Si hi ha un fenomen que caracteritza el món rural als segles baixmedievals arreu de tota l’Europa Occidental és precisament l’eclosió de les elits rurals. A ben segur que abans ja hi havia un substrat de veïns superiors en riquesa a la resta de llauradors, però els seus perfils apareixen més nítidament a la documentació els últims anys del segle XIV i les primeres dècades del XV. Les transformacions econòmiques i socials que es produeixen al camp europeu i també valencià a la tardor de l’edat mitjana, amb etapes de creixement, crisi i reconstrucció, generen profundes divisions i desigualtats internes en les comunitats rurals i també el sorgiment d’un nou substrat de notables locals, superiors en riquesa i prestigi a la massa camperola i amb un conjunt de característiques comunes arreu d’Europa, des de les illes Britàniques fins el nord d’Itàlia i des de les conques dels principals rius alemanys fins la Corona d’Aragó i Castella.
Vista aèria de Xert
Aquesta elit rural, cada vegada amb un contacte més estret amb el mercat, es troba més prop dels mercaders i els petits cavallers que resideixen a la vila que no dels seus veïns, simples camperols de poble. Els notables locals conformen un grup social amb uns límits poc precisos i esdevenen el millor testimoni de la mobilitat social, ja que els seus membres passen amb freqüència d’un estatus social a un altre, en funció d’aspectes imprevists –com la mort del cap de família– o bé d’altres llargament elaborats –per exemple, les estratègies matrimonials i les inversions especulatives en el mercat. Més que membres estables d’un ordre social, les elits participen d’un procés de canvi continuat.
I no hi ha millor escenari per copsar aquesta intensa mobilitat i els continus processos d’ascens i promoció social que l’àmbit local. Les bases econòmiques, la preeminència social, el poder polític, els nivells de vida, les inversions productives i les estratègies familiars que defineixen les elits rurals s’aprecien amb més nitidesa a través de l’observació microhistòrica i l’aplicació de tot un conjunt de fenòmens més amples i complexos a un determinat espai concret. Només així es poden establir les característiques pròpies d’un grup social intermedi amb uns límits força laxos i mòbils i analitzar en profunditat els seus perfils socials i el seu comportament en un espai i un temps determinats, per després poder establir les diferències i les semblances d’una regió a altra i elaborar una interpretació molt més rica en matisos i amb una major consistència.
En aquest cas, el camp d’observació elegit per il·lustrar el comportament de les famílies benestants ha estat la comunitat rural de Xert. A principis del segle XV, Xert és un lloc del Maestrat pertanyent al senyoriu de l’orde de Santa Maria de Montesa, integrat per un conjunt de famílies camperoles que tenen en la ramaderia ovina el seu principal mitjà de vida. Al capdavant de la comunitat se situa un reduït grup de grans propietaris de ramat que troben en la ramaderia una font d’inversió de capital enormement rendible en una zona amb una forta demanda de llana. Això a banda, aquests prohoms són titulars d’extensos patrimonis agraris i, a més, inverteixen en tots els sectors econòmics que estan al seu abast, com la comercialització del blat, els préstecs als altres veïns i l’arrendament dels molins i les rendes senyorials.
Porta moderna de l'Església Vella de Xert
Un exemple il·lustra a la perfecció el comportament de les elits rurals. Si a Xert hi ha una família que al llarg del segle XV sobresurt de la resta és la dels Ferreres o, més ben dit, les distintes famílies que componen el llinatge dels Ferreres. A les seus mans hi ha el mas del Molinar, les terres annexes i, almenys, dos dels tres molins situats al terme de Xert. Un dels molins, segurament el que hi havia al costat mateix del mas, ja estava en mans d’un membre de la família Ferreres des de 1345, quan Bernat Ferreres declara davant dels representants senyorials que deté el domini d’un casal «en los molins del Molinar, terme de Chert». Ja el 1417 Berenguer i Ramon detenen el domini útil del molí «ab sa bassa ... construït en lo mas del Molinar», que afronta amb la casa de Domingo Ferreres i el «corral, forn e entrada del alberch de na Peyrona, muller quondam d’en Ramon Ferreres» i mare del dit Ramon, mentre que Guillem Ferreres posseeix el domini útil d’altre enginy situat al llarg del curs del barranc del Molinar.
Pont medieval sobre el barranc del Molinar
De la mateixa manera, el 1419 Antoni Ferreres adquireix per 120 sous el domini útil de la carnisseria del lloc, és a dir, que a partir d’aquest moment s’encarregarà de proveir de carn la comunitat. Amb aquest negoci, Antoni esdevé un dels personatges principals del poble i testimonia la dedicació ramadera de la família, ja que, d’una banda, els carnissers gaudeixen d’un gran prestigi entre els veïns i, de l’altra, han de posseir grans ramats d’ovelles i cabres per tenir abastida la taula de la carnisseria.
Les inversions dels Ferreres, tanmateix, no s’aturen ací, sinó que s’estenen a altres sectors econòmics i sovint van més enllà de l’àmbit estrictament local. En aquest sentit, Guillem Ferreres ofereix el millor exemple de la diversificació econòmica que posen en pràctica les elits rurals i l’ascens social que protagonitzen. No som al davant d’un llaurador o un ramader ric, sinó que, lluny del treball de la terra i de la cura dels ramats, el seu pare ha pogut costejar els seus estudis a la ciutat de València i, finalment, Guillem pot instal·lar-se a Xert com a notari, una de les figures més importants al món rural valencià, juntament amb els sacerdots. L’ofici notarial, a més, li atorga una bona base econòmica i una capacitat tècnica i comptable que li permeten accedir a negocis força especulatius i beneficiosos.
El mas del Molinar
El 1419 Guillem arrenda amb un veí de Sant Mateu les rendes que recull l’orde de Montesa al lloc de Xert per 3.300 sous anuals, el mateix preu que paga entre 1430 i 1433, quan accedeix al dit arrendament tot sol. Així mateix, a banda de l’enginy situat al Molinar, entre 1428-1430 també gestiona els molins situats als rius de la Sènia i el Cérvol a canvi del pagament anual de 1.066 sous, 8 diners. Ja entre 1431-1433 s’associa amb dos veïns de Sant Mateu per dur a terme aquest mateix negoci, associació que segurament es deu a la recaptació de les rendes de Xert. En la mateixa línia es pot situar l’esmentat Ramon Ferreres, ja que, a banda del domini útil d’un dels molins del Molinar, entre 1430 i 1433 s’associa amb un veí de la Jana per recollir les rendes que pertanyen a Montesa en aquest lloc a canvi del pagament de 3.300 sous cada any.
Totes aquestes inversions converteixen Guillem Ferreres en el prohom més important de Xert i, perquè no, en una de les principals fortunes de tota la comarca, capaç d’assolir un volum de negoci semblant al dels mercaders i els burgesos de Sant Mateu. Tot plegat, la seua preeminència és el resultat d’una calculada estratègia econòmica, política i social que durant dècades els seus avantpassats amb preparat amb molta cura, testimoniant, així, l’èxit assolit pel llinatge les primeres dècades del segle XV.
Un dels molins del Molinar
Amb tot, els distints membres de la família Ferreres controlen els negocis més suculents a nivell local i comarcal i, malgrat que no és possible establir el grau de parentiu que els uneix, el seguit de notícies recollit permet copsar una de les principals estratègies de les famílies riques, com és la diversificació laboral dels integrants del grup domèstic. D’aquesta manera, Guillem és notari, explota un dels molins del Molinar i, a més, accedeix a l’arrendament de les rendes de Xert i dels enginys dels rius de la Sènia i el Cérvol. Per la seua banda, Antoni s’immisceix en el negoci ramader i es fa càrrec de la carnisseria del lloc, mentre que Berenguer i Ramon comparteixen la gestió del molí més pròxim al mas i a ben segur que duen endavant l’explotació i el treball de les terres de la família, centralitzades al voltant del mas del Molinar. Perquè, altre dels trets que caracteritza els notables locals és la possessió tradicional d’un mas, que passa de generació en generació i esdevé el nucli del patrimoni familiar. Els Ferreres segurament posseeixen diverses parcel·les a altres indrets del terme i resideixen a una de les cases que tenen al poble, però la base de la seua riquesa i del seu prestigi social es troba al mas del Molinar, amb el qual deuen establir uns vincles simbòlics que converteixen l’heretat en un dels referents que identifiquen el llinatge. Un bon testimoni d’aquesta identificació del llinatge amb el mas i també de la preeminència assolida pels Ferreres és que als anys setanta del segle XV, és a dir, quaranta anys després, els tres molins situats al barranc del Molinar continuen en mans de tres membre de la família, concretament Antoni, Gabriel i Pere Ferreres.
Un altre dels molins del Molinar
Així, doncs, mentre moltes famílies de Xert sofreixen les sacsejades de les epidèmies, les caresties i les guerres i, en última instància, han d’emigrar cap al sud a la recerca de noves oportunitats, els membres de la família Ferreres s’assenten amb força a l’entramat econòmic, social i polític de la comunitat. A principis del segle XV, fins i tot, han estat capaços de sufragar les despeses originades en la construcció d’un dels peirons que marquen l’entrada al poble, precisament aquell que està situat al camí que du al Molinar i on han fet esculpir l’escut de la família. Es tracta, per tant, d’altre dels símbols que testimonien la seua preeminència, ara ben visible per a veïns i forasters. Tot plegat, aquesta família xertolina esdevé un bon exemple del comportament de les elits rurals, unes elits rurals incorporen una sèrie de símbols i de signes que els atorguen una gran distinció social, els allunyen cada vegada més de la resta de llauradors del lloc i els situen més a prop dels nobles i els burgesos de les ciutats.
9 comentaris:
Has pogut documentar si els Ferreres marxen a la ciutat? Fet i fet, aquest és un tret important en les elits rurals
Molt bon treball. Felicitats desde Xert!
Gràcies per les felicitacions Odette.
Frederic, saps que amb els pocs documents conservats per al Maestrat a l'època medieval és quasi impossible saber-ho. De fet, és ja una gran sort que s'hagen conservat alguns registres dispersos dels mestres de Montesa que permeten fer aquesta mena de reconstruccions, sempre incompletes. D'ahí també que, com te n'hauràs adonat, les característiques esmentades estiguen totes en relació amb els monopolis i les rendes senyorials. A causa de la manca d'altre tipus de fonts, la resta d'informacions queden a l'ombra, ara per ara.
Dit això, potser alguns membres de la família sí emigraren a Sant Mateu, Morella o, fins i tot, València. Ara bé, la impressió que em fa no és aquesta. De fet, en un context de forta recessió econòmica i demogràfica, com és el que viu el Maestrat al llarg de tot el segle XV, els membres més rics de les comunitats rurals solen romandre al poble. Pensa que tenen el control "absolut" dels afers econòmics, socials i polítics més importants. No tenen cap tipus d'oposició i estan en disposició d'enriquir-se cada vegada més, tot aprofitant les dificultats de la resta de veïns i de les pròpies comunitats, que controlen des dels ressorts de poder (implicant-se, al mateix temps, en la solució dels problemes comunitaris).
A més, on emigrar? A Sant Mateu o Morella, on tindran la competència de burgesos i mercaders molt més rics que ells? A Castelló, en plena crisi econòmica i financera al llarg de la primera meitat del segle XV? A València, a la llunyana València, on no serien més que uns "ramaders rics" arribats del poble (amb tot el to despectiu que això comporta)? Millor quedar-se a casa, no?
PERFECTE!!! una molt bona reflexió sobre les elits rurals i un exemple que ben aviat es pot percebre en altres zones del país
Vicent, està molt bé el que fas! Un dia d'aquests hauriem de xerrar perquè hi ha un parell de coses del molins que m'interessen. En concret, poses una foto del pont del Molinar i dius que és medieval. Això està documentat?. I una altra qüestió, de la presa del Molinar, en saps res?
Wallada, gràcies pel teu comentari.
Francesca, la veritat és que les dues són qüestions molt complexes. D'una banda, resulta molt difícil saber si el pont que encara es conserva al barranc del Molinar és l'originari medieval. Segurament ha sofert diverses reconstruccions al llarg dels segles per l'ús continuat que se n'ha fet i els desperfectes que això genera. Ara bé, les traces arquitectòniques que encara es conserven i que són ben visible, fan pensar en una construcció medieval. Saber-ho amb certesa? Impossible, perquè almenys de moment, no he trobat doccumentació al respecte.
De l'altra, hi ha la qüestió de la presa. Com en el cas anterior, tampoc no tinc documentada la seua construcció i serà quasi impossible tenir alguna referència escrita. Ara bé, de nou les traces arquitectòniques donen unes pistes, molt més suggerents que en el cas del pont. En un principi, tot just després de la conquesta del segle XIII els colons posen en marxa la construcció de l'espai irrigat que hi ha entre el barranc i el mas del Molinar (a la vora del camí actual). I per irrigar aquest espai d'horts aprofiten l'aigua de la font i del mateix barranc (el partidor encara és avui dia visible, encara que soterrat sota l'hormigó de la zona de descans construïda al damunt), que es canalitza a través d'una incipient séquia que travessa el barranc allà on ara mateix hi ha la presa. De fet, al capdamunt de la presa s'intueixen les traces d'aquest canal original. Aleshores, la construcció de la presa és posterior a aquests fets. Però, establir una data? Quasi impossible. Jo m'incline per pensar que en el primer moment de construcció de l'espai hidràulic hi hauria només una simple canalització, molt rudimentària, construïda sobre unes grans lloses de pedra que encara avui dia són ben visibles. Aquest canal faria les funcions pertinents per dur l'aigua als horts. I potser seria molts segles després, en fer passar el camí pel costat d'aquest canal i no pel pont tradicional, quan s'hauria de construir la presa. Pensa que els horts encara estarien en explotació i caldria construir una infraestructura adient per suportar el pes dels vianants i els mitjans de transport (animals i algun carro).
Ara bé, una "aparent" contradicció. Les traces de la construcció de la presa fan pensar en una construcció antiga, ja que les pedres estan perfectament alineades.
Es tracta, per tant, d'un conjunt d'hipòtesis, que encara no puc argumentar amb fermesa.
Respecte dels molins, en parlarem quan vullgues.
Vicent, haurem d'anar un dia a voreu... La presa actual està reblida de sediments, per tant, els nivells no són els que semblen..caldria posar els nivells sobre un mapa detallat, perquè les coses no estan clares. A mi em sembla que el pont te traces de ser medieval, però la presa em sembla que és posterior. Jo només ho comentava perquè el sistema hidràulic del Molinar és molt interessant i te coses molt especials. El mateix pont sembla que es podia tancar i te una sínia adosada... la presa mateixa te una factura molt especial...
En qualsevol cas, podem xerrar qualsevol dia del tema
Salutacions cordials
Francesca, sí que haurem d'anar a veure-ho sí! Veus, jo aquesta qüestió dels sediments no la tenia controlada, però ara que ho dius és ben cert. De fet, les lloses que segurament abans servien per sostenir la canalització d'aigua que travessava el barranc i duia l'aigua als horts estan reutilitzats a la part de dalt de tot, per tancar la presa. Amb tot, també pense, com t'he dit, que ha de ser posterior a la ocnstrucció inicial del sistema.
D'altra banda, és molt suggerent això que dius de que el pont es podria tancar i aprofitar l'aigua a partir d'una sínia. Això suposaria que ens trobem al davant d'una construcció, com a mínim, d'època modera i, més concretament, del segle XVIII endavant.
Respecte al sistema hidràulic, mira si és interessant que a mi em va enganyar en el seu moment! Com te n'hauràs adonat, és paral·lel al barranc i descriu una corva des del punt de captació de l'aigua fins el final del sistema, estructura pròpia dels petits sistemes hidràulics andalusins estudiats per a Mallorca i les zones de muntanya del País Valencià. Amb tot, no pot ser d'època andalusina per diverses raons. La primera, perquè no té un poblament (alqueria) associat i, la segona, perquè és massa gran per satisfer únicament les necessitats d'una o dues famílies, que són les que podien viure al mas. Tot fa pensar, per tant, que som al davant d'un sistema construït després de la conquesta cristiana, però caldria establir en base a estratigrafies i altres elements la data de la possible construcció del sistema.
Ja en parlarem amb més tranquil·litat.
Salutacions i moltes gràcies pels comentaris.
Hola a Todos:
Desde un punto de vista arquitectónico y teniendo en cuenta la ubicación y el trazado en oblicuo y no perpendicular al cauce del río como se apunta en el último comentario, la presa del molinar se debió construir para recoger agua con el fin de aprovecharla como fuerza hidráulica en los molinos de grano y no para el regadío en los huertos del entorno, máxime cuando sabemos que al otro lado del puente, la torre o masía se llama de “La Senieta” por su noria y ambos son de construcción posterior a la presa. La construcción de esta presa debió ser una obra de ingeniería difícil de costear por unos labradores con rentas obtenidas de la venta de las coles o de las patatas que recolectaban en los huertos.
Para soportar la presión hidráulica de la presa, se utilizaron los grandes bloques de piedra que la conforman y para evitar las fugas del agua, se aprovecharon las propiedades de la arcilla.
Ya en tiempos de la República, siendo alcalde el tío Severino, se construyo una conducción de agua desde El Molinar hasta Chert y se instalaron dos fuentes públicas en las dos plazas del pueblo, la fuente de la plaza vieja que aún existe y otra en la plaza nueva ya desaparecida. La única fuente del pueblo estaba en “La Font”, a la salida del pueblo por el Camí Canet a la izquierda, delante de la caseta del transformador de la luz de la LUTE edificada en 1922. A esta fuente medio soterrada, se accedía por unos escalones con losas de piedra, me imagino debía ser parecida a la fuente que hay en la plaza del pueblo de La Sènia en la provincia de Tarragona junto a la iglesia u otras fuentes en alguna de sus otras calles; el agua se canalizaba a los lavaderos que aún podemos contemplar al lado del puente y del barranco de “La Font”. En el Coll de Beltrán se construyó un aljibe pero como el servicio funcionaba por gravedad, solo se podía alcanzar la máxima altura a los pies de la Iglesia Vieja. Las mentes pensantes de la época, decidieron retirar las gravas que estaban apoyadas en la presa del molinar que por efecto de las torrentías habían llenado “la peixera” o pantano y rejuntar las piedras de la presa con cemento y además, emplear dinamita para drenar el cauce del barranco hasta la cueva del manantial con el propósito de encontrar la beta del agua y obtener más caudal pero, unas lluvias acertadas detuvieron los trabajos que nunca fueron reanudados porque se propició el descontento de los hortelanos que imaginando se quedarían sin agua en sus norias barranco abajo, decidieron agujerear la presa por su base y de esta forma, se mantendría en nivel freático del barranco, fuga de agua continua que aún podíamos ver en la base de la presa hasta la construcción de los pozos municipales actuales.
En tiempos de la dictadura del general Franco, se construyó la zona de recreo o merendero que todos conocemos con pared junto al barranco pero con una canalización soterrada por medio del paraje para el suministro de agua por el cauce derecho del barranco, en este caso para los huertos lindantes y dado que el acceso por el puente era demasiado estrecho, se inutilizó para el paso de los vehículos de tracción animal y alguno motorizado que debieron circular por dentro de la presa aprovechando que el pantano está lleno de cantos rodados hasta el borde.
Salu2 y A10, Julián.
Publica un comentari a l'entrada