Time Team a Dénia

En un altre post ja vam parlar del programa sobre arqueologia anomenat Time Team, del Channel 4 britànic, com una magnífica forma de fer divulgació històrica i científica a través dels mitjans audiovisuals. No debades, almenys al Regne Unit, n'hi ha demanda: el programa es fa en un canal privat i duu ja 20 anys seguits d'emissió, amb vora 300 capítols. No tornarem a parlar sobre la importància de la vinculació entre el món acadèmic i el dels productors de continguts mediàtics. Simplement, volíem aprofitar per a oferir-vos un dels pocs programes en què el Time Team va eixir de la Gran Bretanya, i ho va fer, precisament, a les nostres terres: a Dénia (que, evidentment, ubiquen un poc al nord de Benidorm, la gran coneguda dels anglesos). Hi ajudaren en els treballs d'excavació d'un raval d'artesans situat prop del port d'època andalusina, entorn del segle XI, al peu de l'imponent castell de la mâdina. Com hi podreu comprovar, el cap de les excavacions és Josep Gisbert, l'arqueòleg municipal i persona realment activa dins del món de l'arqueologia i la museologia de la comarca de la Marina i tot el territori valencià. En conjunt, resulta un document ben interessant.

Llàgrimes en la pluja: Pobles Valencians abandonats a l’edat mitjana

El despoblament dels nuclis del rerepaís valencià és un fenomen històric que s'ha produït en els darrers quaranta anys i que, lluny d'acabar, continuarà en els anys a venir. És cert que entre el 1967 i 1972 es van produir el gruix dels abandonaments, un èxode rural que anà a farcir els extraradis de les ciutats, València i Barcelona fonamentalment. El degoteig, però, sembla que no s'ha aturat. Ni les polítiques en favor del turisme d'interior, ni les subvencions agrícoles, com tampoc les construccions de noves vies de comunicació han aconseguit aturar aquest procés. En contrapartida, ens trobem una plana costanera que concentra la major part de la població, tot i pagant el preu de la destrucció dels paisatges d'horta i una sobreexplotació dels recursos. Dues consideracions més encara: l'èxode rural i el conseqüent abandonament agrícola han portat parell l'ampliació de la massa forestal i de la vida animal en aquests territoris. De fet, gràcies a tot plegat, espècies com el llop estan ampliant amb certa facilitat la seua presència al llarg de la façana mediterrània. Aquesta recuperació de la salvatgina seria positiva de no ser per la manca de cura que pateixen per part de l'administració, fent d'ells una font de plaer per a més d'un trastornat adorador d'Hefest i de Vulcà. Al llibre Pobles Valencians Abandonats. La memòria del silenci, d'Agustí Hernàndez, podeu trobar una nòmina extensa però incompleta -tampoc l'autor pretenia confegir una enciclopèdia- de poblacions que han patit aquest procés històric. El treball d'Hernàndez esdevé una eina ben útil per arribar amb cotxe o a peu, segons els casos, fins a aquests paratges. Sens dubte, l’abandonament dels pobles d’interior és un fenomen històric recent, que exigeix de l'estudi científic d'un especialista (sense desmerèixer la tasca impagable que ha dut a terme Hernàndez i la seua família, ans al contrari). Això no obstant, la lectura del llibre d’ Hernàndez m'ha portat a demanar-me pels pobles valencians abandonats al llarg de l'edat mitjana.

En aquest sentit, la qüestió dels despoblaments medievals ha rebut una atenció diversa segons els territoris europeus: mentre que a Anglaterra és una línia de recerca consolidada entre els medievalistes, particularment els arqueòlegs, a Castella amb prou feines se'n parla. A casa nostra, únicament els despoblats moriscos del 1609 han rebut una atenció acurada. Però, per les mateixes característiques del fet històric en qüestió -l'expulsió dels moriscos-, es tracta d'estudis molt focalitzats en el territori i en la cronologia. Siga com vulga, els medievalistes valencians ens hem preocupat poc, o no res, pel procés de concentració de la població que de forma sorda però constant es produí al llarg dels segles medievals. Per descomptat, al sendemà de la conquesta ja es van produir els primers abandonaments de nuclis andalusins a causa de la pressió colonitzadora. Aquest fenomen ha estat estudiat per Pierre Guichard juntament amb Antoni Furió i Josefa Cortés per al cas de la Ribera, però calen també altres treballs per a la resta del país. De fet, bona part dels treballs provenen de la mà d’investigadors estrangers, com veurem després. Ha estat, però, Josep Torró qui ha reflexionat amb major deteniment al voltant de la matèria que ens ocupa, en Poblament i espai rural. Transformacions històriques (València, 1990). Ja aleshores, l’autor es lamentava del panorama certament escanyolit de les excavacions als assentaments rurals medievals valencians.

Excavació de la pobla d'Ifac

Davant d'aquest escenari, qualsevol iniciativa i projecte d’excavació sembla ben interessant, almenys d’entrada. I és cert que l’estudi d’un moment de transició que suposà una intensa transformació del poblament, com és el pas de la societat andalusí a la feudal, resultà cabdal. Tanmateix, i sense renunciar o menystenir l’abans esmentat, quan pense en despoblats valencians de l'edat mitjana em referisc sobretot a aquells nuclis que foren abandonats paulatinament al llarg dels segles baix-medievals per causes diverses. Aquesta nòmina resta encara per confeccionar (amb el benentès que tampoc pretenc fer-la jo ací ara). Alguns són notablement coneguts, com ara el cas de la vila d'Ifac (la Marina), el poblament de la qual fracassà en dues ocasions, primer al segle XIII i després a inicis del segle XV, quan Alfons el Jove, comte de Dénia, mirà d'assentar nous colons. I també el Ràfol (Tavernes de la Valldigna), que comptava fins i tot amb església pròpia per no haver de desplaçar-se fins al mateix monestir de santa Maria de Valldigna, però que abans del segle XVII restava ja pràcticament abandonat. En ambdós casos era la seua ubicació el que dificultà l'assentament de població, donats els perills que hi havia especialment en temps bèl·lics.

Tampoc resulta massa atraient viure a dalt d'un castell, menys encara en temps de pau, i potser per això Jaume II fracassà en els seus intents d'assentar un grup de famílies a Bairén, tot donant-los noves terres de marjal dessecades el 1311. Més continuïtat tingué el poblament del castell del Rebollet (Font d'En Carròs), almenys fins a mitjan segle XV, quan hem pogut documentar la presència de famílies residint-hi. Al seu favor tenia un accés més fàcil i una major proximitat a les terres agrícoles i la resta de nuclis. En el cas de l'Alcudiola de Rafelcofer no es tracta tant d'un abandonament, com de l'absorció per part d'aquest darrer nucli, però fa la impressió que, en efecte, hi hagué d'existir una fase en la qual l'Alcudiola restà com a simples cases per a les eines agrícoles. A la Vall del Vernissa sabem que existí una alqueria de la qual el riu i el territori prengueren el nom. En temps d'Ausias Marc, però, sembla que ja estava pràcticament deshabitada o només amb alguna família. Dins encara de la mateixa vall, fa la impressió que pogué existir un nucli d’assentament de colons anomenat Navesa, el topònim del qual ha quedat fossilitzat en el nom d’un barranc, però en qualsevol cas la població l’hauria abandonat abans del segle XIV.

Castell del Rebollet

Pel que fa als nuclis musulmans, el gruix dels despoblats es va produir en dos moments precisos: la conquesta del segle XIII, i l’expulsió dels moriscos el 1609. Possiblement, tot i que només podem intuir-ho, l’abandonament de nuclis degué ser molt més acusat amb l’arribada de les tropes feudals, però fou el decret de Felip IV el que ha tingut una major incidència sobre el poblament del territori valencià. En efecte, els despoblats de les muntanyes de l’Espadà i de Dénia són, sens dubte, els més coneguts, però hi ha molts d’altres dels quals no han quedat restes. Pensem, per exemple, en el cas de Llaurí, al terme municipal del qual hi havia, a més del poble que ha arribat a l’actualitat, altres tres alqueries: Matada, Benihomer i Beniboquer. Fins ara només teníem constància del molí i assut del primer nucli esmentat, però en els darrers anys han aparegut diverses restes materials i humanes a les partides que, significativament, s’anomenen els Llogarets i els Corralots. Els pobladors d’Alèdua, a la foia de Llombai, també foren forçats a deixar les seues cases per a sempre, encara que, com en el cas de Bofilla, resta encara dempeus la seua torre d’herència andalusina. D’altres, cas de les alqueries de l’horta de Gandia, només en queda el topònim -Benieto Sobirà i Benieto Jussà- o ni tan sols això.

Ara bé, al llarg del segles medievals també s’abandonaren diversos nuclis de població musulmana. És el cas de l’alqueria de Cotalba, les cases i terres de la qual foren adquirides per Alfons el Vell als seus pobladors per a la construcció del monestir de Sant Jeroni de Cotalba, que hagueren d’instal·lar-se en altres alqueries. Sotaia, a l’horta de Gandia, també fou abandonada en algun moment del segle XIV, possiblement arran de la guerra de Castella. Per acabar, el nucli d’Espioca estava integrat en l’encomanda de Torrent (ara pertany al terme de Picassent) i encara al segle XV hi residien algunes famílies, però fou abandonat a inicis d’època moderna. Ara mateix l’únic testimoni, visible des de l’autopista, és la seua torre, la majestuositat de la qual cada dia està en retrocés per l’abandonament que sofreix.

Monestir de Sant Jeroni de Cotalba, amb el poblat mudèjar a la dreta inferior

Alguns dels despoblats identificats han pogut ser excavats. Sens dubte, el projecte més consolidat és el d’Ifac, del qual ací ja hem parlat (ací i ací). Fa alguns anys, ja sota la direcció d’A. Bazzana i P. Guichard, foren estudiats els assentaments de Sufera (Cabanes) abandonat abans de 1233; la Magdalena, nucli originari de Castelló de la Plana, el mont Mollet (Vilafamés), o l’alqueria Elca (el Rebollet). També van ser ells els que van començar els treballs a l’alqueria de Bofilla (Horta de València), que després continuaria P. López Elum. D'altra banda, Josep Gisbert ha estudiat la vila medieval de Dénia, abandonada arran de la Guerra de Successió. El Museu d’Alcoi va realitzar algunes prospeccions a les alqueries del Sompo (Cocentaina) i de Benimarsoc (la Vall de Gallinera). I, per concloure, K. W. Butzer dirigí les excavacions a Benalí (Aín, Serra d’Espadà).

Aquest són només alguns dels llocs que no sobrevisqueren a la llarga nit feudal i que, a mercè de les circumstàncies històriques, però també a la desídia de l’administració, el seu testimoni s’ha diluït en el paisatge i el temps com llàgrimes en la pluja.

"No hi ha contacte entre la producció acadèmica i el públic": Entrevista a Stefano Cingolani

Stefano Cingolani va ser el primer entrevistat d'aquest blog, fa ni més ni menys que sis anys. En aquells moments no teníem càmera i ens havíem d'acontentar amb transcriure i publicar les converses. Amb el temps us hem pogut oferir les gravacions i, per això, ha estat un plaer tornar a entrevistar-lo i xarrar amb ell sobre l'evolució de la seua peculiar carrera investigadora. El doctor Cingolani és un dels pocs historiadors -filòleg de formació- del nostre entorn que, sense plaça acadèmica, es guanya la vida exclusivament amb la investigació, alternant treballs més tècnics i erudits amb d'altres destinats a la divulgació, però sempre amb un marcat nivell d'excel·lència. 

Així, després d'haver estat un dels grans protagonistes historiogràfics del vuitè centenari del naixement de Jaume I el 2008, posteriorment s'ha centrat en el regnat de Pere el Gran, de qui ha publicat una biografia, una nova edició de la crònica de Bernat Desclot i totes les cartes i pergamins conservats a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. A més a més, ha participat en l'estudi de les tombes reials de Santes Creus començat el 2009, prepara la transcripció gradual dels registres de Cancelleria de Pere el Gran en col·laboració amb la Fundació Noguera i ha continuat publicant anals catalans dels segles XI i XII dins del projecte de Monuments d'Història de la Corona d'Aragó. D'aquests tres projectes ens va parlar en concret, anunciant que encara s'han de publicar els resultats definitius del primer en forma de llibre, que la posada en marxa del segon revolucionaria els coneixements sobre el regnat en qüestió i que el tercer està trobant serioses dificultats de finançament. 

Finalment, respecte del paper dels medievalistes en la societat actual, ens parlà de la falta de connexió entre la producció acadèmica i el gran públic, dins del qual hi percep molta gent interessada en la història medieval, que es veu, tanmateix, mancada de circuits de coneixement accessibles. Sens dubte, en la seua qualitat d'investigador acadèmic i creador, alhora, d'obres d'alta divulgació, Cingolani és una de les veus més autoritzades a l'hora de reclamar un canvi en el sistema de producció científica i de promoció investigadora, que, com tots sabem, condueix de vegades a situacions de difícil explicació racional. Mentrimentres, com ell mateix, haurem de ser constants i posar tots els nostres esforços en continuar dedicant-nos a allò que ens apassiona i per al que ens hem format: fer història. 

Carmelina Sánchez-Cutillas

El proper dissabte 22 de febrer farà 5 anys de la mort de Carmelina Sánchez-Cutillas i Martínez del Romero. Aquesta autora és coneguda pel seu vessant poètic i literari, i especialment per la novel·la Matèria de Bretanya, que la va convertir en una de les escriptores més importants de la literatura valenciana de postguerra, i en general del segle XX. El que no sap la majoria de la gent és que Carmelina també era historiadora, i a més medievalista. També és cert que no va destacar especialment en aquest camp (com la major part de la seua generació, d’altra banda) però en el medievalisme valencià coneixem tan mal els nostres antecedents historiogràfics, i n’hi ha tan poques dones, que paga la pena fer cinc cèntims sobre la seua biografia i la seua obra historiogràfica.

Carmelina Sánchez-Cutillas, pocs anys abans de la seua mort

Tot i que nascuda a Madrid el 1927, va viure la major part de la seua vida a Altea (la Marina), on hi residia també el seu avi matern Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), jutge municipal, folklorista i historiador valencià. Un home, per la seu banda, igualment interessant, que va arribar a ser degà del Centre de Cultura Valenciana, vicepresident de Lo Rat Penat, i un dels signants de les Normes de Castelló de 1932. Sens dubte, va ser ell qui va transmetre a la seua neta l’interès per la historia valenciana, i per això aquella jove Carmen Sánchez degué estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de València.

L'avi Francesc

Després de treballar en la secció de Cultura del diari Levante, fou entre finals dels 50 i principis dels 70 quan es van publicar les poques obres d’història medieval que va produir Sánchez-Cutillas. Fou autora de diversos llibres i articles, com ara “Don Jaime el Conquistador en Alicante” (1957), que tracta sobre els fets del rei en l’actual demarcació provincial, i especialment sobre les relacions diplomàtiques amb Castella. De fet, sembla que Carmelina era una gran admiradora de Jaume I. També va publicar “Lletres closes de Pere el Cerimoniós endreçades al Consell de València” (1967), en el qual estudia i transcriu diversa documentació, i “Notas sobre la estancia del infante don Pedro de Portugal en la corte del rey don Jaime I de Aragón” (1969). Com veiem, només pels títols ja s’hi pot apreciar que es va interessar especialment per la monarquia i per la història política dels primers segles després de la conquesta, com era molt habitual en la seua època. Però tampoc no es pot dir que en fóra cap especialista.

Més tard va publicar un treball dins del VIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó de 1967, sobre “La fàbrica vella, dita de murs i valls” (1970). I, finalment, es va interessar per la poesia medieval en la comunicació que va presentar al I Congrés d’Història del País Valencià, titulada “Jaume Gassull, poeta satíric valencià del segle XV” (1971). Com tots sabeu Gassull és l’autor de La brama dels llauradors de l'horta de València contra lo venerable mossén Fenollar, una obra satírica de finals del segle XV.

Després de l’estudi sobre Gassull ja no s’hi dedicaria més a la Història, i es va abocar a la seua passió: la literatura. Però cal destacar encara la influència de l’edat mitjana en la seua obra poètica i narrativa. Per exemple, el títol de Matèria de Bretanya fa referència a les llegendes medievals del cicle artúric, un conjunt d’obres que la protagonista de la novel·la trobava a sa casa. I encara més, un article en forma de carta fictícia publicat el 1981 a la revista Cairell, titulat “A la reverent e honrada Sor Francina de Bellpuig, monja professa al convent de la Puritat cara cosina nostra”, un presumpte text medieval del que Sánchez-Cutillas afirma ser la simple transcriptora, el qual atribueix a sor Isabel de Villena, la coneguda autora del Vita Christi.

Sor Isabel de Villena entregant la seua obra a les monges del convent de la Trinitat de València, del qual era abadessa

Des de 1981 ja mai no tornaria a publicar res, per culpa del seu desencant amb l’escàs èxit dels seus darrers poemaris, segons declararia alguns anys més tard. Amb tot, ens deixava una obra poc extensa però intensa. Evidentment, Carmelina Sánchez-Cutillas no passarà a la història com a historiadora, però tampoc no li cal. L'amor pel seu país i per la seua història, així com la qualitat de la seua obra literària i especialment de la seua deliciosa Matèria de Bretanya, justifiquen de sobres aquest petit recordatori en un blog sobre Història Medieval.

Per acabar, en aquest vídeo podeu veure l’autora a la Biblioteca Pública de València, en 2007, parlant dels seues orígens a Altea i de la seua obra.

Beyond lords and peasants. Un llibre del Grup Harca

Ja està. Després d'any i mig de gestions i d'esforços titànics, ja està. Sembla que fa una eternitat quan començàrem a donar les primeres passes, com sol ser habitual en aquests casos, que és trobar els cacaus. Però ara ja està. El treball dóna els seus fruits i ara, per fi, podem fer un tast.

Portada de Beyond Lords and Peasants

Aquest és un llibre col·lectiu en molts sentits. Abans que res perquè són diversos els autors que hi participen, i també perquè és el resultat del treball de molta gent, més enllà de la tasca dels editors. Per damunt de tot, però, és un llibre d’Harca, i això perquè tots quatre ens hem capficat en aquest projecte en la mesura de les nostres possibilitats. És per això que trobareu el logo harquià al darrere de la coberta. Com sol succeir en aquests casos, hi ha coses que s'hagueren pogut fer d'una altra manera, i d'altres que es podrien millorar. Només podem assegurar-vos que aquest és el millor llibre que hem pogut fer, donades les circumstàncies i els recursos. Nosaltres estem satisfets amb el treball realitzat, i esperem que vosaltres també ho estigueu.

Portada del darrere, amb el logo d’Harca

Per ser totalment sincers, la idea de publicar un llibre conjuntament ha estat sempre present, des dels mateixos inicis del Grup Harca. Així d'agosarats eren aquests joves investigadors. Sí, quan organitzàrem la sessió per al WEHC 2009 a Utrecht ja teníem en el cap la possibilitat de recollir els materials en un volum col·lectiu. Al remat, això es va esvair per unes raons o per altres. La possibilitat es va presentar arran del Seminari de Joves Investigadors del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València, que en la seua tercera edició (2011) va adquirir un caràcter internacional amb la participació dels col·legues flamencs de les universitats de Gant i d’Anvers, que ara participen al llibre. En principi, la publicació anava a ser un recull de les aportacions que uns i altres férem a sengles trobades, a les ciutats de València i Anvers. Al capdavall, però, atès que era una qüestió que, poc o molt, ens preocupava a tots, decidírem centrar-nos en l’anàlisi dels sectors benestants de la societat rural, com es desprèn del títol del llibre. No és aquest, per tant, una simple edició de papers esparsos, sinó que hem tractat de donar-hi una coherència interna, establint un objecte d'estudi comú. Analitzat, això sí, des de cronologies, perspectives i territoris diversos.



Prement ací podeu veure o descarregar l’índex en pdf

Com podeu veure, n’hi ha articles sobre el País Valencià i Flandes fonamentalment, i també un treball sobre Anglaterra. A més, inclou un pròleg del professor Ferran Garcia-Oliver, una introducció a la temàtica de les elits rurals escrita pels editors, i unes conclusions del professor anglés Christopher Dyer, de la Universitat de Leicester.

Si voleu llegir el llibre sencer podeu trobar-lo en paper a les millors llibreries universitàries de l’Estat, a la pàgina web de PUV, també a Amazon, o comprar-lo en llibre electrònic a través de les Publicacions de la Universitat de València. Esperem que el gaudiu. Enjoy it!

Zurita i el Romànic en internet

Un post molt breu per a donar-vos notícia de dues pàgines web, que potser no coneix tothom.

En primer lloc, una pàgina dedicada a la figura de Jerónimo Zurita, que van posar en marxa les institucions d’Aragó fa any i mig, arran del 500 aniversari del naixement del cronista aragonés en 1512. Zurita no va viure en època medieval i, en realitat, és un cronista d’època moderna. Però podríem considerar-lo, merescudament, com el primer historiador medievalista de la Corona d’Aragó. El gran treball d’arxiu que va fer per a documentar les seues cròniques no era gens habitual en un simple cronista del moment, i encara gràcies a ell sabem actualment diverses coses que va poder veure directament en documents que hui en dia estan perduts. Certament, Jerónimo Zurita mereixeria, almenys, un monument en cada territori de l’antiga Corona d’Aragó, i qualsevol eina que ajude a difondre la seua figura i la seua obra es queda curta.

La pàgina web conté una completa biografia del personatge, i d’altres cronistes moderns del regne d’Aragó. Però també, i açò és el més important, es pot accedir on-line a la seua obra Anales de Aragón en pdf, i existeix un cercador de documentació que inclou també l’anomenada “alacena de Zurita”, que és un recull de documentació que va recollir i conservar ell mateix al segle XVI.



Jerónimo Zurita, oli de Nicolás Ruiz de Valdivia

La segona pàgina web de la que us volem parlar s’ha presentat molt recentment, i està dedicada al Romànic. Es tracta, en realitat, d’una exposició virtual sobre aquest estil artístic i arquitectònic, planificada per la Fundación Santa María la Real, de Palencia, que per la seua senzillesa no tindria major importància si no fóra perquè està instal·lada en la nova plataforma de Google Cultural Institute. Així, com podreu veure, la plataforma de Google ofereix la possibilitat d’incorporar textos, imatges, vídeos i altres elements pertanyents als seus serveis habituals, com ara Google maps. Tot amb una navegació extremadament senzilla i ràpida, en una presentació lineal. Per descomptat, aquesta segona pàgina té una finalitat totalment difusora de la Història, presentada d’una manera dinàmica i com un primer contacte amb la matèria.



Captura de pantalla d'una part de la pàgina web sobre l'origen de Romànic

En definitiva, fruïu-les amb gust per la Història, i si us agraden doneu-ne difusió.

La miraculosa banya d'unicorn en temps de Joan I de Girona (1377-1378)

«L'unicorn, a causa de la seua manca de temprança, sense saber com controlar-se davant el plaer que sent per les donzelles, s'oblida de la seua ferocitat i salvatgia i, deixant a un costat tota por, va cap a les donzelles assegudes i s'adorm en la seua falda; és llavors quan el caçador el pot prendre». Això era el que Leonardo da Vinci deixava escrit a finals de la dècada de 1470 en un dels seus llibres de notes, en el qual, alhora, dibuixava aquests bells traços. Sí, Leonardo da Vinci, el geni universal, l'home del Renaixement, també creia en els unicorns, com la resta d'europeus de la seua època. ¿Per què no havia de fer-ho, si això era precisament el que deien els llibres amb els quals s'havia format? De fet, tothom sabia que els unicorns existien, era vox populi; potser ningú no n'havia vist cap o potser alguns pocs sí que ho afirmaven, tornats de viatges a llocs llunyans, on n'havien sentit parlar de la seua existència i, fins i tot, perjuraven haver-los vist. Els unicorns, en l'imaginari col·lectiu d'Occident i de Pròxim Orient, existien pràcticament des de sempre. Eren citats en els tractats perses, grecs i romans, que els ubicaven a l'Índia, i, per si fóra poc -la prova definitiva per a un home medieval- apareixien en diversos passatges bíblics, com els Psalms o els llibres d'Isaïes i Job (fent referència, probablement, a un tipus de bou salvatge amb les banyes simètriques, tal i com el podem veure en aquest baix-relleu assiri). En tot cas, l'obra clau de l'Antiguitat de la qual begueren tots els bestiaris medievals fou el Physiologus, un manuscrit anònim sobre animals, plantes i roques, escrit en grec a Alexandria durant el segle II. En ell apareixen les característiques que Leonardo da Vinci encara recollia tretze segles després: l'unicorn era un animal menut, però realment ferotge, impossible de caçar per l'home si no era a través d'una trampa: posant-li com a esquer una dona verge, ja que els unicorns sentien una feblesa especial per elles i s'amansaven de tal manera que s'adormien a la seua falda, únic moment en el qual podien ser capturats. D'ací a la reinterpretació cristiana d'aquell comportament hi havia un pas: l'unicorn era una al·legoria de Jesucrist, menut per la seua humilitat, ferotge en la seua lluita contra el dimoni i pacífic davant les verges, que representaven Maria i tota l'Església universal; la banya, poderosa i enroscada, era correlat de la connexió mística entre Déu i el seu fill.

A esquerra i dreta, gàrgoles amb forma d'unicorn a les catedrals de Barcelona i Ciutadella. 

En el centre, un dels tapissos de la sèrie La Dame à la licorne, teixits en Flandes a finals del segle XV per a un noble de la cort reial francesa

Dels poders terapèutics de les banyes de l'unicorn, precisament, parlava un altre tractat grec de l'Antiguitat, l'Indica de Ctesias, segons el qual estaven fetes d'una substància especial, l'alicorn, que podia purificar tota mena de substància emmetzinada i guarir aquells qui havien estat objecte d'enverinament. És per això que aquest element amb suposats poders protectors es convertí en un preuat objecte de desig en l'entorn de les corts medievals, especialment les de reis, prínceps i altres grans senyors, sempre pendents del risc que comportaven les conxorxes per eliminar-los físicament a través de tot tipus de verins. Així, com va mostrar Odell Shepard en el seu clàssic estudi The Lore of the Unicorn (1930), començà un veritable tràfic d'alicorn per tota Europa, bé en forma de petits trossos que servien com a antídot i amulet, bé en forma d'objectes artesanals destinats als poderosos (anells, empunyadures, ceptres, etc.), bé en la seua matèria primera: les banyes d'unicorn senceres, en tota la seua esplendor. Aquestes darreres eren les que reforçaven el convenciment total en l'existència d'aquells animals dels quals parlaven els llibres de ciència de l'època; qui n'havia vist una no podia dubtar-ho: els unicorns existien. I quina mena de banya era la que veien alguns pensant que era d'unicorn? Doncs ni més ni menys que les procedents dels narvals, una espècie àrtica de cetaci caracteritzada per tindre un gran ullal, de fins a dos metres i mig, com els que podeu veure en les imatges següents. Així, com han documentat Bruno Faidutti, Alexander Pluskowski i molts altres, els ullals de narval, que eren capturats per esquimals a Grenlàndia, s'introduïren en els mercats europeus fent-se passar per banyes d'unicorn, de manera que a la darreria del segle XV, per exemple, el duc de Borgonya Carles el Calb en tenia fins a sis complets, que exhibia orgullosament en els festins i celebracions més importants (entre les joies de la Corona austríaca, d'altra banda, encara se'n conserva un, l'ainkhürn). De més a més, amb ells es confeccionaven objectes de luxe, també per als àmbits cortesans, dels quals segurament el més espectacular és el tron de la Corona danesa, fet en el segle XVII suposadament amb alicorn i que, analitzat contemporàniament, ha donat com a resultat la seua elaboració amb ullals de narval.

A l'esquerra, un grup de narvals. Enmig, els seus ullals. A la dreta, el tron de la coronació del rei de Dinamarca (1662-1671)

Els membres de la casa reial aragonesa, com no podia ser d'una altra manera, també anaren darrere del preuat alicorn. Probablement ho feren tots, però de qui tenim constància plena és de Joan, fill de Pere el Cerimoniós, que regnà la Corona entre 1387 i 1396 i es guanyà el malnom de Joan el Caçador, l'Amador de la gentilesa, o el Descurat, ja que els seus principals interessos estaven en els sumptuosos plaers de la cort i no el govern dels regnes. El cronista saragossà Jerónimo Zurita deixà escrit que «en todo eran sus cosas tan singulares y raras, y de tan excesivo precio, que en ninguna otra corte se pudiesen no solamente igualar, pero ni aun hallar», una impressió que el barceloní Josep Maria Roca reforçà en la seua biografia moderna, Johan I d'Aragó (1930), en la qual insistí, amb ulls contemporanis, en el pretés caràcter supersticiós del personatge. Allò ben cert, en tot cas, és que gràcies a aquest treball tenim ben documentat l'interès de Joan per les banyes d'unicorn i la seua utilització, si més no durant el seu període com a duc de Girona, el títol que a partir d'ell reberen els hereus de la Corona. Sabem, per exemple, que en 1377, quan Joan comptava amb 27 anys i havia vist morir tres fills mascles de manera consecutiva, demanà al bisbe de Lleida la banya que es trobava a la capella funerària d'Ot de Montcada, dins de la catedral, fent esment dels seus poders antiavortius: «qui·n tenga ab si, no·s pot de son prenyat afollar». El prelat, tanmateix, li indicà que l'havia agafada el comte d'Urgell, a qui s'adreçà Joan reclamant-li-la «tota o ço que n'hajats» diverses vegades, «cor la hajam molt necessària». El comte, finalment, li la trameté, informant-lo que, a més a més, tenia constància de l'existència d'altres dues banyes d'unicorn, «la una que és a Roncesvalls, en Navarra, e l'altra que és en una esgleya ermitana de illa de mar». El primogènit, en correspondència, prometé tornar-li un fragment i li féu relació dels miraculosos poders de l'alicorn, segons havia pogut comprovar recentment, quan un escuder del seu cunyat, el comte d'Armanyac, li'n donà un tros a Perpinyà, «quaix en quantitat de una amel·la», que havia portat de l'illa de Rodes. A la mateixa ciutat de Perpinyà, com li comentà l'escuder que havia vist fer al mestre de l'Hospital a Rodes, féu enverinar dos gossos i, posteriorment, tocà només un amb l'alicorn: «e aquell qui no fou tocat de la dita banya tantost morí e l'altre guarí». Encara més, el poder d'aquell trosset de banya d'unicorn havia estat certificat amb la intervenció en diversos casos de persones emmetzinades o malaltes a la ciutat de Girona:

Lo dia de Divenres Sant, e anants per les esgleyes segons és acostumat, e passants per un carrer, oym en una casa grans crits e plós e nós volguem saber què ere allò, e digueren-nos que eren dues criatures poques qui havien menjat realgar [arsènic], e nós entram en la casa on eren e veem les criatures qui eren fort inflades e quaix a la mort, traguem aquell troç de l'unicorn que nós ara portam e metem-lo en aygua, e de la dita aygua begueren les dites criatures e tantost foren guarides, axí que huy són vives e sanes... Aprés una dona vídua d'aquesta ciutat, la qual segons fama no és bona de son cors, e sos amichs per la desonor que n'avien donaren-li metzines a menjar, e tantost que ella se sentí metzinada trameté a nós per l'aygua, en què tocà lo dit unicorn e begué de la dita aygua, e guarí tantost, e huy en dia és sana e despuys no la han gosada metzinar... Aprés una dona d'amor de Déu [molt pobra] vench a nós e va·ns dir que son fill stave a la mort, e nós demanam-li què mal havie e ella dix-nos que havie la mala buanya [una malaltia cutània] e demanà·ns de la dita aygua, e nós donam-li'n e enviam a un cavaller nostre, e féu-li beure de la dita aygua e ruxaren-li la cara on havie la mala buanya segons que nós li haviem manat, e dintre dos dies lo fadrí guarí e és viu e sa... Altre jorn una dona de poch stament vench ab una filla sua al braç a nós e dix-nos que a la dita sa filla un scurpí la havie picada en la cara, e veem-li la cara tota inflada, e dix-nos si l'aygua del unicorn li seria bona e nós diguem-li que hoc, e banyam en l'aygua l'unicorn e fem-li'n beure e ruxar la cara, e açò li fem continuar dos dies arreu e guarí tantost, e huy en dia és sana.

De la mateixa manera, segons es relatava en la mateixa lletra, Joan volia provar amb dos coloms o dos polls -enverinant-los fortament- les propietats de la banya d'unicorn que el comte d'Urgell li havia tramès. La prova, no obstant això, no es realitzà finalment amb animals, sinó amb persones -amb persones, però, de segona categoria a ulls del primogènit, és a dir, musulmans i jueus. Als pocs mesos d'aquella carta informà als oficials reials de justícia que: «per assayar e provar alscunes coses qui són bones contra verí mortal, en tant que preserven de mort qualsevol persona que y aja d'aquell reebut, havem ordenat e acordat que en los primers dos moros o mores, o juheus o juhies, que sien condempnats o condempnades a mort en aquest regne [d'Aragó] e en aqueix [de València] façam fer assaig e prova de les coses dessús dites». Si algun dels dos subjectes sotmès a l'experiment -el mateix que el dels gossos- eixia amb vida, seria perdonat i tingut per absolt... La realitat, però, fou ben diferent. Finalment només s'utilitzà un condemnat a mort, un jueu del regne d'Aragó, per al qual dos dels metges reials, Guillem Colteller i Joan d'Ordàs, prepararen «les pus forts metzines que pogueren» i li les donaren a beure. En prendre el verí caigué a terra «com a mort» i llavors li donaren «per força V cullerades d'aygua en què la dita banya era estada banyada e féu-li gitar mantinent totes les dites metzines e tornà tantost en son seny axí com si res no fos estat». De fet, el jueu «visch després V jorns aytant sa com d'abans», però aleshores, sense commiseració, el príncep ordenà que el penjassen: «mas despuys lo faem penyar». Allò important per a ell, en qualsevol cas, era que, segons l'experiment, la banya d'unicorn que tenia en el seu poder funcionava a l'hora d'evitar la mort per enverinament. 

La seua fe en l'objecte, evidentment, no degué ser cega ni degué evitar que continués prenent tota mena de mesures preventives a l'hora de beure i menjar, però, més enllà de la seua efectivitat, Joan obtingué amb aquells experiments una altra cosa realment important: encara més prestigi i autoritat simbòlica. La notícia degué córrer entre tots els grans senyors de la Corona i de seguida començà a rebre peticions per tal de compartir trossos de la banya: del comte d'Empúries, del comte de Cardona, del mateix comte d'Urgell, del bisbe de València, de la infanta de Sicília, etc. I no només li'n demanaven, sinó que ell mateix en repartia, utilitzant l'objecte en les seues relacions diplomàtiques, per exemple, amb el comte d'Armanyac, el comte de Flandes, el duc de Borbó, el rei d'Armènia i, fins i tot, el papa d'Avinyó, a qui trameté un anell amb un tros de banya per tal que: «tota vegada que de metzines hagués dubte o de verí, bevén aygua en què lo dit anell o troç fos banyat no hauria perill de res, e no·s maravell com l'anell és axí tort, car aytal és la banya». L'anell, evidentment, devia contenir un fragment d'ullal de narval, sense cap mena de propietat antitòxica. La creença en els unicorns i la utilització curativa de les seues preteses banyes fins al segle XVIII arreu d'Europa ens mostra, tanmateix, com de diferents eren els homes precontemporanis, respecte a nosaltres, a l'hora de concebre físicament el món i, alhora, com de similars eren a l'hora d'exercir les seues relacions de poder.  
 

La gestió del territori des d'una perspectiva històrica

Una primera versió d'aquest text va aparèixer publicada al diari Levante-EMV, en la seua edició per a la Safor, el diumenge 12 de gener de 2014.

Es féu d'esperar, Hug. Els conats de pesta a València aconsellaven demorar el viatge des de Cardona. Amb la regressió de l'epidèmia, el pares, Joan Folc de Cardona i Joana, accedeixen a lliurar el menor dels seus fills a l'avi matern. Finalment, Alfons el Vell rebia Hug de Cardona el 30 de novembre de 1411 al seu palau de Gandia i el mateix dia, amb només cinc anys, el mateix duc el va nomenar cavaller. El que diferencia els nobles de la resta de la societat no és únicament formar part de l’orde de la cavalleria sinó, més important encara, posseir un senyoriu i uns vassalls sobre els que senyorejar. És per això que el duc havia promès a la seua filla Joana i el seu gendre, Joan Ramon Folc de Cardona, fer donació al seu nét dels llocs i alqueries del Real, Benipexcar, Beniopa, Alcodar, Benicanena i l’Alqueria Nova, en l’horta de Gandia, Ondara, en el comtat de Dénia, i Calassanç i Sanui, en el comtat de Ribargorça, bo i reservant-se l’usdefruit en vida, a canvi que Hug fos instruït en les formes de la cavalleria a la cort de Gandia. L’avi espera trobar en el nét l’estima i la devoció que el fill, Alfons el Jove, li nega.

En qualsevol cas, primer la mort d’Alfons el Vell el 1412 i després la d’Alfons el Jove el 1425 suposen un fort entrebanc perquè Hug prenga possessió de les terres que li havien estat concedides. La mancança d’un hereu comporta la reversió a la Corona del ducat de Gandia. Així les coses, per assegurar-se l'accés al senyoriu que li havia atorgat l'avi, Hug de Cardona obté del seu pare la majoria d'edat amb només 19 anys, sis abans del que prescriuen els Furs. Finalment, després de llargues negociacions amb Joan de Navarra –nou duc de Gandia– i el mateix Alfons el Magnànim, Hug ha de desemborsar 200.000 sous, pel cap baix, a fi de poder prendre possessió de les terres heretades del seu avi. Per fer front a l’elevada suma, decideix vendre l’alqueria d’Alcodar per 30.000 sous, i carregar diversos préstecs. També hi destina íntegrament els 154.000 sous del dot de la seua esposa, Blanca de Navarra, neboda del rei de Navarra Carles III. Malgrat els esforços, però, el deute es converteix, des dels seus inicis com a senyor de vassalls, en una forta càrrega.

Així i tot, Hug no és dels que es queden de braços creuats ni tampoc dels que claudiquen. Ell brega en tots els fronts possibles per a poder reeixir. Atent a les innovacions, participa de forma decidida en la implantació del sucre a les terres de l’horta de Gandia, construint un trapig al Real, on abans el seu avi tenia el viver i el jardí; a les terres de la Marina, comercialitza juntament amb els vassalls la producció de pansa. Aquestes iniciatives expliquen els 30.000 sous, o més, que el cavaller obté del seu senyoriu. En l’àmbit judicial, els seus advocats i procuradors despleguen totes les argúcies possibles per dilatar i ajornar els processos legals que els creditors inicien contra ell fins el punt d’exasperar-los. A més, Hug disposa d’una nau i un bergantí que dedica a la pràctica del cors, una mena de pirateria autoritzada contra els enemics del regne. En l’àmbit institucional, acudeix quan és requerit a les reunions del Consell de Gandia, donat que el seu senyoriu forma part del terme general de la vila, i a les sessions de les Corts com a membre del braç militar.

Tots les energies esmerçades, però, resulten inútils. El degoteig de creditors per casa seua (al Real o a València) és constant, fins el punt que el rei autoritza el segrest de les rendes del senyoriu el 1462 per a poder pagar els deutes. I mentrestant Joan, el primogènit, ara ja major d’edat, reclama el que considera seu, la totalitat del senyoriu, d’acord amb els capítols matrimonials signats entre els seus pares, Hug i Blanca. El colp definitiu arriba el 1469 amb la sentència donada per Joan Ramon Folc de Cardona, comte de Prades i nebot d’Hug, segons la qual aquest deu traspassar íntegrament el senyoriu al fill per bé que li atorga una pensió anual de 6.000 sous i la possibilitat de residir a Ondara o qualsevol alqueria de l’horta de Gandia. Després d’acceptar la sentència davant el justícia de València, el 3 de desembre de 1470, Hug de Cardona desapareix de les fonts, tot i que fins a 1474 no hi podem assegurar la seua mort.

La singladura personal d’Hug de Cardona i la seua relació amb Gandia ens serveix com a excusa per plantejar una qüestió sobre allò que ens ateny als nostres dies. La seua condició de membre de la família d’Alfons el Vell, el seu matrimoni amb Blanca de Navarra (membre de la família reial navarresa) però sobretot la ubicació estratègica de les seues alqueries al voltant de la vila, feien d’Hug de Cardona el principal objectiu dels burgesos, obstinats en retallar els privilegis i jurisdiccions de la petita noblesa disseminada pel seu terme general. L’esmicolament del ducat en petites senyories realitzat per Alfons el Vell i Alfons el Jove va comportar també el debilitament del control urbà sobre l’espai circumdant i els recursos. Els prohoms de la vila trobaren en el nou duc, Joan de Navarra, un aliat a l’hora de doblegar els cavallers als seus interessos i expandir el seu control sobre l’horta de Gandia.

L’arribada dels Borja va suposar el tancament en fals al llarg de tot el període modern de les disputes entre les diverses comunitats de l’horta de Gandia sobre l’ordenació del territori en favor de la vila. Si bé ho mirem, i amb les pertinents matisacions, el debat continua obert als nostres dies. Quina ordenació del territori volem construir? Ha de ser necessàriament Gandia el centre sobre el qual pivoten la resta de barris i pobles de la comarca? o és preferible un model policèntric amb una gestió mancomunada dels serveis i de les infraestructures? La mancança d’un servei comarcal de transports, o els problemes per a travessar la N-332 al seu pas per Bellreguard i Oliva, palesen la importància d’aquesta qüestió. El debat, sens dubte, exigeix de consideracions més àmplies i reflexions més assossegades de les què ací podem fer, però no m’estaré d’assenyalar que l’estalvi i la maximització dels recursos, paraules de moda entre els polítics, passa necessàriament per una major integració comarcal, per fer més comarca.

Final? No serà ni tan sols el final de l'inici...

Fins ací l’article publicat a la premsa, però voldria afegir alguna cosa més. En efecte, prenent l'expressió de Ferran Garcia-Oliver, la disputa entre "hòmens de vila vs cavallers" va anar redefinint-se al llarg del temps com un procés plurisecular que encara no ha acabat, almenys al meu parer. Prenc com a observatori la ciutat de Gandia i la seua horta, encara que la problemàtica s'estén al conjunt de ciutats mitjanes d'arreu del País Valencià i, per extensió, a l'Occident europeu. Si a l'edat mitjana el conflicte enfrontava les viles contra els petits senyorius, a època moderna la confrontació es produeix en termes d’independència per a les comunitats de veïns més petites i la creació dels seus propis espais comunals. Pense, per exemple, en els processos de segregació de diferents llocs del terme general d'Alzira, com ara Algemesí, o la construcció de noves sèquies "municipals" a la part baixa del Xúquer. Amb la fi de l'Antic Règim el domini de les viles es va mantindre mitjançant nous mecanismes, però almenys en el vessant teòric dos consistoris com el de Gandia i Beniopa eren iguals. Amb el creixement demogràfic dels anys 60, aquestes ciutats mitjanes (i què dir de la ciutat de València) allargaren la mà sobre els petits nuclis dels voltants. Gandia integrà Beniopa i Benipeixcar, tot assumint les gestions burocràtiques. Ambdós pobles representen les singladures possibles. Beniopa, possiblement ajudada per una frontera física com ho és el barranc, sempre ha mantingut una forta personalitat, que queda palesa en la intensitat que té l’associacionisme al barri-poble. Benipeixcar, en canvi, s'ha dissolt a Gandia i únicament les festes patronals han aconseguit mantindre l'espurna i el record d'un passat independent.

