Teles, draps, tapissos i penons medievals

L’any passat vaig parlar breument del Tapís de Bayeux, i vaig explicar que es tracta d’un llenç de lli datat al segle XI, amb una sèries de figures brodades que conten la història de la invasió normanda d’Anglaterra el 1066. Sens dubte, una obra meravellosa de l’art romànic que ens parla directament dels inicis de l’expansió feudal europea.

Tangencialment, vaig esmentar també el Tapís de la Creació, que es conserva a la Catedral de Girona, i que està datat entre finals de l’XI i principis del XII. Una altra obra mestra de l’art romànic en tela que ha estat reparat recentment pel Centre de Restauració de Bens Mobles de Catalunya. Allí, el primer que es feu va ser retirar la tela d’arpillera que el cobria per darrere des del 1975, i amb això s’han pogut descobrir una sèrie de dades molt interessants. En primer lloc els colors originals del tapís. La banda del davant està completament descolorida, com es pot veure en les imatges, però, com que és un tapís brodat, la part de darrer és pràcticament igual, i com que aquesta ha estat molts anys tapada s’han conservat millor els colors. Així, en retirar la tela s’ha pogut veure, entre altres coses, que el mantell del Pantocràtor era porpra. De la mateixa manera, s’ha pogut veure un tros d’inscripció que al davant està completament esborrada, i que relaciona una de les figures amb la constel·lació d’Hèrcules, mentre que fins ara es creia que era Abel. En definitiva, de la restauració i la recerca es desprenen noves i interessants hipòtesis sobre el seu origen.

El tapís de la Creació de Girona abans i després de la restauració

Però aquests i altres tapissos no són les úniques teles d’època medieval que s’han conservat, malgrat que no es són moltes. Els penons de guerra que tenen un significat simbòlic per algun fet, com ara commemorar alguna victòria militar important, també han tingut certa tendència a conservar-se. Un exemple seria, per exemple, el Penó de la Navas de Tolosa, ara que falten pocs dies perquè es complisquen 800 anys de la coneguda batalla. Es tracta d’un penó de guerra musulmà, que segons la tradició fou arrabassat a les tropes almohades durant la batalla el 1212, i que s’ha conservat en el monestir de Santa María la Real de Huelgas, a Burgos. En l’actualitat, de fet, encara continua desfilant en la processó del Corpus d’aquesta localitat de la mà d’una autoritat militar. Hi ha també qui diu, però, que en realitat seria un poc posterior, de l’època de Ferran III, que hauria estat lliurat al monestir quan es va construir el claustre. En qualsevol cas, cal dir que al monestir on es conserva n'hi ha, així mateix, una gran col·lecció de teles medievals.

Té una mida de 3 x 2 metres aproximadament, i està teixit amb or, argent i seda. Al bell mig n’hi ha una estrella, i al seu voltant inscripcions en àrab: en el cercle central hi diu: “al-mulk”, una paraula que significa, “el poder”, i que sempre apareixia esmentada en les monedes i en la ceràmica omeia, que posteriorment van emprar tots els poders musulmans, inclosos els almohades. En la sanefa superior hi diu: “Em refugie en Déu de Satanàs, l’apedregat. En el nom de Déu piadós i clement. La benedicció de Déu siga sobre nostre Senyor i amo Muhammad, el profeta honrat i sobre la seua familia i amics. Salut i pau”; i en les sanefes xicotetes que hi ha dalt i baix de la gran sanefa superior diu: “No hi ha més Déu que Al·là i Muhammad és el seu Profeta”. En les 4 sanefes que envolten el quadrat central sembla que n’hi ha escrita una sura de l’Alcorà, la 56, que diu més o menys, en la franja superior: “Oh, Creients! Jo us fare conèixer un negoci que us lliurarà d’un càstig dolorós” (aleia 10). En la franja de l’esquerra: “Sigueu dels que creuen en Al·là i el seu enviat! Sigueu dels que combaten en la senda d’Al·là, amb els vostres bens i les vostres persones!” (aleia 11). En la franja de la dreta diu: “Açò serà per a vosaltres, si arribeu a comprendre-ho! Al·là us perdonarà els vostres pecats i us donarà entrada a jardins” (aleies 11-12). I en la franja inferior: “Déu us perdonarà i us donarà entrada a jardins, a sota dels quals corren rius, i en habitatges amenes dels jardins de l’Edèn. Açò és una felicitat gran!” (aleia 12). Finalment, a les mitges llunes de sota del tot hi diu: “l’Imperi etern”, “la felicitat perpètua”, “la salvació perpètua”, “lloem a Déu pels seues dons”, i “salut eterna”. Com es pot observar, els estendards medievals dels musulmans no tenien únicament la funció d’identificar les milícies portadores, com en el cas dels cristians, sinó que arreplegaven tot un programa polític del poder que els enarborava. Les inscripcions, de fet, són paregudes a les que podem trobar, per exemple, en els dos penons arrabassats als musulmans en la batalla del Saldo, que es conserven a la Catedral de Toledo, i que també són molt interessants.

Penó de las Navas de Tolosa

El penó en la processó del Corpus de las Huelgas, portat per un militar d’alt rang

Un altre penó molt semblant a l’anterior seria l’Estendard de Colls, també d’origen andalusí, conservat des de fa anys a la localitat aragonesa de Colls, i actualment al Museu Arqueològic provincial d’Osca. Datat en el segle XI, o a principis del XII, no està clar de quina batalla o fet històric procedeix. Està fet, com és habitual en les banderes andalusines, amb bordats de tapís. Consta de tres franges horitzontals, en verd, blanc i verd que recorden a l’actual bandera autonòmica d’Andalusia. En la franja blanca o groguenca del mig hi ha bordats dibuixos geomètrics i vegetals, mentre que a les franges verdes hi ha inscripcions en àrab, en les quals hi diu, també, “en el nom d’Al·là, el Clement, el Misericordiós...”

Estendard de Colls

Dibuix esquemàtic de l’estendard en el qual es poden apreciar millor les figures. (Imatge estreta del blog Universo Andaluscista)

D’una època semblant, però del camp de batalla contrari, és el Penó de San Fernando de Sevilla. Segons la tradició, és l’estendard que va portar Ferran III de Castella al capdavant del seu exercit durant la conquesta de la ciutat de Sevilla, el 1248, que va penjar posteriorment a la torre més alta de l’alcàsser sevillà el 23 de novembre d’aquest mateix any, quan es va rendir la ciutat. Ho esmenta així la Estoria de España, la Crònica que va manar fer Alfons X: “Los moros entregaron el alcaçar de Sevilla al rey don Fernando, et mandó poner luego el rey don Fernando la su senna ençima de la torre, faziendo todos los cristianos «Dios ayuda», et dando gracias al Nuestro Sennor. Esto fue en día de Sant Clemeynte.” A partir d’ací, l’estendard es va conservar a la ciutat i es va engegar una tradició que consistia en una processó amb l’espasa i el penó reial, de caire monàrquic, que encara hui en dia té lloc cada 23 de novembre. Actualment, però, s’empra una còpia per l’estat de conservació de l’original, que es guarda a la Catedral de Sevilla com a relíquia des que Ferran III va ser proclamat sant al segle XVII.

Està fet de tafetà i seda, segons diuen de tradició francesa, i en ell estan representades juntes per primera vegada en la història les armes dels reis de Castella i les dels reis de Lleó. Curiosament, la disposició dels quarters no és la tradicional, ja que n’hi ha tres castells i un sol lleó en el segon quarter, que a més a més mira cap a la dreta, i no cap a l’esquerra com és habitual. Però tot plegat té una explicació, que es va poder esbrinar el 1999 durant la restauració de la pesa per part de l’Instituto Andaluz de Patrimonio Histórico. En realitat, sembla que el penó ha sofert tantes reparacions al llarg de la història que ha arribat a la actualitat molt refet, ja que originàriament sí tenia dos castells i dos lleons, com en l’actual bandera autonòmica de Castella i Lleó. A més a més, tenia un anvers i un revers, i en algun moment determinat algú li va pegar la volta, per això el lleó apareix mirant cap a on no toca. I això vol dir que l’estendard que portava Ferran III de Castella ja era el mateix que posteriorment es consolidaria definitivament com les armes de la monarquia castellano-lleonesa.

A dalt un dibuix del Penó de San Fernando en la disposició que té actualment, i a sota la bandera actual de Castella i Lleó amb la disposició tradicional dels quartes amb dos castells i dos lleons.

Detall del lleó original que es conserva del Penó de San Fernando

Una història molt similar a la sevillana va passar a València uns anys abans, el 28 de setembre de 1238, quan Jaume I va conquerir la ciutat. Diu el conegut passatge del Llibre del Fets (§ 282) que el rei “enviam a dir al raiç Abulhamalet, per tal que sabessen los christians que nostra era València, e que negun mal no·ls faessen, que metessen nostra senyera en la torre que ara es del Temple; e els dixeren que·ls plaïa. E nos fom en la rambla, entre'l reyal e la torre, e quan vim nostra senyera sus en la torre descavalgam del caval, e endreçam-nos ves orient, e ploram de nostres uils, e besam la terra per la gran mercé que Deus nos havia feyta”. La rambla és el riu Túria; i aquella torre del Temple en la muralla era la d'Alí Bufat que, en efecte, estava situada junt al Palau del Temple; mentre que el reyal era un riyad andalusí en el que estava allotjat el rei en la fase final del setge de la ciutat, a la vora nord del riu, i que posteriorment es convertiria en el Palau del Real. Per tant, la hissada del senyal reial sobre la muralla era l'acord al que havien arribat Jaume I i Zayyan ibn Mardanix a través del seu enviat. El procediment històric entre els casos sevillà i valencià és el mateix (a Múrcia, de fet, es tornarà a repetir), però sembla que n’hi ha una diferència entre ambdues peces. Mentre que el Penó de San Fernando és el que portava el rei, i està fet amb seda, el Penó de la Conquesta de València, que es conserva actualment al museu de l’Ajuntament de la ciutat, hauria estat improvisat, segons es desprèn de la seua factura i de les paraules de la Crònica. De fet, es tracta de tres draps de tela tosca cosits en vertical, de color blanc, d'uns poc més de 2 metres de llarg, en el que s'han pintat quatre barres roges a la manera del senyal reial, i han retallat o esgarrat la part de baix de forma bocellada. De fet, aquesta era la forma que, efectivament, devien tindre els estendards reials que portava la host feudal catalano-aragonesa, tal i com apareixen a les pintures del castell d’Alcanyís. Amb tot, també cal dir que no hi ha constància documental de la seua existència abans de 1551, quan l'esmenta Pere Antoni Beuter a la seu Crònica, segurament recollint una tradició oral de la ciutat de València. Això ha servir en nombroses ocasions per a qüestionar el seu origen, tot i que, en principi, no hi ha cap raó objectiva per a pensar que siga fals o posterior.

Penó de la Conquesta de València

Pintures murals del castell d’Alcanyís (del segon quart del segle XIV) que representen la conquesta de València, en les quals es poden apreciar dos penons semblants sobre les torres de les muralles de Madinat Balansiyya

A València també es fa una processó similar a la sevillana cada 9 d’octubre, en aquest cas des de 1338, tot i que mai s’ha emprat la relíquia original, sinó la bandera de la ciutat. La diferència entre ambdós fets és que la processó sevillana té un marcat caràcter monàrquic, mentre que la valenciana és una mostra de poder municipal. Podeu veure més comparacions en l’article de Vicent Baydal “La señera de Valencia y el pendón de San Fernando. Dos banderas para dos conmemoraciones diferentes: el 9 de octubre y el 23 de noviembre”, i per al cas concret de la processó cívica valenciana és molt interessant el llibre de Rafael Narbona “El nou d'octubre: ressenya històrica d'una festa valenciana”. Al mateix museu de l’Ajuntament on està el Penó de la Conquesta encara es conserva, també, una de les darreres banderes municipals que es van fer en època foral, tradicionalment coneguda com a Reial Senyera malgrat que no ho és. No sabem exactament de quina data és aquesta en concret, perquè se’n van fer diverses al llarg dels segles XV i XVI, però probablement siga la darrera que tenim documentada en 1596.

Senyera de València

A l’Aragó sembla que es conserva encara una senyera reial del segle XIII, l’anomenada Bandera de Daroca, però n’hi ha molta confusió i especulació al seu voltant. En realitat sembla que no és una bandera, sinó dos, de les quals no queden sinó dos esquinçalls quasi transparents de tafetà que en el segle XX es van cosir sobre una bandera més moderna. En la imatge de sota es pot apreciar un d’aquests esquinçalls, el qual té bordat un Crismó, encara que normalment es diu que és el làbarum de Constantí. Segons la tradició, aquestes banderes serien dues de les que es van posar al llarg de les muralles de València immediatament després de la conquesta (diferents i un poc posteriors, per tant, al Penó de la Conquesta que hem vist abans), i les hauria donat personalment Jaume I al consell de Daroca com a premi per la valerosa participació de la host d’aquesta vila en la guerra. De fet, hi ha tota una llegenda novel·lada al seu voltant, que té relació amb la presa de la ciutat per assalt, cosa que mai no va passar. Actualment les dues banderes apareixen representades en l’escut de la població, i dues còpies es trauen en la processó del Corpus i en els actes solemnes de l’Ajuntament.

La "bandera de Daroca". En realitat és el tros de tela transparent cosit sobre la bandera moderna

I ara finalment, per a acabar amb el post, vull fer referència a un fet del segle XX, relacionat amb alguns d’aquests penons medievals, i que té molt a veure amb la utilització de la història que sempre fa qualsevol poder polític per a justificar-se. Potser alguns de vosaltres us heu fixat alguna vegada en una sèrie de banderes que presideixen la desfilada de la Victòria de l’exèrcit franquista que va tenir lloc a Madrid en 1939. Entre elles podem veure tant el Penó de San Fernando de Sevilla com la Senyera de València (en aquest cas la còpia de 1928), així com també diverses banderes relacionades amb fets històrics moderns i contemporanis de la Història espanyola, com ara la bandera de la batalla de Bailen, etc. Totes foren portades des de diversos llocs de la geografia peninsular amb la intenció de relacionar la victòria de l’exèrcit rebel amb les diverses victòries històriques magnificades pel nacionalisme espanyol.

Detall del cadafal que presidia la desfilada de la victòria dels franquistes, on es poden observar les diverses banderes històriques que es van portar a Madrid. Entre elles el Penó de San Fernando (el segon estendard a la dreta del dictador) i la Senyera de València (segon estendard a l’esquerra del mateix personatge)

Un cas semblant a aquest va ocórrer eixe mateix any a València, concretament el 9 d’Octubre. L’any anterior, el 1938, l’Ajuntament republicà de València havia celebrat el 700 aniversari de la conquesta de la ciutat i de la creació del regne amb la tradicional processó cívica, i una sèrie d’actes que proclamaven, entre d’altres coses, l’esperit democràtic de Jaume I, representat per la donació dels Furs. Cadascú s’adapta la història com pot, clar està. El 1939 les noves autoritats franquistes consideraren que tot allò havia estat inacceptable, i que calia celebrar el 7é Centenari de nou, destacant òbviament “l’alliberament” de la ciutat de València dels musulmans per part de Jaume I. Es pot veure clarament la intenció, de fet, d’establir un paral·lelisme entre "l’alliberament" dels musulmans el 1238 i l’alliberament dels rojos el 1939, i així mateix la igualació històrica de Franco amb Jaume I. La qüestió és que aquell any a la processó cívica de València va desfilar el Penó de la Conquesta, custodiat per un grup de falangistes. Tant en un cas com en l’altre una prova de que un mateix símbol pot significar coses molt diferents depenent del moment històric i del poder que l’enarbora. També és significatiu que el Penó de las Navas, que és un trofeu de guerra, continue desfilant encara hui a la processó del Corpus portat per un militar. I així, podríem seguir amb una llarga llista.

Penó de la Conquesta desfilant pels carrers de València el 9 d’Octubre de 1939

El mateix Penó i l’espasa de Jaume I dipositats sobre la caixa amb les suposades despulles del rei, quan aquestes van ser traslladades des de la Catedral de Tarragona fins al Monestir de Poblet, en 1952, després de la reconstrucció de les tombes reials destruïdes al segle XIX. El mateix Franco va presidir, també, la cerimònia