Somnis de llibertat

L’1 de juliol de 1425, a poqueta nit, dos esclaus, els dos anomenats Jordi, decideixen emprendre un nou camí i abandonar la mísera vida que ha marcat la seua existència a Castelló d’Empúries. Amb ells havia d’anar-hi Pere, un altre esclau resident a la vila de l’Empordà, però, arribat el moment, quan els dos fugitius «sonaren lo dit Pere», ell «no hisqué» i tots dos «anaren-se’n a Garriguella», a la falda de la Serra de l’Albera, on s’amagaren al bosc, indret de lladres, malfeiners i fugitius per excel·lència. A ben segur que feia temps que desitjaven escapar del captiveri perquè, en efecte, tots dos declaren posteriorment que «fuisqueren de Castelló ... e se meteren en fuyta ... de lur propri motiu». Somniaven amb un futur millor, amb començar una altra vida, i per això la fugida no havia estat feta a corre-cuita, ni molt menys, sinó que havia estat ben planificada.

La Serra de l'Albera

Un bon indici d’açò és l’elecció del dia i l’hora, perquè els fugitius decideixen emprendre el camí de la llibertat un diumenge, és a dir, una dia festiu en el que les obligacions a casa dels seus amos són més lleugeres i poden eixir a fer un tomb per la vila. La nit, a més, els ajudaria a encobrir la fugida i quan, al matí següent, tots demanarien per ells, ja serien ben lluny. Un dels dos, fins i tot, degué invertir bona part dels seus estalvis per emprendre el nou camí, perquè eixe mateix diumenge comprà una camisa per 6 sous i unes calces blanques per 7 sous a uns conversos de la vila, que s’afegien als 4 reals en moneda que havia aconseguit reunir «de son treball, tirant aygua, adés un diner, adés altre». El seu sarró l’omplien altres «sinch pans doblenchs» que Pere, l’esclau que no es decidí a fugir, li donà abans de marxar. El seu company de viatge, tanmateix, no disposava dels mateixos mitjans i únicament dugué «lo lansol en que jasia ... de casa de son mestre». Fins i tot entre els esclaus la tirania dels diners imposa unes diferències!

Escena d'esclaus servint en un banquet

L’aventura dels nostres protagonistes dura ben poc, perquè a penes una vintena de dies després de la fugida són capturats i duts davant del procurador general dels comtats de Rosselló i Cerdanya, qui fa els pertinents interrogatoris. Durant aquest temps els fugitius han travessat els Pirineus i han fet tots els possibles per sobreviure. De fet, quan són capturats, un dels dos du certa quantitat de ferro, que, segons diu, ha extret ell mateix «ab dos pedres», segurament amb la intenció de vendre’l i aconseguir unes poques monedes. És un bon testimoni de la versalitat d’aquests homes acostumats a bregar amb les dificultats i la duresa de les seues condicions de vida, però aquesta versatilitat és insuficient per sobreviure. Lluny de familiars, amics i de l’entorn que els ha acollit en els últims anys –no sabem si, fins i tot, des del mateix moment del seu naixement–, els dos fugitius són això, fugitius, homes sense arrels, homes fora de tot enquadrament social, i l’única cosa que aconsegueixen és despertar sospites i recels allà per on passen. Aleshores, és qüestió de temps que els guardians de qualsevol dels llocs que visiten o les mateixes autoritats reials els capturen al camp, a la taverna, al mercat o a la plaça d’algun poble on s’ofereixen com a jornalers, sobretot si els seus amos han reclamat la seua tornada. Aquest és, a ben segur, el destí que espera els nostres protagonistes: tornar a la seua “presó” quotidiana i sofrir el càstig que els seus propietaris els vullguen infringir. El seu somni, com molts altres, té un punt i final tant rotund i tant dur com la vida que han dut fins el moment i que els espera d’ara endavant.

Façana de la presó medieval de Castelló d'Empúries

Deixant de banda la història particular dels nostres dos Jordi, reflexionem un moment sobre les condicions i les formes de vida al món medieval. El document que ens ha permès conéixer la seua història ofereix unes dades molt suggerents que no podem desatendre. D’una banda, com hem esmentat abans, fins i tot entre els esclaus hi ha diferències econòmiques que determinen les seues pautes de consum. Un dels nostres protagonistes adquireix dues peces de roba noves per emprendre un nou destí, mentre que el seu company de viatge només pot furtar el llençol de casa del seu amo. De l’altra, cal esmentar la ja més que repetida idea de “móns en contacte”, perquè, si recordem, Jordi compra la roba a dos jueus conversos al mercat de la vila. No coneixem la procedència dels nostres protagonistes, segurament eslaus o nord-africans, i per això hem d’imaginar, de nou, una realitat on conviuen cristians, jueus, conversos i musulmans. Els elements de segregació degueren ser ben presents, però no molt més que els vincles de solidaritat i d’amistat teixits entre persones de les distintes religions i, fins i tot, de les distintes condicions socials.

Aquest és l’últim punt sobre el que volem cridar l’atenció. Per uns moments ens hem endinsat en la vida de dos esclaus, sempre tan fugissers dels documents, i açò ens ha permès conéixer, o almenys intuir, les seues relacions quotidianes i, sobretot, la seua actitud davant de la seua condició. Saben perfectament el que són, coneixen també el lloc que ocupen en l’escala social, i per això intenten escapar-hi. Certament, era una causa perduda, perquè les dificultats per començar una nova vida no anaven a ser poques i tard o d’hora els que ho intentaven queien en mans dels seus antics amos, si no iniciaven un itinerari de vagabundeig i delinqüència que prompte els convertia en uns marginats socials. A més, la condició de fugitius els convertia en homes sense un enquadrament social, polític i econòmic, i aquesta era la pitjor de les realitats dins l’imaginari col·lectiu de la gent medieval. La línia que separava unes situacions de les altres era molt fina, sovint imperceptible –per als contemporanis i, encara més, per als historiadors–, i el cas que hem comentat n’és una bona mostra.