O també podem dir que no solo de alpiste vive el pollo.
Recorde com en els anys de la carrera el professor Garcia-Oliver que, per cert, crec que encara no havia aparegut per ací, insistia, parlant d’història agrària al País València, en el paper de les zones humides com a rebost de la família camperola, en directa similitud amb el paper que el bosc jugava a l’Europa continental. En efecte, davant l’esquema un tant catastrofista que situa el camperolat en els límits de la subsistència, cada vegada més investigacions venen a contradir aquests postulats. Fins ara, els historiadors han valorat molt poc, els que ho han fet, el paper, el caràcter complementari dels productes silvestres, no per al conjunt de l’economia pagesa per si pel que fa a la seua dieta. Certament el paisatge valencià ha perdut bona part dels productes salvatges que un dia pogué tenir, però si fem una aturada en el camí i reflexionem una mica se n’adonarem de seguida no sols a les marjals sinó en qualsevol espai de la muntanya o del riu els camperols tenien al seu abast tota un sèrie de productes que complementaven la seua alimentació. Les marjals i els rius són un rebost de peix, cert que de baixa qualitat (excepte les anguiles, pa fer un suquet!) però peix al remat; ànecs, conills i pardals! (si els pardals també es mengen, per molt bé que canten!) A la muntanya i els seus voltants trobareu caça menor –porcs senglars, cabres, perdius, conills, llebres- i tota un conjunt de fruits silvestres (que per això es diuen fruites del bosc!) com són les mores i les groselles, o els bolets. El problema és que el consum d’aquests productes no estava fiscalitzat i, per tant, no ha estat enregistrat en la documentació. En qualsevol cas, jo cada veig més el forment menys tirà, sense, en cap cas, negar la seua primacia en la dieta no sols del camperolat sinó del conjunt de la societat. Ara bé, sí que és cert que la societat mediterrània sembla no ser massa procliu al tast de les groselles i similars, enfront del cas britànic on, llevat del whisky, tot es barreja amb mores i groselles (blue (si les blue són d'aquest color, black, red, cran... berry). 
Per altra banda, el règim de pluges mediterrani sembla que no afavoreix el creixement i sobretot l’engrossiment d’aquetes fruites que solen tenir unes dimensions petites (gairebé com les de llepolia, una mica més grans) Així ni al castell de Morella ni al de Benifallim ni tampoc a Marxuquera trobareu unes mores com les angleses. Tanmateix, el que més em sorprén és que, tot i l’amplíssima oferta de mores que hi ha ací a Anglaterra, aquestes resulten prou cares, mitja dotzena d’ous són més barats que 250gr. d'aquesta fruita.
Supose, car lector que diria el nostre col·lega Alejandro Martínez d’Hostalric, cara lectora, que us preguntareu el perquè d’aquest post ací i ara. Bé, doncs perquè avui de matí, en el meu trajecte diari cap a la Universitat de Leicester, m’he trobat amb les mores que ja van prenen color, primer es fan roges i després negres. I el cas és que fa unes setmanes sols uns metres abans d’on estan fetes els fotos teníem cireres, que certament no eren millors que les cireres de Planes (però tampoc tan cares!). Cireres al juny-juliol, mores i groselles al juliol-agost.
Però aquesta rebost natural, que com veieu no són més que unes mates vora el camí, ens ofereixen també pomes. En efecte, el que veieu són pomes silvestres, que deuen estar més àcides que... però que segur permeten cuinar un apple crumble deliciòs. Jo no he perdut, ja m’he estacat la primera mora de la temporada. Si com diu el refrany africà, el primer pardal que alça el vol s’emporta el tir...
Recorde com en els anys de la carrera el professor Garcia-Oliver que, per cert, crec que encara no havia aparegut per ací, insistia, parlant d’història agrària al País València, en el paper de les zones humides com a rebost de la família camperola, en directa similitud amb el paper que el bosc jugava a l’Europa continental. En efecte, davant l’esquema un tant catastrofista que situa el camperolat en els límits de la subsistència, cada vegada més investigacions venen a contradir aquests postulats. Fins ara, els historiadors han valorat molt poc, els que ho han fet, el paper, el caràcter complementari dels productes silvestres, no per al conjunt de l’economia pagesa per si pel que fa a la seua dieta. Certament el paisatge valencià ha perdut bona part dels productes salvatges que un dia pogué tenir, però si fem una aturada en el camí i reflexionem una mica se n’adonarem de seguida no sols a les marjals sinó en qualsevol espai de la muntanya o del riu els camperols tenien al seu abast tota un sèrie de productes que complementaven la seua alimentació. Les marjals i els rius són un rebost de peix, cert que de baixa qualitat (excepte les anguiles, pa fer un suquet!) però peix al remat; ànecs, conills i pardals! (si els pardals també es mengen, per molt bé que canten!) A la muntanya i els seus voltants trobareu caça menor –porcs senglars, cabres, perdius, conills, llebres- i tota un conjunt de fruits silvestres (que per això es diuen fruites del bosc!) com són les mores i les groselles, o els bolets. El problema és que el consum d’aquests productes no estava fiscalitzat i, per tant, no ha estat enregistrat en la documentació. En qualsevol cas, jo cada veig més el forment menys tirà, sense, en cap cas, negar la seua primacia en la dieta no sols del camperolat sinó del conjunt de la societat. Ara bé, sí que és cert que la societat mediterrània sembla no ser massa procliu al tast de les groselles i similars, enfront del cas britànic on, llevat del whisky, tot es barreja amb mores i groselles (blue (si les blue són d'aquest color, black, red, cran... berry). 
Per altra banda, el règim de pluges mediterrani sembla que no afavoreix el creixement i sobretot l’engrossiment d’aquetes fruites que solen tenir unes dimensions petites (gairebé com les de llepolia, una mica més grans) Així ni al castell de Morella ni al de Benifallim ni tampoc a Marxuquera trobareu unes mores com les angleses. Tanmateix, el que més em sorprén és que, tot i l’amplíssima oferta de mores que hi ha ací a Anglaterra, aquestes resulten prou cares, mitja dotzena d’ous són més barats que 250gr. d'aquesta fruita.
Supose, car lector que diria el nostre col·lega Alejandro Martínez d’Hostalric, cara lectora, que us preguntareu el perquè d’aquest post ací i ara. Bé, doncs perquè avui de matí, en el meu trajecte diari cap a la Universitat de Leicester, m’he trobat amb les mores que ja van prenen color, primer es fan roges i després negres. I el cas és que fa unes setmanes sols uns metres abans d’on estan fetes els fotos teníem cireres, que certament no eren millors que les cireres de Planes (però tampoc tan cares!). Cireres al juny-juliol, mores i groselles al juliol-agost.
Però aquesta rebost natural, que com veieu no són més que unes mates vora el camí, ens ofereixen també pomes. En efecte, el que veieu són pomes silvestres, que deuen estar més àcides que... però que segur permeten cuinar un apple crumble deliciòs. Jo no he perdut, ja m’he estacat la primera mora de la temporada. Si com diu el refrany africà, el primer pardal que alça el vol s’emporta el tir... 
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada