La ràbita de Guardamar

Vista àrea “actual” del jaciment de la ràbita de Guardamar

A finals del segle XIX, durant la replantació d'una pinada, va aparéixer soterrada, entre les dunes de sorra de la desembocadura del riu Segura, una làpida amb una inscripció en àrab que parlava d'una ràbita fundada l'any 944. Des d'aleshores s'havia parlat molt de la ràbita de Guardamar, de la que no es tenia cap altre rastre ni notícia, fins que a finals dels anys 80 del segle XX es van trobar les restes i començaren les excavacions del jaciment, que es perllongarien al llarg dels anys 90. A hores d'ara encara queda sense excavar una tercera part del jaciment, però els estudis son ja prou complets com per a explicar l'evolució del complex arqueològic i la seua funcionalitat, gracies als treballs publicats per Rafael Azuar que és el director de les excavacions.

Una altra vista del jaciment

Pel que sabem actualment –a falta de completar l'excavació en el futur– sembla que la ràbita va tindre dues fases històriques, en les quals la seua funció va ser ben distinta. En la primera etapa, que aniria des del final del segle IX o principi del X fins a mitjan d'aquest mateix segle, no es pot parlar exactament d'una ràbita, sinó d'un ribat, que segons les hipòtesis manejades serien centres on es combinava la difusió de l'Islam amb el comerç. Les seues restes estan pràcticament tapades per les construccions posteriors de la segona fase, que són les que millor s'han conservat i encara es poden apreciar actualment. Però com es pot veure al primer plànol (següent imatge), es tractaria de petits edificis independents i dispersos construïts al voltant del mur de l'alquibla, de 21 metres de llarg, que en part són oratoris entremesclats amb altres estances d'habitatge i emmagatzematge, en les quals s'identifiquen restes de llars de foc i de tannur, els petits forns per a la cocció de pa típic dels àrabs i els berbers. Pel que fa a la tècnica constructiva, es tracta de murs de maçoneria travada amb morter de fang, enlluïts amb calç fins al mihrab, amb un sòcol pintat d'almangra i una sanefa amb un motiu en zig-zag. El registre ceràmic mostra la presència abundant de vaixella de cuina, la qual cosa ens indica que estem al davant d'un complex d'habitació més que no de religiós o militar, i a més estem al davant d'una possible ocupació temporal o estacional de les construccions.

Plànol de Rafael Azuar on es mostren les restes identificades de la primera fase del ribat de Gaurdamar. Al bell mig el mur de l'alquibla, encarat a la Meca, i al seu voltant els oratoris i els estances d'habitatge, amb els tannurs i els pous identificats

El seu emplaçament, entre les dunes de la desembocadura del riu i ben a prop de la mar, no és tampoc causal. D'entrada sembla que està construit a prop de les salines marítimes que hi havia en aquesta zona, però sobretot es tractaria d'un assentament lligat a la mar i a les rutes marítimes, amb la intenció de controlar el pas cap a l'interior a través de la navegació fluvial pel riu Segura; és a dir, cap a Oriola i Múrcia. Aquesta és una característica comuna a la majoria dels ribats d'aquest període, identificats al llarg de la costa andalusina i magrebina; això és, el control de les rutes marítimes i fluvials, com han indicat Rafel Azuar i Paul Cressier. La cronologia indicada per a aquesta primera fase, la primera meitat del segle X, és comuna a la fundació de la major part d'aquests ribats, com per exemple el que dóna nom a Sant Carles de la Ràpita, a la desembocadura de l'Ebre, els que sabem que hi havia a les desembocadures dels rius Guadalquivir i Tajo, o la mateixa ciutat d'Almeria, entre molts altres, que semblen relacionats amb la coneguda pirateria andalusina altmedieval (caldria veure també més detingudament en què consistia aquesta presumpta pirateria, però això ho veurem en un altre post). La intenció, doncs, sembla la d'establir tota una sèrie de ports que bastiren les xarxes comercials d'Alandalús amb tot el Nord d'Àfrica, fins a Egipte. I tot això, al marge de l'estat emiral de Còrdova, que ignorava o consentia el fenomen comercial mantenint-se al marge, en aquells moments massa ocupat amb la coneguda rebel·lió de la fitna, i per tant en un moment de debilitat política i militar.

Un dels mihrabs trobats en perfecte estat

Tanmateix, moltes coses canviarien a mitjan del segle X en aquell raconet de la desenvocadura del riu Segura. L'estructura bàsica del complex es va respectar, i podem dir que mai no es va modificar del tot, però hi va haver un canvi en la concepció, i també en la seua funcionalitat, que es va traduir a nivell constructiu en l'aparició de nous edificis i la reforma dels existents, fins a formar la planta tancada i ovalada que es pot apreciar a la imatge aèria que obria el post, al plànol de la segona fase califal, i a la imatge de la reconstrucció virtual d'ací a sota. El mur de l'alquibla, que havia centrat inicialment el complex, es convertia ara mb les reformes en una gran mesquita central de doble nau. Els oratoris situats al nord es convertien, segons l'arqueòleg, en l'àrea de residència dels "morabits" o habitants de la ràbita, mentre que els del sud es convertiren en una àrea de recepció per a nouvinguts i per a visitants esporàdics. És, en definitiva, una ràbita en el sentit clàssic de la paraula, allò que normalment s'ha definit com la versió musulmana d'un monestir cristià --desvirtuant el seu vertader significat-- en un intent d'explicar millor el fenomen religiós amb la nostra mentalitat occidental actual. Amb la segona fase desapareix cap rastre de tannur, de llar i d'elements relacionats amb el comerç, i la ràbita es converteix en un centre exclusivament religiós de difusió de l'Islam amb escoles alcoràniques i oratoris que, en molts casos, serveix de residència als peregrins que van a la Meca. Potser, fins i tot, va ser un centre de peregrinació de la zona, on acudirien des de viatges esporàdics que passaven per allí fins a la població local murciana en certs dies especials o festius, per visitar la tomba d'algun santó musulmà com pareix deduir-se d'alguna de les construccions.

Plànol de Rafael Azuar on es mostra la segona fase de la ràbita de Guardamar, de la segona meitat del segle X. Al bell mig la mesquita major de doble nau, a sota la zona que l'autor interpreta com a zona cenobítica, i a dalt els oratoris per a visitants

Reconstrucció virtual de la ràbita califal

La troballa d'una segona làpida amb inscripcions que ens parlen de la refundació d'una mesquita, la qual estava incrustada en una de les noves construccions, junt a la làpida que ja havia estat trobada al segle XIX, més la ceràmica erfectament datada, ens situa cronològicament la destrucció del primitiu ribat i la construcció de la nova ràbita entre els anys 933 i 944. També el registre ceràmic canvia radicalment, desapareixent les formes fetes amb torneta i apareixent les decorades amb marca d'aigua, tot i que són anteriors a l'aparició del conegut verd i manganés d'època califal, de manera que la seua desaparició es va produir abans d'acabar aquesta centúria. A més, existeix una gran uniformitat entre les formes ceràmiques d'aquest època, la qual cosa indica que la ceràmica no era portada des de fora pels visitants, sinó que era proporcionada pels tallers locals en base a la igualtat dels membres, la qual cosa ens indica una forta organització de la ràbita. Això sí, la manca de senyals violents ens indica una lenta i progressiva pèrdua d'influencia, que potser es va acompanyar d'una utilització esporàdica en els seus darrers anys, quan la mesquita major continuava en ús però la major part dels oratoris restaven abandonats, fins a la seua completa desaparició a finals del segle X. És possible que poc més tard un terratrémol cobrira tot el complex de sorra en desplaçar una de les dunes, la qual cosa hauria conservat en molt bon estat el jaciment fins ara.

Làpida amb inscripció en àrab que parla de la refundació de la ràbita

Reconstrucció virtual de l'interior d'un oratori en un cartell del jaciment

Pel que fa a la ràbita en si, amb el que ja s'ha dit adés es poden apreciar molt bé els canvis de concepció en l'ús dels edificis. De complex comercial i religiós conjunt de la primera fase, pensat com a residència esporàdica lligada a les rutes marítimes comercials, ens trobem ara amb un complex exclusivament religiós dedicat al culte i l'ensenyança de l'Islam. La situació política també ha canviat, i si ens els seues orígens ens trobem en un context de debilitat estatal de l'Emirat per les revoltes, ara estem davant de l'expansió del poder del Califat. Això no vol dir, però, que es tracte d'una construcció estatal, ja que les làpides deixen clar que es tracta de construccions privades. Però sí estem davant d'una família poderosa i propera a la cort califal, que paga les construccions de les mesquites i tot el complex al voltant de la tomba d'algun santó musulmà. No està gens clar qui són, però el personatge que apareix a les inscripcions com a constructor, Ahmad ibn Bahlul ibn Zarb, sembla descendent o membre del clan dels Bahlul, que controlava l'assoc de Còrdova entre el 914 i el 925. No és cap fet estrany ni exclusiu, ja que, ben al contrari, es tracta d'un fenomen comú a tota la ribera mediterrània que, encara que a Alandalús no prosperà, al Magrib van ser l'origen de les conegudes zawiya fortificades com ara la de Monastir, a l'actaul Tunísia.

Ribat de la ciutat de Monastir, a Tunísia, una vertadera fortificació de pedra d'època més tardana