La guerra a la frontera. Una ràtzia cristiana des de Lorca fins a Vera en 1330

El més de 200 quilòmetres que hi ha entre Càceres i Sevilla o entre el nord valencià i Múrcia foren conquerits pels cristians als andalusins en a penes una generació, entre la dècada de 1220 i la de 1240. Tanmateix, la distància similar que hi ha de Sevilla a Màlaga o de Múrcia a Almeria es va mantenir com a fita entre uns i altres durant vora dos segles i mig, fins a la presa de l'emirat nassarita a les darreries del segle XV. Així les coses, la guerra de frontera que s'havia practicat durant molt de temps des de les extremadures castellana, aragonesa o catalana, es traslladà ara a la zona andalusa i murciana, on es concentraren els cavallers i els camperols-soldat que participaven recurrentment en les incursions contra el territori islàmic.

Avanç de les conquestes cristianes entre 1220 i 1250

En aquest sentit, les ràtzies frontereres a penes han deixat rastre en les cròniques reials, centrades a narrar les grans conquestes territorials. Tanmateix, en funció de l'increment de fonts documentals produït a partir de finals de segle XIII, hi ha ocasions en què podem comptar amb informació més o menys precisa de com es desenvolupaven aquestes incursions. Així, per exemple, a través d'una missiva transcrita per Andrés Giménez Soler en la seua biografia de don Juan Manuel, podem reconstruir parcialment un atac dut a terme en 1330 per tropes murcianes i oriolanes al llarg de la frontera oriental de l'emirat granadí. El context general era el de la croada contra els nassarites declarada aquell mateix any, després que Alfons XI de Castella i Alfons IV d'Aragó pactaren la reedició de l'atac conjunt –per l'est i per l'oest– que ja havien realitzat a gran escala els seus pares en l'any 1309. Així les coses, mentre el monarca castellà assetjava el castell de Teba, els exèrcits orientals reberen ordre d'entrar en tierra de moros. Consegüentment, els principals magnats castellans presents a la zona (don Juan Manuel, Juan Núñez de Lara i el bisbe de Múrcia) acordaren amb els valencians (el procurador reial d'Oriola, Jofré Gilabert, i el mestre de Montesa, Pere de Tous) una incursió que havia de començar el diumenge 26 d'agost des de Lorca, la veritable plaça forta de la frontera cristiana.

Fortalesa de Lorca, actualment museïtzada

S'hi reuní una considerable xifra de 2.000 peons i entre 700 i 800 cavallers, entre els quals segurament predominaven els genets lleugers, característics d'aquests atacs. Abans de partir, el diumenge al matí se celebrà una missa, bo i solemnitzant l'eixida com un acte de guerra santa: hoym tuyt missa ab don Johan Manuel... e ell e alcuns cavallers seus preseren la creu. Tot seguit, l'exèrcit congregat es dividí en dos. D'una banda, aniria la cavalleria lleugera i el gruix dels peons (tots los de la genetia ab la major partida dels hòmens de peu anassen davant, en algara) i, d'una altra banda, la cavalleria pesada seguiria el seu propi trajecte, quedant tots plegats per a un moment posterior: en dia e ora que fóssem ensemps en loch çert. D'aquesta manera, el primer grup, comandat per Jofré Gilabert, no deixà de cavalcar fins a la mitjanit, quan arribà a Santopétar, on romangué fins al dilluns. Aquest dia, cap a les tres de la vesprada, isqueren en direcció a Chercos, lloc al qual aplegaren a l'alba del dimarts, després d'haver viatjat sense descans. Ací realitzaren la seua primera acció d'atac: entraren en el raval, prengueren molta roba, mataren V o VI moros i feriren molts d'altres. Sense solució de continuïtat, es dirigiren a les properes poblacions de Líjar i Albánchez, on talaren les respectives hortes, abans de desplaçar-se a Almanzora.

Trajecte inicial de l'algara amb cavalleria lleugera i peons (c. 88 quilòmetres)

Per la seua banda, la cavalleria pesada arribà al seu primer objectiu el dilluns pel matí, concretament a Huércal, e aquí talam. A més a més, alcuns fills de cavallers perseguiren els musulmans concentrats a l'altra banda del riu, fins que aquests hagueren de refugiar-se en el castell: els muntaren tro a la força. De seguida, la resta de l'exèrcit s'hi acostà a lluitar: ab nostres senyeres e penons pujam lessús, tro a la porta del castell, e aquí posam nostres cenyeres e combatem-lo gran estona. Tanmateix, la fortalesa era fort gran e bella i, després d'haver causat la mort de VI o VII moros, els cavallers es retiraren a arrasar les collites: tornam en l'orta, e aquí talam tot aquest dia e la nit. El sendemà, dimarts al matí, partiren cap a Zurgena, a uns 10 quilòmetres, on talaren novament, dinaren i, aprés dinar, se n'anaren a Arboleas, e aquí talam semblantment. Amb tot, un esforç com el que havien fet, saquejant fins a tres llocs diferents en a penes dos dies, requeria un descans: al vespre fom a jaure en l'orta d'Almançora.

Trajecte inicial de la cavalleria pesada (c. 60 quilòmetres)

Almanzora era el lloc on s'havia fixat la cita amb l'altre grup, de manera que, tots plegats, es dedicaren a talar l'horta tota aquella nit. Al dia següent, dimecres, l'exèrcit es dirigí a Albox talant sense deturador, puix ascendien per la rambla del riu homònim, qui és tota orta. En arribar a aquell mateix lloc, on a fort bella orta, uns cavallers foren dret del castell, mentre la resta de les tropes es dedicaven a assaltar tota la vila, matant VII o VIII moros, ferint-ne molts i prenent d'altres com a captius. No obstant això, novament la bona disposició defensiva del castell, que ere ben establit e ab bona força, impulsà els cristians a centrar-se en la desfeta dels cultius. Així, després de dinar, es quedaren uns quants en celada (80 cavallers i 200 peons), mentre la resta de l'exèrcit començà la retirada per la mateixa rambla de l'Albox, continuant amb les tales: no lexam ram ni fulla, e anam-nos a Overa, on a gran orta e bells olivars. Una altra vegada, l'horta fou l'objectiu prioritari durant tota la nit, al temps que els que s'havien quedat a Albox tornaren amb botí: ab XII moros que agren presos, e agren morts VI.

Finalment, el dijous es realitzà al darrer atac, en aquest cas a Vera, mentre un altre grup es quedava a Overa, prenent fins a XXXII moros, e, morts, pus de VI o VII. A Vera, però, estaven les barreres del sistema defensiu granadí, de manera que isqué al pas la cavalleria nassarita: alcuns cavallers nostres de la genetia avien torneigs ab els. Així les coses, talant l'horta i cremant les torres que y a, de què ells fan talayes, l'exèrcit retornà, sojornant a Las Cuevas de Almanzora, on avia la pus bella orta que fos en la frontera. L'endemà, divendres, el descans es produí a Pulpí i el dissabte –després d'haver corregut fins a 242 quilòmetres en el trajecte més llarg– regressaren tots a Lorca, el punt de partida. Per tant, l'expedició durà tot just una setmana, en la qual s'atacaren fins a 10 llocs en només 4 dies (Chercos, Líjar, Albánchez, Huércal, Zurgena, Arboleas, Almanzora, Albox, Overa i Vera), provocant el terror i danys greus tant en les collites com en les talaies defensives de la zona. A més a més, es mataren fins a 34 andalusins i es prengueren un mínim de 44 captius, el que contrastava amb l'escàs volum de les baixes cristianes (4 morts, alguns ferits i un cavall perdut).

Queda així reflectida la trajectòria d'una entrada fronterera en temps de guerra oficial entre els sobirans cristians i musulmans. En aquests casos el botí no era tan important com en altres, puix primaven els danys causats als enemics, amb l'objectiu d'afavorir el decantament de la pròpia guerra en favor del bàndol propi. Amb tot, en condicions "normals", és a dir, en aquelles en què un monarca cristià no intervenia directament –com succeïa en aquesta ocasió, amb la presència d'Alfons XI al front oriental–, el botí era l'objectiu fonamental de qualsevol participant en una incursió. I, en aquest sentit, la manera de procedir era molt similar a la que acabem de veure: una ràtzia llampec, l'avançament d'alguns en algara, el saqueig de poblats, les celades deixades en certs llocs i la negativa a combatre les fortaleses. La presa de botí, en homes o ramats, era allò prioritari. Però, d'altra banda, el mateix informe que acabem de comentar, segurament enviat pel mestre de Montesa a Alfons IV d'Aragó, mostra també l'altra cara de la moneda: les referències a la "bellesa" de les hortes és constant, val a dir, s'hi tracta d'avaluar a l'engròs el possible botí "permanent" que obtindria la monarquia en cas de presa del territori. No debades en aquells moments el rei castellà havia accedit a donar a l'aragonés aquesta part de l'emirat granadí si aconseguien desfer el poder nassarita. Així les coses, aquell paisatge rural ric, amb nombrosos espais agraris irrigats, apareixia a ulls dels dirigents cristians com una terra a conquerir, un botí major que, tanmateix, no aconseguirien fins a molt més tard...