Poc podien imaginar els investigadors quan van començar les obres de rehabilitació del castell d'Onda, allà per 1989, que les troballes tindrien la importància que ara han demostrat. Finalitzada la rehabilitació de la muralla exterior en 1998, l'any passat es va iniciar la primera fase de recuperació de l'alcassaba del castell, que havia de consistir en una excavació arqueològica de la mateixa i la rehabilitació i musealització de les troballes, la qual va finalitzar al mes de desembre de l'any passat. El que van trobar, però, va ser un vertader palau del segle XI, de l'època de les taifes.
Vista aèria del castell d'Onda en 1992
Emplaçat en la part més alta del recinte emmurallat, aquest palau fortificat devia formar part d'una alcassaba de major mida, tot i que caldrà esperar a futures excavacions per a descobrir-ne la resta. En qualsevol cas, l'edifici complet excavat constava de dues parts diferenciades, una rectangular de 35 x 31 metres, que és el palau en si, i una zona adossada amb la funció de protegir la porta. El perímetre està envoltat per dotze torres, les quals estan construïdes amb paret de pedra en la primera meitat de baix, que s'ha conservat majoritàriament, metre que la segona meitat de dalt estava feta amb tapia de terra, la qual ha desaparegut. D'aquestes, quatre de les torres són circulars, les establertes als cantons, i la resta semicirculars adossades al mur: tres en cadascun dels costats més llargs, i una més al mig en cada costat més curt. És obvi, doncs, que junt a la missió defensiva de torres, aquestes tenien també una funció d'escenificació del poder.
El palau tal com va quedar a finals de 2009
Totes les dependències del palau estan organitzades al voltant del pati, en un estil purament clàssic, amb dues andanes que es troben al centre formant un creuer i, en conseqüència, el jardí queda dividit en quatre parts més fondes, irrigat per la bassa emplaçada en un dels costats. Als fronts menors, el nord i el sud, un pòrtic dóna entrada a dues sales grans, separades en tres sectors com és habitual en aquesta mena de sales oficials. A més, se suposa que els sostres serien alts i d'una sola planta. Al contrari, els fronts més llargs estan compartimentats en sales més menudes, amb accés des del pòrtic, que a més a més tindrien dues plantes.
El palau durant les excavacions de 2010
El projecte d'excavació d'enguany consistia en la segona fase de recuperació de l'alcassaba; això és, la consolidació de la muralla sud del castell i l'excavació de les parts que restaven de l'any anterior, bàsicament al voltant de la porta. En juliol es va localitzar un aljub, que abastia d'aigua el palau al segle XI, aproximadament de 13 metres de longitud per 4'5 d'ample i 7 metres d'alçada, que a més a més estava recobert d'almangra roja per a garantir la seua impermeabilitat. Per aquestes troballes en agost es prorroguaren les excavacions tres mesos, amb la qual cosa al setembre s'ha localitzat la porta d'entrada original, que estava emplaçada en el costat meridional com s'aprecia a la imatge de dalt.
Interior de l'aljub
En definitiva, sens dubte es tracta d'una troballa molt important per a estudiar l'evolució de les residències àuliques andalusines, ja que a penes s'hi han conservat palaus del segle XI que enllacen la Medina Azahara califal amb l'Alhambra nassarita de Granada. Tal com afirma Julio Palazón, del segle XI només hi havia la referència del palau de l'Aljafería de Saragossa, del qual només hi ha informació fragmentària a causa de les contínues reformes que s'hi han fet al llarg dels segles i perquè és un edifici encara en ús a l'actualitat. Una altre palauet de referència és el castillejo de Monteagudo, a Múrcia, que va pertànyer a Ibn Mardanix al segle XII, i que presenta les mateixes característiques arquitectòniques i morfològiques de distribució.
Castillejo de Monteagudo, a Múrcia
Tot i això, més enllà de la importància que té per a l'estudi dels edificis del poder -cosa que tant agrada encara a la historiografia arqueològica medieval-, en realitat aquesta troballa sembla molt més interessant pels interrogants que planteja de cara a la interpretació del poblament en el període andalusí. La pregunta és ben senzilla: què fa un palau d'aquestes característiques a Onda en el segle XI? Palazón planteja com a hipòtesi que podria haver estat construït per Lleida o Saragossa quan Onda va pertànyer a aquestes taifes, per a demostrar el seu poder davant de València, que hi estava molt a prop. Cal recordar que Onda va quedar dins de la taifa de València en 1016, però que en 1021 va passar a Tortosa, en 1038 va retornar a València, en 1065 va passar a formar part de la taifa de Toledo, en 1076 a Saragossa, en 1081 a Lleida, i finalment en 1086 va tornar definitivament a València. Tot i que, és clar, tampoc es pot descartar que siga la construcció d'una autoritat local amb poder de la qual no tenim notícia.
Reconstrucció antiga d'Onda en època medieval
I és que, en efecte, la manca de fonts escrites andalusines per al Xarq Alandalús és tan gran que no sabem pràcticament res d'aquesta zona. Pierre Guichard va intentar establir una jerarquia de la importància de les mudun andalusines a partir de les mencions en les fonts escrites de personatges nascuts en cada localitat, i a Onda hi havia 39, els quals es poden comparar amb els 39 de Llíria, per baix amb els 27 de Sagunt, i per dalt molt a prop del 46 de Tortosa i els 59 d'Alzira i Oriola, i ja molt per damunt els 206 de Dénia, 243 de Xàtiva, 311 de Múrcia i els 536 de València. Queda clar, doncs, que era l'única madina mitjanament important entre Tortosa i València. En realitat estem massa acostumats a veure el període andalusí com una foto fixa del segle XIII, observada a través del prisma de les fonts feudals de la conquesta, però és obvi que en els 500 anys que van del segles VII al XIII van canviar moltes coses. Al segle XIII només Borriana tenia certa entitat al nord de València, i molt relativa. Al-Udri, que escriu al segle XI, menciona Onda com a hisn, cosa que no caldria interpretar, en principi, com un simple castell, ja que sembla que cap al 1015 i 1016 es construeixen muralles i passa a ser una madina. Tota madina, de fet, ho és des que es construeix una mesquita major, seu del pode religiós, una alcassaba, seu del poder estatal, i una muralla que envolte el conjunt. Sabem que al segle XI era cap d'amal, i un dels iqlim de Balansiyyah, però poca cosa més. El temps i la recerca podran donar-nos major informació. O no.
2 comentaris:
Simplement espectacular. Una vegada més un treball enriquidor per part dels arqueòlegs i per part teua. Gràcies per informar-nos i fer-nos passar una bona estoneta llegint el teu article
S'agraïx molt el comentari, però vaja, pel que a mi respecta no he fet res. En qualsevol cas m'alegra que t'agrade. Crec que és important la difusió dels projectes arqueològics del nostre país, que en molts casos només coneixen els investigadors directes del tema, o la difusió es fa a un nivell massa local, per això els dedique bona cosa dels meus posts. Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada