Pirates d'Alandalús? Parlem dels bahriyyun

¿Què tenen a veure el ribat de Guardamar, del qual parlava l'altre dia, amb la conquesta àrab de les illes Balears i de Sicília, amb el poblament andalusí de la Ribera del Xúquer i la tribu dels Hawwara, o amb ciutats com ara Pechina i Almeria? Doncs en certa manera tot està relacionat, a través de la navegació, el comerç, i el control de la Mediterrània occidental pels àrabs i els berbers durant el període alt-medieval. Estem en els anomenats “segles obscurs” d'Alandalús, abans de la proclamació del Califat i la total submissió de la península al poder central de Còrdova. És el moment de la formació de la societat andalusina: la conquesta, la colonització tribal i camperola del territori, la formació i consolidació progressiva del poder de l'Estat, la islamització de la població indígena i amb ella la integració en la nova societat tribal. Però és també temps de navegants, de comerç marítim, de viatges colonitzadors... i de pirates: grups de mariners que atacaven els vaixells cristians i les costes franques i itàliques del “país dels Rum”, amb la finalitat d'aconseguir esclaus i mercaderies i comerciar amb ells.

La historiografia, sobretot la francesa, anomena “pirateria andalusina” o “pirateria sarraïna” a un fenomen cronològicament molt concentrat en el temps, situat entre els segles VIII i X, que es va desenvolupar inicialment al marge de l'Estat i de qualsevol poder constituït. És per això que les fonts àrabs medievals, generades sempre per persones vinculades al poder, apenes en parlen. La major part de la informació que tenim de tot açò prové de fonts cristianes occidentals, dels mateixos que patien els atacs, i això ha condicionat l'estudi i la interpretació del fenomen dels navegants andalusins i nord-africans alt-medievals. Des de Marc Bloch s'ha considerat que eren pirates, bandolers a la recerca de botí. I no hi ha dubte que aquestes naus musulmanes atacaven contínuament naus cristianes i feien incursions en les costes franceses i italianes, bé que ho testimonien les fonts, però sembla que aquells navegants eren alguna cosa més que simples pirates o corsaris, d'acord amb la definició tradicional d'aquestes paraules. Són més bé mariners, que combinen les razzies esporàdiques amb altres afers comercials, o fins i tot amb el transport, i que les fonts anomenen bahriyyun.

En realitat no només eren andalusins, també hi havia magrebins, però no sembla haver-hi massa dubte què la majoria eren berbers. Les fonts, de fet, els anomenen mauri, en un moment en què aquesta paraula encara significava procedent de Mauritània, la província romana, i per tant era sinònim de berber. Tenien tota una sèrie de ports establerts al llarg de la costa mediterrània, des d'Alandalús fins a Egipte, fins al punt que prop d'Aleixandria pareix que hi havia un assentament anomenat Mina al-Andalusiyyin. També a l'illa de Gerba, a l'actual Tunísia, tenien un port. I ja veiérem l'altre dia com el ribat de Guardamar, abans del segle X quan es va transformar en una ràbita, era en realitat un menut centre d'habitatge estacional, que tenia més a veure amb el comerç que amb la religió.

Hi havia una ruta continuada que unia Ténès (a l'actual Algèria) amb Bajjana (Pechina, junt a Almeria), i altres ports importants com ara Aqlas (Águilas, a Múrcia), Ashkubrs (Escombreras, també a Múrcia) i Daniya, l'actual Dénia. Van ser els bahriyyun qui, segons al-Bakrí, transportaren en 875-876 un grup de colons d'Ilbira (Granada) i Tudmir (Múrcia) fins a Ténès, una ciutat costanera d'Ifriqiya, a l'actual Algèria, que havia quedat despoblada. Segurament els de Tudmir degueren partir des d'Aqlas (que, per cert, no té res a veure amb els ocells, sinó amb l'amazic “pantera”), considerat el port de Lorca, i els d'Ilbira partirien des de Bajjana. Hi ha una altra Bajjana a l'illa de Menorca, que es va catalanitzar com a Torre Petxina, i sembla tindre el mateix origen toponímic que la Pechina d'Almeria, encara que l'etimologia no està gens clara, però sembla relacionat amb els bahriyyun. De fet, alguna vegada s'ha parlat d'una república independent de mariners a Bajjana. Amb el temps, el califa també controlarà aquests establiments portuaris, i Bajjana serà substituïda per la nova Madinat al-Mariyya, ço és, Almeria. Aquest darrer topònim sí està ben clar, el seu origen està en l'àrab iemenita, amb una arrel sabea, i aplicat a una ciutat o alqueria significa relluent, que brilla sobre alguna cosa més vella. La relació del topònim com a substitut de l'antiga Bajjana és evident. I a Mallorca també hi ha una alqueria Maria, amb el mateix origen etimològic.

Excavació arqueològica de fa uns mesos en un solar de Pechina (Bajjana) on han aparegut murs amb una potència de fins a 2 metres i enlluïts a color.

En el mateix sentit que el trasllat a Ténès, sembla que ja fa uns anys Xavier Ballestin va demostrar en un article, que mai s'ha arribat a publicar, com els bahriyyun van transportar els colons andalusins des de la península fins a les Balears, a partir de la conquesta formal de les illes en el 902. Desgraciadament, va presentar el seu treball al congrés en homenatge a Pierre Guichard que es va celebrara a València i Granada el 1996, les actes del qual mai han arribat a veure la llum malgrat la qualitat de molts dels treballs presentats. Amb tot, hi ha contínues citacions al llarg dels darrers anys en recerques relacionades amb la colonització tribal de les illes, per la importància que dóna Miquel Barceló a aquesta gent en el procés d'assentament camperol a les illes. En aquest cas potser va ser Dénia el port de partida de les tribus àrabs i berbers que colonitzaren les illes orientals d'Alandalús. En qualsevol cas, sembla evident que els bahriyyun tenien la capacitat de fer els trasllats perquè coneixien perfectament les rutes, per descomptat els ports que freqüentaven, i a més penetraven contínuament terra endins. Les colonitzacions, per tant, no es feien a l'aventura, malgrat no estar organitzades per una autoritat estatal, sinó que hi havia un coneixement profund previ del territori.

Un paper semblant, tot i que no exactament igual, pareix que van tindre aquests mariners en la conquesta de Sicília, cap al 829. En aquest cas, una expedició privada de berbers andalusins va eixir de Tortosa cap a la Mediterrània oriental, però una tempesta els hauria portat cap a Sicília, on haurien estat contractats pels musulmans d'Ifriqilla per a participar en la conquesta de l'illa contra els bizantins. No tots eren bahriyyun, és clar, aquests només posaven els vaixells, i el port de sortida, Turtuxa, mentre que la gran part dels participants pareix que era població local andalusina. El cap de l'expedició es deia Asbag ibn Wakil al-Hawwarí, més conegut pel sobrenom de Fargalús, i tal com va advertir fa anys Pierre Guichard, el seu nom té una “estranya” coincidència amb la toponímia de diverses alqueries de la Ribera Baixa del Xúquer. Així, a banda de la localitat de Favara, que necessàriament deriva de la tribu dels Hawwara (ja n'hem parlat a Harca) a la qual pertanyia Fargalús, també és possible que hi derive el topònim de Llaurí (al-Hawwariyín), la població veïna. Ben a prop de Favara, sobre la mota del riu Xúquer, estava l'alqueria de Benihuaquil, que necessàriament és Banu Wakil, i que també coincideix amb el nom de Fargalús. I finalment, dins de la mateixa ària també estava l'alqueria de Fargalós, una vegada més el nom del cap berber del segle IX. Aquesta coincidència toponímica concentrada en uns pocs quilòmetres quadrats amb el nom del cap berber de l'expedició de Sicília no pot ser cap casualitat, Fargalús era d'allí. I la prudència que Guichard manifestava en aquell primer Congrés d'Història del País Valencià el 1971 (per què no se n'ha fet mai cap altre?) no pot impedir-nos relacionar una cosa amb l'altra i establir que aquella expedició de conquesta siciliana provenia de terres valencianes. A més, tot açò ens demostra que el poblament que va trobar Jaume I al segle XIII en la Ribera del Xúquer ja estava format a principis del segle IX, abans de la fundació de Madinat al-Jazira Suqr.

La zona de Cullera i la desembocadura del riu Xúquer, envoltada de marjals, on estaven les alqueries de Hawwara, Banu Wakil i Fargalós

Per a acabar, tornant als bahriyyun, és necessari fer referència al més septentrional dels seus asentaments, enclavat en territori franc i, paradoxalment, un dels que més va durar cronològicament. Estic parlant de Fraxinet, el Fraxinetum de les fonts llatines i el Jabal al-Quilal (la muntanya dels pics) de les fonts àrabs, tot i que en alguns lloc també apareix com a Farakhshinit‎, és a dir, la transcripció fonètica a l'àrab del llatí Fraxinetum. Segons els Annals de Reims de Flodoardo, sembla que cap al 889, després d'una tempesta, un grup de 21 andalusins haurien atracat en l'actual golf de Saint-Tropez, a la Provença, no massa lluny de Marsella, i s'hi van establir. De seguida haurien fet vindre un altre grup més nombrós, de cent persones, que s'haurien instal·lat amb els primers, i des d'allí haurien llançat atacs per tota la Provença i als Alps. De fet, algunes fonts es refereixen a ells com a mujahidin, és a dir, guerrers que fan la jihad. No seria fins al 931 que el rei Hug d'Itàlia els hauria fet front amb l'ajuda de vaixells grecs, tot i que cap al 933 els musulmans tallaven de nou els ports muntanyencs dels Alps. Cap al 942 Hug els hauria vençut de nou amb l'ajuda de vaixells pisans, però en compte d'expulsar-los va decidir pactar amb ells la seua ajuda en la lluita contra el seu rival Berenguer de Friül, i al poc de temps les incursions i razzies musulmanes als Alps es continuaven efectuant, arribant a cobrar els mercaders per passar algunes valls. De fet, si van durar tant de temps va ser gràcies als conflictes interns entre els magnats de la Provença i Itàlia. Finalment, el 972 els musulmans de Fraxinet van arribar a segrestar l'abat de Cluny, amic de l'emperadriu, però, després de pagar el rescat, una operació conjunta dels comtes de Provença Guillem i Ratbold, i del comte Arduí de Torí, va acabar amb ells definitivament.

Les fonts àrabs semblen confirmar que Fraxinet era un establiment d'andalusins, i almenys des del segle X estaven sota l'autoritat d'Abd ar-Rahman III. No és cap casualitat, perquè estem ja en el Califat de Còrdova i el temps de la “pirateria” andalusina independent ha finalitzat. Els atacs a les costes franques continuen produint-se, con testimonien les fonts àrabs i llatines, a la recerca d'esclaus i de botí, però ara estan sota control del califa i són expedicions oficials. De fet, encara que inicialment sembla haver estat una iniciativa privada, ara l'enclavament musulmà de Fraxinet en la Provença forma part de la política cordovesa en la zona, conjuntament amb les Balears, que té la finalitat de posar traves al comerç cristià. Tant és així que al seu front hi ha un qa'id al servei del califa, la qual cosa sembla indicar que no es tracta d'un assentament o una colònia, sinó d'una espècie de base d'operacions (ja que en cas contrari hi hauria un governador). A més, els mateixos francs saben molt bé de la dependència de Fraxinet cap al califa, per això l'emperador Otó I va arribar a enviar una ambaixada a Còrdova per a demanar que aturara els atacs, cosa que es va fer durant un temps.

emplaçament de Fraxinetum

En definitiva, tant les fonts àrabs con les franques ens parlen de la seua existència, del seu resultat, i de la dependència de Còrdova. El problema és que aquesta presència no s'ha pogut documentar encara arqueològicament. Sempre s'ha pensat que l'assentament estava en el castell que hi ha a l'actual població de La Garde-Freinet, però les excavacions que s'hi van realitzar van demostrar que es tracta d'un castrum del segle XIII i que allí mai va haver-hi cap presència musulmana. Ben la contrari, l'emplaçament descrit per les fonts escrites sembla indicar que estava a l'actual població de Saint-Tropez, envoltat pel mar i per un bosc espés, que més bé sembla ser una gran marjal hui desapareguda, formant tot plegat una espècie de península on hi havia fonts d'aigua abundants que eren aprofitades. El que sí s'ha trobat, de moment, són una sèrie de restes de vaixells musulmans enfonsats d'aquest període al llarg de la costa provençal (derelictes), cosa que indicaria que freqüentaven la zona. De fet, la tipologia de ceràmica trobada en un dels vaixells (a la foto) és exactament igual a la trobada al barri artesanal de Pechina, la qual cosa podria indicar que aquest era l'origen dels andalusins de Fraxinet. Al remat, el cercle es tanca, perquè tant Bajjana com Fraxinetum van ser fundacions independents dels mariners musulmans, després controlades per l'Estat cordovés, per a finalment acabar desapareixent. Poc de temps després, a la mort d'Almansor, es girarien les tornes, i els pirates passarien a ser uns altres. Però això ja és una altra història, i prou més coneguda.

Gerra decorada amb cordons de fang trobada al derelicte “des Jarres”, a la Costa Blava, que correspon a un vaixell andalusí del segle IX

Emplaçament de totes les poblacions esmentades al post. A: Ténès (Algèria); B: Bajjana (Pechina, Almeria); C: Aqlas (Águilas, Múrcia); D: Ashkubrs (Escombreras, Lorca); E: Daniya (Dénia); F: Bajjana (Torre Petxina, Menorca); G: Ribat de Guardamar del Segura; H: Turtuxa (Tortosa); I: Jabal al-Quilal o Fraxinetum (Saint-Tropez)

NOTA: La informació per a fer aquest post ha estat extreta de diversos treballs de Pierre Guichard, Miquel Barceló i Philippe Sénac.