En una petita senyoria valenciana

Els medievalistes valencians tenim diversos problemes enutjosos relacionats amb les fonts, malgrat la varietat i riquesa documental dels nostres arxius. Un d’ells és com acarar l’estudi de les petites senyories, dels ingressos quotidians, de l’evolució de les rendes, de la seua composició. La dispersió dels llinatges de la baixa noblesa va anar aparellat d’una dolenta conservació dels documents, inclosos els dels consells locals dels seus dominis. En altres casos, ens topetem de cara amb les portes tancades d’arxius privats en què encara romanen molts documents.

En front d’això, sabem alguna cosa més de les grans senyories, de les pertanyents a l’alta noblesa, que havien absorbit al seu torn d’altres més petites, però freqüentment en haver sigut producte del segrest per la monarquia (com ara la baronia d’Arenós), com a conseqüència d’haver fet fallida o bé relacionat amb problemes polítics. D’un altre costat, coneixem parcialment algunes altres de senyoriu eclesiàstic. La comparació dels dominis de la cavalleria amb tot això, la reformulació de les cartes pobles (els convenis entre senyors i vassalls) i la informació provinent d’alguns contractes notarials (arrendaments de rendes, de regalies, etc.) ha permès una certa aproximació a aquelles realitats, a falta de dades més completes. Un altre aspecte interessant, i potser el que més llum aporte en els propers anys, és el buidatge de les notícies vessades en els plets judicials (que arrepleguen dades complementàries, o fins i tot contractes notarials no conservats), tant en el tribunal de governació (l’alta cort que dirimia conflictes vinculats amb la noblesa) o la batllia general (per problemes entre els oficials reials i els senyors).

Imatge idíl·lica d’una senyoria medieval

En les darreres setmanes hem trobat un procés judicial ben interessant. La qüestió que l’havia originat es devia a l’impagament dels censals (dels crèdits concedits sobre les rendes) de la petita batllia de Matada el 1503, depenent de la monarquia, un petit districte administratiu situat al si del terme general de Corbera, vora el riu Xúquer. El greus problemes d’administració d’un petit lloc, amb enormes despeses per al manteniment de l’assut, el molí i la sènia que prenia les aigües del flum, féu que el batlle llavors decretara una autèntica suspensió de pagaments i obligara al consell local i els veïns a fer tandes de treball obligatori per a diverses obres en el lloc.

La Ribera Baixa del Xúquer a finals de la baixa Edat Mitjana

Els censalistes, pel seu torn, recorregueren davant el batlle general de València, per haver consentit aquest “derrencliment” (literalment, abandó, que era una rara figura jurídica) del pagament de les pensions anuals dels creditors de la corona, carregades sobre aquell districte. El més destacable és que els pledejants aporten uns documents notarials que retrocedeixen més d’un segle: des de l’alienació del lloc pels Vilaragut, senyors de Corbera el 1385; l’arrendament de les rendes senyorials i en què consistien, el 1416; la compra de la localitat pel rei, instada pels veïns a canvi d’un censal pagat a la corona; el trasllat dels comptes i habitants taxats en la peita (una trentena de famílies a inicis del segle XV i menys de la meitat a inicis del XVI); o, per últim, les referències als plets judicials entre la localitat i els senyors de Corbera. Aquest juí, a més a més, va propiciar que es conservara la documentació generada per la batllia (en mans reials) en els anys anteriors i immediatament posteriors al 1509, que és quan es dirimeix la qüestió, des del 1485-1514 (estudiada en el seu moment per A. Furió en la seua tesi doctoral).

El cas de Matada fou en certa mesura simptomàtic de moltes petites senyories valencianes. Va ser poblada de cristians després de la conquesta, aprofitant els pocs sistemes hidràulics andalusins en les zones properes a la marjal; anys després va ser venuda a un eclesiàstic en títol de senyoriu i anà a parar a mans d’un ciutadà de València; es trobava, això no obstant, dins del terme particular d’una vila, que va oscil·lar entre el reialenc i el senyoriu. Amb la qual cosa, entre 1468-1514, Matada era un districte reial subordinat a una jurisdicció privada.

Les restes del molí de Matada, que es van poder salvar dels últims plans que han afectat el riu,
però el conjunt arquitectònic presenta un estat lamentable

Fins i tot, els reclamants de les pagues d’aquells censals, en què es troben els Roís de Corella o els Guillem Català, acusen l’oficial reial de malbaratar recursos i balafiar el patrimoni que hi havia en la localitat, entre els que es trobava l’antiga reserva senyorial de Matada. Les descripcions, quasi melancòliques, dels testimonis al voltant de la casa, de l’hort paredat i del camp de la Nora, d’una jovada (9 ha), és un dels aspectes més colpidors. Així, afirmaven que la casa del senyor “és tota derrocada, és mohina, tota derruida (…) e feta inabitable”, que abans tenia un gran colomer. Les vinyes, horts, camps i altres terres del camp de la Nora havien estat, per negligència dels oficials reials, venudes i transportades: “que està en veritat que pot haver més de cinquanta anys que les vinyes que estaven en lo dit terme de Matada són estades destrohides, que de aquell temps ençà no en han donat fuyt ni renda alguna”. I que, a més, contava amb “una bella arboreda, la qual donava gran renda e utilitat al senyor”, de la qual no quedava res (ARV, Batllia general, Plets, sing. 1438).

La historiografia medieval valenciana havia apuntat que les senyories valencianes, en efecte, estaven ben lluny de les que trobem al nord i centre del continent europeu, o fins i tot de les castellanes, aragoneses i del nord català, i un dels seus trets era la quasi inexistència de reserves senyorials. L’atenta lectura dels documents en els últims anys ha vingut a matisar aquesta imatge, en el sentit que, si bé no foren de grans extensions comparables amb altres àrees, no foren del tot insignificants (en trobar-se entre les parcel·les més grans del territori o també en generar determinats recursos). En molts exemples, especialment les vinyes de qualitat en les senyories eclesiàstiques, es troben camuflades en contractes d’arrendament de terres o bé estan amagades de la comptabilitat en ésser administrades directament pels batlles o oficials del senyor. I, fins i tot, mantenien cert simbolisme en l’imaginari nobiliari del bon i just senyor, també a casa nostra, com en aquest cas de Matada.

Situació de Matada en l’actualitat
1) Restes del que fou el molí de Tomba (de construcció contemporània). 2) Restes del molí medieval de Matada. 3) Séquia Nova de Cullera, que a començaments del segle XVI va partir el terme de Matada. 4) La marjal, hui arrossars. 5) Partida del Senillar, pertanyent a Matada (hui és terme de Llaurí). 6) Partida actual de Matada, sobre la mota del marge dret del Xúquer (hui de Fortaleny)

Nota de l'autor: aquest post ha sigut fruit del treball portat a terme juntament amb Ferran Esquilache per a una recent contribució a un congrés