Ad defensionem historiarorum (I)

L’explotació turística del passat, per bé que ja ve de lluny, ha entrat en els últims anys en una nova fase de la mà dels economistes i dels propis experts en turisme. Així, sembla que els historiadors han renunciat a intervenir, o no han sabut com fer-ho, en aquest debat que està ben viu a la societat. Algú, més encara, podria dir que no els han deixat prendre part, però això em sembla, almenys fins on jo sé, massa agosarat; més aviat que l’absència dels historiadors en aquesta matèria, la gestió turística del passat, respon a totes les raons abans esmentades. De tot això en parlaré a través d’un exemple ben significatiu (i esperpèntic) que ocorre ara mateix a València ciutat. Hui, però, parlarem d’una altra cosa, però sense deixar aquest binomi turisme-història. Es tracta dels denominats «camins», «rutes» o «vies» que suposadament segueixen el trajecte o l’itinerari d’un determinat personatge o una antiga via de comunicació. En efecte, com en el cas de les fires medievals, ens han saturat de rutes i camins que, al remat, no condueixen enlloc. Sens dubte, el paradigma de tots ells és el Camí de sant Jaume, un producte consolidat, amb èxit internacional, amb una àmplia possibilitat de vessants i amb un gran suport institucional de les més diverses administracions. La “ruta del Cid” o la “ruta de don Quijote” són els darrers productes que el govern de Castella-la Manxa juntament amb el Govern central ha engegat en aquesta matèria, miren de consolidar-se, tot i les dificultats i la manca de recursos. Finalment ací, a casa nostra, el 2008, l'Any Jaume I, l’alcalde de Morella, Ximo Puig, proposà crear la ruta Jaume I, però finalment sembla que la iniciativa s’ha esvaït en sobrevindre la crisi. Tres moments diferents del mateix tipus de producte, amb característiques ben diferents, cert és, però amb una cosa en comú: la nul·la o molt escassa participació dels historiadors en el seu funcionament, en la gestió del passat. Insistisc, que no sé quina part de responsabilitat tenen els propis professionals de la història, però dic jo que alguna en tindran.

En aquest sentit, resulta curiós que haja de ser un periodista, Francesc Puigpelat i Valls, qui vinga a recordar-nos les possibilitats que ofereix el passat de la Corona d’Aragó, més concretament, aquell que té a veure amb els almogàvers i la seua estada a l’imperi de Bizanci. En aquest sentit, no és causalitat que el llibre és titule La ruta dels almogàvers. El mateix autor tracta d’explicar com «cada any, milers de turistes catalans visiten Grècia i Turquia desconeixent les intenses relacions que hi va haver, durant l'època medieval, entre Catalunya i aquelles terres. Quants d'aquests turistes catalans que es passegen per Atenes saben que la ciutat va ser durant setanta-set anys una possessió catalana, que el català era llengua oficial i que la senyera de les quatre barres onejava sobre l'Acròpoli? Quants visitants d'Istanbul han vist el palau de Blanquerna on l'emperador Andrònic II va rebre Roger de Flor i els almogàvers?» Pocs, molt pocs, però el més greu de tot això és el cercle tancat que implica: com que no hi ha demanda no s’oferta, com que no s’oferta no hi ha demanda, com que no s’ensenya no es coneix, com no es coneix no s’estima. Sí que és lloable la documentació i la cura amb la qual Francesc Puigpelat prepara el viatge, a partir de la Crònica de Ramon Muntaner, i comptant també amb altres materials com el Tirant lo Blanc, o els treballs d’Antoni Rubió i Lluch. En els diversos capítols l’autor va presentant tots i cadascun dels edificis i ciutats en els que estigueren Roger de Flor i la seua companyia. La lectura resulta força agradable, més tenint en compte les dates que s’acosten, un regal perfecte (més perfecte encara seria poder realitzar la ruta sencera, però tal i com estan les coses...). Si visualitzeu els vídeos de l'anterior post del blog, podreu veure algunes imatges dels llocs esmentats al llibre.

Tornant al fil d’aquest post, insistiré en el greu desconeixement per part de la població valenciana, catalana i mallorquina d’aquest fets. Per descomptat, ara mateix em sembla impossible que cap companyia de viatges puga oferir aquest viatges (si que et portaran a fer la ruta de los conquistadores por América) però més greu em sembla la desídia de les institucions públiques davant tot açò. Què ús diré, lector@s d’Harca, però si han estat incapaços de posar-se d’acord per a crear un producte turístic amb tantes possibilitats com la ruta Jaume I... Tanmateix, si la classe política no està a l'alçada –tampoc és cap novetat això–, la societat civil –en aquest cas, les institucions culturals i acadèmiques vinculades a la història professional– deurien prendre part en l’assumpte. Per diverses raons, primer de tot per a obrir-se a la societat, que ben mirat és la finalitat de tot científic, i en segon lloc, per necessitat dels propis historiadors, sempre tan necessitats d’eixides professionals.