Jesús Brufal Sucarrat
Universitat de Lleida
El districte musulmà de Lleida s’ubica a l’extrem nord-oriental d’Alandalús, delimitant pel nord amb el comtat d’Urgell, per l’est amb el comtat de Barcelona, pel sud amb el districte musulmà de Tortosa, i per l’oest amb el districte musulmà de Saragossa. Certament, la seva ubicació en el context geo-estratègic musulmà es defineix com la frontera més extrema (at-Tagr al-A‘là al-aqsà), la qual cosa implica el ple contacte amb la societat comtal cristiana.
Districte de Lleida des del segle X fins als anys 30 del segle XI
La tècnica constructiva edilícia Omeia, el carreu a “llarg i través”, és omnipresent en la majoria de les construccions defensives rurals lleidatanes. Aquesta dada és de per si destacable, donada la distància amb Còrdova, les ingerències muladís, i el buit d’exemples de construccions amb carreu a “llarg i través” a la Frontera Mitjana i Inferior. D’entrada, cal remarcar el retorn al treball del carreu de pedra, una tècnica en desús durant la tardo-antiguetat, i recuperada com a tècnica edilícia amb els Omeies. El fet de recuperar el treball de la pedra significa que existeixen capacitats financeres i tècniques per desenvolupar treballs de pedrera, transport i construcció. Amb això, es posa en evidència l’existència d’una estructura administrativa capaç de recaptar impostos i regular la fiscalitat i l’encunyació de moneda. Alhora, si es recapten, significa que hi ha una societat que té les capacitats per pagar-los. Aquesta última dada posa de relleu que la principal activitat econòmica andalusina, el sector agropecuari, tenia un òptim funcionament, gràcies als coneixements agronòmics, botànics i geogràfics. Traslladant aquesta idea al territori lleidatà, confirma la hipòtesi d’un camp actiu, productiu i adaptat a la realitat que ofereix el medi natural.
Sens dubte, el discurs ideològic Omeia, circulà arreu del territori andalusí, prenent especial rellevància a tota la vall de l’Ebre, un territori que conservava una forta impremta d’identitat muladí. Avui, encara no tenim una resposta clara del per què succeeix aquest fenonem constructiu, però tenim diverses hipòtesis de treball. Anotem que el model tipològic d’arquitectura amb carreu en la Frontera Superior, és força diferent als paral·lels cordovesos, donat que els carreus emprats són força desiguals, fruit en part, per la reutilització de construccions romanes com a la Ràpita (Vallfogona de Balaguer, Lleida), però també, de l’absència figurativa del model i la no actualització. Amb això volem dir que la mida del carreu acostuma a ser irregular, el qual condiciona la morfologia de les filades com en el cas d’Avinganya (Seròs, Lleida). Cal destacar que el treball del carreu millora entre les construccions del segle IX, destaquem l’Algorfa (Seròs, Lleida) i les del X amb Balaguer (Lleida) com principal exponent, on s’observa una major preocupació pel volum i una certa “finor” en el producte final, però insistim, que no suposa una evolució vers la regularitat que es constata al sud peninsular.
Torre de la Ràpita (Vallfogona de Balaguer, Lleida)
Així doncs, partint de la tècnica constructiva carreu a “llarg i través”, s’estableixen diverses tipologies, atenent a la seva disposició en les construccions. Definim la tipologia carreu a “llarg i través” irregular (Barbens, Lleida), el carreu a “llarg i través” encoixinat (Àger, Lleida), i el carreu a “llarg i través” isòdom (Alguaire, Lleida). Dissortadament, el punt en que es troba la recerca no permet associar aquestes tipologies a una cronologia exacta, tanmateix proposem les següents hipòtesis atenent a l’estat actual de la recerca. Mentre que a la Ràpita, la torre presenta filades molt irregulars, carreus poc treballats i de mida força gran, fruit del seu reaprofitament, a l’Algorfa i Vilagrasseta (Plans de Sió, Lleida) s’experimenta la tendència a establir les filades més regulars, però sense atendre a un bon tractament del carreu. Aquests tres exemples els contextualitzem en el segle IX. Significativament, contextualitzem la resta de construccions a cavall dels segles X i XI, sense detectar canvis substancials, donat que la disposició segueix sent irregular, i la mida del carreu experimenta una certa regularitat entre totes les construccions estudiades. Talment, hi ha un canvi de tendència en el tractament de la pedra, el qual és força acurat.
Castell de Barbens (Lleida)
La consolidació de la frontera en el segle IX propicià la configuració del paisatge musulmà en el districte de Lleida. Això sobre el terreny es manifesta mitjançant l’establiment d’assentaments rurals de diversa tipologia: els defensius i els agropecuaris. Donat que en la present comunicació només estudiem els elements defensius, cal esmentar d’entrada que la seva ubicació i raó de ser va lligada als espais de producció econòmica. Tant les alqueries com les almúnies, habitualment, estaven protegides per quatre tipus d’elements defensius:
En primer lloc les torres d’alqueria com la de Vilves (Artesa de Segre, Lleida) i Guàrdia d’Urgell (Tornabous, Lleida). Es construeixen en un lloc fàcilment defensables, habitualment pròximes al nucli d’hàbitat, i les seves dimensions acostumen a ser petites, si les comparem amb la resta de construccions defensives. La seva funció és donar cobertura defensiva a la comunitat rural, d’aquí que ressaltem la seva proximitat als espais de producció. No creiem que hi hagués una guarnició militar permanent, per contra es planteja la hipòtesi que la pròpia comunitat desenvolupés tasques defensives en cas de perill. Les torres d’alqueria lleidatanes usen en la seva construcció el carreu “llarg i través”. Aquesta dada constata que hi ha una voluntat per part del poder públic d’invertir en assentaments rurals comunals, i dotar-los dels mecanismes defensius per fer front les fluctuacions de la frontera. Creiem que l’ús de la tècnica edilícia Omeia ho confirma.
Torre d’Avinganya (Seròs, Lleida)
En segon lloc, les torres d’almúnies. Formen part del conjunt arquitectònic d’hàbitat, tot delimitant amb els espais domèstics i de producció. Són torres de mida variable i tècnica constructiva diversa. Mentre que la torre de l’almúnia de Solibernat (Torres de Segre, Lleida) es construeix amb maçoneria i tàpia, i les seves dimensions són força reduïdes, la torre d’almúnia d’Avinganya s’eleva amb carreu a “llarg i través”, i les seves mesures són considerables. La dualitat tipològica que constatem en les torres d’almúnia es pot deure a una ruptura en la tradició constructiva lleidatana, tot penetrant una tècnica constructiva de menor cost, de més fàcil construcció, i amb iguals finalitats, les defensives.
En tercer lloc les torres d’alqueria que coordinen una àrea més àmplia, més enllà de la mateixa alqueria. La seua mida és força major que les anteriors i es construeixen amb carreu. Associem aquesta tipologia a importants assentaments rurals, com són Palou (Torrefeta i Florejacs, Lleida), Concabella (Plans de Sió, Lleida), Santa Quitèria (Fraga, Huesca) i Barbens (Lleida), els quals creiem que cobreixen una àrea amb diversos assentaments agropecuaris, del tipus alqueria o almúnia. En el cas de Barbens, articulava els assentaments de Filella (Tarròs, Lleida), Lavandera (la Fuliola, Lleida), Utxafava (Vila-Sana, Lleida), entre d’altres. La mida de les torres és força major, i la seva empremta en la configuració del paisatge és latent.
Torre de Vilagrasseta (Plans de Sió, Lleida)
En quart lloc les fortificacions. Aquestes les definim per la multiplicitat d’espais que les constitueixen, els quals poden ser una muralla amb torres i a l’interior diverses estances. L’arqueologia no ha detectat més evidències que aquestes, i s’han establert partint dels casos de Castelldans (Lleida), Alguaire (Lleida) i Àger (Lleida). Aquest tipus de fortificacions acostumen a estar envoltades d’alqueries i d’almúnies, sense que, a priori, hi hagi una relació estreta entre ambdós elements, donat que la fortificació defensa i representa el poder i la fiscalitat, i l’alqueria i l’almúnia exploten i ocupen el territori. Tanmateix, l’envergadura d’aquest tipus de fortificacions, i les condicions del medi natural per l’òptima explotació dels recursos naturals, propiciava la instal·lació d’assentaments agropecuaris en les seves proximitats. Considerem que aquest tipus de fortificacions disposaven d’una guarnició permanent, sense poder precisar el nombre d’individus.
Torre de Solibernat (Torres de Segre, Lleida)
Paral·lelament a les torres, en el districte de Lleida sabem de l’existència de refugis subterranis coneguts per les fonts musulmanes com sirdab. Aquesta tipologia la localitzem associada a assentaments tipus alqueria, i es construeixen tot aprofitant petites cavitats rupestres en la roca sucrera. Actualment, els sirdab centren l’atenció de la nostra recerca tot definint les tipologies i les seves funcions. La continuïtat de la recerca entorn les tècniques constructives i la societat, en el context altmedieval lleidatà, permetrà acotar la incidència dels grups muladís en les comunitats rurals, la consolidació de la societat urbana i la seva projecció sobre el propi districte, i finalment entendre l’ús i la difusió de la tècnica constructiva amb carreu de pedra en tota la Frontera Superior.
Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’un autor convidat, a qui públicament agraïm el seu esforç.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada