innovació.

3 comentaris:

Vicent Baydal ha dit...

Que era un gossarro el paio! :D

Jesús ha dit...

Ben interessant l'entrada (també com a justificació històrica de la gossera. Ai!) Podries desenrottlar un poquet més això que dius de «la condemna moral a tota innovació»?

ivan_marq ha dit...

Gra`cies, Jesu´s, pel teu comentari. Dispensa els accents, e´s una de`ria de l'ordinador. Potser la frase necessite desenvolupar-se me´s; em referia a l'associacio´ en la documentacio´ de l'e`poca quan apareix la paraula "novetat", a aspectes que abans no s'hi donaven i que suposen un judici negatiu. Salvant les dista`ncies, e´s quan en l'actualitat s'empra el qualificatiu d'"inaudit".
En les ordenances del consell municipal sobre reglaments te`cnics o en els capi´tols de les corporacions d'oficis, quan es regula algun aspecte te`cnic de vegades es justifica per que` han aparegut "novetats" o mals usos que, teo`ricament, no s'hi donaven. Tot i que la mesura siga, en darrera insta`ncia, novedosa, pero` en aquest cas s'apel·la a l'experie`ncia que ha demostrat ser profitosa.
Salut!