Faire la guerre, faire la paix

Vicent Royo
Entre el 2 i el 7 de maig de 2011 tingué lloc a Perpinyà (França) la 136a edició del congrés que celebra anualment el Comité des travaux historiques et scientifiques. La capital del Rosselló acollí enguany la reunió que organitza aquesta associació fundada l’any 1834. Creada com una institució erudita dedicada a la recerca històrica a la França vuitcentista, en el moment de plena efervescència del positivisme clàssic, el Cths es consolidà de manera progressiva en el panorama intel·lectual francés a partir de la publicació de nombroses obres dedicades a l’edició documental i, sobretot, a la tutela exercida sobre altres institutions savantes de menor entitat, una mena d’institucions erudites, podríem dir, tan típiques del segle XIX i principis del XX, que encara avui dia romanen sota la seua direcció. I la seua consolidació, a banda de la publicació de múltiples treballs de recerca històrica, vingué de la mà de la celebració anual d’un congrés d’aquestes institutions savantes a partir de 1861, que més endavant passà a dir-se Congrès des sociétés historiques et scientifiques. Aquests congressos es transformaren a poc a poc en el lloc de reunió dels investigadors que pertanyien a les institucions públiques i els que formaven part d’aquestes associacions privades, de manera que les trobades (només interrompudes per la Segona Guerra Mundial) es convertiren en l’escenari idoni per recollir els resultats de la fructuosa producció historiogràfica francesa dels segles XIX i XX.


Faculté de Lettres et Sciences Sociales, Université de Perpignan-Via Domitia

Seguint la tradició encetada a mitjans dels anys noranta de la centúria anterior, el congrés d’enguany es dedicà a un tema monogràfic, susceptible de ser tractat en qualsevol època històrica. En aquesta ocasió, s’escollí el títol Faire la guerre, faire la paix per abordar un tema, el de la guerra i el de la pau, que ha estat ben present a la historiografia quasi des de temps immemorial. En qualsevol moment històric i en qualsevol escola historiogràfica la guerra ha estat un objecte d’estudi primordial. El fet bèl·lic ha ocupat un lloc preeminent en l’explicació de molts processos històrics i per aquesta raó no podem llevar-li l’etiqueta de “tema tradicional”. No obstant això, es tracta d’un objecte de recerca que s’ha renovat periòdicament i que ha incorporat de manera progressiva les noves variables d’anàlisi corresponents a cada moment determinat per oferir una explicació més completa de les societats del passat. I bona mostra d’açò són les sessions de treball del congrés celebrat a Perpinyà fa unes setmanes. Hi hagué, com no podia ser d’altra manera, intervencions i línies de treball que seguien els preceptes tradicionals amb què s’ha abordat el tema, des de l’estudi de les tàctiques militars fins la formació dels exèrcits, per exemple. Però si alguna cosa cridà l’atenció a aquest humil narrador fou precisament la capacitat de renovació d’aquest objecte d’estudi.


D’una banda, perquè el tema de la guerra fou abordat des de punts de vista força diversos, especialment des de l’antropologia i la sociologia, per oferir explicacions més complexes dels processos històrics i també dels fets bèl·lics que marquen els temps actuals. De l’altra, perquè al concepte tradicional de guerra s’afegí el de pau. No es tractava solament d’un congrés on els investigadors donaven a conèixer els seus treballs al voltant de la guerra, sinó que el procés de fer la pau s’incorporà com a subjecte de recerca al mateix nivell que el concepte de guerra. És a dir, hi havia sessions senceres dedicades a l’anàlisi dels mecanismes utilitzats al llarg de la història per negociar la sortida dels conflictes bèl·lics, des de les mediacions de pau d’època medieval fins els complexos jocs diplomàtics dels segles moderns i contemporanis. Intervingueren especialistes que treballen aquests temes des de fa molts anys per donar compte d’un procés, el de fer la pau, que ha anat prenent cos en els últims decennis i que sembla haver-se consolidat al panorama historiogràfic gràcies a la celebració de diversos congressos en els darrers anys i les consegüents publicacions de les actes.


un moment d’una sessió del congrés d’enguany

Voldria destacar un últim aspecte. Com he dit, el congrés estava obert a la participació d’especialistes de qualsevol època històrica. El tema escollit era prou general com per permetre la participació tant d’historiadors de l’Antiguitat com d’altres especialitzats en els dos darrers segles de la nostra història. En principi, pot semblar un calaix de sastre on tot cap i d’on es poc traure poc de profit precisament a causa d’aquesta varietat. Res més lluny de la realitat. I no ho dic jo, sinó que recolze les meues paraules en alguns arguments que una historiadora de cert prestigi a l’àmbit nacional i, fins i tot, internacional tragué a la llum en un conversa més o menys privada la setmana passada, en el context del congrés que la Sociedad Española de Historia Agraria organitzà a Lleida. I aquest argument no és altre que la necessitat de trencar amb els entrebancs que els mateixos historiadors ens hem posat a l’hora de dividir la història en diferents etapes i d’establir punts de contacte entre especialistes d’unes èpoques i altres per assolir una millor comprensió dels processos històrics. La veritat és que té molta raó.

Un exemple pot il·lustrar-ho bé. Gràcies a tenir una documentació més nombrosa, els modernistes han dut a terme estudis més acurats en relació a la diplomàcia internacional que els han permès perfilar millor els mecanismes de pacificació i de resolució de conflictes. Seria de bojos no atendre els seus treballs per part d’un medievalista que pretén analitzar els mateixos mecanismes de pacificació, i això és el que s’està fent sovint amb aquest i molts altres temes. Cal, per tant, sobreposar-se a aquestes tanques artificials i, de la mateixa manera que en anteriors ocasions reclamava una major multidisciplinarietat entre les diverses ciències socials, cal també tenir més en compte el treball que fan els nostres col·legues de feina, encara que estudien èpoques diferents.

2 comentaris:

Jesus Eduard ha dit...

Em sembla que aqueix és un molt bon lema. Cal atendre les dues cares de la moneda (guerra i pau). D'altra banda, transgredir les fronteres cronològiques és una cosa que és especialment possible (gairebé imprescindible) quan es fa història local. La història d'una horta, com la de Gandia, requereix una perspectiva milenària. Ja em direu com localitzar les aportacions d'aquest congrés.

Vicent Royo ha dit...

Jesus, gràcies pel teu comentari. En efecte, com deia a l'escrit, cal transpassar les fronteres cronològiques i establir vincles de contacte a llarg termini, tant a la història local com a la general, és a dir, als grans processos històrics (com, per exemple, les formes de fer la guerra i negociar la pau al llarg de la història).
Respecte a les aportacions del congrés, cap a finals de juny apareixeran en format digital a la pàgina web del Cths (enllaçat al post) i més tard en paper.