Una història banalitzada

Ahir fou 9 d’octubre, com sabem, la festa per excel·lència dels valencians. Una data simbòlica en la nostra història, commemorada des de mitjan segle XIV, que avui dia segueix sent punt de referència fonamental en la consciència del nostre poble. Tots, grans i menuts, coneixen el seu significat, perquè les autoritats corresponents s’esforcen any rere any en organitzar la celebració –alguns anys amb més pompositat que altres, tot s’ha de dir– i en transmetre a valencians i forasters la importància que tingué el dia 9 d’octubre i tot el que ocorregué aquell jorn de 1238 en la nostra història. Com ha succeït amb la resta d’actes i fets històrics –feia poc Frederic ens obria els ulls sobre la celebració de la fira de Gandia–, la commemoració s’ha anat adaptant al discurs polític i a les necessitats ideològiques de cada època històrica per justificar el manteniment de l’estructura de la societat que l’ha generat, i així ha estat fins arribar als nostres dies. Les desfilades, els personatges, la vestimenta i molts altres aspectes de la celebració han canviat al llarg dels segles, però no ho ha fet el seu contingut, el seu transfons, la commemoració de la presa de la ciutat de València als musulmans i l’inici de la història del nostre poble.

El penó de la conquesta

Ens agrade la celebració o no, la commemoració del 9 d’octubre ha mantingut i manté una determinada coherència històrica i, com he dit, transmet una sèrie de valors que es renoven any rere any per romandre a la memòria col·lectiva i per mantenir la consciència del poble valencià, encara que no estiguem d’acord en el tipus de memòria i de consciència de la nació valenciana que s’haja transmès o que s’intenta inculcar avui dia. Això és una altra història. El que vull destacar ací i ara és que la festa del 9 d’octubre, com tantes altres que se celebren per tots els pobles del país, manté una sèrie de valors que tenen una significació i una força per ells mateix, malgrat que hagen estat banalitzats en l’actualitat i estiguem a punt de perdre el sentit originari de la festa. És el mateix que succeeix a altres indrets i amb altres fets històrics, que també han estat banalitzats fins el punt d’assolir nivells d’absurditat que han buidat de contingut el que fou el passat d’un poble. La història, com tot avui dia, també es compra i es ven, i això és perillós, molt perillós.

L’estiu passat, a Perpinyà estant, ja me’n vaig adonar, però l’experiència d’enguany a Tolosa de Llenguadoc m’ha acabat d’obrir els ulls. La marca que diferencia el Rosselló de la resta de regions de França és el seu passat català. I els símbols i els signes que omplen carrers i edificis públics així ho testimonien, perquè les senyeres estan per tot arreu. El Rosselló és la regió amb més senyeres per metre quadrat del món! No les he contat, però estic ben segur que a cap altre lloc n’hi ha tantes. Així mateix, els cartells de les carreteres i els rètols dels carrers més importants de les ciutats estan sempre duplicats, en francés i en català. Per últim, tot allò que fa referència a la seua història, al seu passat, tot té relació amb el temps dels catalans i fins i tot es pot intuir un cert menyspreu envers els fets històrics de 1659 ençà. La capital de la regió és la màxima expressió de tot açò. Perpinyà la Catalana en diuen. Aquest és el lema que les autoritats municipals utilitzen per diferenciar-la de la resta de ciutats franceses. I la veritat és que ho aconsegueixen. En un món que camina cap a l’homogeneïtzació com no ho havia fet mai, les ciutats i regions franceses semblen haver adquirit un especial interès per crear marques distintives, diferenciadores, que les singularitzen de la resta. Però, en realitat, només són això, marques, propaganda turística, sovint manipulada i amb poc fonament històric.

El palau dels reis de Mallorca, a Perpinyà

Al Rosselló s’obliden que la regió no va ser únicament catalana, sinó que durant molts segles pertanyé a l’estat de Corona d’Aragó. I ho fou perquè en origen era un feu dels comtes de Barcelona, cert, però després formava part d’un cos polític molt més ample que Catalunya, l’únic referent que els rossellonesos prenen per justificar el seu passat català. També és cert que els rètols i els cartells sovint estan en català, i açò és digne de lloança perquè sovint ni al mateix País Valencià els podem trobar, però allà hi ha un problema més greu, i és que més del 95% de la població és incapaç de llegir-los. No saben català, no l’han aprés a l’escola, i això ha estat així perquè l’estat francés ha exterminat tota dissidència lingüística a la llengua majoritària de la nació, francesa s’entén. Però en l’actualitat hi ha mecanismes per esquivar aquestes imposicions jacobines: els xiquets poden aprendre català a l’escola –hi ha centres que ofereixen aquesta possibilitat–, els adolescents poden fer-ho a liceus i instituts, i la universitat hauria de ser centre d’aprenentatge i d’irradació de la llengua. Però cap de les premisses s’acompleix. Per desgràcia, només uns pocs s’hi interessen i senten de veritat aquest sentiment català –curiosament, es tracta de professors d’universitat i gent molt vinculada a la cultura–, la resta són francesos i es miren això del passat i la llengua catalana amb simpatia, però res més. Aleshores, de què serveix proclamar el passat català de la regió si ningú no se sent català? De què serveix retolar els carrers en català si ningú no el pot llegir?

Una situació semblant es pot trobar una mica més al nord, a Occitània, terra dels càtars per excel·lència, encara que ací el problema assoleix tints més dramàtics, almenys des del meu punt de vista. Alguns exemples ens poden ajudar a il·lustrar la banalització de la història i la seua utilització amb fins turístics i comercials. Si es pren l’autoroute des Deux Mers venint de Perpinyà en direcció a Tolosa, un poc abans d’arribar a Carcassona un rètol crida l’atenció del conductor: Vous étes en pays cathar. A la mateix autopista un cartell anuncia que entres al país càtar! I d’ahí endavant la carretera està plena de rètols que promocionen castells, abadies i tota mena d’edificis històrics càtars. Però, cal fer-se una pregunta abans de seguir. A quin país càtar es refereixen? És que alguna vegada va existir un país càtar? Tornaré a açò més endavant.

La creu càtara, convertida en l'emblema de la ciutat de Toulouse

Superada la sorpresa del viatge i instal·lat allí durant un mesos, només cal recórrer eixe país càtar per adonar-te’n de la realitat. I la realitat és que, a banda de l’agricultura, la gent viu a les antigues terres d’Occitània del turisme i de l’explotació d’aquesta marca de país càtar d’una forma brutal. No tinc res en contra, al contrari. Cada regió ha de saber aprofitar els seus recursos per oferir treball i bon nivell de vida a la gent que l’habita, però si sovint ens queixem de l’explotació que sofreixen els recursos naturals i denunciem els perills d’esgotament i les posteriors repercussions en la natura i en la humanitat, també hauríem de fer-ho amb els símbols i els signes del passat, perquè el futur de la societat també n’eixirà perjudicat, i molt.

Un exemple, Carcassona. Ciutat càtara per antonomàsia, esdevé un centre turístic de primer ordre en qualsevol època de l’any, comparable a qualsevol altre indret del Carib en volum de visitants. Allí tot és càtar: fou allí on els càtars hi estiguerem més temps –cosa falsa– i foren els càtars qui alçaren la bella ciutat que domina el riu Aude, cosa més falsa encara. Per als que no la coneixeu, la ciutat està dividida en dues parts des del segle XIV. La part baixa és una bastida construïda a mitjan del Tres-cents a l’altra part del riu, mentre que la part alta fou la que, de veritat, esdevingué refugi dels càtars i sofrí els atacs dels croats de Simó de Montfort. Però aquest indret, el de la part alta, fou destruït i abandonat amb el pas del temps, fins que al segle XIX l’arquitecte Violet le Duc reconstruí la ciutadella i li donà l’aspecte que podem veure avui dia. Així que sí, la part antiga és preciosa, però molts dels visitants obliden o, més bé, desconeixen, que foren els peons de Violet le Duc els que l’alçaren fa poc més de 100 anys. Només els més curiosos poden adonar-se’n, perquè les referències a aquesta reconstrucció existeixen, però són poc visibles. Interessa més vendre la part medieval –reconstruïda–, la història càtara, i la veritat és que ho aconsegueixen, perquè la ciutadella s’ha convertit en un centre comercial a l’aire lliure, on les cases són les botigues i les places els llocs d’esbarjo dels visitants. No hi ha ni una sola porta d’una casa que no siga l’entrada a una botiga on pots comprar tota mena d’objectes càtars. Vestimenta, espases, collars, braçalets, postals, didals i tota mena de souvenirs duen el distintiu de càtar. Fins i tot les mateixes tendes i els restaurants, els menús, les begudes, els menjars, tot allí és càtar. Per al meu gust, un poc excessiu, quan no deixen de ser objectes de record de la ciutat i menjars tan típics com els que es poden trobar a qualsevol altre lloc de la regió. Hi ha també un bon nombre de llibres de divulgació, per a adults i xiquets, que relaten la història dels càtars, la seua religió, la seua desgràcia, la cruesa dels croats i l’extermini d’un poble bo, innocent i indefens, que mai féu res per patir aquell càstig. Cal ser cautelós en aquest aspecte. No vull dir que no sofriren un extermini cruel i injustificat, que fou ben real, però d’ahí a convertir-los en màrtirs per vendre més llibres... De nou, cal tenir cura amb açò, perquè s’està tergiversant la història.

La ciutat de Carcassona

Amb tot, sempre hi ha gent que se n’adona d’estes coses. Açò mateix que acabo de dir en relació al fet dels càtars li ho vaig escoltar dir al guia del castell de Montsegur, a l’extrem occidental de la vall de la Fenolleda, molt a prop de Foix, un dels últims bastions de la ruta dels castells càtars. L’home no tingué escrúpol i, no sense una certa ironia, digué el mateix que jo he dit ara fa un moment només començar la visita al castell, encara que ell ho féu amb un to més distès perquè sap que no pot perdre els visitants. Però el missatge fou el mateix. Ens digué: “Adoneu-vos-en. Ací tot és càtar, les pedres, els ocells, els arbres, les fonts, els barrets, les samarretes, els guies... Però, qui foren realment els càtars?” Ell féu el silenci, esperant una resposta, i obtingué un conjunt de banalitats que la gent havia après als llibres comprats al mateix castell o als panells explicatius dels monuments. Res de nou al que pots escoltar o veure a qualsevol altre lloc d’Occitània, un país meravellós, amb una gent encantadora i un paisatge preciós, que s’ha convertit en un autèntic parc d’atraccions medieval i càtar per als turistes que arriben de tot arreu. Hi ha la ruta dels castells càtars, de les abadies càtares, dels restaurants càtars, amb uns itineraris ben fixats per al viatjants, que els duen a visitar els indrets més espectaculars i també els que han disposat de finançament per sortir a les guies turístiques i fer-ne publicitat. La resta, tant bells com els anteriors i amb un encant major a causa de l’absència de turistes, no hi surten als mapes, no existeixen. Com sempre, llums i ombres.

El castell de Montsegur

Ara puc respondre a la pregunta que llançava abans. Quin és el país càtar del que parla el rètol de l’autopista? Doncs, és precisament aquest. Un país format de manera artificial al recer d’una realitat històrica, Occitània, que ha estat tergiversada i transformada en un reclam turístic sense precedents, que té en la història el seu principal atractiu. La història està de moda, és cert, però cal anar en compte amb la història que posem de moda i que oferim als nostres visitants, perquè una cosa és voler crear una marca singular amb el passat i altra molt distinta banalitzar-lo com s’està fent al sud de França. Una última expressió ens ajudarà a comprendre-ho. La regió, Occitània, deu el seu nom i la seua coherència històrica i cultural a la llengua occitana, exterminada per l’Estat francés fa segles. I ocorre una cosa semblant amb el català a Perpinyà, encara que la situació de l’occità és molt més tràgica, perquè ja ha desaparegut. En efecte, els carrers tenen una doble retolació, en francés i en occità. Fins i tot les parades del metro de Tolosa són anunciades en ambdues llengües. Però ningú no parla occità, ni saben llegir-lo ni escriure’l, i encara menys entendre’l. Resulta quasi impossible trobar llibres en occità i, malgrat les iniciatives de certs grups lingüístics i culturals que aposten per la recuperació de la llengua, la impressió que fa és que està condemnada a convertir-se en un reclam turístic més, com els castells, les abadies i les ciutats fortificades. Res més.

Dilluns, 10 d’octubre de 2011. Els valencians celebràrem ahir el dia de Sant Dionís i commemoràrem la presa de madinat Balansiya per les tropes de Jaume I. Ara fa 773 anys que començava tot, però sembla que ara eixa història ha acabat. Encara queden molts valencians que regalen una mocadorada a les seues estimades, com s’ha fet durant molt de temps, però els més menuts ja no ho fan ni ho faran, perquè no saben el que significa. Ningú no els ho ha explicat, ni ho farà tampoc. Només coneixen la baixada de la Senyera i la desfilada que organitza l’Ajuntament de la capital, a banda de les poques informacions que els poden donar a l’escola, tot depenent de la consciència del mestre o de professor. Amb tot, tampoc no coneixen el seu significat, la seua importància vertadera com a arrel del nostre poble. Un poble que, al mateix temps, està deixant de banda la seua llengua i l’està relegant a un segon plànol, ajudat també per les iniciatives de les autoritats autonòmiques i estatals. I no saben que l’estan condemnant a l’extinció. Estem perdent les nostres arrels, la nostra història, així que haurem de lluitar perquè això no siga així. Una causa mai està perduda si hi ha un inconscient disposat a lluitar per ella. Ara bé, tingam present l’exemple occità perquè, si ho fem com ells, correm el perill de banalitzar encara més la nostra història i el nostre passat. Espero que tots tinguéreu un bon dia de Sant Dionís.