Alimares d’al-Andalus

Un dels problemes amb els quals es troben els historiadors molt a sovint quan s'empra el mètode arqueològic és el de la datació, cosa que amb els documents escrits és més difícil que passe. A vegades la ceràmica, si n'hi ha, és massa genèrica o escassa per a una datació fiable, i les datacions per Carboni-14 i altres mètodes semblants són cares i no sempre és possible fer-les. Així, encara que cada període i societat presenta unes característiques arquitectòniques pròpies, tampoc no hi ha massa mètodes de construcció, la qual cosa fa que en alguns casos hi haja encara actualment construccions mal datades. Una cosa així sembla que ha passat amb la torre del Malpaso, emplaçada en la població valenciana de Castellnovo, a l'Alt Palancia. Oficialment catalogada com a ibèrica, perquè es troba emplaçada al bell mig d'un poblat d'aquest període i es van emprar els mateixos materials locals en la seua construcció, va ser excavada fa uns anys per Sergi Selma i Ramon Martí. Es tracta d’una torre circular amb funcions de talaia que domina l’entrada a la vall del Palància, que reutilitza materials del poblament ibèric precedent, i aquests autors la daten als primers temps d’Alandalús; encara que no poden precisar el moment exacte, però consideren que es pot remuntar al segle VIII o IX.

Torre de Malpaso, a Castellnovo, en la distància

Sembla que a partir dels resultats obtinguts es va desenvolupar tota una nova línia de treball que es va traslladar a Catalunya, on existeixen tota una sèrie de torres semblants a aquesta, i catalogades majoritàriament com a romanes o ibèriques sense massa criteri científic per una clara analogia entre totes elles, i pel prestigi d’alguns autors primerencs que les van catalogar així, com ara Martín Almagro entre d’altres. Però en la major part dels casos no es pot descartar una altra datació cronològica alternativa a l’Antiguitat per una manca de proves. Així, aquestes torres tenen en comú el fet de ser circulars, tindre unes mesures homogènies, estar construïdes mitjançant fileres de carreus travats amb morter, i presentar un encoixinat en la cara vista. Aquesta darrera característica és, de fet, la que les relaciona més clarament entre si, de les quals podem desatacar la Torrassa del Moro a Llinars del Vallès, la Torre de la Mora o del Far a Sant Feliu de Buixalleu (la Selva) i la Torre del Far, a Santa Coloma de Farners (també a la Selva).

Torrassa del Moro, a Llinars del Vallès, amb el sòcol original antic i reconstruïda en la seua meitat superior en un moment posterior

Les excavacions arqueològiques realitzades en aquestes tres torres difereixen entre elles, tot i la semblança arquitectònica evident i la proximitat geogràfica entre totes, encara que sí comparteixen una estratigrafia complicada que no acaba de permetre una identificació absoluta i segura de l'origen. En el cas de Llinars, Eduard Sánchez proposa un origen romà, possiblement republicà per la presència de ceràmiques ibèriques, tot i que deixa oberta la possibilitat al fet que puguen pertànyer a un assentament anterior no localitzat. També documenta a l'interior diverses sitges coetànies o posteriors a la construcció de la torre que contenien ceràmica altmedieval, i finalment una reutilització baixmedieval a l’exterior. A la segona torre, la de Sant Feliu, Jordi Tura i Joaquim Mateu detectaren també una reutilització altmedieval, del segle IX, datada per Carboni 14 en les bigues de fusta carbonitzades que sustentaven el primer pis, però per a aquests autors no ho seria el sòcol de pedra, el qual daten en època romana només per analogia amb altres torres de carreus encoixinats, encara que no hi ha rastre de ceràmica romana. I la darrera torre, la de Santa Coloma, molt propera a l’anterior, Cristian Folch, Jordi Gisbert i Joan Llinàs la daten al segle VIII per la ceràmica recuperada, la qual identifiquen amb aquest període, i de nou constaten una total absència de ceràmica romana.

