El passat dilluns va concloure la Xth Anglo-American seminar on the medieval economy and society que va tindre lloc a Durham auspiciat per la universitat de dita ciutat. Es tracta d’un seminari que ve realitzant-se des de fa més de vint anys. De fet el primer va tindre lloc a Exeter el 1983 organitzat per Bruce Campbell. Al llarg de dos dies i mig historiadors i historiadores d’ambdós costats de l’Atlàntic per a tractar des de diferents perspectives temàtiques com el paper de les dones en l’economia medieval o el crèdit a l’edat mitjana. En aquesta ocasió el simposi comptà amb la presència de Christopher Dyer, Judith Bennett; Jeremy Goldberg, John Langdon, Barbara Hanawalt o Bruce Campbell, entre d’altres, a més de Phillipp Schofield, organitzador d’aquesta desena edició.
No vaig a fer una anàlisi fil per randa de totes i cada una de les intervencions però sí que voldria destacar el perfecte ambient de treball que es va generar de forma gairebé immediata. El ritme de treball va ser força intens des del primer moment amb intervencions ben preparades que donaven joc a debats prolífics i fecunds amb suggeriments, comentaris i, també, crítiques. Altra vegada, el model anglosaxó de reunió científica sobrepassa amb escreix el sistema mediterrani que semblen ser més bé reunions de gastronòmiques de vells amics que vertaders encontres científics.
Òbviament, a més de treball, hi hagué temps per al relax i el turisme. El diumenge a mitjan vesprada, primer Ben Dodds es féu una entusiasmada visita, veieu la foto, per la Finchale Priory.
Després, Richard Britnell ens conduí pels indrets més interessants de Durham, com veieu a la segona foto. El millor de tot era que els debats, els intercanvis no s’acaben en la sala de la conference sinó que continuaven després en el bar, en to més distes, clar està, amb unes pintes en la mà.
Tot plegat, balanç més que positiu.
2 comentaris:
Amb un punt de cinisme molt de la terra d'allà, es pot dir que és certament més possible que les reunions d'esta mena a cals anglesos degeneren en celebracions alcohòliques que no gastronòmiques, i és per això que la cosa sol rematar en pintes en comptes de paelles, però que, tot plegat, la qualitat de la cosa no depén tan del model com del rigor que s'hi impose. Amb paelles o amb pintes.
D'entrada, estic d'acord amb el fet que el rigor no depén del model sinó del rigor que s'hi impose. Però em fa la impressió que les pintes, les pastetes i el té casen millor amb el rigor que no tant la paella, el cocido i las tapitas. En altres paraules, les historiografies del Mediterrani, per dir-ho així, deurien fer una miqueta d'autocrítica i, sobretot, d'actualització.
Publica un comentari a l'entrada