La segona sessió de treball s’iniciava el divendres a les 10 amb una puntualitat britànica. La primera en saltar a la palestra fou Eline van Onacker, procedent de la Universiteit Antwerpen, amb una intervenció titulada «Rural elites in a changing world. The Campine area (Souhtern Nehterlands) in the 15th and 16th centuries». De nou, l’àrea d’estudi era la zona de la Campine, prop d’Anvers. Onacker destacà el paper i la importància de les famílies dirigents locals a l’hora d’integrar la regió en els circuits de comerç internacionals. Com en el cas valencià, sens dubte la presència de comerciants i mercaders forans –anglesos a Flandes, italians a València– facilità aquesta integració, però foren els elements autòctons els que feren possible aquesta inserció. De no ser així, ambdues perifèries s’haurien convertit en simples colònies com ho eren Wana al mar Negre en mà dels venecians o Amèrica en mans castellanes.
En el cas particular de Flandes fou el seu grau d’urbanització, el desenvolupament de la ramaderia (i de la comercialització de la llana) i la fixació d’un sistema de fires i mercats (altra vegada, el mercat) qui possibilità i accelerà la integració. Unes similituds que arriben també a la possessió de la terra, ja que gairebé un 75 % del camperolat posseeix unes explotacions d’entre una i cinc hectàrees. Sens dubte, donada la exigüitat de les explotacions i els problemes de productivitat del sòl, la família mitjana pagesa es veié obligada a buscar nous ingressos bàsicament a través del putting out system i com a jornalers de les famílies benestants. Són aquestes elits les que concentren les explotacions més grans i, a més, són encara capaces d’arrendar entre 25 i 30 ha, si no més, dividides en diverses parcel·les disseminades per la zona. Tot plegat, en funció del cicle vital, fàcilment superen les 70 ha. Aquestes famílies posseeixen, a més a més, grans ramats, cas per exemple d’un large tenant farmer de Kalmthout que posseïa 850 ovelles i 250 corders. L’estudi d’Onacker no s’atura amb la perspectiva merament econòmica d’aquestes elits rurals, sinó que analitza també la seua vessant institucional. L’exercici de càrrecs públics, la participació en les formes d’organització d’una societat civil que està prenent cos (gremis i confraries), la violència exercida dins el mateix grup i contra altres, la caritat i las participació en les festes de la comunitat. Resulta curiós, o no, com són els joves d’aquestes famílies benestants les que desfilen en les festivitats amb els gegants, deixant els cabuts per altres de menys nivell econòmic. Una molt suggerent intervenció la d’Onacker, especialment per a aquells que també ens dediquem a l’estudi de les elits rurals.
No menys interessant resultà la intervenció de Kristof Dombrecht, de la Universiteit Gent, a propòsit de la diferenciació social estudiada mitjançant els finançament dels funerals amb els llibres de comptes de les esglésies. Així existeixen, segons les comunitats, quatre tipus de funerals d’acord amb les despeses que suposen: Leenart, el més car; Pieter, el mitjà i Jacob, el més barat de tots els que fan sonar la campana (death bell) i el funeral, que no fa sonar la campana. Aquestes despeses funeràries inclouen també el pagament d’una quantitat en funció del lloc en el que es vol ser soterrat. El resultat, doncs, és que les exèquies funeràries es converteixen en un perfecte indicador de l’estratificació social. En aquest sentit, resulta si més no curiós veure que entre els més benestants no hi ha una estratègia que podríem dir “humiliació”, és a dir, que caps dels rics vol aparentar ser pobre. Tots els acomodats volen i són soterrats com el que són, benestants. Res d’un soterrament tipus funeral i res de soterrar-se en l’entrada o menys encara en el fossar, tots volen estar a prop de l’altar, i paguen per a això. I és que la diferència entre els costos d’un tipus i un altre varien del cel a la terra. Pensem, per exemple, que el leenart exigeix per a un treballador format 72 dies de treball mentre que el funeral només 5. El salt és abismal, com grans són les diferències internes de la pagesia arreu d’Europa.
Paulino Iradiel clogué la sessió amb unes paraules a propòsit dels conceptes de mobilitat social i d’estratificació econòmica. Una reflexió historiogràfica que sempre està bé, especialment ara, que cada dia manquen més aquestes tipus d’intervencions. La vicedegana de cultura també ens acompanyà en la cloenda destacant el vessant internacional i l’estudi de llarga durada que havien caracteritzat les intervencions. De vesprada, mossèn Vicent Pons acompanyà els nostres convidats a una visita per la catedral, amb Noelia Rangel fent les tasques de traducció. El dissabte, per a completar la visita, el dedicarem també a fer turisme i se n'anàrem al Palmar on gaudirem d’una bona paella, per fi, i d’un bon all-i-pebre. I després, com està manat, volteta en barqueta per l’Albufera. Un bon comiat per a un bon seminari.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada