Com alguns ja sabreu i a la resta us informem ara, aquest any el Curso de especialización en historia medieval de la Valldigna ha estat avançat a dates més primaverals, defugint les ardors de l’estiu (d’altres no n’escapem mai...) concretament la passada setmana de sant Vicent o segona setmana de Pasqua, que al País Valencià és festa però a la major part de la resta de l’Estat espanyol no. Així, mentre a uns els cou i trenquen l’ou, altres ens hem hagut de menjar la mona entre frares. Ves per on, però, que ha pagat la pena, i tant. Què us sorprèn, lectors d’harca? En boca de tothom encara resta el bon tast d’aquesta edició. I és que el canvi de dates sembla haver estat tot un encert. Valldigna’11 ha tingut el seu vessant lúdic i festiu, però sense el desfasament d’altres anys, almenys com a tret general; i pel que fa a la feina, hem de dir que s’ha treballat. Un servidor no va poder estar present en l’anterior edició però pel que m’han contat i pel que sabem d’edicions precedents aquesta parcel·la havia estat desacurada. Enguany ens hem trobat amb debats vius i interessants que han dotat de dinamisme les sessions en les que, d’altra banda, s’ha respectat, dins d’uns límits raonables, el timetable. Encara no ho he dit però la present edició tractava sobre Nobleza, caballería y hombres de armas en la sociedad medieval (siglos XIII-XV).
El curs arrancava, com està manat, amb un sopar de benvinguda a l’hotel Bayren de la platja de Gandia. Per a ser justs, hem de dir que el menú fou correcte, sense ampul·lositats, que tampoc estan per a massa festes a casa del Jaume II. La gent sembla una mica cansada pel viatge, car, alguns són arribats de ben lluny, i altres exposaran llurs treballs l’endemà, així que són quatre els gats que van a fer-se una cervesa. En un tres i no res, pleguen veles. Potser arran de l’alba seran diferents les coses, i ho són. El dimarts amaneix lluent i llustrós. Les primeres intervencions es succeeixen fins arribar al primer tema de debat: a la corona d’Aragó i a l’Europa medieval podem parlar d’una noblesa transnacional? Hi ha famílies nobiliàries amb possessions arreu dels territoris de la corona? És clar que sí, però això implica una consciència que faça referència a una identitat política superior? Jo crec que no. Quins vincles hi ha entre els Cardona del Principat i Hug de Cardona, una vegada l’han lliurat al seu avi? Pocs, per no dir caps. Quan la branca catalana dels Marc se’n recordà dels seus parents valencians? A l’hora de replegar l’herència. I crec que casos similars podem trobar entre València i Sardenya. Tot plegat, la noblesa de la corona d’Aragó crec que mai va tenir una consciència que anara més enllà del seu propi territori pairal, que les noves branques arrelaren prompte en els nous territoris de conquesta, tot mantenint uns lligams febles amb les terres d’origen. Podem parlar-ne.
Conten les gents que el dimecres fou també interessant, especialment la nit. En eixir el sol, alguns pujaren directament a l’autobús, altres només es canviaren les sabates. Tots, però, una mica amb ulls mandrosos i budells rebolcats. Siga com siga, el dijous era la última sessió completa i es presentava llarga, més encara quan s’ha de parlar. Conjuntament amb Noelia Rangel i Vicent Royo presentem el treball d’Hug de Cardona. A diferència de la resta, la comunicació no respon a cap treball de tesi doctoral però sembla l’espai més adient per a presentar a la comunitat científica l’àrdua tasca que amb el mestre Garcia-Oliver hem dut endavant, més encara quan un dels documents més interessants té lloc allí mateix 567 anys enrere. Els procuradors d’Hug de Cardona requereixen de l’abat del monestir de santa Maria de Valldigna (que no santa Maria de LA Valldigna) que permeta el desavassallatge de dos moros que te presos a Simat. La gent ens felicita per un treball fet i ben fet.
Per la nit, quedem amb els professors per prendre qualsevol cosa. Ens trobem tots plegats a la terrassa del Bayren. Gaudim de la música que ens ofereix una banda de vells coneguts. Xarrada distesa entre cerveses i whiskys. D’ací la canalla marxa cap a la zona de pubs. És dijous nit i això s’olora en la frescor de la nit, tampoc massa freda per a ser abril. Així les coses, comença la darrera sessió del curs, després d’haver carregat maletes i noves coneixences a l’autobús. Els rostres llueixen ja el tint de l’esgotament en un dia molt clar. Intervencions realment suggestives les d’aquest matí al voltant del concepte de reconquesta (ja en parlarem amb motiu de l’entrevista que poguerem fer al professor Francisco García Fitz). Acabem amb els clàssics diplomes per als xavals i medalletes per als professors. Un brindis i marxem, és l’hora dels comiats. Només resta el monestir, lluminós com sempre, tustat com mai, cada cop més ferit per les urpes de la desídia i la ignorància que tanta ma solta té per aquestes terres.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada