Algunes dades sobre la prostitució a la València medieval

Miniatura d'un manuscrit del segle XV relativa a la prostitució

Són coneguts els elogis dels viatgers estrangers al bordell de València. Com els del metge alemany Hyeronimus Münzer, qui en 1494 s'admirava de l'ambient nocturn de la ciutat ("hòmens i dones passegen fins a ben entrada la nit en tal quantitat que sembla una fira"), els del canonge italià Antonio de Beatis, qui en 1518 afirmava que in Valencia he un bordello bellissimo, o del cortesà holandés Hendrik Cock, qui en 1585 arreplegava l'opinió, "segons diuen els curiosos en aquesta matèria", que la "puteria pública" de València era la més gran d'Espanya. No és debades, doncs, que el primer estudi històric sobre la prostitució medieval fet contemporàniament dins de l'àmbit hispànic tractés, precisament, sobre La mancebía de Valencia. Apuntes para el estudio de la prostitución, publicat per l'erudit valencià Manuel Carboneres en 1876. I, més recentment, s'han realitzat nous estudis sobre la qüestió, que han arribat a ajustar en 200 prostitutes el nombre de les que actuaven alhora, a finals del segle XV, dins de l'anomenada "Pobla de les fembres pecadrius", el barri, en l'extrem nord-occidental, que acollia els hostals i les tavernes de la ciutat dedicats a la prostitució des de l'any 1325. Tampoc és d'estranyar, per tant, que encara en 1604 el cavaller francés Barthélemy Joly comentara que:

Hi ha en València, com en tota Espanya -però ací més deliciós-, un lloc gran i famós de femelles dedicades al plaer públic, que tenen un barri en la ciutat on eixa vida s'exerceix amb tota llibertat. El proverbi espanyol diu: "Rufià cordovés i puta valenciana".

La grandària i la fama del gran prostíbul públic valencià fou anomenada, doncs, durant almenys quatre segles. En relació amb això, les darreres tres dècades del segle XIV constitueixen un dels períodes que n'ha rebut més atenció historiogràfica gràcies a un article de M. Carmen Peris, publicat en 1990, basat en l'estudi de les composicions i les penes aplicades contra els que incompliren les ordenances reguladores del bordell públic entre 1367 i 1399. Així, per exemple, en un període de 33 anys l'autora documenta fins a 676 dones infractores en diversos actes de prostitució i n'estableix una localització parcial de les zones de procedència. En destacaven les castellanes (fins a un 53%), i molt per darrere les italianes (un 9,6%), les aragoneses (un 7,2%), les valencianes (un 7,2%), les navarreses (un 4,8%), les portugueses (un 3,%), i les catalanes, mallorquines i gregues (amb un 2,4%). A totes elles els estava prohibit eixir de la Pobla de les fembres pecadrius sense permís i si eren trobades fora dels seus murs, havien de pagar una multa, com també passava si portaven vestidures prohibides per a elles, com capes, pells o altres ornaments. Igualment, les prostitutes cristianes també tenien prohibit mantenir relacions sexuals amb musulmans i jueus, un fet que era castigat severament, com quedà ben palés amb la crema en la foguera d'un convers que facilitava aquest tipus d'encontres, en gran menyspreu de la fe cristiana.

Però no només les prostitutes estaven sotmeses a determinades regulacions, sinó també els hostalers que els facilitaven tant els llits com els menjars o les robes amb les quals treballaven. Per exemple, tenien un horari de tancament i havien de procurar que les "fembres públiques" no abandonaren la Pobla. Amb tot, la prostitució s'estenia més enllà del bordell públic, en altres hostals i tavernes situats per tota la ciutat, de forma que passava a ser clandestina, en deixar d'estar localitzada i vigilada. També hi havia cases particulars d'"alcavotes" que servien de lloc per a encontres sexuals, però en aquests casos no sempre s'hi exercia la prostitució, sinó que moltes vegades s'hi consumaven relacions extramatrimonials. De fet, les alcavotes solien ser dones majors, moltes vegades vídues, a les quals acudien tant els hòmens com les dones per tal d'aconseguir relacions amb una determinada persona, habitualment casada. I, per això, l'alcavoteria era fins i tot més perseguida que la prostitució clandestina, ja que l'adulteri era considerat un pecat de primera magnitud que atemptava contra la moral cristiana. Amb tot, també era perseguit el proxenetisme, ja que en 1372 es prohibí que les prostitutes tingueren cap amic especial, els quals els facilitaven els clients i les protegien, alhora que les sotmetien i se'n beneficiaven econòmicament del seu treball. I entre aquests "rufians" es trobaven no només professionals exclusivament d'això, sinó també artesans, servents domèstics, comerciants, mariners, estudiants, llauradors o eclesiàstics (se'n documenten fins a 9 d'aquests darrers durant el període esmentat).

Finalment, M. Carmen Peris també tracta una de les poques eixides que tenien les dones que exercien la prostitució per a abandonar aquell món i adaptar-se als paràmetres que dominaven la societat medieval. Es tractava de la Casa de les Repenedides, creada en 1345 sota el patronatge del Consell municipal de València, amb l'objectiu d'induir a deixar la prostitució a través de la "reeducació" i el matrimoni. En primer lloc, les prostitutes s'havien de penedir i passar un any totalment tancades en la casa, després del qual es tractava que es casaren com a forma d'obtenció d'una vida pública honesta. Els resultats, però, eren habitualment escassos i, de fet, la Casa de les Repenedides servia no només per al penediment voluntari, sinó també per al control de la prostitució en funció de la moral dominant, ja que era el lloc on eren closes totes les prostitutes del bordell públic en moments de religiositat exacerbada, com ara els dies de Setmana Santa. En general, però, aquest és un tema que encara requereix de més estudis concrets, com ara l'aportació que va realitzar recentment Noelia Rangel entorn dels casos de diverses jóvens musulmanes que exerciren la prostitució en el regne de València durant la dècada de 1490. Esperem i animem, doncs, a què es desenvolupen més investigacions sobre la qüestió.