 |
| Els col·legues belgues |
Es va fer inevitable, en pujar a l'avió i deixar casa nostra, pensar en els mercaders valencians medievals que enviaven els seus productes a les terres del Nord d’Europa. Partíem cap a allò desconegut, que és l'únic lloc que sempre resulta curiós i sempre et sorprèn. Tanmateix, l'experiència, tant al vessant personal com al professional, ha estat força enriquidora, més encara si el comparem amb altres seminaris i congressos que han tingut lloc recentment. Tot i que les comparacions, com que són odioses, anem a deixar-les estar, perquè cadascú ja sap el que fa. Malgrat tot, per a ser sincer, sí que diré que feia anys que no gaudia tant d'una trobada científica i d'una manera tan intensa. Sens dubte, hem experimentat aquella dita que afirma que “no per treballar més hores s'obtenen millors resultats”, i jo encara afegiré que no per estar al lloc de treball s'està treballant. I és que, a la Mediterrània, encara estem una mica lluny d'això que se'n diu l'excel·lència, almenys de la científica. Però entrem en matèria, que el brou es gela.
 |
| Presentació de Miriam Müller |
La sessió començava el dijous 8 de desembre, no excessivament de matí, cap a les 10.00 hores, i sense cap acte protocol·lari ni cap gran parlament (penseu a quina hora i com solen començar les trobades científiques a casa nostra). Unes breus paraules introductòries del professor Peter Stabel per a anar directament a la primera de les intervencions a càrrec de Miriam Müller, professora de la Universitat de Birmingham. Müller va analitzar a través de dues comunitats camperoles distintes el pes de la col·lectivitat a l'hora d'influir en les decisions individuals i la gestió dels béns comunals en el moment anterior a la Pesta Negra. Així, mentre en la regió d’East Anglia, on els vincles comunitaris són més dèbils, es va experimentar un retrocés dels recursos naturals i una major concentració de la terra; per contra, a la de Wiltshire (concretament a la localitat de Monkton Deverill) la comunitat va mantenir el control sobre les terres col·lectives, raó per la qual la jerarquització dels seus membres resultà menys acusada. A més a més, insistia Müller, les dinàmiques socials, la divisió de la riquesa, no són estàtiques, sinó que estan sotmeses a un ampli ventall dels factors entre els quals el senyor o els particularitats locals juguen un paper important.
 |
| Inici de la ponència de Ferran Esquilache |
Tot seguit tocava la primera intervenció dels nostres, Ferran Esquilache. La seua comunicació mirava de presentar, de forma general, una altra societat rural, l'andalusina, i com aquesta era substituïda per la feudal. La implantació de la nova agricultura i, òbviament, de la societat feudal, no podia seguir els mateixos paràmetres que a la resta d'Europa, així que insistí en les particularitats valencianes que modularen el feudalisme a casa nostra. Al final de la seua intervenció enllaçà aquestes particularitats amb el procés d'integració del regne de València en els mercats internacionals, una integració bàsicament possible gràcies al desenvolupament de l'agricultura comercial. Els assistents, però, es van mostrar més interessats en la capacitat senyorial per a imposar treballs obligatoris als musulmans, i sobretot en com s’havia produït aquest desenvolupament econòmic a un nivell més reduït que el conjunt del regne de València.
 |
| Filip van Roosbroeck i les seues vaques |
D’altra banda, al Nord d'Europa o, si es vol, a l’àmbit de l'escola de CORN, cada vegada pren més força la idea de la llarga durada. És per això que en la sessió prengueren part col·legues especialistes en època moderna versats en el món rural. Companys ruralistes com Filip Van Roosbroeck, qui va analitzar la difusió de la pesta bovina entre 1769 i 1785. Per bé que al final de cadascuna de les intervencions s'obriren torns de paraula, després de la comunicació de Roosbroeck s'inicià un debat més general especialment centrat en el
paper d'Esquilache. I és que encara queda una tasca molt gran per fer, ja que cal internacionalitzar la nostra recerca. I ves per on, havia arribat l'hora de dinar. Per a qualsevol valencià les 12.30 és, a tot estirar, el moment per a fer-se una cervesa i unes braves, però aquesta gent del Nord saben el que es fan quan dinen a aquesta hora. Un dinar, això sí, lleuger, perfecte per als qui havíem de parlar tot seguit, a base d'entrepans xicotets i sandvitxos variats.
 |
| Tim Soens (esquerra) i Erik Thoen (dreta) |
La primera de les intervencions de la vesprada fou a càrrec dels professors Tim Soens i Erik Thoen, que insistiren en la diferenciació intraregional i en la necessitat d'especificar els models d'anàlisi d'acord amb les realitats socioeconòmiques que copsem a través de la documentació, tot deixant enrere, o en un segon ordre, les estructures polítiques com a marcs de referència. Així, doncs, en el cas de Flandes, caldria especificar entre la zona costanera i la interior, on les dinàmiques socials i econòmiques són completament diferents. I al País Valencià? Podem aplicar el mateix model d'anàlisi per a tot el país i per a tota l'edat mitjana? És clar que no. Però n’hi ha alguna subdivisió analítica que vaja més enllà de la diferència entre les comarques del nord i la resta del país? És veritat que els col·legues del sud intenten consolidar això que en diuen el Migdia valencià però, sincerament, crec que paga la pena insistir en aquests models intraregionals.
 |
| Intervenció de Frederic Aparisi |
De la intervenció de Vicent Royo, després del
coffee break, cridà molt l'atenció l'absència de les dones, si més no en les fonts escrites, com a protagonistes de les mediacions i de les arbitracions, un camp de recerca força treballat a l'àmbit flamenc. Per a tancar les intervencions dels més joves, Pieter de Graef ens va introduir en l'estudi del paisatge agrari i d'explotació agrícola d'un nou polder, Kallo, artigat durant el segle XVI després de les guerres contra l'emperador Carles V. El seu treball posava de manifest les possibilitats que ofereix l'estudi del paisatge, no només des d'una visió únicament historiogràfica, sinó també social, doncs, ben mirat, els historiadors no som simples turistes en el passat sinó que tenim una funció i un deure amb la societat. I és que el saber universitari també és això, transferència del coneixement adquirit.
 |
| Vicent Royo a l'inici de la ponència |
Aquesta, de fet, és una de les idees que vam poder debatre en les conclusions llançades per Bas van Bavel. El professor Van Bavel insistí en la necessitat de mancomunar esforços, no únicament en l'àmbit regional, sinó ara ja sí en un context europeu perquè la història és mesurar però també comparar. També és saber compaginar, compaginar el saber específic amb el més general, ser capaç d'anar del més gran al més petit sense perdre el compàs. Qüestions totes elles que continuarem parlant, ara amb un to més distés, en el bar de la facultat acompanyats de bones cerveses belgues. El millor, sens dubte, els consells d'aquests grans professionals dels quals hem pres bona nota, perquè són crítiques constructives. Són aportacions fetes des del respecte, són aportacions fetes per a la millora del teu treball i no per a la pròpia lloança i exhibició. És curiós, o potser no tant, que quan més gran és un historiador més modesta és la seua personalitat.
 |
| Els debats continuen entre cerveses |
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada