 |
| Tornem a l'any Jaume I |
Passades ja les celebracions del huité centenari del naixement de Jaume I, tan prolixament celebrades a terres valencianes al llarg de 2008, potser paga la pena recuperar algunes reflexions que va realitzar el catedràtic d'història medieval de la Universitat de València Enric Guinot, a mode d'impressió general en finalitzar l'any, a la revista Frontissa, la publicació semestral de la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana. En primer lloc, i de forma un tant sarcàstica, tot imitant la llengua medieval, Guinot constata la utilitat real d'aquest tipus de commemoracions, ja que comporten una injecció monetària a les sempre malparades iniciatives historiogràfiques i museogràfiques:
És cert que als del gremi, sovint, ens cal aprofitar centenaris i mil·lenaris per rebre una mínima atenció de les Administracions per a què donen suport a congressos o publicacions (de vegades en compte de pagar un castell de focs, la qual cosa, sens dubte, és més popular i profitosa cosa per a dita Administració, tot siga dit).
A continuació l'historiador castellonenc, una vegada comprovades bona part de les aportacions realitzades pels investigadors en la llarga corrua de congressos, seminaris i trobades celebrades, apunta dues reflexions sobre l'estat del medievalisme dels antics territoris de la Corona d'Aragó. D'una banda, critica la simple ordenació cronològica de fets aïllada de tot context o reflexió, observable en la producció d'alguns autors:
La deriva banal de part dels medievalistes emmarcables en una escola positivista i conservadora que ni tan sols es reconeix a si mateixa [...] En els darrers anys, ha tornat a estendre's una historiografia -que no mai havia desaparegut-, dedicada al pur relat dels esdeveniments i de l'acumulació de fets aïllats del seu context, quan no dedica la seua atenció a qüestions merament superficials i anecdòtiques. En part, això és producte de la reculada d'una historiografia compromesa socialment davant la pressió del pensament postmodern el qual, justament, ha negat algunes de les bases fonamentals del mètode històric, però també té a veure amb la falta de rigor en la formació i selecció del professorat universitari, atenent el domini de sectors de catedràtics procedents del franquisme.
Cal dir, en tot cas, que de vegades el positivisme factual és plenament necessari, sobretot en el cas valencià en què la història política medieval sembla haver estat menysvalorada i arraconada pels grans projectes d'investigació. D'una altra banda, Guinot torna a insistir en la denúncia de les posicions historiogràfiques que es recolzen en els conceptes de "reconquesta" i "repoblació" com a termes que simbolitzen un procés de suposada recuperació legítima de les terres perdudes pels cristians a mans dels musulmans. Tot i que com ell mateix explica, actualment sabem que allò va ser un veritable procés de colonització que responia a la dinàmica de l’expansió feudal europea:
Encara avui en dia és considerable el predicament de les idees sobre la “recuperació” d'allò perdut, Espanya en bona part de les universitats de la Meseta, però que no ha d'amagar l'existència de plantejaments semblants (“recuperacionistes”) en l'àmbit català amb un marcat tret d'història en blanc i negre, de bons i dolents, que palesa el tancament mental de certs sectors acadèmics.
En el camp contrari, tanmateix, podem trobar la mateixa acusació de maniqueisme ideològic contra les postures historiogràfiques que defensa el mateix Guinot. Així es pot constatar, per exemple, en aquest fragment de la ressenya publicada per Maria Teresa Ferrer i Mallol a la pàgina 505 de l'Anuario de Estudios Medievales, 35/1 (2005) sobre l'obra d'Antoni Virgili Ad detrimendum Yspanie. La conquesta de Turtusha i la formació de la societat feudal (1148-1200):
Hi ha gent que pensa que "fa progressista" denunciar "tòpics historiogràfics" com la reconquesta i el dret dels cristians a la recuperació de l'espai perdut, o la tendència, influïts per les nostres fonts, a comprendre més el punt de vista dels cristians que no pas dels musulmans en la llarga lluita entre tots dos mons. Però cauen en tòpics molt més absurds: com el de demonitzar l'avanç cristià sobre l'Islam a la Península perquè era cosa de "feudals" pèrfids que agredien els pobres sarraïns (andalusins) amb l'únic objecte de portar a terme l'expansió de feudal i d'aconseguir botí i rendes. Sembla una visió molt simplista.
Afortunadament, les diverses concepcions sobre la qüestió es limiten a l'exposició raonada de les postures pròpies i no han impedit el treball conjunt a l'hora d'organitzar molts dels actes científics relatius al centenari jaumí, en els quals la tasca duta a terme per la Secció Històrico-Arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans encapçalada per la mateixa Ferrer i Mallol ha estat fonamental. Així les coses, en la línia del que diu Enric Guinot en finalitzar les seues reflexions sobre la qüestió, depèn de la voluntat de cada investigador que la seua tasca tinga, a banda d'una utilitat historiogràfica, una finalitat social crítica:
Potser commemorar centenaris de monarques i reis com ara Jaume I tinga un risc considerable de convertir-se en uns “jocs florals”, però al mateix temps està en les nostres mans, les dels historiadors, ajudar a entendre a la societat com es va construir Europa, el que significà un model de societat feudal i, en darrera instància, d'on ve el nostre món actual amb una mirada suficientment crítica. Aquesta hauria de ser la tasca del món universitari.
Ací queda dit també.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada