I Foro Hispalense de Jóvenes Medievalistas

La participació dels becaris del departament d’història medieval de la Universitat de València en el I Foro Hispalense de Jóvenes Medievalistas ens serveix com a excusa per a recuperar l’estil cronístic que va caracteritzar els posts d’Harca durant aquell 2008 o Any Jaume I. En aquest sentit, haureu d’esperar una mica més per a una valoració final del II Seminari de Joves Investigadors. El I Foro Hispalense ha estat organitzat pels doctorands del Departamento de Historia Medieval y Ciencias y Técnicas Historiográficas de la Universidad de Sevilla. En ell han participat els becaris del departament d’Història Medieval de l’UV, Noèlia Rangel, Salvador Ferrando i el també harquer Vicent Royo, i els becaris del CSIC de Barcelona Ivan Armenteros i Albert Martí.

A les 6 del matí, quan el sol encara no havia eixit, eixim des de la facultat. Per davant, més de set hores de carretera segons totes les guies i gps. Després de dinar, marxem cap al seminari que tindrà lloc al saló de Graus de la facultat, en el vell edifici de la Tabacalera. La sessió, presidida per la catedràtica Mercedes Borrero, està dedicada al món rural amb la intervenció de Noèlia, Vicent i jo, que havia d’obrir el seminari. A la fi de la xarrada de Vicent, s’inicia un debat, intens i sincer, on participen no només els doctorands sinó també els professors que, per cert, també hi assisteixen! Es tracten diversos assumptes, però domina les qüestions referides a les fonts i sobretot al voltant del concepte d’elits rurals. És de justícia assenyalar els comentaris d’Hipolito Rafael Olivas, Maria Antoni Carmona, Antonio Collantes i l’esmentada Mercedes Borrero. Reflexions sinceres,suggerents i, sobretot, molt constructives, fetes des del respecte i la consideració, i no des de la prepotència i el menyspreament. En acabar, prenem unes cerveses amb alguns dels professors, sopem en un típic bar de tapes que és just darrere del nostre hostal. La conversa és força distesa i passem una bona estona.

El divendres amaneix sorprenentment fred, desdejunem en un bar que és darrere de l’hostal i per un mòdic preu de 2,80 prenem un té amb unes torrades d’oli amb pernil. Carmen Benítez ens replega i marxem a la plaça de San Francisco on ens hem de reunir amb la resta. Tots hem quedat una mica abans per a no fer tard a la cita amb Antonio Collantes, professor titular acabat de jubilar, qui ens farà una visita guiada pel cas històric de la ciutat. Per la vesprada reprenem el seminari amb una sessió més de caire urbà amb les xarrades de Salvador, Ivan i Albert. De nou, el debat s’allarga fins a les 8,30. Tractem temes diversos sobre l’endeutament de les viles de senyoriu i la relació d’aquestes amb llur senyor. Ivan i Salvador ens presenten les taules de dades que fan servir en la seua recerca. Una vegada concloem, Jesús Garcia ens fa una volta pel barri on viu, el de Triana.

El dissabte tot serà a corre-cuita, potser massa. Deixem l’hostal i anem a comprar alguns dolços per a casa, visitem la catedral, entrar i eixir, i se n’anem cap a la facultat. Avui, dissabte, toca debat col•lectiu sobre fonts i metodologia. Els sènior hi són presents, com durant tot el seminari. Parlem del paper dels testimonis a propòsit dels protocols notarials, de pergamins i, com no, de prosopografia i xarxes socials (NO del facebook ni del tuenti). Després dels pertinents comiats, eixim de Sevilla cap a la una. El balanç és força positiu, hom està content i satisfet amb el treball dut a terme, contents amb el tracte rebut. Finalment, arribem a València a les 8,30.

La reina Blanca i el rei perdut

Recuperant la sèrie de posts intranscendents i de caràcter més frívol, com ara el de l'obertura de la tomba de Pere el Gran, caldrà parlar també de l'obertura de la de Jaume II, recollida per la premsa la setmana passada quan el Centre de Restauració de Bens Mobles de Catalunya va permetre l'entrada dels periodistes per a veure les restes que s'havien trobat a l'interior i en va fer públics els primers resultats. Al contrari que en el cas de Pere el Gran, la tomba del seu fill i la reina Blanca d'Anjou sí havia estat oberta i espoliada al segle XIX durant les guerres carlines, per la qual cosa no s'esperava trobar restes tan ben conservades com les de la tomba de l'altre costat de l'altar de Santes Creus. Però l'espectacle que hi havia en obrir-la, i que s'aprecia a la fotografia, era prou decebedor: restes humanes òssies i momificades, i altres restes tèxtils i de fusta, tot trossejat i barrejat. Sembla que en 1836 un escamot de l'exercit liberal, que havia assaltat el monestir, van arrancar el front d'alabastre de la tomba afegit al segle XVI i van practicar un forat al sarcòfag de pedra gòtica, per on van extraure les mòmies dels reis tirant bruscament dels peus; però el forat era massa estret i els cosos es van destrossar. Posteriorment van clavar les despulles reials en baionetes i les van passejar per tot el monestir, fins que la mòmia de la reina va acabar dins d'un pou i la del rei es va perdre per sempre més. Temps després un ex-monjo va recuperar del fons del pou les despulles de Blanca d'Anjou i les va introduir de nou a la tomba, junt a la pelvis d'un home d'uns 60 anys -possiblement la de Jaume II- i altres restes d'un altre home jove -potser de l'infant Ferran-, deixant-ho tot tal qual ho han trobat ara els experts del projecte de restauració de les tombes reials.

Cal recordar que aquestes dues tombes són tot un aparell arquitectònic i iconogràfic d'ideologia reial ideada per Jaume II, pròpia del primer rei de la Corona d'Aragó que va tindre una visió estadista de la monarquia. Primer de tot cal tindre present el fet que Pere el Gran decidira soterrar-se a Santes Creus i no al monestir de Poblet com son pare Jaume I, marcant distàncies. Alfons el Franc va voler tornar a Poblet, però el seu germà Jaume II preferí seguir els passos mortuoris de son pare i, de fet, ell va ser l'artífex de la construcció de les dues tombes de Santes Creus. Primer la que va manar fer per a son pare mitjançant una banyera de pòrfir d'època antiga, a l'estil dels reis de Sicília; i després la seua pròpia, compartida amb la seua muller, amb estàtues jacents mortuòries al damunt, seguint l'estil de les tombes reials de França a Saint-Denis de Paris ideades per Lluís IX. Les estàtues dels reis estan protegides per àngels junt als coixins on reposen els caps, i al peus el rei té un parell de lleons, símbol de poder i força, mentre que la reina té, curiosament, dos gossets, símbol de fidelitat. No deixa de ser molt curiós, també, que Jaume II decidira soterrar-se junt a la seua esposa -sent el primer cas de la dinastia, encara que després les reines es soterraren a Poblet- i més tenint en compte que van passar 17 anys entre la mort d'ambdós i que el rei havia tingut dues esposes més després. Clar que, no caldria donar-li una explicació massa romàntica al fet, si pensem que la doble tomba per al matrimoni reial va ser encarregada molt poc després de la mort de Blanca.

Passant a l'aspecte més morbós de tot plegat, el forenses i antropòlegs de l'Institut de Medicina Legal de Catalunya han pogut restituir anatòmicament la mòmia de Blanca d'Anjou, destacant el fet extraordinari de la seua posició, lleugerament inclinada a l'esquerra, cosa molt poc habitual als enterraments medievals. Està previst aconseguir el seu ADN, i amb ell el dels Anjou, però de moment ja s'ha pogut confirmar que la reina va morir durant un part o molt poc de temps després, ja que la mida de l'úter momificat és el d'una dona embarassada, i el ventre unflat cobreix part de les extremitats. De fet, per la documentació escrita sabem que va morir el 13 d'octubre de 1310, amb 27 anys, només dos dies després d'haver donat a llum al seu desé fill per una complicació en el part. En aquest sentit, també es volen estudiar els productes farmacològics que s'empraven a l'Edat Mitjana per a mitigar els dolors del part. Finalment, cal dir que a la mòmia li falta part del crani, però conserva tota la pell momificada de la cara, per la qual cosa ara s'han pogut reconstruir les faccions i més avant es podrà fer una imatge fidedigna del seu aspecte. Però de moment sobre això darrer sabem que, en opinió d'una antropòloga de l'equip, i segons conta la crònica del diari el País, la reina Blanca “era guapa”. Potser per això Jaume II va rebre de bon grat el seu matrimoni de conveniència amb la filla del rei de Nàpols, que posava fi a les disputes per Sicília.

Fotografies de Ramon Maroto i el CRBM de Catalunya fetes públiques pel projecte de restauració de les tombes reials de Santes Creus

Les cathares d'Occitanie

En les últimes setmanes ha arribat a les meues mans un llibre que ha despertat en mi un profunda curiositat. Es tracta de Les cathares d’Occitanie, de Serge Moneff, publicat l’any 2001. En principi, l’obra no té res en particular. Es tracta d’un llibre de divulgació d’un tema que la historiografia ha abordat des de temps immemorial i des d’un ventall molt ample de punts de vista. Tots sabem que s’han dut a terme investigacions rigoroses del catarisme i les seues implicacions socials i polítiques i, en aquest sentit, no podem deixar d’esmentar l’obra d’Emmanuel Le Roy Ladurie, Montaillou, village occitan de 1294 à 1324, punt de referència bàsic per al coneixement de la societat occitana, en particular, i per a la renovació dels estudis d’història rural, en general. Ara bé, contràriament, també sabem que els llibres destinats al gran públic sovint han preferit recórrer al mite i la fantasia per parlar de la dita societat a l’època medieval, especialment, mentre fou present el catarisme, entre els segles X i XIII. És un tema que ha donat peu a interpretacions i explicacions força controvertides, morboses fins i tot, que ben poc han ajudat a transmetre una imatge fidedigna del catarisme.

El llibre que he pogut llegir en els últims dies, tanmateix, escapa a aquests perills del relat històric sense fonament científic i, contràriament, ofereix una visió dels distints aspectes socials i, sobretot, polítics que defineixen el sorgiment i la fi del catarisme a Occitània. Més enllà de qüestions místiques i religioses, l’autor analitza a la perfecció el complex tauler d’escacs en què es converteix Occitània mentre el catarisme hi és present. En efecte, la regió esdevé punt de confluència dels interessos polítics i territorials de la cort pontifícia, els reis francesos, els monarques de la Corona d’Aragó i els nobles locals, que lluiten per aconseguir el control d’Occitània amb el pretext d’eliminar l’heretgia càtara.

Aquest és altre dels temes principals del llibre, ja que Moneff en cap moment oblida que la liquidació del corrent religiós es fa mitjançant cruentes batalles i massives exterminacions de la població. El mateix autor ho defineix així quan descriu el setge de Montsegur de març de 1422:

Arribèt lo 16 de martz. Un dimecres. D’ora al matin, Huges des Arcis e l’arquebesque de Narbona, Pierre Amiel montèron al castrum al cap d’una tropa, preissats de s’apoderar totes aqueles erètges e de los cremar ambe gran gaug. Aqueles speràvan dins las liças, prèstes a patir çò mai òrre, sense cap d’illusion rapòrt a la mendra compassion de lors enemics. Òmes, femnas, vielhs, malauts, blaçats, morents, degun i escapariá pas; pas mai qu’a Besièrs, Menèrba, Lavaur, etc. Trigossats aval, brutalament, fins al pèd de la montanha, foguèron getats dins un enclaus de pals e paissèls quilhat al debàs de la montanha.

Més encara, els que no foren exterminats fugiren dels pobles i les ciutats per no ser jutjats per una Inquisició inapel·lable, de manera que:

... Perfaits e Perfaites patiguèron grèvament dins aquela tempsada negra. Fòrça moriguèron dins las famblas aprèp d’annadas de traca, esconduts pels bòsques, dins de cabanas, sense poder alucar de fuòc de paur d’estar descoberts, tremolant de fam e de freg ... e de paur! Lor istòria es pertocanta.

Vet ací la principal singularitat del llibre. Com heu pogut llegir, el relat està escrit en occità, una llengua que, malgrat els atacs seculars de l’Estat francés, encara perviu al País d’Oc. Açò permet el lector endinsar-se en un univers llunyà, plenament medieval, fins i tot amb un cert aire d’arcaisme, que transmet una màgia i un sentiment ben difícils d’esborrar. Som al davant de la llengua de la cultura en la cort dels monarques del casal de Barcelona, la llengua que joglars i poetes utilitzaven per cantar les glòries dels reis i les aventures dels cavallers errants, la llengua en la que aprengueren a llegir i escriure els pares de la literatura catalana medieval. Una llengua que també ha sofert durant segles una persecució que quasi l’ha fet desaparéixer i que l’ha relegat a una posició marginal, convertint-se en un record exòtic procedent d’un temps remot, fins el punt que el llibre que ara comentem ha d’estar escrit simultàniament en francés per fer-lo comprensible al lector. Potser és massa tard per recuperar la llengua d’Oc i situar-la en el lloc que mereix, però el seu cas ha de servir d’exemple. Encara som a temps d’evitar que açò mateix passe amb altres llengües que utilitzem sovint.

Castell de Montsegur (País de Foix), construït al segle XIII sobre de les runes de l'assentament càtar

Sobre plets, dots i oficis

De forma paradoxal, fins fa no molt, les fonts de la justícia civil a penes han merescut un ús exhaustiu per part de la historiografia valenciana. Sobretot, han estat rescatades pels historiadors del crèdit i allà on han destacat per ser bastant primerenques (a Alcoi o Cocentaina) o han sobreeixit pel seu volum i la inexistència d'altres fonts per estudiar les activitats econòmiques (Castelló).

Quant a la justícia criminal a València, a banda dels estudis més marcadament institucionals, es conten amb els treballs de R. Narbona o P. Pérez pel que fa als mecanismes de repressió del poder o de la violència present en la societat medieval. Però, les fonts del justícia civil o del justícia civil dels tres-cents sous (l'oficial encarregat de les qüestions que no ultrapassaven aquest valor) pràcticament han romàs encara en una certa foscor. Recentment, sota la direcció de diferents autors, s'han transcrit els primers documents pertanyents al justícia, quan encara no havia desllindat les seues funcions, en les darreres dècades del segle XIII.

Les raons que ho puguen explicar han estat diverses. Per un costat, per què la utilització més intensiva de les fonts, en acotar grups socials d'estudi (prosopografia), es va desenvolupar des dels anys 1980 i van tindre com a protagonistes progressivament les fonts municipals (la relació de consellers i personatges que estigueren vinculats al govern municipal), fiscals (talls del drap, altres tributs en què els artesans o mercaders manifestaven els seus productes) o les fonts notarials (fetes servir sistemàticament en un primer moment per historiadors francesos al nostre país).

D'un altre, per la dificultat per treballar-les, en requerir una certa base jurídica per comprendre els mecanismes judicials medievals. I, en fi, per què es tracta sovint d'una documentació àrida, que només pren sentit per a estudis socials i econòmics amb la compilació acurada de fitxes i dades, que necessàriament han de complementar-se amb totes aquelles tipologies documentals esmentades. Així i tot, és ben difícil trobar-nos amb uns altres documents que abasten aspectes com els que podem trobar en les fonts del justícia civil.

L'abril del 1418 Jaume Vinader, procurador o representant legal de Sibília, muller de Pere Gassó, va posar una demanda contra el seu marit davant el justícia civil. Es tractava d'una petició de restitució de dot, és a dir, que tenia l'objectiu que el seu home li retornara la part que aportà al casament, un total de 75 lliures (1.500 sous). Malauradament, i com sol ser habitual, no es conserven les primeres mans del llibre de demandes d'aquell any, però es pot seguir el procés a partir del seu desenvolupament posterior.

Una volta s'havia posat la demanda, la part denunciant, si procedia, havia d'aportar un seguit de testimonis dignes de fe, coneguts de la família o presents en les actes notarials que s'adjuntaven -i que tenien valor com a prova-. En aquest cas, s'havia de constatar que la dita Sibília en el matrimoni havia aportat aquella quantitat i que el seu marit no estava en condicions de poder retornar la suma (en béns mobles o immobles, no sols en numerari). Òbviament, cal prendre amb molta prudència les dades ofertes: en tindre la dona el dret de percebre en el moment en què ho sol·licite el dot, per davant d'altres creedors, aquest mecanisme actuava com una mena de garantia de salvaguardar el béns familiars.

Així i tot, més que el fet en si, el més interessant són precisament els testimonis que s'hi aporten, en el sentit de què tractaven de ser verídics, raonables, i sol restar anotada una transcripció ben bé literal de les seues relacions, si bé mediatitzada pels escrivans. El que no lleva que s'hi produïren incoherències: mentre que l'obrer Francesc de la Nava deia que feia uns 25 anys que havia vist casar Sibília i Pere, per a un altre testimoni, el mariner Pere Montserrat, n'eren 20.

Un dels aspectes que permet desenvolupar és que se'ns descriuen molts dels vincles, de les xarxes socials dels individus. El segon testimoni citat, un altre conegut, relatava que els havia vist criar dos fills, un fill i una filla, mentre que un tercer infant va morir. Pere Sastre, barber, coneixia aquells perquè vivien en el mateix carrer i, alhora, confirmava la decadència del matrimoni. El testimoni Pere Amorós declarava que els cònjuges havia hagut de vendre, fins i tot, el seu alberg.

Com també ens informen dels vincles econòmics, dels préstecs, de la realització de tasques informals -però necessàries en l'economia familiar-, de l'ajuda mútua, o de l'organització del treball en diversos sectors econòmics. El citat Francesc de la Nava, creedor de Gassó, deia que li devia certes quantitats, com ara 30 sous de cert censal anual. I relatava sobre aquest que:

[E]l dit en Pere Gaçó era teixidor e lexà aquell offici e és-se fet corredor. E tant com ell, dit testimoni, pot conéxer e entendre, lo dit en Pere Gaçó és hom mal feyner e bon dormidor en la sesta. E ell, dit testimoni, amprà al dit en Pere Gaçó, com lexà l'offici de texidor, que fes feyna ab ell a fer obra de vila. E·l dit en Pere Gaçó féu feyna ab ell, dit testimoni, II jorns, e puys no volgué fer pus feyna.

Dins els esquemes mentals dels artesans, doncs, canviar de professió era motiu de sanció moral, d'abandonar allò aprés per l'experiència, la perícia i el bon quefer adquirits durant anys, o també hi ha implícit el rebuig per la recerca del guany immediat, que s'associava a quelcom deshonest. Tanmateix, això venia contradit en la pràctica i en la realitat del moment. Els canvis d'ofici, no sols amb el pas del recanvi generacional, sinó també durant la vida d'una persona, eren freqüents i recorrents; i, d'igual mode, esdevenia en la realització de diverses tasques sumultànies i complementàries. Fins i tot, entre aquells menestrals que ocupaven una posició mitjana o alta al si de l'artesanat, especialment els de més volada, això és, aquells que perpetuaren l'ofici i transmeteren els seus recursos al llarg de diverses generacions, bo i mantindre una sola qualificació professional, exercien altres negocis, com a comerciants o eminents propietaris, àdhuc introduïren novetats tècniques en els seus tallers. I això malgrat la condemna moral a tota innovació.

Terres clàniques

L'any passat es complia el quart centenari de l'expulsió dels moriscos ordenada en 1609, una commemoració que al País Valencià va passar institucionalment amb més pena que glòria, sobretot si la comparem amb les fastuoses celebracions que va gaudir la celebració del naixement de Jaume I, qui precisament veia així complida -amb una mica de retard- una de les darreres voluntats que deixava encarregades a Pere el Gran en el seu testament:

Rogamus dictum infantem Petrum [...] prorsus eiciat sarracenos de regno Valencia, ita quod nullus ipsorum sarracenorum remaneat ibi. (Preguem a l'infant Pere [...] que extirpe absolutament els sarraïns del regne de València, de forma que no hi romanga cap d'aquells sarraïns)

Els andalusins, doncs, les tribus àrabs i sobretot amazics que havien colonitzat la part oriental de la península Ibèrica, resistiren durant vora 350 anys més, però finalment es veieren abocats a l'abandó de les terres que havien ocupat els seus avantpassats durant segles. Les petjades que n'han restat a les actuals terres valencianes són poques, però algunes tan interessants com els despoblats de la vall d'Alcalà, precisament el territori des d'on el cabdill al-Azraq inicià la resistència contra l'ocupació feudal. L'Atzuvieta, la Queirola o els Benialís, la documentació gràfica a la xarxa és nombrosa, animada per les rutes senderistes que conviden a la seua visita. El mateix geògraf José Manuel Almerich en parla al seu blog, de forma complementària a la seua participació en el documental "Terra de moriscos", realitzat per al programa de Radio Televisió Valenciana Medi Ambient i que ací rescatem com a forma d'estimular l'interés per altres jaciments d'origen andalusí que encara resten per estudiar. Aquests d'Alcalà, concretament, van ser analitzats per Josep Torró i Josep Ivars en una sèrie d'articles publicats al llarg dels anys '80 i començaments dels '90. La convocatòria del XII Simposi Internacional de Mudejarisme és potser una bona ocasió perquè els joves investigadors interessats en la matèria proven d'aproximar-s'hi i familiaritzar-se amb les problemàtiques de la qüestió.

Restes de l'Atzuvieta

Reconstrucció de l'Atzuvieta

Poblat de la Cabília

La recerca sobre el paisatge medieval. Entrevista a Jordi Bolòs

Ha arribat l'hora de tirar mà del celler d'Harca, el lloc on les nostres entrevistes mauren a l'espera de fer-se públiques, i donar a conéixer la que li vam fer a Jordi Bolòs, catedràtic d'història medieval de las Universitat de Lleida.

Poc abans de Falles el professor Bolòs va visitar el departament d'història medieval de la UV per a participar en el seu seminari, i vam tindre l'ocasió de preguntar-li sobre el tema del qual és especialista: la història del paisatge, i més concretament el paisatge medieval de Catalunya. És per això que coneix a la perfecció la bibliografia anglesa, francesa i italiana sobre el tema, amb la finalitat d'aplicar els seus mètodes a la recerca de l'àmbit català, de la mateixa manera que nosaltres ho podrem fer en l'àmbit valencià. De fet, un dels primers treballs al voltant del paisatge i el territori va ser l'estudi del mas català, tot i que també ha tractat altres temes com ara la vida quotidiana medieval. Encara així, de les seues publicacions destaquen sobretot les referents al tema del paisatge, entre elles els nombrosos atles dels comtats catalans en època carolíngia.

Un dels aspectes més interessants que va destacar és el projecte PaHisCat, del qual Bolòs n'és el director, que té la intenció de “reconstruir el paisatge” català i “estudiar el passat per tal de poder planificar millor el futur”. Al seu complet web podreu conéixer millor el projecte.

Finalment, en la línia d'un post fet anteriorment al nostre blog sobre les noves tecnologies, vam destacar el vessant més tècnic de Bolós quan li vam preguntar pels huit blogs sobre historiografia i altres temes que manté oberts a la xarxa, que podeu visitar, i altres mitjans com la Viquipèdia i la xarxa social Facebook.

En definitiva, fruïu l'entrevista:

Nous horitzons i nous reptes

Després de les experiències més que positives obtingudes al llarg de 2009 amb la participació en el 12th Annual Mediterranean Studies Congress celebrat a Càller (Sardenya, Itàlia) i al 15th World Economic History Congress que tingué lloc a Utrecht (Països Baixos), els membres del Grup Harca ens hem posat un nou repte al davant: assistir al Rural History 2010-An International Conference que tindrà lloc a Sussex (Anglaterra) el proper mes de setembre, i organitzar una sessió en la qual l’objecte d’estudi és novament el regne de València als segles medievals. Complim, així, amb el requisit principal que la societat imposa a la nostra generació, com és oferir els resultats de les nostres recerques a la comunitat científica internacional. Som ben lluny d’aquella generació de medievalistes que van haver de definir les característiques del feudalisme valencià i matisar el model unívoc generat per a l’Europa occidental, en general, i per a les distintes societats del nord de la península Ibèrica, en particular. De la mateixa manera, també ens separa una certa distància amb les promocions d’historiadors que han estudiat les distintes regions del país i han assentat les bases del món rural i urbà valencià a l’època medieval. Ens hem format, per tant, al bressol d’una riquíssima tradició historiogràfica i no podem més que reconéixer la magna tasca duta a terme pels nostres mestres i els seus deixebles, al remat, els nostres companys de feina. Les exigències dels nostres temps, però, en són unes altres ben distintes.

És cert que la base de les investigacions que duem a terme és també l’observatori local i regional, atenent al comportament de la societat rural i urbana del regne de València. En això res no ha canviat. Ara bé, com que vivim en l’era de la informació i qualsevol notícia es mou a una velocitat vertiginosa, dues premisses determinen profundament la nostra formació científica. D’una banda, estem obligats a conéixer totes les novetats historiogràfiques a nivell internacional i, el més important, incorporar-les immediatament a les nostres anàlisis, amb el perill constant de quedar obsolets. De l’altra, hem de participar activament en tota aquesta renovació historiogràfica i, per això, cal donar a conéixer a la comunitat científica internacional no solament els resultats, sinó també les fonts i la metodologia utilitzades en les nostres recerques. El deure de la nostra generació és, doncs, mantenir la historiografia medieval valenciana al capdavant de les línies d’investigació pioneres a Europa i, encara més, convertir-la en un punt de referència a nivell internacional. Treballant en qualsevol altra direcció, estem condemnats al fracàs.

La conseqüència lògica d’aquestes necessitats científiques i també curriculars fou, com dèiem, la participació als congressos de Càller i Utrecht. En les dues ocasions, el marc general de reflexió fou l’expansió feudal i el desenvolupament econòmic de les perifèries europees entre els segles XII-XV i, més concretament, l’observació d’ambdós processos al regne de València a partir de la conquesta del segle XIII. Ara, dins del context de la història rural, la nostra atenció es dirigeix a un tema que, malgrat que ha suscitat cert interès de la historiografia des de fa algunes dècades, no gaudeix d’una anàlisi sistemàtica i profunda que li atorgue la importància que tingué als segles medievals: l’aprofitament dels recursos naturals.

Al llarg de bona part del segle XX la historiografia ha analitzat l’economia camperola des de la perspectiva de la subsistència i, en conseqüència, del monopoli de l’agricultura cerealista. Al mateix temps, també ha posat de manifest el progressiu tancament de l’accés al bosc i la restrictiva política imposada pels senyors arreu de l’Europa occidental. Tot açò ha generat una visió monolítica de la societat rural, centrada en la producció i el consum de cereals panificables i allunyada d’altres recursos naturals destinats a l’alimentació i altres usos quotidians i industrials. No obstant això, en els últims anys s’ha matisat aquesta concepció. Estudis d’arreu d’Europa han testimoniat la diversificació de la dieta camperola i l’existència de distintes estratègies d’aprofitament dels recursos naturals, fins i tot amb el sorgiment d’autèntiques indústries rurals, relacionades sobretot amb la mineria i la metal·lúrgia.

Així, doncs, amb la sessió organitzada pretenem analitzar l’aprofitament dels recursos naturals en un espai concret, com és el regne de València, al llarg de la baixa Edat Mitjana. D’una banda, l’explotació de les zones lacustres esdevé un recurs fonamental en les estratègies econòmiques dels camperols que habiten en la zona litoral i prelitoral del regne. De l’altra, l’extracció de la fusta i la sal genera complexes activitats industrials a diverses viles valencianes i posa en marxa un actiu comerç que està sotmès a la intervenció reial i senyorial. Per últim, la importància assolida per la ramaderia ovina al nord del País Valencià als segles XIV-XV provoca una intensa ocupació ramadera i, al mateix temps, una transformació en l’organització del paisatge agrari, amb la delimitació d’amples zones de pastura i la proliferació de rutes transhumants que progressivament articulen el territori. Comptat i debatut, el cas del regne de València esdevé un escenari idoni per estudiar els diferents aprofitaments dels recursos naturals i, en última instància, analitzar la conflictivitat que genera entre els diversos protagonistes de la societat rural entre els segles XIII i XV. Esperem, doncs, poder contribuir a mantenir la historiografia valenciana als circuits científics internacionals i, així, seguir complint el nostre deure generacional.

La nostra sessió serà el dia 16 de setembre a les 11 h. Trobareu més informació sobre la sessió a la secció d’Activitats del nostre web, i més sobre el tema a la pàgina d’Inici.

Seifukuou Jaume issei Kunkouroku

Ja fa un temps que la portada de Seifukuou Jaume issei Kunkouroku està al nostre web, i posteriorment han aparegut referències en premsa i televisió, però és el 21 d'abril que la traducció al japonés del Llibre dels Fets de Jaume I es presenta oficialment a Alacant. Així, a banda dels representants de les institucions que han pagat la traducció a través del projecte IVITRA, com ara l'Acadèmia Valenciana de la Llengua o l'Institut Ramon Llull, hi destaca la participació per videoconferència des del Japó del traductor i autor principal, Akio Ozaki, tal com ja va fer en 2008 al congrés sobre traduccions de textos clàssics valencians de la Nucia.

Vicent Baydal, que ha actuat com a assessor d'Ozaki en qüestions històriques, i que apareix a la portada com a coautor per haver escrit bona part de la introducció i contextualització per al públic japonés, lamentablement no podrà estar present a Alacant, però el que sí podem fer ara des d'Harca és oferir l'entrevista que li van fer juntament amb el director de l'IVITRA, Vicent Martines, al programa Encontres de Televisió Valenciana. Així, a l'igual que en la presentació de hui, podreu trobar la lectura en directe d'alguns passatges de la Crònica en japonés, alhora que, també, apreciareu cert embolic entre els participants amb el “feudalisme japonés” i el concepte d'honor, més que res degut a la concepció literària de la societat medieval i el món cavalleresc que manifesten, la qual porta a fer afirmacions no excessivament encertades com ara que el Llibre dels Fets és un llibre de cavalleries.

Cal dir, d'altra banda, que la introducció de Baydal al llibre apareixerà pròximament publicada en valencià a la revista Afers sense les modificacions que s'introduïren en la versió japonesa, de to més divulgatiu. Així, s'hi podrà apreciar una versió més ajustada a les darreres interpretacions historiogràfiques sobre la realitat de la conquesta de Jaume I i la seua contextualització dins del procés d'expansió de la societat feudal.

II Seminari de Joves Investigadors

Recollint la força que en els últims temps han assolit les trobades de joves medievalistes, enguany els becaris del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València posen en marxa el II Seminari de Joves Investigadors (la primera sessió és el dia 19 d’abril de 2010, a les 16:30 h.). Compten ja amb l’experiència més que positiva de la primera edició organitzada l’any anterior, en la qual participaren un total de nou investigadors procedents de les universitats de Girona i Alacant, així com també del CSIC-Institució Milà i Fontanals, de Barcelona.

En aquesta ocasió, la finalitat ha estat la mateixa que en l’edició anterior, és a dir, convertir la Universitat de València en un punt de trobada d’un grup de joves medievalistes que comencen a oferir uns primerencs resultats força interessants per a les tendències historiogràfiques actuals. Així mateix, la dinàmica també ha estat la mateixa que la del I Seminari, ja que els medievalistes de les universitats convidades han organitzat seminaris semblants als seus centre d’origen on participaran els joves investigadors valencians. Ara bé, ací hi ha una diferència ben significativa entre ambdues edicions. Mentre en el I Seminari l’àmbit de procedència i també d’estudi de tots els participants fou el de la Corona d’Aragó, ara el marc d’anàlisi s’ha ampliat a Castella, ja que els assistents provenen de la Universidad Complutense de Madrid i de la Universidad de Sevilla. S’intenten establir, doncs, una sèrie de vincles entre ambdues escoles historiogràfiques que permetran conéixer millor quines són les característiques de les dues corrents i quina és la seua influència en l’explicació de les societats medievals. Una millora en la comprensió de Castella i la Corona d’Aragó que només serà possible amb la connexió entre els investigadors d’ambdós territoris i la seua participació en els circuits científics internacionals.

Cal, però, anar a poc a poc i no hi ha altre remei que donar suport a iniciatives d’aquest tipus si volem que siga així. En aquest sentit, la finalitat última d’aquesta trobada és la de convertir el Departament d’Història Medieval de la Universitat de València en un punt de referència per a tots els joves medievalistes d’àmbit peninsular, amb l’esperança que es puga consolidar com ho han fet altres trobades d’aquesta mena, per exemple, el Seminari d’Estudis Doctorals organitzat pel CSIC-Institució Milà i Fontanals de Barcelona i el Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas que té lloc a Lorca (Múrcia).

Entrevista a Giuliano Pinto

Reprenent les nostres entrevistes a medievalistes, en aquesta ocasió el sr. Giuliano Pinto, professor de la Università degli Studi di Firenze, va atendre amablement les preguntes que li vàrem formular en la seua darrera visita a València. Coneixedor de les riques fonts de la Toscana medieval i autor de diversos estudis sobre Florència, G. Pinto ha compilat alguns dels treballs que, en forma d'article, havia publicat anteriorment en el llibre Il lavoro, la povertà, l'assistenza. Ricerche sulla società medievale, Roma (2008). Ací us oferim algunes de les reflexions que va compartir al voltant d'algunes d'aquestes qüestions: sobre la pobresa, l'alimentació o les institucions de caritat.