Més enllà de les qüestions relacionades amb la identitat, sempre delicades, aquests temes ens porten, com deia abans, a la gestió del territori. En el cas de la Safor, l'ordenació de l'espai fa anys que deuria haver deixat de ser una qüestió local, per a ser tractat des d'una perspectiva comarcal: Gandia ja ha absorbit Benirredrà. Palmera, Bellreguard i l'Alqueria de la Comtessa ja formen una connurbanització, i poc resta perquè s'afegeixca Rafelcofer. Per la línia de costa, igualment, Guardamar de la Safor, Miramar, Piles i la platja de Bellreguard es freguen. I per l'interior, Ador i Palma formen un cos únic de cases, mentre que Llocnou de Sant Jeroni i Almiserà sort que està el riu pel mig. I així encara, estem sense un servei comarcal de transport, per no parlar de la línia de tren cap al sud per la costa o dels problemes de transit per la mancança d'una perimetral al voltant dels pobles de la N-332. I què us diré dels problemes derivats de l'aigua, per excés o per mancança? A l'edat mitjana, sense tants savis assessors ni tants regidors, n’hi havia una major consciència de l'espai supralocal, de la necessitat i, fins i tot, de les bondats de mirar-se menys el melic i alçar una mica la mirada per poder veure el bosc. Prohoms de les seues comunitats que, per interès propi, o no (ara no és el moment de parlar d'això), eren plenament conscients de la idea del guanyar, que tant de moda resulta darrerament. I això sense l'ajuda de cap coach, d’eixos que ara qualsevol president de veïns exigeix per fer la seua tasca.

L’antic recorregut del tren a Dénia, ara reconvertit en una senda maltractada de bicicleta

Erik Thoen, una entrevista

En el marc de la nostra participació en el col·loqui de joves investigadors que organitzaren els col·legues flamencs fa poc més de dos anys, vam tindre l’oportunitat d'entrevistar alguns investigadors de l'àmbit historiogràfic de llengua neerlandesa. Ja us vam oferir l'entrevista al professor Bas van Bavel, de la Universitat d'Utrecht. Ara és Erik Thoen, de la Universitat de Gant, qui es posa davant la càmera d'Harca per sotmetre's a les nostres preguntes. Amb un estil distés, el professor Thoen analitza les claus de l'èxit de la historiografia flamenco-neerlandesa en les darreres dècades, un èxit del qual n'és (cal reconèixer-ho) el principal responsable, juntament amb Bas van Bavel i Tim Soens.

Thoen insisteix en la necessitat de formar els joves investigadors en el marc de la llarga durada. Amb tot, cal tindre en compte la disponibilitat de fonts de cada tradició historiogràfica. Vull dir amb això que no es pot fer la mateixa recerca amb cent registres de la cort local del justícia que amb cinc. Les fonts manen, i condicionen el perfil de cada àmbit historiogràfic. El que no ve condicionat per les fonts és el nombre d'idiomes que dominen els investigadors. Com podreu escoltar a l'entrevista, per a Thoen aquest és un dels puntals sobre els que descansa la gran volada que en els darrers anys han tingut els historiadors de llengua neerlandesa, almenys en l'àmbit de la historiografia rural. El particular esdevenir de Flandes i els Països Baixos –bé, supose que tot esdevenir és particular– els ha donat l'oportunitat de tindre un nivell acceptable en el domini de les dues llengües principals de la comunitat científica, l’anglès i el francès, i encara la llengua pròpia, el neerlandés, que els permet d'entendre's, òbviament, entre flamencs i holandesos, i encara també els facilita l'enteniment amb els parlars germànics. Tot plegat els han permès entrar en contacte amb diferents tendències historiogràfiques i sobrepassar els límits estrictament estatals des d'universitats més aviat modestes –Gant, Anvers i Utrecht. No debades, els historiadors flamencs i holandesos són el nucli fundacional del grup d'història comparada CORN, puix han funcionat com a centre de reunió i de distribució d'idees i projectes de la historiografia rural al nord d'Europa.

La consolidació de l’anglès com a llengua científica ha permès a la historiografia anglesa repuntar, al temps que ha significat el marciment de la francesa. No és aquest el lloc ni l'hora de debatre's a propòsit de com tot plegat ha influït en els historiadors flamencs i holandesos. Potser fóra millor demanar-se què pot aprendre la historiografia valenciana dels nostres col·legues flamencs. Les similituds entre ambdós territoris em semblen més que evidents: la presència d'una llengua minoritària (en un context internacional) que es vol dignificar, la coexistència de diversos centres universitaris de producció historiogràfica, un pes quantitatiu més aviat marginal en els circuits i trobades internacionals, i un cert paral·lelisme històric -almenys durant la baixa edat mitjana- en són algunes. Pense que el futur de la historiografia valenciana passa necessàriament per la seua internacionalització: no només per organitzar i assistir a trobades internacionals, sinó també per una presència més regular en les revistes internacionals. Cal, també, i fins i tot és més important, sumar esforços. Em referisc a una major coordinació del medievalisme valencià, més enllà de les línies de recerca, la qual cosa requereix de la voluntat de tots. Ens va alguna cosa més que l'ofici, diria que fins i tot ens va el país.

No m'entretinc més, gaudiu de l'entrevista, que paga la pena.

Banys públics a la València medieval

N’hi ha un tòpic molt estès socialment, que la literatura i el cinema s’encarreguen de difondre a sovint, que diu que els cristians en l’edat mitjana no es banyaven mai. Per contra, els musulmans haurien estat més nets, com demostraria el fet que tenien banys públics. Evidentment, la gent no es banyava diàriament, però sembla que el costum del bany setmanal (probablement els dissabtes) estava tan generalitzat com ho va estar fins a temps ben recents, i tampoc no devia haver-hi massa diferències amb els musulmans en aquest tema. De fet, els cristians també tenien banys públics, no sols a les ciutats andalusines conquerides, com València, sinó també als seues llocs d’origen, com ara els desapareguts Banys Nous de Barcelona o els banys “àrabs” de Girona, ambdues instal·lacions construïdes al segle XII. Per tant, sembla que va ser ben entrada l’edat moderna quan els banys públics van començar a perdre importància, segurament més per la moral que es va anar imposant amb la Contrareforma (que condemnava la nuesa en públic per pudor) que no per una manca d’higiene generalitzada.

Escena d’un banyista agafant aigua de la caldera en una miniatura

Els banys àrabs, o hammam, són una herència de les termes romanes, i foren adoptades a través de Bizanci i dels territoris conquerits pels àrabs durant la seua expansió alt-medieval. Funcionen exactament igual, amb una caldera exterior que escalfa l’aigua i l’interior de l‘edifici a través d’un sistema d’aire subterrani, murs gruixuts per a retindré el calor a l’interior, i finestra més que unes obertures en el sostre per a deixar entrar la llum, normalment amb forma d’estrela i tapats amb vidre. En ambdós casos, a més, tenen una estructura tripartida dividida en una sala freda (el frigidarium romà, o bayt al-barid àrab), una tèbia (el tepidarium o bayt al-watani) i una sala calenta (caldarium o bayt al-sakhun). A banda, en l’entrada solia haver-hi un vestíbul o rebedor que servia també de vestuari  (apodyterium o bayt al-maslakh), i a una vora les latrines. L’estructura, doncs, és bàsica i constant. El que es va anar modificant amb el temps va ser la grandària de les sales. En els dissenys més antics de banys públics la sala tèbia era la més gran, ja que era el lloc on més temps es passava i per tant on més gent es concentrava, per això era l’espai més destacat de sociabilitat. Per la seua estructura solia tindre una volta com a sostre.

reconstrucció idealitzada d’una banys en Granada

Més endavant la sala temperada va anar perdent importància, i a partir del segle XII es va anar imposant una estructura molt més simplificada i tècnicament més senzilla, en la que les tres sales eren quasi iguals, estretes i paral·leles, totes amb una volta de canó. És la que més es va extendre i la que van agafar majoritàriament els cristians. Un dels exemples millors conservats al País Valencià de banys amb aquesta estructura són els banys de Torres-Torres (Camp de Morvedre), en els que la sala tèbia només és lleugerament més gran que les altres dues.

Banys de Torres-Torres. Sala freda

Banys de Torres-Torres. Sala tèbia

Banys de Torres-Torres. Sala calenta

(aquestes fotos estan agafades de Flickr i el seu autor és l’usuari Abariltur)

Es calcula que a la ciutat de València n’hi hauria al voltant de 20 o 25 banys públics en el moment de la conquesta de Jaume I, segons es desprén de les donacions del Llibre del Repartiment. Fa uns anys, per exemple, es va poder excavar un hammam al carrer poeta Querol, davant mateixa de l’església de Sant Joan de la Creu (al costat del Palau del Marqués de Dos Aigües, per més senyes), tot i que no va ser possible datar-lo. La seua estructura, però, segons l’arqueòloga que se’n va ocupar, apunta a una cronologia antiga per la presència d’un gran vestíbul, lleugerament inferior al que es pot trobar als banys del Bañuelo de Granada o als de Ronda. Amb tot, cal tindre en compte que es tracta d’una simple hipòtesi i que no se'n sap molt més.

Sala tèbia dels banys de Bañuelo, a Granada

Banys de Ronda

Dels que no n’hi havia dubte és que a principis del segle XIV aquest hammam andalusí va ser arrasat, i al damunt es va formar un fossar, el de la parròquia de Sant Andreu. No va ser l’únic. Molts dels banys públics que n’hi havia a València en el segle XIII havien desaparegut pocs anys després de la conquesta. Uns directament arrasats per a construir al seu damunt, i altres van seguir en ús durant un temps fins que van quedar abandonats, mig enrunats, i finalment enderrocats. Però atenció, perquè això no vol dir que no n’hi haguera banys públics en la València baix-medieval. És que se’n van construir de nous en altres emplaçaments. Llavors, per què es van abandonar i enderrocar els banys àrabs que estaven en funcionament per a construir-se de nous en altres llocs amb una estructura, una tècnica de construcció i un funcionament idèntics? Aquesta aparent incongruència també se la van plantejar Josep Torró i Concha Camps quan van estudiar els coneguts com a banys de l’Almirall, i van donar una doble resposta.

Museïtzació dels Banys de Carreró, més coneguts posteriorment com a Banys de l’Almirall

En primer lloc una de caràcter tècnic, ja que la humitat i el calor a la que estan sotmeses aquesta mena d’instal·lacions les feien malbé molt fàcilment i els nous posseïdors no els reparaven com calia si no eren rendibles, de manera que acabaven enderrocant-se. I una de caràcter social. La ciutat andalusina estava dividida en barris amb uns paràmetres de funcionament molt independents (propis d'una societat d'origen tribal), cadascun amb la seua mesquita, el seu forn i per descomptat el seu bany, mentre que en la ciutat cristiana aquesta estructura no existeix. En la societat feudal totes les instal·lacions d’ús públic estan sotmeses a la extracció de renda, i els banys no eren menys, ja que els seues propietaris havien de pagar al rei pel dret d'explotació. En compensació, aquest decretava zones d’exclusió, en les quals no es podien construir nous banys per a no crear-hi competència. Com que a València els banys funcionaven amb aigua subterrània de la capa freàtica, estreta amb una sènia, i no n’hi havia cap impediment per a obrir uns banys en qualsevol lloc, tampoc no n'hi havia cap raó per a construir els banys nous al mateix lloc que els anteriors. De manera que tot plegat explica la ràpida desaparició de la xarxa de banys públics de la Balansiyya andalusina, i la seua substitució per una altra xarxa semblant en mida i estructura.

Sens dubte, el millor bany conservat dels construïts després de la conquesta és el Bany del Carreró, o de l’Almirall en època més recent, que tradicionalment havia estat qualificat com a bany d'origen andalusí però que va ser construït a principis del segle XIV. Va estar en funcionament fins a finals del segle XIX, tot i que en la darrera etapa el propietari va instal·lar banyeres individuals d'acord amb la moda europea.

Voltes del sostre dels banys de l’Almirall en 1895

Voltes del sostre dels banys de l’Almirall en 2008

Pel que fa al funcionament dels banys, era molt senzill. L’ordre de les sales (freda, tèbia i calenta) no és el del bany, sinó que és conseqüència de la necessitat de concentrar el calor al fons de l’edifici, on se situa la caldera. De la zona de vestuari, on es despullava la gent, es passava a la sala freda, on n’hi havia una basa amb aigua que es podia agafar amb poals, i es podia fer un primer rentat (almenys a l'estiu). A la sala tèbia es produïa el bany pròpiament dit, amb aigua calenta i freda barrejada al gust. No n’hi havia piscines, ni banyeres, ni tines per a immersió, per la qual cosa no era un bany pròpiament dit. L’acte de neteja es produïa segut en un banc, abocant l’aigua per damunt amb poals i galledes. Posteriorment es passava a la sala calenta, un lloc per a relaxar-se en un ambient càlid i humit pel vapor de l'aigua calenta (sense arribar a ser una sauna, per descomptat). I, finalment, es retornava a la sala freda, on els homes podien afaitar-se (també ho podien fer al principi del procés) i les dones es perfumaven, s’untaven de diverses substàncies, i es podien maquillar. De fet, en les dones aquesta darrera fase del bany era fonamental.

Podeu veure una representació del procés en aquest vídeo de la museïtzació dels banys de l’Almirall:

Per descomptat, hòmens i dones no anaven junts als banys, ni entre cristians ni entre musulmans. Existien rotacions, o bé de dies, o bé de matins i vesprades. Per tant, és evident que no era possible la pràctica del sexe, com es feia en altres tipus de banys de l’occident europeu on hòmens i dones es podien barrejar i a voltes es produïen certs encontres de caire més intim. Així ho manifesta la literatura i la iconografia francesa, per exemple. En el hammam els hòmens solien acudir sols, o en menor mesura amb familiars mascles, com ara els fills adults. Les dones anaven totes juntes (familia, amigues o veïnes), amb els fills mascles menors d’edat, i si eren de posició acomodada amb les esclaves perquè les ajudaren a banyar-se i a carregar els poals d’aigua. El sòl podia estar cobert d’estoretes, o bé es posaven esclops de fusta. Els utensilis propis del bany (sabó, tovalles, perfums...) es portaven de casa, però normalment també podien comprar-se a l’entrada, quan es pagava per l’ús de les instal·lacions i de l'aigua calenta.

Un bany europeu, amb hòmens i dones barrejats, on es disposa de tines per a immersió, i d'algun llit en zones discretes

Hi ha publicat un document fantàstic del que es pot extraure molta informació sobre els fucionament dels banys medievals entre els cristians, que és de finals del segle XIV i que fou exhumat del llibre del Justícia Criminal de València. Fou un incident en el bany d’en Suau (el bany propietat de Joan Suau), quan una dona acudí al bany un dissabte acompanyada de familiars i veïnes. Sembla que va abusar de l’aigua, ja que es va posar a llavar roba (rentar alguna peça solta sembla que era prou comú). L’esclava al servei del bany li ho va recriminar, i van arribar a les mans. Podeu llegir la història ací.

Per acabar només resta recomanar un poc de bibliografia sobre banys àrabs medievals, que és abundantíssima, però cal destacar els treballs clàssics de Torres Balbás, o els més recents de Rafael Azuar. Sobre els banys a la València medieval en general, i sobre els banys de l’Almirall en particular, vegeu el llibre de Concha Camps i Josep Torró El Palacio y los baños del Almirante, o bé el resum que podreu trobar en aquesta pàgina web prou antiga.