Paisatge, poblament i espais agraris en època andalusina

Vicent Baydal
Com heu pogut constatar els lectors del blog d'Harca, l'organització de seminaris i fòrums d'investigadors novells ha estat una de les principals preocupacions dels doctorands del Departament d'Història Medieval de la Universitat de València durant els darrers anys. En aquesta línia, els passats 2, 3 i 4 de juny tingué lloc la Trobada de joves investigadors: Paisatge, poblament i espais agraris en època andalusina, que no només recollia aquest esperit, sinó que, a més a més, sumava el dels seminaris d'arqueologia medieval organitzats a la mateixa facultat d'història valenciana pels professors Enric Guinot i Josep Torró al llarg dels darrers cursos. Així, junt a un gruix d'investigadors predoctorals, també hi participaren d'altres consolidats, com Eugènia Sitjes i Jorge Eiroa, o el mateix Miquel Barceló, el fundador de l'arqueologia hidràulica o dels espais irrigats, la principal branca impulsora de la disciplina entorn de la qual gravitaven tots els treballs presentats: l'arqueologia agrària.


Així, per exemple, fins a cinc de les nou exposicions realitzades versaren sobre els sistemes hidràulics construïts per grups camperols araboberbers a diversos llocs d'Alandalús, especialment a la seua zona oriental. Tres d'elles, les de la vega de Granada, la plana de Lleida i la serra valenciana de la Calderona, dutes a terme per Luis Martínez Vázquez, Josep Marfull i Kilian Cuerda respectivament, encara estan en les fases primigènies d'investigació, per la qual cosa es limitaren a indicar-ne els principals objectius i mostrar uns primers resultats, vinculats a la identificació dels espais irrigats d'època andalusí. Això ha estat especialment possible en el casos lleidatà i valencià, d'escassa densitat de població en comparació amb el complex cas granadí, encara per desllorigar per part dels historiadors. Amb tot, aquesta aparent complicació no ha estat obstacle per tal de començar a esclarir, per fi, els orígens de la vega de València, associats, segons va explicar Ferran Esquilache, als petits espais d'irrigació de les alqueries formades entre els segles VIII i X (cal precisar-ne encara la datació dels assentaments, així com de certes ampliacions posteriors). Igualment, la gran extensió de l'actual horta de la vall de Ricote, 120 hectàrees, tampoc ha impedit que Arnald Puy haja estat capaç d'identificar hipotèticament l'espai irrigat original, de només 6 hectàrees, bo i emprant una àmplia gamma de tècniques geoinformàtiques.


Kilian Cuerda, Luis Martínez Vázquez i Josep Marfull


Ferran Esquilache i Arnald Puy

D'una altra banda, la resta de presentacions se centraren en l'estudi del paisatge sencer d'una determinada zona, en ocasions en relació amb una especialització rural concreta, com ara les salines de la serra nord de Guadalajara durant l'època altomedieval o la ramaderia del terme municipal de Culla entre els segles XIII i XVII. En el primer cas, estudiat per Guillermo García-Contreras, l'especial geografia del terreny, tendent a l'aparició de salines naturals, va induir l'aparició al seu costat d'assentaments que, a banda d'espais irrigats de clara tradició araboberber, incloïen l'explotació sistemàtica de les salines com una part més del treball agrari. En el segon cas, el de Culla, l'abrupta orografia també estimulà la concentració dels esforços productius en una determinada especialització, la ramaderia, com ha pogut destacar Vicent Royo a través d'una completa reconstrucció dels espais d'assentament, de conreu, de pastura i de trànsit pecuari. Pel que fa a d'altres zones, com el Quempe granadí o el districte mallorquí de Manaqûr en època andalusina, Sonia Villar i Eugènia Sitjes han tractat de reconstruir la globalitat dels espais de poblament i de treball rural, la primera encara en una etapa inicial de la investigació, mentre que la segona, pel contrari, amb uns resultats definitius, fruit de la seua tesi doctoral. En concret, en aquest darrer cas s'ha pogut identificar una xarxa coherent d'assentaments i espais de conreu que generà un centre d'intercanvis ubicat al soc de Manacor, un model que potser també estimulà l'aparició i el creixement d'alguns nuclis andalusins a l'actual territori valencià, com comencen a indicar algunes recerques.


Guillermo García-Contreras


Vicent Royo i Sonia Villar

Quant a les conferències programades al llarg de la trobada, hi hagué, en primer lloc, la paraula del mestre, Miquel Barceló, qui no requereix de presentació en l'àmbit hispànic. Si no la necessiten Marx o Ranke a nivell internacional, tampoc la necessita ell, puix els creadors de metodologies històriques sempre són un referent, a admirar o criticar, però un clar tòtem tribal per a la resta d'investigadors que el segueixen. En aquest sentit, Barceló volgué deixar de banda el seu paper fundacional en l'arqueologia hidràulica i tractà d'exposar-ne una perspectiva impersonal. Amb tot, dedicà la primera part de la seua intervenció a explicar les seues respostes a les dues úniques crítiques explícitament rebudes: la de Sonia Gutiérrez, de qui sorprenentment acceptà ara la validesa de les seues objeccions en acusar d'ucronia les primeres descripcions de l'arqueologia hidràulica, i la de Luis Pablo Martínez Sanmartín, de qui, en canvi, insistí en l'equivocació que suposa pretendre una creació estatal i urbana de les grans hortes fluvials, ja que segons semblen indicar els primers casos estudiats, com el de València, l'origen fou tribal i camperol. La resta de l'exposició, a banda de reclamar la posició que pertoca en la narració historiogràfica espanyola a les ruptures totals que suposaren les conquestes andalusina i cristiana de la península ibèrica, se centrà en una nova idea, encara en desenvolupament, sobre els espais irrigats per les tribus i clans araboberbers. Segons aquesta, a través dels principis matemàtics que regeixen les paràboles, necessàries al principi de tot sistema hidràulic per tal que l'aigua agafe velocitat, es pot afirmar que els constructors sabien des d'un principi l'espai que ocuparia la zona regada. Això, potser, tindrà implicacions teòriques en la qüestió dels volums demogràfics per als quals foren creats aquells sistemes.

No debades, aquest fou també un dels punts essencials de la conferència de Jorge Eiroa, un dels arqueòlegs amb més projecció de futur en el nostre àmbit, arran dels seus treballs en el sudest ibèric, especialment a la vall de Ricote i Tirieza, en la frontera oriental de l'emirat nassarita. Així, tot fent balanç de la seua pròpia experiència i de l'avanç de l'arqueologia agrària en els darrers anys, Eiroa va reclamar no només la multidisciplinarietat de les excavacions, amb anàlisis de l'espai i el poblament conjugats amb estudis arqueobotànics, palinològics i arqueozoològics, sinó també una aproximació de múltiples vies, més enllà de la linealitat oferida per la seqüència tradicional d'excavació, estudi i interpretació. En qualsevol cas, insistí en la necessitat d'ampliar l'inventari d'alqueries i nuclis andalusins excavats, en tant que la prospecció -el principal mètode de l'arqueologia dels espais agraris- té unes limitacions que només poden ser salvades per les nombroses informacions aportades per una excavació. Finalment, Eiroa clogué la seua intervenció amb la introducció d'una de les principals qüestions cap a la qual s'orientarà la investigació en els propers anys, la dels graners comunals fortificats, ja avançada fa una dècada per Josep Torró i Josep Maria Segura en aquest article sobre el castell d'Almizra.


Jorge Eiroa i Miquel Barceló

En darrer terme, la trobada donà pas a una taula redona sobre la possible patrimonialització dels paisatges històrics, en què intervingueren el director de l'Institut del Territori Eliseu T. Climent, i els mateixos investigadors Kilian Cuerda, Luis Martínez Vázquez i Arnald Puy. Curiosament, només el primer va advocar per un aprofitament dels paisatges històrics adaptat a les noves circumstàncies econòmiques a través de programes com els de les olives mil·lenàries del Maestrat, les terres dels vins o les rutes turístiques. Els historiadors, en canvi, més apegats a la realitat dels llocs que estudien, es declararen pessimistes a l'hora de poder garantir la conservació d'uns paisatges que, sense l'ús tradicional, semblen difícils de mantenir tal i com eren. Val a dir, una església o un castell, com a monuments arquitectònics són relativament fàcils de conservar i valorar, però la dimensió és tota una altra quan parlem de paisatges sencers que necessiten ser mantinguts per tota una estructura social que els dóna un ús determinat. En el nostre cas, per exemple, la Llotja de València s'ha pogut mantenir sense mercaders a dins, però l'horta no podrà subsistir, de cap de les maneres, si no hi ha llauradors que la treballen. En aquest sentit, també les torres d'alqueria andalusines són un vestigi fàcilment conservable, com ja constatàrem al mateix blog d'Harca. I precisament amb una visita a una d'elles, la de Bofilla, al nord-oest de València, va finalitzar la trobada sobre Paisatge, poblament i espais agraris en època andalusina. Com veieu, tres dies intensos i ben productius.


La torre de l’alqueria de Bofilla

3 comentaris:

Luis Pablo Martínez ha dit...

Em fa l'efecte que algú ha interpretat el meu treball en la matèria d'una manera força allunyada al que realment pense i he posat per escrit. El que jo defenc és la necessitat d'introduir historicitat en la història del regadiu andalusí, que sovint se'ns mostra com a "foto fixa tribal". Mai no he dit que les grans hortes no puguen haver tingut com a origen petits espais regats d'alqueria; el que dic és que les grans hortes existeixen en el moment de la Conquesta, i que la seua estructuració física i institucional revela l'acció convergent d'interessos camperols i urbans (mercantils, indubtablement; i potser estatals). Si algú té interés per saber com pense,pot fullejar aquest article:

http://es.scribd.com/doc/57197227/Els-molins-com-a-clau-de-l-articulacio-de-l-Horta-medieval-de-Valencia-la-sentencia-de-1240-entre-els-moliners-d-Alaxar-i-la-comunitat-de-Rascanya

Vicent Baydal ha dit...

Hola Luis Pablo. En el post em vaig limitar a resumir el que va exposar Miquel Barceló en el seu parlament, supose que referint-se a un antic article teu (crec que a Taller de Historia), en què, si més no, semblava que limitaves els orígens tribals dels espais hidràulics andalusins als llavors anomenats "microsistemes".

Quant al fet que les grans hortes existeixen en el moment de la conquesta cristiana, potser Ferran Esquilache em corregirà, però crec que hem de llevar-nos del cap que existien amb quasi tota la superfície conreada, com al segle XIX. Pel que deduïsc dels darrers estudis, sembla que al segle XIII hi havia moltíssim d'espai sense irrigar, malgrat que la xarxa de séquies majors era bàsicament la mateixa que després s'explotà al màxim.

Finalment, pel que fa a la "foto fixa tribal", pense que no ha estat intenció de ningú mostrar eixa imatge. Simplement, que amb les poques dades i estudis que hi havien no es podia fer molta cosa més. Però la intenció -pel que m'han contat- és precisament avançar en eixe sentit, amb tècniques arqueològiques que puguen començar a datar i discernir moments de creació i ús dels espais irrigats.

Ferran Esquilache Martí ha dit...

Hola Luis Pablo, acabe de veure el teu comentari. Sempre que ens hem vist ha sigut a corre-cuita, i mai no hem parlat massa. Com a interessat en este tema que eres, m'agradaria que poguérem parlar amb calma en alguna ocasió per a contar-te el meu treball i que em dones la teua opinió. En qualsevol cas, de moment pots llegir alguna cosa en este breu article de divulgació per a arqueòlegs:

http://www.arqueologiamedieval.com/articulos/132/prospectar-huertas-y-vegas-fluviales-el-estudio-del-paisaje-historico-andalusi-de-la-huerta-de-valencia-arqueologia-y-analisis-morfologico

Deixant de banda el seu (ara) més que evident origen tribal, crec que, en efecte, l'horta de València va passar per diverses fases, i que en la darrera d'elles la ciutat, les oligarquies i l'Estat van haver d'influir molt; però això encara no està ben estudiat. De tota manera, estic convençut que les grans hortes, en extensió, tal i com les coneixem actualment i les hem conegudes històricament, no existien en el moment de la conquesta cristiana. Com pots veure en l'article que t'indique, les séquies de distribució existien, però n'hi havia immensos intersticis sense regar (de secà, pastures, o simplement res) entre els espais irrigats andalusins. Ja en parlarem. Salut!