Coneixem bastant bé alguns dels trets principals del món agrari valencià medieval, si bé molts d’ells estan sent objecte de diverses relectures ben interessants: l’hegemonia de l’alou (no sotmeses a cens) i en menor mesura de les tinences en règim d’emfiteusi (especialment en les terres de senyoria, pagadores de censos en metàl·lic); el domini de la petita explotació, que anà erosionant-se al llarg de la baixa Edat Mitjana, i la dispersió del parcel·lari; la conformació d’un notable patrimoni en mans d’una elit local, amb les terres més properes al nucli habitat i millor equipades; o en la composició dels cultius, tot i el domini del cereal, començaren a apuntar-se en el Quatre-cents canvis en els conreus, alguns de caire comercial i vinculats amb la producció manufacturera.
Però, volem aproximar-nos ací a dos aspectes que resulten també importants, i que poden ajudar a enriquir aquesta visió. Un, els efectes d’un mercat molt actiu de la terra, i l’altre, que parlem de professionals artesans però també que comptaven amb propietats agrícoles molts d’ells.
En primer lloc, a prop de les àrees de les ciutats i viles, aquest mercat de les possessions rústiques es mostrà notablement actiu per la pròpia dinàmica de les famílies camperoles, gràcies en darrera instància a les condicions amb què s’implantà el feudalisme al País Valencià (que estimulava la disposició de la terra per a les famílies nouvingudes) o a la mobilitat de la població, bastant intensa gràcies a les migracions. Aleshores, amb el recurs al mercat de la terra les petites explotacions camperoles intentaven recomposar les propietats familiars després de cada generació i formava part perfectament de les seues estratègies econòmiques: com ara per poder vendre, carregar censals (a mode de crèdit hipotecari), completar capacitats productives, etc.
Distribució de parcel·les d'artesans documentades en les partides del terme particular d'Alzira entre 1370-1420
Això no obstant, l’artesanat d’arreu del país, el qual provenia o emparentava comunament amb els diversos estrats camperols, no era lògicament alié a tot aquest procés, ans al contrari, era un dels seus agents. Al voltant de dues zones eminentment rurals, amb una certa dedicació ramadera, com eren l’Alt Palància i el Comtat i la Vall d’Albaida, sorgí entrat el Quatre-cents una destacada indústria llanera. I molts d’aquests professionals eren a la vegada camperols que van anar especialitzant-se en tasques artesanals, bo i que mantenien diverses propietats agràries, a conseqüència de l’erosió de llurs petites propietats i mercé al contacte amb el mercat local.
En la resta de viles del País Valencià es detecten unes circumstàncies semblants. Per la nostra banda, hem pogut documentar 150 parcel·les agrícoles que es trobaven a mans d’artesans d’Alzira, només a partir de fonts notarials bàsicament i, en nombrosos documents, solem trobar algunes vacil·lacions per part dels escrivents alhora d’adscriure algunes de les professions, entre pagesos o menestrals.
És clar que algunes de les famílies camperoles formaven part de les primeres fases de certs processos productius industrials, sobretot el de la manufactura llanera, als quals tant els mercaders com els artesans que dirigien el conjunt de les operacions els lliuraven una part dels materials. En bona mesura s’inseria en la lògica de la diversificació econòmica de les famílies, de no arriscar-ho a tot a una sola partida, de la mateixa manera que entre l’artesanat molts dels seus membres, aquells qui ho podien tindre a l’abast, posseïen unes parcel·les de terra per al consum domèstic o per recórrer al mercat de queviures i generar uns ingressos complementaris. En no pocs casos les fites no estaven clares, tampoc per als coetanis, però probablement la distància entre uns i altres es trobava en la dedicació d’un major temps i recursos en el treball.
Tanmateix, unes altres dades ens poden ajudar millor a copsar alguns de llurs comportaments. D’aquelles 150 parcel·les que posseïen els artesans d’Alzira, 65 eren vinyes, 8 ho eren de terra i vinya i unes altres 62 de terra campa, totes les quals anaven des d’un parell de fanecades fins a una desena en la major part dels casos. És a dir, la meitat dels camps que posseïen els menestrals estaven dedicats a un conreu clarament comercialitzable com era el del raïm. I, per tal de poder mantindre’l, havien de recórrer a mà d’obra assalariada. El 1400 el bracer Joan Companys ha de nomenar a un procurador davant notari per poder recuperar del paraire Gil Sánchez 80 s. que li devia de soldada.
En el cas del terme d’Alzira, quasi totes les parcel·les depenien del reg vinculat al riu Verd o al de la séquia de Sant Bernat, un braçal provinent de la séquia Reial, en les partides de Sant Bernat, l’Almúnia, i les alqueries de Mulata i Tora, és a dir, dins l’anell concèntric dedicat a la vinya en el terme immediat de la vila, després dels horts i la terra, i irrigat de forma esporàdica.
No és estrany, doncs, que trobem a artesans en reunions de regants. Entre els hereters del riu Verd trobem el 1377 als fusters Antoni Carbonell, Romeu Queralt o Peregrí Baig, així com els paraires Antoni Casalills o Arnau Miró, o al sabater Jaume Botoner en el plet entre els regants de la séquia de Sant Bernat amb els qui tenien possessions en la partida de l’Almúnia, en el maig del 1403. Bartomeu Castelló, paraire de la vila, tenia, segons la relació de béns de l’inventari del convent de Sant Agustí, un total de 28 fanecades i mitja de vinya, totes en la partida de Mulata, dins dins l’anell de les vinyes del terme particular d’Alzira.
Nombre de parcel·les documentades per a l'artesanat de la Ribera del Xúquer a les darreries del segle XIV i primeries del Quatre-cents
Tipus de conreu
|
Nombre de parcel·les
|
Superfície (mitjana en fanecades)
|
Hort
|
3
| |
Oliveres
|
2
| |
Vinya/mallol
|
65
|
2-
|
Terra
|
62
|
3-
|
Terra i vinya
|
8
|
5-
|
Terra i oliveres
|
3
| |
Terra i canyar
|
1
| |
Sense identificar
|
6
| |
Total
|
150
|
El patrimoni de Guillem Comella, segons la peita del 1400-1404, ascendia a més de 2.800 s., i tenia dues parcel·les de vinya a cens i una de terra en les primeres dècades del segle XV. En el moment de la seua mort, el sastre Bernat Vidal, el 1422, tenia dues cases, un tros de vinya franc en l’Almúnia i fanecada i mitja de terra de cereal en l’horta de Barralbeb, però havia posseït almenys 11 fanecades més de camps de cereal en el territori de Xixerà.
En el cas de les possessions de la terra, en fi, cal comptar amb un factor ideològic de primer ordre, en dotar de prestigi al seu detenidor. Alguns dels membres que podem qualificar com els més reeixits de l’artesanat, considerats com a prohoms i amb veu i vot en el consell general de la vila, comptaven amb un bon grapat de parcel·les de terres i eren un dels contribuents més destacats en els llibres de la peita dintre els seus col·legues de professió.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada