Tradicionalment, el període catalogat com a l'alta Edat Mitjana ha estat farcit d'impressions i valoracions certament pejoratives per a l'occident europeu. L'ensorrament de l'organització de l'imperi Romà (si bé la historiografia nacionalista identificava els posteriors regnes bàrbars com l'embrió de la història pàtria), la desvertebració de la xarxa de ciutats (en front d'un procés de pobra ruralització i d'economia de subsistència, en fi, que no era expansiu), la manca de testimonis escrits (i, per tant, de civilització i d'altres monuments en pedra)... Tot plegat ha fet que es correguera un vel d'obscuritat a la societat d'aquests segles, que es donara una pàtina molt negativa a unes realitats ben complexes al si del continent europeu i al llarg de la seua evolució. Aquesta és, així i tot, una visió predominant encara hui en molts autors.
Això no obstant, diversos historiadors, amb una relectura molt més acurada de les fonts i emprant un ampli ventall d'aquestes -i no només documentals- a més d'una metodologia molt més rica per aproximar-se a altres fenòmens menystinguts, han posat cap per amunt totes aquestes hipòtesis, fins i tot, per a constituir algunes de les innovacions teòriques més ressenyables al si de la historiografia medieval. Per un costat, Chris Wickham ja assenyalà l'enorme diversitat que es donà en els boscos anglesos durant els primers segles medievals, que va comptar una gran disponibilitat de recursos. Per un altre, M. Montanari, des de la perspectiva de la història de l'alimentació, posà de relleu la gran diversitat nutricional que va tindre lloc en aquesta etapa, molt més rica que en època clàssica o després de la revolució feudal, en què les societats europees ben bé van haver de mantindre una dieta molt més monòtona i depenent dels cereals. Ara bé, aquest historiador italià sembla que ha matisat algunes de les seues conclusions en els seus últims treballs.
En aquest sentit, algunes de les aportacions de l'arqueologia -que per a aquest període potser dotarà de les recerques més completes al voltant de l'economia i la societat-, estan refermant totes aquestes darreres propostes. Volem comentar ací un article aparegut en la revista italiana Archeologia Medievale, de la mà dels arqueòlegs I. Barbiera i G. Dallazuana, «Le dinamiche della popolazione nell'Italia medievale. Nuovi riscontri su documenti e reperti archeologici», en el número XXXIV del 2007, p. 19-42. Tot i que en principi està emmarcat dins la demografia històrica, en aquest text també es reflexiona sobre altres temàtiques que marquen també la dinàmica de les poblacions -les relacions socials, l'estructura econòmica, els comportaments socials, etc.-.
En concret, han compilat les dades de més d'una cinquantena de necròpolis del centre i nord de la península Itàlica entre els segles I a. C. i XVI, en què s'han realitzat anàlisis forenses i químics als cadàvers trobats, sobre els esquelets. Per un costat, s'han analitzat les dents dels infants i la seua insuficiència o no de calci, i ací es pot resseguir, com en els anells dels arbres, la formació des que apareixen. D'això es dedueix que en el període de l'imperi Romà la lactància es deixava des de ben prompte, no arribava ni tan sols a l'any fins en un 90% dels casos, segons els símptomes d'hipoplàsia detectats. A partir del segle IV i, sobretot, del segle VII els nadons eren alletats fins els 3-4 anys o més. El que indica, tot plegat, que tant mares com nens gaudiren d'una millor disposició alimentària durant aquelles centúries. Valors que tornaren a caure bastant a partir del segle X.
Per una altra banda, la criba o plec que apareix en els cranis, fonamentalment en l'àrea occipital, indica hiperostosi -lligada a anèmies, manques de ferro, estrés alimentari...- i aquesta descendeix de la mateixa manera i de forma notable a partir del segle IV. Tot siga dit, les dades per als segles XII-XIII són aviat contradictòries i no tant contundents en la pretesa minva nutricional.
Fresc del segle XIV que representa una fossa-ossari a Santa Maria del Casale de Brindisi
Un altre arqueòleg italià, F. Giovannini, en diversos treballs ha proposat un esquema explicatiu interessant sobre aquests fenòmens, arreplegant en part les idees esbossades per Wickham, bo i que requeriria de nombroses matisacions, especialment l'apartat neomaltusià. Per a aquell autor la millora de l'alimentació (palesable també en les fonts arqueològiques com hem vist suara) que s'experimentà en els segles altomedievals es traduí, en efecte, en una prolongació de la lactància i, per tant, en una baixa mortalitat infantil. Gran part de les societats de l'Occident europeu van mantindre mentre van poder una contenció en la fecunditat amb l'allargament en l'accés al matrimoni, el que pot explicar l'escàs creixement demogràfic que ha anat anotant la historiografia, i, en la mesura en què fou una població en molts casos estacionària i amb hàbitats no permanents (amb la manca de poders locals forts i de classes socials que se'n serviren i obligaren la seua concentració), mantingueren una baixa pressió sobre els recursos, cosa que activà aquest cercle amb uns aliments més diversificats.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada