Avui, per fi, han aparegut els núvols i per fi, trobe un instant per escriure. Aquests primers dies a Leicester han estat intensos per tal de fer-me amb la universitat i amb la ciutat. Encara queden algunes qüestions per tancar però en un parell de dies estaran resoltes. Amb això de les gestions, Dyer ha fet una gestió formidable. De moment us escric des del meu propi despatx, en el nº 1 de Salisbury Road, amb un cel totalment encapotat després de tres o quatre dies de pur sol valencià.
La Universitat supera àmpliament la nostra, la universitat de València. En qualsevol aspecte. Sols els guanyem en un, el Servei de Publicacions. La llibreria sembla més bé altra cosa, només els resta tenir exposat el Hello. Del seu servei de publicacions, ni rastre. Poc he tardat a dir-li-ho a Dyer. Ell m’ho ha confirmat, si vols res, te n’has d’anar a COL (Cambridge, Oxford o Londres). Llevat d’això, res més. També he estat a la biblioteca. Què us contaré de la biblioteca? Sobren les paraules, no sols pel que fa al contingut sinó també i sobretot al contenidor. M’he afartat de conèixer gent, tanta que he hagut de mirar per internet per recordar-me de tots els noms i de totes les cares. El despatx és una cosa modesta, no vull dir petit, amb ordinador, prestatgeria i una caixonera metàl·lica.
Les xicones angleses, pel que he pogut veure fins ara, no són com les callereses ni molt menys com les valencianes. Això em posa les coses molt més fàcils, i en aquest sentit, més d’un se’n pot vindre ací de penitència. Pel que fa a l’ambient universitari, ací la cosa funciona molt diferent que a casa nostra. Per començar, cada edifici universitari, que sol ser petit, com un bungalow de dos altures, compta amb la seua common room, una sala on pots fer un descans i prendre un got d’aigua o un café (més bé aigua bruta) o un té i parlar tranquil·lament. Després tenen un pub on es reuneixen després de la feina, per parlar de qualsevol cosa que no siga estrictament faena. Clar està que el seu bioritme i el seu horari és força diferent al nostre. Però el que més m’ha cridat l’atenció és una mena d’ascensor que tenen que no s’atura mai, com si fos la roda d’una sènia Això va rodant, rodant i no t’has d’esperar a que arribe perquè esta ple de cabines així que quan està arribant una tu puges d’un bot i de la mateixa manera baixes. Clar has de baixar abans que arribe a la segona planta perquè sinó moriràs esclafat. Si haguéreu vist Dyer botar, semblava un galgo. Jo estava més nerviós perquè pareix de pel·lícula, però sí que és veritat que si tinguérem això a València no hauríem d’esperar l’ascensor.
La Universitat supera àmpliament la nostra, la universitat de València. En qualsevol aspecte. Sols els guanyem en un, el Servei de Publicacions. La llibreria sembla més bé altra cosa, només els resta tenir exposat el Hello. Del seu servei de publicacions, ni rastre. Poc he tardat a dir-li-ho a Dyer. Ell m’ho ha confirmat, si vols res, te n’has d’anar a COL (Cambridge, Oxford o Londres). Llevat d’això, res més. També he estat a la biblioteca. Què us contaré de la biblioteca? Sobren les paraules, no sols pel que fa al contingut sinó també i sobretot al contenidor. M’he afartat de conèixer gent, tanta que he hagut de mirar per internet per recordar-me de tots els noms i de totes les cares. El despatx és una cosa modesta, no vull dir petit, amb ordinador, prestatgeria i una caixonera metàl·lica.
Les xicones angleses, pel que he pogut veure fins ara, no són com les callereses ni molt menys com les valencianes. Això em posa les coses molt més fàcils, i en aquest sentit, més d’un se’n pot vindre ací de penitència. Pel que fa a l’ambient universitari, ací la cosa funciona molt diferent que a casa nostra. Per començar, cada edifici universitari, que sol ser petit, com un bungalow de dos altures, compta amb la seua common room, una sala on pots fer un descans i prendre un got d’aigua o un café (més bé aigua bruta) o un té i parlar tranquil·lament. Després tenen un pub on es reuneixen després de la feina, per parlar de qualsevol cosa que no siga estrictament faena. Clar està que el seu bioritme i el seu horari és força diferent al nostre. Però el que més m’ha cridat l’atenció és una mena d’ascensor que tenen que no s’atura mai, com si fos la roda d’una sènia Això va rodant, rodant i no t’has d’esperar a que arribe perquè esta ple de cabines així que quan està arribant una tu puges d’un bot i de la mateixa manera baixes. Clar has de baixar abans que arribe a la segona planta perquè sinó moriràs esclafat. Si haguéreu vist Dyer botar, semblava un galgo. Jo estava més nerviós perquè pareix de pel·lícula, però sí que és veritat que si tinguérem això a València no hauríem d’esperar l’ascensor.
Si tinguérem. . .
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada