Com molts dels nostres seguidors i seguidores sabran, un dels fruits més interessants de l’últim Seminari de Joves Investigadors, organitzat pels becaris del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València [i ja en van dos!], aquesta vegada en col·laboració amb els col·legues de la Universidad de Sevilla i de la Universidad Complutense de Madrid, ha estat la discussió al voltant de la història de les emocions. Hem de reconéixer que la proposta que arriba des dels Estats Units –crec que això tampoc sorprén– i concretament des de la University of Chicago amb Barbara Rosenwein, no ha trobat en la historiografia peninsular una bona acollida.
El cert és que ahir mateix parlàvem sobre els significats simbòlics i reals de la nit i el dia de sant Joan, per les emocions de la societat medieval –i en general de les societats d’Antic Règim– en dos moments força importants en el calendari anual. Durant la nit, la més curta de tot l’any, la festa i la diversió ocupaven els carreres i les places per a celebrar amb la resta de la comunitat antics costums al voltant del foc al ritme de la cornamusa. En eixir el sol, però, l’alegria o el maldecap per la nit anterior, en cas d’haver existit, deixaven lloc a l’angoixa i la desesperació davant un pagament que no podria ser satisfet. En efecte, bona part dels reconeixements de deute, així com les pensions dels censals que s’havien contractat al llarg de l’any, havien de ser pagats el dia de sant Joan de Juny. Tanmateix, la morositat i el retard en el desemborsament estaven força estesos. De nit, deutor i creditor es trobaven en la festa diluïts en la col·lectivitat, enmig de la música, les danses i les fogueres. Al sendemà es tornaven a trobar, aquesta vegada, però, cara a cara, i només l’ajut de parents e amics –i ací ens podríem estendre amb això de les xarxes socials– podia salvar la situació, abans que la maquinària judicial fóra posada en marxa.
Així les coses, quines eren les emocions d’aquelles gents sabedores dels desequilibris que la eixida del sol portaria sobre la seua malmesa economia? aquells que se sentien atrapats en la teranyina del deute, tindrien el cos per a moltes festes? Certament, aquella nit, es faria curta, massa curta.
Aquesta nit, poc o molt, bona part de nosaltres realitzarà alguna pràctica d’herència pagana que Trento no va aconseguir silenciar, o més possiblement algun gest de nova creació amb tint d’hàbit antic. De la nit de sant Joan i la seua festa tenim poques evidències documentals, però què us diré, en canvi, de la tragèdia del dia següent. En qualsevol cas, tant se val el treball dels historiadors i historiadores, els informatius de demà afirmaran que es tracta de costums ben antics descrits amb alegria jovial, com si les societats preindustrials hagueren viscut en un món de felicitat i innocència, alguna mena de paradís terrenal amb nimfes, fades bones i nanets. A sant Joan, però, no era tot una festa.
Per cert, enhorabona a qui, aquesta nit, trobe l’estrella.
1 comentaris:
Una bona visió des d'un altre punt de vista.
Publica un comentari a l'entrada