De les cabanyes a l'aldea

En un recentíssim post comentàvem com les anàlisis i les hipòtesis dels primers segles medievals han estat un dels àmbits més innovadors i suggeridors de la historiografia de l'Edat Mitjana, i com les noves dades i els nous punts de vista aportats per la arqueologia, fonamentalment, estan canviant moltes de les tesis sostingudes de forma majoritària pels historiadors fins fa no massa temps.
De nou, assenyalem dos treballs de síntesi i d'interpretació dels resultats produïts en diverses excavacions, ara en l'àmbit de la península Ibèrica, publicats per la revista ja citada d'Archeologia Medievale. Un d'ells, si bé l'aparell de les conclusions és un tant feble, és el de l'arqueòloga A. Chavarría Arnau, titulat «Considerazioni sulla fine delle ville in Occidente» (núm. XXXI, 2004, p. 7-19) i referit a un dels temes que ha originat un major debat en l'alta Edat Mitjana: la trajectòria de les villae tardoantigues.

Detall d'un mosaic del jaciment dels Banys de la Reina

Retenim ací l'evolució que perfila a partir de les transformacions planimètriques i de les funcions dels espais en les troballes realizades. Al marge dels processos complexos que comportaren l'abandó de moltes d'aquestes unitats, la línia principal és que al llarg dels segles IV-VIII aquestes residències d'esbarjo -d'otium aristocràtic- devingueren en uns espais productius, s'amortitzà l'espai per a usos també habitacionals o, fins i tot, aparegueren zones funeràries; en suma, resultaren molt menys obstentoses que en segles passats. En la villa dels Banys de la Reina a Alacant o la de l'Horta Vella a Bétera, les instal·lacions termals s'usaren per a les reserves de peix o bé per a un depòsit en un lloc fresc.

Els primers símptomes d'açò es detectaren des dels darrers segles del domini romà en les petites i mitjanes residències, lligats a la progressiva ruralització de la societat, però també als canvis operats en les relacions socials, amb la major dependència dels propietaris menuts o bé amb la presència de treballadors o jornalers agrícoles en aquests espais. Aquesta modificació de les estratègies econòmiques acabà afectant també a l'aristocràcia a partir del segle V. La naturalesa de tots aquests cada vegada més complexos processos, però, és un de tants interrogants que resten per respondre.
Això no obstant, a més d'aquests llocs privilegiats, l'arqueologia s'està ocupant, si bé amb moltes dificultats, de l'evolució de l'espai domèstic. És a dir, que a partir de l'anàlisi dels llocs de residència i treball, de l'àmbit domèstic, és possible copsar alguns dels profunds canvis socioeconòmics operats en l'alta Edat Mitjana i que fins al moment no s'havien ni arribat a considerar. A l'efecte, l'altre article al que volem fer referència és el portat a terme per a A. Azkarate i J. A. Quirós que, malgrat ser un balanç d'un tema en principi marginal com és la construcció de cases amb materials efímers -fusta, fang, etc.-, s'insereix plenament amb alguns dels punts nodals de la recerca d'aquest període.
En «Arquitectura doméstica altomedieval en la península Ibérica. Reflexiones a partir de las excavaciones arqueológicas de la catedral de Santa María de Vitoria-Gasteiz, País Vasco» (Archeologia Medievale, XXVIII, 2001, p. 25-60), aquests dos investigadors han compilat més de 40 jaciments dels segles IV-X que han estat excavats en la meitat nord de la península Ibèrica. En primer lloc, han posat de manifest la importància de la construcció en fusta, menyspreada tradicionalment en ser considerada de major valor la realitzada en pedra. La partició taxativa d'una Europa mediterrània que edificava en pedra, com a herència romana, s'ha fet en mil miquetes també en altres països meridionals: en l'imperi Romà moltes de les construccions eren alçades efectivament amb materials efímers i també en moltes de les troballes penínsulars posteriors (a Lleó, Xixón, Gasteiz, per exemple, totes les d'àmbit domèstic ho foren amb fusta en els segles altomedievals; també en ciutats de certa importància com Mérida o València la seua presència no era inusual), inclosos en els espais més distingits i les classes més acomodades. Sense concretar-ho massa, els autors assenyalen que s'ha de situar en uns paràmetres diferents als fins ara aportats aquestes circumstàncies i en unes altres disjuntives, ben distints dels pressupòsits heretats, fet que revaloritzarà les petjades que han deixat i permetrà una millor comprensió d'aquestes realitats.

Església de Santa Maria a Vitòria, eregida després de la concessió de la carta pobla de Sanç el Savi de Navarra a finals del segle XII. Al seu entorn s'hi troba una de les excavacions més importants per al període altomedieval de tota la península.

Una de les troballes més interessants d'aquest jaciment. Ací es pot veure la superposició de clots per als habitatges de fusta, açò és, la continuïtat de l'assentament. La carta pobla del 1181 diu d'aquest poblat que "vocavatur Gasteiz", i va ser substituït per un nou nucli habitat, Victoria.

Però, més enllà d'això, el més interessant d'aquesta aportació és la referent als hàbitats rurals, tot i l'enorme diversitat també en la península. En front de la idea, sostinguda fins i tot entre alguns dels renovadors de la historiografia altomedieval, d'uns habitatges estacionals, el primer que colpeix és la relativa estabilitat dels assentaments. Estabilitat també en les seues dimensions, el que ens parla d'una població que mantingué dalt a baix els seus contingents. No es tracta encara d'un hàbitat concentrat en aldees, però sí d'una tendència a l'agrupament abans del segle VIII. I contràriament a un certa percepció d'uns caça-recol·lectors prehistòrics i d'una societat amb jerarquies atenuades, l'anàlisi social de l'espai ens allunya d'aquesta imatge per als primers segles medievals. Tanmateix, quin era el contingut d'aquesta diferenciació social? Quines relacions socials eren les que dominaven en aquestes zones rurals? Quina relació tindria l'afirmació de la família conjugal al llarg d'aquesta etapa?
El més important, però, és que l'arqueologia, en base al seu estudi de l'hàbitat a partir de les múltiples relacions que es donaven en l'àmbit d'una sola comunitat i, fins i tot, del mateix espai domèstic, està proporcionant una suma pacient de dades molt concrectes. I sols amb l'acumulació i la sistematització dels resultats de totes aquestes recerques, que tenen un abast microespacial, es pot aprofundir l'organització econòmica i, per tant, en l'evolució d'aquelles societats abans de la implosió del feudalisme. La qual cosa consenteix, alhora, que es dote de nous sentits a les escasses fonts escrites conservades.