Els antecedents andalusins de Xert i la Barcella

Als anys trenta del segle XIII, segurament Xert i la Barcella són dues de les nombroses peces que componen la densa xarxa de petits centres rurals que omple el terme de l’antic hisn musulmà de Jarbayra, és a dir, el territori que més endavant els cristians batejaran com «castell de Cervera». Des del segle VIII, bona part de la península Ibèrica s’incorpora als engranatges d’un nou model de societat, l’andalusí, una situació que al territori valencià, allò que els musulmans coneixen com el Xarq al-Àndalus, s’allarga almenys fins les dècades centrals del segle XIII, quan conclou el procés de conquesta militar que encapçala Jaume I i naix el nou regne de València. Durant tot aquest període de temps, això és, al llarg de sis segles d’existència, Xert i la Barcella estarien habitades per unes poques famílies que estarien unides per mitjà de lligams tribals i clànics, i que treballarien comunalment un conjunt de terres distribuïdes pels distints espais de secà i, sobretot, de regadiu, a més d’aprofitar els prats, les pastures i els altres recursos forestals també de manera conjunta.

Portal gòtic de l'Església Vella de Xert

Malauradament, a banda d’aquestes idees generals que han estat posades de manifest per a altres zones del país, ben poca cosa podem dir més del passat musulmà de Xert i la Barcella a causa de la inexistència de referències documentals concretes i, especialment, d’unes excavacions arqueològiques que oferirien informació molt valuosa de l’antiga mesquita i la seua ubicació exacta, el perímetre de les primitives alqueries i el nombre d’habitants que podien recollir al seu interior. Sembla, a més, que el llegat de la societat andalusina desapareix per sempre més de Xert, la Barcella i de bona part del Maestrat amb la derrota infringida per les hosts feudals i amb la consegüent fugida dels vençuts cap al sud, però la situació no és ben bé així. La seua presència s’ha allargat durant sis segles i, en conseqüència, les petjades que ha deixat són difícils d’esborrar, sobretot en la fesomia i l’organització del territori.

El "poble vell" de Xert

Des del mateix segle VIII, la societat andalusina genera un model d’ocupació de les zones rurals amb unes característiques i unes traces que, en bona mesura, perviu fins als nostres dies. Grups de famílies amples colonitzen progressivament les millors zones agrícoles i formen petites unitats de poblament al llarg dels cursos de rius i barrancs amb la finalitat de construir petites zones de regadiu i explotar de manera comunal els recursos naturals d’un espai determinat, especialment les zones de prats i pastures. Amb el temps, la proliferació d’aquests assentaments dispersos crea una espessa malla d’alqueries o de petites comunitats agràries que funcionen de manera més o menys autònoma i que, en última instància, estan sota l’autoritat d’un alcaid instal·lat en un hisn o castell, des d’on exerceix una sèrie de competències fiscals i de protecció militar sobre les alqueries que componen el seu terme.

L'ermitori de Sant Pere de la Barcella

En el nostre cas, tot fa pensar que la Barcella seria una d’aquestes alqueries que dependrien de l’alcaid del hisn de Jarbayra fins als moments anteriors a la conquesta del segle XIII, juntament amb les altres comunitats rurals que després formaran el castell de Cervera, és a dir, la mateixa Cervera, Sant Mateu, Traiguera, Xert, Canet lo Roig, Rossell, Càlig i el Carrascal (petita comunitat situada dins el terme de la Jana). Almenys aquesta és la impressió que ofereix l’únic document que s’ha conservat del lloc abans de la seua incorporació al recent nascut regne de València, ja que el 1192 el rei Alfons el Cast lliura al mestre de l’orde de Sant Joan de l’Hospital locum illum qui nuncupatur Barcella, situm iuxta Cervariam. Amb aquestes indicacions, ben poca cosa més podem saber del seu emplaçament originari, però segurament l’alqueria se situaria a dalt del turó on avui en dia hi ha l’ermita de Sant Pere de la Barcella –potser edificada al segle XIII sobre l’antiga mesquita– i el mas de Sant Marc, on hi hauria assentat un petit grup de famílies. Des d’ací, els seus habitants podien dominar les terres de cultiu situades al llarg del barranc de les Comes i els horts que integren el petit sistema hidràulic construït a partir de la font de la Barcella, paral·lel al barranc dels Abellarets.

La Barcella

En el cas de Xert, sembla que el primitiu assentament musulmà no assoliria la importància demogràfica de la Barcella, sinó que, més bé, ací únicament residirien un reduït grup de famílies que explotarien els espais agraris i naturals més propers. El nucli d’hàbitat se situaria a la part més alta d’una petita elevació des d’on els seus habitants tenien accés a les principals vies de comunicació de la zona i a bona part dels recursos necessaris per al desenvolupament de la vida quotidiana, raons que, d’altra banda, explicarien el desplaçament de la preeminència demogràfica, política, econòmica i social vers el lloc de Xert després de la conquesta cristiana. D’una banda, la petita alqueria es trobaria a un dels marges de la rambla Cervera i des d’ací es dominaria visualment el camí tradicional que discorre de manera més o menys paral•lela al curs de la rambla i que uneix les terres baixes del Maestrat amb els Ports i el Baix Aragó. De l’altra, l’emplaçament del lloc oferia un accés immediat a les terres de cultiu, tant de secà com de regadiu, i també a les zones de pastura. En efecte, des de l’alqueria es podia arribar fàcilment als camps de cereals i oliveres plantats a les Clotes, als horts construïts al llarg del barranc de la Font –disseminats en diversos espais, des dels Prats fins al Pla de la Font, on hi havia la font que abastia d’aigua els xertolins– i també a les pastures de la Curolla per als ramats d’ovelles i cabres i de la Dula per al bestiar domèstic dels veïns. Així, doncs, s’articularia un conjunt força coherent en l’organització del territori i l’aprofitament dels recursos naturals que, fins i tot, podia estar dominat per la presència d’una petita mesquita a la part més alta del turó i un grup de cases disperses situades al seu voltant, que esdevenen l’origen del poble que ha perdurat fins avui dia.

Xert i els seus voltants

Amb tot, les dues zones de residència testimonien l’existència d’una hàbitat dispers al voltant de les millors zones agrícoles. Així, doncs, a banda de la comunitat agrària més gran, situada a la Barcella, a ben segur que al terme de Xert hi hauria altres assentaments més petits, malgrat que no ha arribat cap vestigi fins als nostres dies, almenys en aparença. Tot fa pensar que en determinades zones, les més aptes per al cultiu, es podien instal·lar una o dues famílies que treballarien els bancals construïts als vessants de les muntanyes, s’abastirien de l’aigua procedent d’alguna font propera i aprofitarien els boscos per fer pasturar alguns pocs caps de ramat, de manera que es formarien unitats d’explotació força semblants als masos que tradicionalment han caracteritzat el paisatge del Maestrat i els Ports i que han estat habitats fins fa molt poc de temps. D’aquesta manera, el poblament de Xert, la Barcella i alguns masos té un origen andalusí i, malgrat les modificacions introduïdes després de la conquesta del segle XIII, ha sofert ben poques transformacions fins a l’actualitat. Els musulmans no deixaren cap testimoni escrit de la seua presència al nord valencià, però les petjades que hi ha al territori no fan més que transmetre una herència que el pas dels segles no ha aconseguit esborrar.