Els codis jurídics de la Corona d’Aragó (III). Els Furs de València

Vicent Royo
En els dos posts anteriors vaig presentar els codis normatius que serviren per consolidar la unificació jurídica de Catalunya i el regne d’Aragó. Territoris amb una tradició jurídica ben arrelada, l’herència dels temps passats influeix de manera directa en la confecció dels respectius cossos legals, en la seua caracterització i la seua aplicació. A Catalunya, la introducció dels preceptes romanocanònics que havien de servir a Jaume I per dur a terme el procés d’homogeneïtzació jurídica es produeix sobre un substrat de lleis feudals que determinen la redacció i el contingut dels Usatges de Barcelona. A Aragó, en canvi, el monarca disposa de major llibertat d’actuació i, de la mà del jurista Vidal de Canellas, aconsegueix elaborar un codi, els Furs d’Aragó, ben favorable als interessos de la monarquia. Es tracta d’una tendència que s’accentua al recent nascut regne de València. Anem a pel plat principal d’aquest menú jurídic.

Jaume I finalitza el procés d’unificació jurídica de les entitats polítiques de la Corona d’Aragó amb la promulgació dels Furs de València en les corts de 1261. Des de 1232, data d’inici de les accions bèl·liques, el monarca havia dirigit la conquesta militar i també el posterior procés de colonització de les terres preses als andalusins. Per dret de conquesta i com a cap de la piràmide feudal, Jaume I s’erigeix en senyor suprem del territori incorporat i crea un nou regne. Forja, així, un escenari favorable per a l’actuació de la monarquia i du a terme una política que consolida el poder reial per sobre de senyors laics i eclesiàstics. I un dels màxims exponents és precisament la formulació d’un codi jurídic exclusiu per al nou regne sota els preceptes romanocanònics.

El penó de la conquesta de València (del que ja vam parlar l’altre dia)

Presa la ciutat de València l’octubre de 1238, al llarg de 1239 el monarca atorga el Costum de València, text que servirà de base per als futurs Furs, i el 1240 sanciona la seua oficialitat. En primera instància, aquest compendi de dret consuetudinari és concedit únicament a la ciutat de València i a la seua zona d’influència més immediata, però en el pròleg s’inclouen dos projectes que prompte es faran realitat: la constitució del nou regne i l’extensió a tot el territori del codi propi de la capital. Se sanciona, d’aquesta manera, una situació de dret, però no de fet, ja que la zona septentrional havia estat pobla a Fur d’Aragó o a Costum de Lleida, mentre que per aquestes dates encara no s’havia ocupat tot el territori existent entre la ciutat de València i el límit fixat com frontera del regne, en la línea Biar-Busot.

A partir de 1240, aquest cos jurídic s’amplia amb alguns privilegis reials i adquireix una progressiva codificació, gràcies a la introducció dels preceptes romanocanónics, fins que en les corts de 1261 Jaume I jura els Furs de València, estableix l’obligatorietat de fer el mateix per tots els seus successors i ordena a tots els habitants del regne que s’han de regir per les disposicions d’aquest codi. També durant aquests anys el nom de Costum és substituït progressivament pel de Furs. El text del Costum estava format per rúbriques, dividides al seu torn en furs o capítols, però es pren el nom de les lleis concretes per fer referència al conjunt del cos normatiu fins que es produeix la substitució definitiva, a la fi del segle XIII. Així mateix, l’adopció del terme Furs de València s’impulsarà per equiparar el codi als Furs d’Aragó i evidenciar la independència del nou regne, que pretén ser incorporat pels aragonesos als seus dominis.

Entrada de Jaume I a València després de la conquesta, en les pintures murals del castell d’Alcanyís

El jurament del monarca de 1261 es produeix sobre la versió llatina del text i també sobre una altra escrita en català, traduïda uns dies abans per a tal fi, encara que, abans de la seua aprovació, Jaume I realitza les pertinents addicions i esmenes, com consta en els furs corresponents. A la base del codi originari es troba un compendi de dret consuetudinari, redactat ex novo o pres del dret local català i aragonés, i sobre ell es du a terme la introducció de les disposicions del dret comú, especialment del Corpus Iuris Civilis, que impregna quasi tot el cos legal. Ara bé, el contingut del Costum és incorporat als Furs sense fer cap tipus d’indicació i, per tant és impossible discernir quin era el text originari.

Això a banda, el preceptes romanocanònics són incorporats literalment al nou codi. De fet, de les 144 rúbriques que componen els Furs, 114 són preses directament del Corpus, sobretot del Codex repetitae praelectionis de Justinià, i en menor mesura de la Digesta sive pandectae i les Instituta. Altres dos no coincideixen en el títol, però sí en el contingut, mentre que només 28 no tenen cap paral·lel amb la llei justinianea. Amb tot, molts d’aquests preceptes deuen adaptar-se a les particularitats pròpies de l’època i el territori, sobretot els furs relatius a dret civil, pena i processal. Així mateix, en un primer moment, el contingut s’estructura en dos llibres, dividits al seu torn en rúbriques, composades per furs o capítols, i no serà fins el segle XV quan s’adopte l’articulació justinianea en nou llibres.

Alguns furs aprovats per Martí l’Humà

El text aprovat en 1261 és reformat en les corts de 1271 per Jaume I a petició dels tres braços que les componen, el nobiliari, l’eclesiàstic i els de les viles reials, amb la ciutat de València al capdavant. El rei corregeix, esmena i addiciona alguns furs, manté la immunitat d’altres i jura de nou la seua oficialitat, la prohibició de ser modificats en el futur, l’obligació dels seus successors de fer el mateix jurament a l’inici del seu regnat i la vigència per tot el territori. Amb aquesta remodelació queda fixat el text primitiu, que serà ampliat de manera successiva amb les disposicions aprovades en corts –furs i actes de cort, com a Aragó– i altres privilegis reials, encara que les addicions són fàcilment identificables perquè s’introdueixen referències cronològiques que permeten establir l’evolució de la legislació valenciana.

Cal fer, tanmateix, una precisió. A pesar de que Jaume I sanciona la unificació jurídica del regne, a la zona septentrional, al Maestrat, es manté la vigència dels Furs d’Aragó i els Costums de Lleida fins mitjans segle XIV, ja que són els codis legals de referència estipulats en les cartes pobla i els habitants dels distints llocs veuen en ells un mecanisme d’evasió a la pressió exercida pels senyors. Açò suposa una ingerència jurídica en l’entramat legislatiu de la monarquia i no serà fins després de la guerra de la Unió i la derrota de les comunitats rurals que han pres part contra el rei, quan s’imposarà l’oficialitat dels Furs i s’unifique jurídicament tot el territori, malgrat les resistències de molts dels llocs afectats i els consegüents plets, que s’allarguen fins ben entrat el segle XV.

Edició dels Furs de València de 1547

Mitjançant la redacció, aprovació i promulgació dels tres codis, les entitats polítiques de la Corona d’Aragó adquireixen una certa unificació jurídica que serveix per a consolidar la posició de domini de la monarquia. Aquesta unificació es du a terme a partir de la introducció del dret romà i canònica, que es realitza en dues fases ben diferenciades. En un primer moment, s’incorporen de manera literal els preceptes de la llei romana, como ocorre en les addicions fetes als Usatges de Barcelona a partir de la segona meitat del segle XII i en la redacció dels Furs d’Aragó i València, especialment en aquest últim cas, que reprodueix amb gran exactitud moltes de les disposicions del text justinianeu. En canvi, a la segona meitat del segle XIII s’abandona el sistema d’introducció literal i s’opta per fer una importació de conceptes i mètodes jurídics a partir d’una conceptualització dels preceptes romanistes. Aquesta tendència es manifesta en les primeres Constitucions de Catalunya i en les Commemoracions de Pere Albert, així com també en les novetats als codis respectius.

Així, doncs, com succeeix a la resta de l’Europa occidental, la cultura jurídica de la Corona d’Aragó es reformula gràcies a la introducció i adaptació del dret comú, creant marcs legislatius de referència amples, fortament romanitzats i amb un vigència general en cadascun dels territoris. Un vigència que roman intacta fins l’abolició dels respectius codis després de la Guerra de Successió, a principis del segle XVIII. És cert que la unió dinàstica que es produeix arran del matrimoni de Ferran i Isabel suposa una pèrdua progressiva de pes de la Corona d’Aragó en favor de Castella, tant en els assumptes peninsulars com en els internacionals, però l’entrament jurídic no sofreix modificació alguna, més que res perquè els emperadors estan més llunyans que mai dels territoris catalanoaragonesos. Després de 1707, en canvi, l’entrament legislatiu i també la vida quotidiana dels habitants de la Corona d’Aragó hagué d’adaptar-se a la força a les directrius imposades des de Castella... fins avui dia. S’esborraven, així, quasi cinc segles de la història jurídica catalanoaragonesa, malgrat la supervivència d’algunes mínimes reminiscències legals i algunes concessions de cara a la galeria que no foren més que això, concessions gracioses de la subsistència d’unes poques lleis buides de contingut entre l’amalgama de normes castellanes. Som al davant, per tant, d’un camp d’anàlisi que mai s’hauria de perdre de vista pels medievalistes valencians, catalans i aragonesos, ja que constitueix la base legal de la societat que estudien.

0 comentaris: