«Cobejants créixer e augmentar la fe cathòlica»: L’expulsió dels musulmans de Quart de Poblet el 1331

Molt s’ha escrit sobre l’expulsió dels moriscos el 1609, i més després del centenari “commemorat” ara fa dos anys. Les causes religioses i defensives, les conseqüències demogràfiques i econòmiques, les resistències de senyors i vassalls, les negociacions amb els agents d’una monarquia llunyana i distant als interessos dels seus súbdits, el mateix procés de foragitament, tot ha estat ben analitzat pels diferents estudis que des de fa moltes dècades s’han dut a terme sobre el tema. L’impacte de dita expulsió fou realment colpidor per a una societat, com la valenciana, acostumada a la convivència des de feia quatre segles. Amb el foragitament de 1609 es posava fi a una història, la dels andalusins valencians i peninsulars, que s’allargava des del llunyà segle VIII.

Embarcament dels moriscos al port de Dénia. Vicent Mestre, 1613

Som al davant d’un procés llarg de submissió i de foragitament, que comença amb la conquesta del segle XIII i que no s’atura fins 1609. En efecte, treballs com els del pare Burns, Pierre Guichard, Enric Guinot i Josep Torró han analitzat l’arribada dels colons cristians al Xarq Alandalús, la seua implantació al territori, les transformacions produïdes en les estructures socials, polítiques i econòmiques i, sobretot, la traumàtica substitució de la població musulmana per contingents arribats del nord, a més del seu desplaçament i la seua redistribució dins les fronteres del regne de València. Aquests dos moments, el cada vegada millor conegut segle XIII i la data simbòlica de 1609, han concentrat els esforços de molts historiadors durant dècades. Al bell mig d’ambdues dates hi ha, en canvi, altres episodis d’expulsió no menys traumàtics que, a causa de la seua menor incidència, han passat quasi desapercebuts entre els historiadors i també entre el públic no especialitzat. I un d’aquests episodis és l’expulsió dels musulmans de Quart de Poblet el 1331. Fem una ullada al segle de pervivència de la població andalusina a Quart per comprendre millor el seu foragitament de l’alqueria de l’Horta.

Imatge de la conquesta de Mallorca

El 7 de gener de 1244, al setge de Xàtiva estant, Jaume I fa donació als monjos del convent-hospital de Sant Vicent de la Roqueta de València del castrum et villam de Quart et alqueriam que vocatur Ladea –l’actual Aldaia–, situm iuxta Valentiam. En realitat, Quart de Poblet i Aldaia havien estat incorporades al recent nascut regne de València durant l’estiu de 1238 juntament amb les altres alqueries que envolten Madinat Balansiyyah, però no és fins sis anys després que el monarca decideix fer lliurament al convent de Sant Vicent d’ambdues alqueries, la vila de Castelló de la Plana i la percepció del delme de la sal i el peix recollits a l’Albufera, tot amb la intenció de dotar amb les bases econòmiques adients el convent consagrat al sant que ha guiat els croats durant la conquesta de la madina musulmana: Sant Vicent Màrtir.

L'entrada de Jaume I a València

S’inicia, així, la singladura dels andalusins de Quart de Poblet sota domini cristià, una trajectòria que no va més enllà d’un centenar d’anys. Molts dels seus veïns de les alqueries de l’Horta han estat foragitats just després de l’ocupació cristiana o bé després de l’ordre d’expulsió decretada el dia de l’Epifania de 1248 per Jaume I. Els de Quart, Manises, Paterna i Alaquàs, en canvi, aconsegueixen romandre als seus llocs d’origen gràcies a la pressió exercida pels seus senyors davant del monarca, però ara ho fan sota el jou dels conqueridors i la permanent sospita de col·laboració amb els musulmans rebels del sud, encapçalats per al-Azraq.

Suporten, a més, unes noves condicions de submissió força feixugues, concretades en les cartes de gràcia atorgades pel rei, que en el cas de Quart estableixen el lliurament de la tercera part de les collites per part de cada cap de família, el pagament d’un diner per la possessió de cada cap de ramat o zakat, l’obligatorietat de treballar les vinyes que el convent posseeix dins del terme de l’alqueria i el lliurament de vint-i-cinc càrregues de llenya mensuals. A canvi, la comunitat es pot regir pel sistema legal propi de les societats islàmiques mitjançant l’aplicació de la Sunna i la Xara, secundum legem sarracenorum, i les causes judicials són resoltes per un alcadí i un consell de vells o shuyukh. Aquestes últimes disposicions, comunes a totes les aljames del regne, no minimitzen l’impacte de les noves càrregues, que fan més difícil l’adaptació als nous temps i que provoquen que molts dels antics pobladors marxen cap al regne nazarí de Granada o al nord del Marroc a la recerca de noves oportunitats.

Imatge de Quart de Poblet

Tot i les dificultats, l’aljama de Quart pren cos a poc a poc i s’adapta al nou règim social, polític i econòmic imposat pels conqueridors. No es tracta, tanmateix, d’un procés gens fàcil. La incertesa generada després de la conquesta, la redistribució de la població andalusina promoguda per la monarquia i la imposició de dures condicions de vida fan que el tràfec de camperols, artesans i mercaders que van d’unes alqueries a altres siga especialment intens durant les dècades posteriors a la conquesta. El malestar generat entre els que han decidit romandre augmenta cada dia més a causa de l’incompliment dels pactes de rendició i, en conseqüència, els musulmans del regne s’alcen en armes novament el 1276, fins que són vençuts el 1279. En aquesta data, Pere el Gran, conscient de les dificultats que travessa el regne, encara en ple procés de colonització, cerca una sortida pacífica al conflicte i permet que els andalusins rebels puguen romandre als seus llocs d’origen després de ser desarmats de manera pacífica.

El 16 de juliol de 1279 Pere el Gran emet un document en el qual perdona els musulmans de Quart tots els delictes comesos durant la passada guerra i els permet seguir habitant al lloc. Mitjançant aquest privilegi, el rei manté les condicions imposades anteriorment als veïns de Quart, incorporant una única novetat: que les explotacions agràries no poden superar les tres hectàrees d’extensió. La comunitat, per la seua banda, mantindrà el seu sistema legal, els òrgans de govern i el culte religiós. Es renoven, per tant, les condicions de vida de l’aljama de Quart, però no és el rei ni els seus oficials els que han de fer valdre aquestes premisses, sinó que aquesta tasca correspon als monjos de Sant Vicent, senyors del lloc.

El monestir cistercenc de Santa Maria de Poblet

Sota la titularitat del monestir cistercenc de Santa Maria de Poblet des de 1287, el convent-hospital de Sant Vicent gaudeix de la simpatia dels distints monarques de la Corona d’Aragó, aspecte que es concreta en la consecució d’importants privilegis jurisdiccionals i econòmics, com ara la transmissió del dret de percebre el morabatí, l’exercici de la baixa jurisdicció criminal sobre els seus vassalls de Quart i la percepció de les dues terceres parts del delme en les seues possessions. Per exercir el seu domini sobre l’alqueria, els monjos de Sant Vicent posen en marxa una administració eficient, que conviu amb els ressorts organitzatius de l’aljama. D’una banda, l’equip burocràtic que s’encarrega de l’administració del senyoriu el conformen el majoral de Quart i de la Casa de Sant Vicent, elegit per l’abat de Poblet, un batle, d’origen cristià, i un alamí, que és elegit entre els veïns de Quart i que fa d’intermediari entre els representants del senyor i els habitants de l’alqueria. De l’altra, l’aljama disposa del càrrec d’alcadí, expert en la llei islàmica. Les qüestions del govern quotidià queden en mans de quatre vells ... sofficients a regir lo offici de la juraderia, assessorats en les seues tasques per un consell de vells, òrgan on es reuneixen els principals caps de família de l’aljama per tractar assumptes d’interès comunitari.

Ara bé, les relacions entre els representants del senyor i els dirigents andalusins són especialment tenses. El zel del majoral i el batle en la recaptació de les rendes i l’aplicació dels drets pertanyents a la senyoria xoca amb la resistència dels habitants de Quart, que no dubten en acudir al rei i als seus oficials per obtenir la seua protecció. Fins i tot recorren a l’arbitratge d’experts en jurisprudència per solucionar els conflictes. Bona prova d’aquestes difícils relacions que, al remat, són al darrere de l’expulsió, la trobem en la sentència que el setembre de 1330 emeten els quatre àrbitres designats pels majoral de Quart i els dirigents de l’aljama, document que pretén posar fi als enfrontaments suscitats a causa dels abusos comesos pel majoral en la imposició de les sofres.

La sentència serveix per definir de manera escrupolosa totes i cadascuna de les obligacions a les que estan sotmesos els habitants de Quart. S’estableix, en primer lloc, que els sarrahins o moros de Quart ... no sien tenguts donar a fer a la senyoria del loch de Quart alcuna çofra ... de obrar en obres de castell, de murs, de valls, de céquies ni de açuts. A canvi, l’aljama ha de lliurar anualment 150 sous al majoral en substitució dels treballs relacionats amb la recollida de fusta i cada cap de família deu pagar certes quantitats de diners –diferents segons el nombre d’animals de treball que posseeixen– com a redempció. A açò cal afegir el pagament de certa quantitat de gra que cada habitant que produeix blat, civada, panís i dacsa (sorgo) deu realitzar a l’alcadí, a més del lliurament de vint-i-set cafissos d’ordi que la comunitat està obligada a satisfer per l’ús de la séquia i altres 200 sous per dret de fusteria, dret de jutglaria, dret de almaxena, dret de tarquena e dret de les pintes, és a dir, per l’aprofitament dels serveis del fuster local, per la presència de joglars en les festes i per la confecció i l'ús de determinats vestits, propis dels musulmans. Per últim, la resolució dels àrbitres també estipula els salaris que els habitants de Quart rebran si el majoral requereix els seus serveis per alcunes obres a fer, sempre que siguen, això sí, fora del temps de venemes, ni de sembra ni de batre.

Rebel·lió dels moriscos en la Mola de Cortes. Vicent Mestre, 1613

La sentència, que finalment absol al majoral de l’acusació d’haver promulgat paraules, ferides e altres excessos ... en menyspreu de la senyoria real e en injúria e perjudici dels moros del dit loch, agreuja encara més les condicions de vida dels musulmans de Quart. Els nous censos s’uneixen als que ja existien i ara el majoral pot exigir la prestació de treballs obligatoris durant bona part de l’any, amb l’excepció d’uns pocs mesos. A més, els salaris establerts per treballar en les possessions senyorials estan molt per sota dels preus de mercat i, com que han estat establerts de manera permanent, es devaluaran amb els pas del temps.

L’emissió del document contribueix, doncs, a augmentar la crispació existent a l’aljama. La situació deu fer-se insostenible i, en conseqüència, el gener de 1331 Pons de Copons, abat de Poblet, sol·licita a Alfons el Benigne la llicència pertinent per expulsar els musulmans de Quart i posar en marxa el procés d’assentament de famílies cristianes. L’abat, que posteriorment reconeix la gran pèrdua de rendes que açò ha suposat per al senyoriu, al·lega raons religioses per procedir a l’expulsió, encara que segurament hi ha altres causes al darrere de la seua petició. La resolució arbitral no ha aconseguit reduir el clima d’enfrontament existent entre el majoral i els habitants de Quart, ni tampoc no ha estat suficient per resoldre les tensions internes suscitades entre els membres de les famílies més poderoses de l’aljama, que s’arrosseguen des de fa dècades. A tot açò cal afegir la pressió que, per la seua banda, deu exercir Felip Boïl, senyor de Manises, atiant les lluites internes amb la intenció de forçar la migració dels veïns de Quart cap a les seues possessions, també poblades per musulmans. Fóra com fóra, allò cert és que a partir del 26 de gener de 1331 les famílies musulmanes de Quart deuen abandonar progressivament l’alqueria, enduent-se els seus béns mobles, deixant enrere totes les seues possessions territorials i abandonant el lloc on han nascut i on han viscut els seus avantpassats.

Embarcament dels moriscos al Grau de València. Pere Oromig, 1612

I els musulmans marxen, però no sense oposar resistència. La ruptura no és tan radical com suggereixen els documents, sinó que, més bé, es tracta d’un procés lent i costós. Els antics habitants de Quart no s’alcen en armes com faran alguns dels seus successors el 1609, però sí comencen tota una sèrie de plets en els distints tribunals de justícia del regne, especialment a la cort de la Batlia General, amb la intenció de recuperar les seues possessions o, almenys, aconseguir una compensació econòmica. Els plets s’allarguen durant quasi dues dècades i, finalment, cristal·litzen en el privilegi concedit per Pere el Cerimoniós el 1346 a l’abat de Poblet a través del qual els musulmans poden recuperar les propietats que encara no han estat repartides entre els cristians.

Fet i fet, les disputes legals no aconsegueixen aturar el procés de substitució de població engegat per l’abat de Poblet, que pren cos el 1334 amb la redacció d’una nova carta pobla, el repartiment pertinent de terres i cases entre els nous colons cristians i l’establiment de totes i cadascuna de les condicions de vida de la nova comunitat, d’on són exclosos els musulmans. Es tanca, ara sí, una etapa de diversos segles d’existència de l’aljama de Quart per a donar pas a la creació d’una nova comunitat cristiana que ha romàs fins els nostres dies. No ha calgut esperar, doncs, fins 1609 per veure com els andalusins de Quart de Poblet han estat foragitats de les seues terres i les seues cases, sinó que la seua expulsió s’ha produït poc abans de complir-se el primer segle de submissió al nou poder cristià. Un bon precedent del que succeiria menys de tres-cents anys després.