Restes de la torre del Far a Santa Coloma de Farners durant la seua excavació

És evident que en aquestes discrepàncies, deixant de banda les dificultats tècniques en la datació, hi ha un problema de metodologia de treball. Així, quan l'excavació arqueològica forma part d'un projecte historiogràfic amb la finalitat de fer recerca científica es consideren certs elements en la interpretació que no es tenen en compte en una excavació d'urgència. El darrer cas explicat de la torre de Santa Coloma forma part de la recerca engegada a la torre de Malpaso, els resultats provisionals del qual es van poder escoltar al col·loqui organitzat en 2006 pel Grup de Recerca Ocorde de la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universidad del País Vasco, dirigit pel mateix Martí. Les actes d'aquest col·loqui es van publicar fa dos anys sota el títol Fars de l’islam, antigues alimares d’al-Andalus i, de fet, aquest grup fa temps que estudien la transició a l’edat mitjana i el control del territori conquerit pels musulmans, en particular a Catalunya. En aquest llibre, doncs, se'ns presentes unes interessants teories sobre l'existència als primers temps d’Alandalús d'una xarxa de fars que cobria la península ibèrica amb la finalitat d’enviar visualment missatges telegràfics. Així, segons els investigadors, aquesta xarxa, que consistia en un seguit de torres i punts elevats connectats, la va construir l’estat emiral amb la finalitat de controlar i defensar el territori durant la conquesta de la península al segle VIII. I és en aquest context, doncs, que cal emmarcar la reinterpretació de les torres talaies esmentades al paràgraf anterior. Per això, la hipòtesi principal de treball és que aquestes torres eren, en realitat, fars o alimares, les quals servien per a transmetre senyals visuals i observar el territori adjacent.

Fars de l'Islam. Antigues alimares d'al-Andalus, Ramon Martí ed.

Des dels temps d'Akad a Babilònia hi ha documentat al textos l'utilització de senyals de foc per a comunicar-se en la distancia a través d'una xarxa de punts organitzada, passant pels romans en algun limes de l’imperi i els seus hereus bizantins, i també per part dels àrabs, que l’haurien portat a la península. En el context andalusí diverses recerques toponímiques i bibliogràfiques al País Valencià i a l'Alt Ebre ens indiquen l’existència d’una toponímia relacionada amb els fars –Faro, Haro, Farell, Alfaro, Almenara, Manar, etc.– i es detecta la presència de torres amb unes característiques semblants a les catalanes, que es poden datar generalment amb anterioritat al segle X. De nou, en molts casos, datades per la historiografia en base a l’aspecte i al mètode de construcció, com en el cas de la monumental torre d’Urkulu, al nord de Navarra. Retornant sobre el cas català, s'ha pogut estudiar la distribució geogràfica dels fars a la Catalunya Vella i la interconnexió visual de la majoria d’aquests fars, que formen una xarxa entre punts amb una distància regular. I així, s'ha pogut detectar que la majoria dels fars identificats estan emplaçats al llarg del corredor prelitoral que uneix les ciutats de Barcelona i Girona, i que també prendria la direcció cap a Narbona.

Torre d'Urkulu, a Navarra, oficialment un monument triomfal romà

En definitiva, actualment tenim un recull de 150 topònims relacionats amb el terme far a tota la Península Ibèrica i part del sud de França, en el qual destaca la presència de dos tipus de fars per la ubicació: els uns situats en cims preeminents amb més de 1000 metres d’alçada i els altres emplaçats en monticles o elevacions enmig de planures que permeten el control visual de tot el territori adjacent. La major part es troben emplaçats a la meitat nord de la península, i tant Galícia com Catalunya presenten grans aglomeracions, però Ramon Martí descarta que es tracte d’un sistema de defensa de frontera, i alhora també que es tracte d’una xarxa centrípeta en algun punt concret. Considerant la datació, doncs, que aquests investigadors enquadren en el procés d'ocupació i formació d'Alandalús, el llibre entra de ple en el debat sobre la capacitat estatal de controlar i defensar el territori en aquest període. Resten, però, moltes qüestions obertes.

Finalment, caldrà recordar que al llarg del mes de novembre que ara comencem es portaran a terme dues reunions científiques relacionades, en part, amb el període andalusí altmedieval. En primer lloc el II Simpósio Internacional sobre Castelos Fortificações e Território na Península Ibérica e no Magreb (séculos VI a XVI), que tindrà lloc a Òbidos, Portugal, on entre diverses ponències i comunicacions s'escoltarà parlar sobre fortificacions i vigilància territorial durant l'ocupació d'Alandalús. I uns quants dies després, a Barcelona, se celebra el col·loqui Teoria y práctica fiscal en el occidente latino y en Dar al-Islam (siglos VIII-IX), organitzat també pel grup Ocorde.